Ara bé, les petites operacions, el més elemental, no se’m resisteix. Per exemple, sóc boníssima calculant percentatges i és que aquestes cosetes les vaig aprendre jugant.
Evidentment, llavors no era amb Eurus sinó amb pessetes, és clar!! Però m'agradava molt. M'encantaven els dibuixets que ella feia de les parades de la botiga! ;-)
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. FELICITATS A "XeXu"
Jo també sóc de lletres i les matemàtiques se'm donen molt malament, cosa que em sap greu. Amb les assignatures d'Estadística de la carrera, vaig patir un munt.
ResponEliminaPerò com tu dius, determinades maneres d'ensenyar són les que fan que assolim els coneixements per sempre més, i a sobre, ens agradin i els disfrutem.
Jo, ni amb els percentatges me'n ensurto! :)
Bon vespre, Assumpta!
Quasi a ningú l'hi agraden les matemàtiques.
ResponEliminaCuriós que així sigui, perquè el mes segur, que facis el que facis en aquesta vida, res més serà tan necessari
En canvi sense lletres, quasi es pot passar.
Hi ha moltes feines en la vida, que mai escriuen, en canvi si conten.
Jo mateix, escric mol malament en els dos idiomes, i en matemàtiques, he de creure que els numeres sortim.
No sé si són més dificils les maths o la llengua del blog petit hehe
ResponEliminaSonors aplaudiments per la teva mare, Assumpta. Està clar que qui val, val! A més d'un professor que em va martiritzar de nano, se li podia haver acudit explicar les coses a la manera de la teva mare!
ResponEliminaAl col.legi, les matemàtiques sempre se'm van donar fatal... i continuo sense tenir ni idea de perquè serveix una "funció", ni tampoc recordo gens com es fa una arrel quadrada.
Al cap i a la fi, tampoc no ho necessitem, oi? ;)
Abans de que passi en Mac per aquí, la compra et costa 5.35€ i et tornaran 4.65€!
ResponEliminaEspero no haver-me equivocat. Amb dibuixets així segur que aprenies ben de gust!
Bé... a mi si que m'agradaven les mates mentre en vaig estudiar, fins i tot l'estadística de la carrera...
ResponEliminaI això que no tenia una mare tant matemàtica i didàctica com la teva, que si no!
La teva mare t'entrenava amb bon ull perquè li anessis a fer les compres i que no t'enredessin pel camí! ;)
ResponEliminaAquests records són la mar de macos, eh..! A mi ma mare m'ensenyava a llegir. Les mates... no eren el seu fort!
FANAL BLAU.- A mi també em sabia molt de greu no entendre res de matemàtiques. A COU me les van regalar "per la cara" perquè tenia bones notes de les assignatures de lletres i els professors van comprendre que mai les aprovaria... i el profe de mates em va dir "ja pots començar a resar perquè no et surtin les matemàtiques a la Selectivitat" (de veritat, eh?) ;-))
ResponEliminaAh, jo els percentatges els faig tots a partir del 10%... sempre trec un 10% (que és molt fàcil perquè és la mateixa quantitat, però corrent una coma a la dreta) i llavors multiplico... per exemple si he de treure el 30% de 250, doncs faig el 10% (fàcil: 25) i multiplico per 3 = 75.
