dijous, 25 de setembre del 2014

"Els colors de l'aquarel·la" (Relats Conjunts)

Carme Rosanas, 2013, Aix en Provence

La Rosalia va mirar d’estirar una mica els braços i les cames sense aixecar-se de la cadira. Tenia tot el cos lleugerament adolorit i volia canviar de postura però sense haver de moure’s massa. Finalment va deixar anar un sospir impacient i, amb força treballs, es va posar dreta. Els primers passos li van costar molt però, poc a poc, les articulacions li van respondre una mica més. Als seus dos-cents trenta-quatre anys encara estava prou bé. Va anar fins a la cuina gris, va obrir la nevera gris i es va prendre un suc de taronja gris.

Tot era gris des de feia cent noranta-nou anys.

Va entornar els ulls i els records es van fer presents, una vegada més, al seu cervell. El Sí Sí havia guanyat aclaparadorament amb una participació altíssima. Era la una de la matinada i la gent cantava i ballava pels carrers. L’escrutini havia anat ràpid i ja feia una hora que el portaveu del Govern havia anunciat els resultats. Tot i ser el mes de novembre, la gent havia sortit amb samarretes de màniga curta vermelles i grogues. Focs artificials il·luminaven la nit amb franges vermelles, blaus llampants i pluges d’estels blancs de cinc puntes... colors, molts colors. Llavors encara hi havia colors.

I va ser llavors quan, sense cap avís previ, l’exèrcit dels ultra-rahois (sembla que sense permís del Gobierno) va fer us d’aquella potent arma química. La música es va aturar, la gent va semblar desorientada i tot, tot va quedar gris. La Rosalia també era a la festa, també cantava, ballava i reia... Va respirar un intens fum, va veure una gran barreja de colors i va caure desmaiada.

El Gas de l’Unionisme els havia atacat. Alguns van donar mitja volta i van tornar a les seves cases grises i, gairebé sense parlar, es van ficar al llit gris. Altres van tenir símptomes d’asfixia, marejos, pèrdua de coneixement. Però quan recuperaven la consciència, quan el malestar passava, l’efecte era el mateix: tornaven a casa, com si no hagués passat res.

Però l’atzar va voler que la Rosalia, que patia una bronquitis aquell dia i que havia fet la imprudència de, prendre’s la mediació i sortir al carrer, sentís uns efectes diferents. Sí, ella recordava que en el passat hi havia colors! Però, quan en parlava amb algú, no li feien cas! I no tan sols ho recordava sinó que, de tant en tant, els veia!

La primera prova la va tenir un dia que, passejant per un gris Passeig de Gràcia, mentre mirava uns aparadors plens de roba gris, va veure una preciosa aquarel·la que representava una plaça en la que destacaven unes cafeteries amb uns tendals vermells i un de groc, unes finestres blaves, un arbre amb unes fulles ben verdes... eren els colors més macos i més ben triats que recordava haver vist mai!

(Continuarà...)

Escrit seguint la proposta de RELATS CONJUNTS

10 comentaris:

  1. Ooooh! Ara m'has emocionat parlant tant bé de l'aquarel.la!!!

    No donis idees a aquesta gent, que encara sòn capaços de robar-nos els colors de veritat... La memòria fa segles que intenten robar-nos-la... Per sort encara la mantenim...

    Un relat futurista que promet molt... Quants capítols tindrà? A mi no em ve d'un, eh?

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que la trobo preciosa. Entraria, segur, en un "top ten" de les meves preferides :-)

      Doncs anava escrivint i m'adonava que em sortiria molt llarg, llavors el volia escurçar, però pensava que, tot i així quedaria llarg i perdria part de "la sustància" hehe... llavors he pensat "doncs au, en capítols"!!... Potser en tingui dos o tres, no crec que passi de tres ;-))

      El meu blog no el llegeixen els del "cantó obscur" hehehe

      Elimina
  2. De moment no em quadra, els unionistes tenen els colors? Potser els han robat. A veure què t'empesques, de moment barreja entre realisme i ciència ficció, un còctel que t'estàs fent molt teu!

    ResponElimina
  3. Espero que no tardis massa a publicar la continuació perquè està clar que això no pot quedar així... de cap de les maneres!! :-))

    ResponElimina
  4. ui ui ui... quina por que m'acabes de fer....bé tu no, el teu relat. Mira que aquest unionistes són capaços d'això i de mol més...

    ResponElimina
  5. uixxx... pendents de la continuació ;D

    ResponElimina
  6. quina imaginació !!!!! l'única cosa que no m'ha agradat és l'atac unionista amb la grisor .......si no fos per això i per arribar a viure això .....ostres que bo!

    ResponElimina
  7. Sí, hi ha molts unionistes i avantatgistes que ens volen robar els colors, les il·lusions, les cultures. Però segur que sempre hi haurà un espai on puguem gaudir-ne.
    M'ha agradat el teu relat Assumpta.
    Una abraçada

    ResponElimina
  8. Un relat inquietant, caldrà avisar la Momo per a lluitar contra els homes grisos que es mengen el nostre temps i els colors.

    ResponElimina
  9. Un relat inquietant, d'aquests que et tenen l'ai al cor.
    Veurem com acaba tot aquest món gris per Rosalia, espero que no quedin els colors només en records.
    M'agrada !!

    Aferradetes :)

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!