"Els colors de l'aquarel·la" (Relats Conjunts)

Carme Rosanas, 2013, Aix en Provence

La Rosalia va mirar d’estirar una mica els braços i les cames sense aixecar-se de la cadira. Tenia tot el cos lleugerament adolorit i volia canviar de postura però sense haver de moure’s massa. Finalment va deixar anar un sospir impacient i, amb força treballs, es va posar dreta. Els primers passos li van costar molt però, poc a poc, les articulacions li van respondre una mica més. Als seus dos-cents trenta-quatre anys encara estava prou bé. Va anar fins a la cuina gris, va obrir la nevera gris i es va prendre un suc de taronja gris.

Tot era gris des de feia cent noranta-nou anys.

Va entornar els ulls i els records es van fer presents, una vegada més, al seu cervell. El Sí Sí havia guanyat aclaparadorament amb una participació altíssima. Era la una de la matinada i la gent cantava i ballava pels carrers. L’escrutini havia anat ràpid i ja feia una hora que el portaveu del Govern havia anunciat els resultats. Tot i ser el mes de novembre, la gent havia sortit amb samarretes de màniga curta vermelles i grogues. Focs artificials il·luminaven la nit amb franges vermelles, blaus llampants i pluges d’estels blancs de cinc puntes... colors, molts colors. Llavors encara hi havia colors.

I va ser llavors quan, sense cap avís previ, l’exèrcit dels ultra-rahois (sembla que sense permís del Gobierno) va fer us d’aquella potent arma química. La música es va aturar, la gent va semblar desorientada i tot, tot va quedar gris. La Rosalia també era a la festa, també cantava, ballava i reia... Va respirar un intens fum, va veure una gran barreja de colors i va caure desmaiada.

El Gas de l’Unionisme els havia atacat. Alguns van donar mitja volta i van tornar a les seves cases grises i, gairebé sense parlar, es van ficar al llit gris. Altres van tenir símptomes d’asfixia, marejos, pèrdua de coneixement. Però quan recuperaven la consciència, quan el malestar passava, l’efecte era el mateix: tornaven a casa, com si no hagués passat res.

Però l’atzar va voler que la Rosalia, que patia una bronquitis aquell dia i que havia fet la imprudència de, prendre’s la mediació i sortir al carrer, sentís uns efectes diferents. Sí, ella recordava que en el passat hi havia colors! Però, quan en parlava amb algú, no li feien cas! I no tan sols ho recordava sinó que, de tant en tant, els veia!

La primera prova la va tenir un dia que, passejant per un gris Passeig de Gràcia, mentre mirava uns aparadors plens de roba gris, va veure una preciosa aquarel·la que representava una plaça en la que destacaven unes cafeteries amb uns tendals vermells i un de groc, unes finestres blaves, un arbre amb unes fulles ben verdes... eren els colors més macos i més ben triats que recordava haver vist mai!

(Continuarà...)

Escrit seguint la proposta de RELATS CONJUNTS