Si he de fer un 5% doncs faig el 10% i divideixo per 2 = 12,5
I hi vaig molt ràpid :-) És l'única cosa de matemàtiques que puc presumir que calculo amb molta facilitat :-))
Bona nit, guapa!! ;-)
XARNEGO.- Tens raó, a la vida ens anem trobant els números per tot arreu i a vegades seria molt convenient saber-ne més :-)
Però el meu cervell està bastant limitat en això hehehe
En canvi el meu germà és boníssim en matemàtiques, molt, molt bo... però en assignatures de lletres era bastant desastre. Els nostres pares ens van fer "descompensats" :-))
MIREIA.- Hehehehe l'idioma del Blog Petit, pensant potser pot sortir, però les mates són impossibles!! :-))
FERRAN.- La meva mare és una crack en matèria pedagògica ;-) Si sabessis com apreníem nosaltres els símbols químics, o les capitals dels països? Súper divertit!! Per exemple, jo mai oblidaré que el símbol de l’Estronci és “Sr” perquè la meva mare li deia “Sr. Estroncio” (senyor Estroncio)... I la tira de bromes d’aquest tipus, per molt “agafades pels pèls” que semblessin, com ens feia gràcia dir totes aquelles ximpleries, doncs ara ho recordem :-))
XEXU.- Mooooolt bé!!! ;-))
Pensava a veure si algú ho calcularia i has estat el primer i ho has fet bé!! Ja he has citat en MAC, et posaré el nom en un rètol vermell... sí, sí.
Imagina si érem masoquistes que li demanàvem que ens posés “jocs” d’aquests!! I era per fer números!! ;-))
CARME.- Les mates per mi eren una frustració constant. Quan van deixar de ser números per convertir-se en lletres (o sigui “incògnites”) va ser terrible. Les equacions de primer grau encara les sabia fer, aquelles de segon grau, allò de b al cuadrado más no sé qué al cuadrado, y raíz cuadrada de no sé qué partido por 2 a... (saps de què parlo? Hahaha) ni idea ni de per què servia. Un desastre total!
Ara bé, l’Estadística és xula, és allò que si tu et menges dos croissants i jo cap, representa que ens en hem menjat un cada una... A mi no em desagradava ;-))
YÁIZA.- Ai, sí, aquests records m’encanten! ;-)
Després, ja de més gran, quan estudiava a la Facultat, si per la tarda estava estudiant a casa -cosa que no era molt freqüent però a vegades passava- em portava un cafetó a la taula ;-))
Jo mai les he entès...i ara a la feina em volen traslladar a un departament ha on hi son vitals¡!
ResponEliminaPaciència...
Amb aquest post has demostrat que la culpa d'aquesta mania que es té a les matemàtiques no és culpa de les matemàtiques sinó de la manera com ens les ensenyen. :-))
ResponEliminaPS: Per cert, jo no sóc d'anar trencant cames però n'hi ha que s'ho mereixerien. Eh, Xexu? ;-DD
Oe! Enigma resolt! Quina sort que en Mac no sigui una au nocturna com alguns! Mac, ja està bé que et guanyi algú altre de tant en tant! Veia que ningú resolia però estava segur que tu ho faries, així que ho vaig haver de fer, hahaha! Per culpa teva ja no sabem estar quiets davant de qualsevol pregunta de la xarxa!
ResponEliminaQuina meravella de dibuixets que et feia la teva mare per ensenyar-te matemàtiques!!
ResponEliminaQuan anava a escola i aprenia, de tot me'n sortia prou bé, però ara la veritat és que no me'n recordo gairebé de res...
Aquest bloc amb els apunts de la teva mare és un tresor molt maco.
Una abraçada.
Assumpta, sí, sí que sé què vols dir i crec que fins i tot ara, 40 anys després de no fer servir la formula la recordaria de memòria... :)
ResponEliminaPerò això dels croissants... a veure, tu com una sílfide i jo menjant-me dos croissants per compte teu? Ah! No! nena, o tu et menges el que et pertoca o jo no me'n menjo cap! he, he, he,
Quins dibuixets tan graciosos! I aquesta lletra també ho és! T'ho dic jo que, abans d'anar a la universitat tenia una lletra que era elogiada, i que després del pas universitari, prenen apunts estressat es va anar degradant fins a quedar-me ben lletjota.
ResponEliminaLes matemàtiques així sí que semblen ben divertides! Jo és que recordo pissarres plenes de lletres... repeteixo, de lletres, tot estudiant números!!!! El meu caparró no ho acabava d'entendre... potser per això sempre ha estat l'assignatura que he dut pitjor!
Al forn on vaig a comprar el pa, també són de lletres-lletres no tenen ni idea de com es fa un pa integral.
ResponEliminaJo també sóc de lletres però curiosament les matemàtiques també m'agraden encara que ara ja no recordo res de res...les mates són molt abstractes per això va bé fer-les el més aplicades a la realitat com en aquests dibuixets...és que jo sóc de l'època en que al batxillerat superior havies de triar lletres o ciències jo vaig fer ciències i després per a variar el COU( Curs orientació universitària) de lletres ....
ResponEliminacrec que abans ho apreníem tot amb menys estrés.
ResponEliminaMolt bona, Sr. Estronci :))
ResponEliminaJo he de reconèixer que m'agradava estudiar mates però segons els professor que tenia. Anys després, quan em guanyava alguns calerons fent classes particulars vaig aprendre el que abans entenia a mitges i vaig començar a gaudir-les. El problema, com diu en Mc és la forma d'ensenyar-les.
ResponEliminaPer què tot ha de tenir una utilitat pràctica? les mates les tenen però a més, poden tenir el plaer semblant a treure un enigma, especialment quan de sobte entens algun tema. És com descobrir un bon llibre.
mira...ja saps més que jo...que no sóc ni de lletres ni de números....només una mica de cada per subsistir
ResponEliminanomés 1,5€/kg les pomes?! segur que no son Fuji....
ResponEliminaUns dibuixos ben bonics!
ResponEliminaDoncs jo sóc de lletres però m'encantaven les mates!!! Tant, que treia excel·lents!!!! Ara no me'n recordo de res, però a casa encara sóc la més ràpida comptant. I m'ha fet gràcia, perquè jo tinc la mateixa tàctica que tu per calcular els percentatges!!!!!
ResponEliminaA qui li encanten les mates (i és molt bo en aquesta matèria) és l'Oriol, el meu fill. Quan va fer les proves Cangur de Matemàtiques, va quedar dins del 3% que va treure més bona nota a Catalunya!!!!
Que bonic que és aprendre matemàtiques amb una mare com la teva, amb aquests dibuixos tan ben fets!!!!
Jo feia una cosa semblant amb els meus germans petits, i els posava deures i tot, i és que al 7 anys jo ja deia que volia ser "senyoreta"!!!
Petons
SUSANA.- Caram!! I com ho faràs si les has de fer servir i no les entens?
ResponEliminaBé, segur que amb pràctica ho aniràs agafant i te’n sortiràs! Sort! ;-)
McABEU.- Sí, en part estic d’acord amb tu. Sempre he pensat que potser, amb altres professors, hauria pogut aprendre una mica més... Però també estic convençuda que s’han de tenir unes aptituds. Igual com hi ha qui té més facilitat de paraula, que té més habilitat per dibuixar o per cantar, suposo que també hi deu haver una facilitat per aprendre’n o no... i jo crec que molta facilitat no és que tingui ;-))
Em va fer gràcia el comentari d’en XEXU hehehe... Perdona’l home!! ;-))
XEXU.- Hahahaha diu “ho vaig haver de fer”! ;-))
Has vist que xulo queda el rètol vermell? Fa gràcia i tot. Vaig estar provant amb quina lletra quedava més igual a com ho fa en MAC :-DD
MONTSE.- Bé, a la meva mare encara li quedaven millor, que aquests els he fet jo! ;-)
Vaig agafar una llibreta i vaig escriure el post “a mà” posant uns dibuixets semblants als que feia ella... que, crec que encara hi posava més productes!! ;-))
CARME.- Hehehe era rara aquella fòrmula, eh? Jo me la sabia de memòria, però crec que no la sabia aplicar bé, no sé... la trobava tan complicada!! ;-)
Va doncs, no se’n parli més, porta un croissant d’aquests que jo sempre tinc gana!
(Demà hauré de sopar només un iogurt, perquè sinó deixaré d’estar com una sílfide!) :-DDD
PORQUET.- Aquests els he fet jo, eh? La meva mare era més detallista, jo tan sols volia fer un dibuixet que donés una idea de com ho feia ella ;-)
Ai siiiiiii quin horror aquelles pissarres de lletres-números!
Jo a COU t’asseguro que, des del primer dia ja no vaig entendre res i així vaig passar tot el curs. Com si ara em posessin a una classe de xinès avançat, el mateix. Terrible. Com ja he explicat a FANAL BLAU, al final me les van aprovar de regal, a l’examen havia tret un 1,5 i copiant... perquè sense copiar hauria tret un zero com una casa, que és el que es treu quan no entens ni tan sols el que et diuen que has de fer :-DD
JPMERCH.- Hahahaha M’has fet riure força! Tens cada cosa!! :-DD
ELFREELANG.- Jo a això li dic “ser intel•ligent”, com la CARME ;-) De veritat! Les persones que us desenvolupeu bé tant en lletres com en ciències teniu un bon cervell! El meu cervell té un forat :-P
ResponEliminaJo era bona en lletres, eh? Les coses tal com siguin. Tenia facilitat, bona comprensió, no m’havia d’esforçar massa, anant a classe ja tenia mitja assignatura aprovada perquè entenia bé les coses i se’m quedaven. Ara bé, en matemàtiques hi patia!! Era un cas perdut :-)
Jo sóc de l’EGB... però la meva vida estudiantil és molt rebuscada perquè jo era tan xula que després de 8è vaig dir que no volia estudiar més. Tenia el meu Graduat Escolar i em pensava que ja havia anat prou temps a classe... quin cap!! I el meu pare em va dir que ni somiar-hi (gràcies, papi!!) llavors, vaig dir que no volia fer BUP i el meu pare em va dir que fes el que volgués però que estudiés... així que vaig fer FP.
La gràcia està en que BUP són tres anys i ja vas a COU però FP, si vols arribar a COU, n’has de fer cinc...
Quan jo havia fet FP de Primer Grau (dos cursos) ja m’havia passat la tonteria adolescent i ja volia seguir estudiant, així que vaig començar l’FP de Segon Grau (tres cursos) i llavors vaig passar a COU.
I el meu gran error... greu, garrafal, immens... va ser que jo vaig triar COU de lletres, clar, però hi havia llatí i jo mai havia fet llatí, perquè a FP no es fa mai llatí (en canvi a FP jo havia fet Història de l’Art que a BUP no es feia). En veure que hi havia llatí i que els que venien de BUP ja tenien una base de llatí i jo no, vaig optar per matemàtiques. O sigui COU de lletres però amb mates.
I va ser una tonteria molt gran, perquè, a posteriori, vaig entendre que, tot i no haver fet mai llatí, amb esforç, m’hauria enganxat... però les matemàtiques vaig estar perduda tot el curs... Això sí, les altres assignatures em semblaven força fàcils, la veritat. FP tenia fama de ser “menys” que BUP, però jo anava molt ben preparada en els altres temes. Llengua, Literatura, Història, Història de l’Art...
A més, com jo sóc del mes de desembre, sempre havia estat la petita de la classe, en arribar a COU, era de les grans (els de BUP havien fet tres cursos, els que havien repetit algun, quatre... jo a FP cinc) Així que jo recordo COU com un curs molt fàcil amb unes matemàtiques terroríficament espantoses lluny de qualsevol possibilitat d’arribar a entendre res :-D
JOMATEIXA.- Crec que tens raó :-) A més, que avui els nens estan moltes hores davant de pantalles (ja sigui a l’escola, ja sigui a casa, tant per jugar com per estudiar) i això estressa molt. A casa meva gairebé ni es mirava la tele, imagina! ;-)
FERRAN.- En tenia cada una!! ;-)
Ella era molt maniàtica amb les faltes d’ortografia, no li agradaven gens i ens estava molt al damunt amb això. Llavors tot es feia en castellà, ja saps... Una de les frases que recordo era “el verbo echar lo primero que echa es la hache”. Jo mai havia escrit “echar” amb “h”...
I els accents... tot, tenia frases i trucs per un munt de coses ;-))
JORDI.- He de dir que, malgrat que a mi em costen un munt, és ben certa aquesta sensació que dius de, quan un problema surt, sents com si haguessis tret un enigma, com si haguessis solucionat un trencaclosques i és agradable i, fins i tot, divertit ;-)) Ara bé, a mi això em passa poc! ;-)
ResponEliminaJOAN GASULL.- Sincerament, estic segura que, tal com tu dius, “per subsistir”, et defensaries molt millor tu que jo en matemàtiques... que això dels percentatges és com un joc, però ja massa més... pobre de mi! ;-))
PONS.- Mmmmm què bones les pomes Fuji ;-)
Si vols que et digui la veritat, no tinc ni idea de què valen... però vols dir que són més cares? No ho crec, eh? Jo diria que les compro més barates... De fet, n’estic segura... No?
KWEILAN.- Moltes gràcies! ;-) Però aquests els he fet jo... només per donar una idea de com ho feia ella... Ella els feia tots ben fets, ben polidet... i amb molts productes ;-))
MARGARIDA.- Doncs, com li he dit a l’ELFREELANG, sempre he pensat que les persones que us desenvolupeu bé en lletres i ciències sou molt intel•ligents! ;-)
I, per tant... m’encanta pensar que calcules els percentatges amb el mateix truc que jo... m’has fet pujar l’autoestima!! :-DD
Caram, el teu fill si que ha de ser boníssim en números!! Aquest resultat és magnífic! ;-))
Bé, els dibuixets del post els he fet jo... tractava de recordar com ho feia ella perquè em va venir al cap i vaig voler fer-li aquest petit homenatge ;-)
Segur que hauries estat molt bona mestra, només cal veure la forma tan pedagògica que portes el teu blog de cuina, introduint cada recepta amb un relat i, després, tot tan ben explicat!! Petons també per a tu! ;-)
Una vegada (en un velatori, concretament) em van plantejar un problema matemàtic i vaig passar tota una nit sense dormir fins que vaig aconseguir resoldre-lo. El deixe ací baix a vore si trobes la solució:
ResponEliminaTres homes, a un bar (el Viena per exemple) se'n fan un café cadascú i quan demanen el compte el cambrer els diu que són 30 pessetes (diguem-ne que això va passar fa molt de temps). Els clients pensen que allò és molt car i volen queixar-se a l'amo. El cambrer li ho diu i l'amo li diu al cambrer que els torne "un duro" (cinc pessetes) El cambrer pensa: "aquestos què saben el que a dit l'amo?" I els torna tres pessetes. Aleshores, cadascú dels clients ha pagat nou pessetes. Nou per tres són 27 i si sumen les dues que se n'ha quedat el deshonrat del cambrer fan 29... On és la pesseta que falta per a completar les trenta que pagaren al principi els tres clients?
JESÚS PÁRRAGA.- Ostres, mira si sóc "curta" en mates que aquest el sabia i no me'n recordo!! :-))
ResponEliminaUn dia el meu germà me'l va explicar... però ni que m'hi anés la vida recordaria on està la clau!
Ja em pots donar la solució! :-)
Ostres, dedicar temps a fer els deures amb els fills. El millor del temps. Recordo ma mare ajudant-nos a ma germana i a mi, no sé xq recordo com li va ensenyar a ma germana a dibuixar, se li donava molt malament i ma mare li donava truquillus. Un record per sempre.
ResponEliminaHi ha tants comentaris que no me´ls llegeixo, i potser em repetiré; però el més bonic era el temps que la teva mare compartia i alliçonava d'una manera tan plàstica. Per aprendre cal fer agradar allò que volem ensenyar, i tu vas tenir molta sort, un privilegi.
ResponEliminaPreciós!!!
Ets molt amable quan dius que "hauria estat molt bona mestra". En realitat sóc professora d'institut, tot i que ara "gaudeixo" d'una excedència. No sóc jo qui ha de dir si sóc prou bona o no, però sempre he intentat esforçar-me per fer-ho el millor possible.
ResponEliminaNo sé si pensaran igual els alumnes suspesos...
Petons