divendres, 1 d’agost de 2008

La cita

(Llegir el relat amb la música del YouTube de fons)


LA CITA

Era impossible concentrar-se amb tot aquell soroll. Famílies amb nens petits, molts dels quals cridaven sense pietat; jovenets de tretze o catorze anys, ensenyant el melic elles i els calçotets ells, que havien omplert el terra de patates fregides trepitjades i tovallons de paper arrugats (n’hi havia tants que era fàcil suposar que algun grupet s’havia divertit lluitant en una guerra amb tal munició) i un murmuri generalitzat que provocava l’ús d’un nivell de veu massa alt, fins i tot als més educats.

Algú havia vessat un refresc i les sabates em van quedar enganxades davant del mostrador. Quan vaig poder caminar de nou, vaig anar a una de les poques taules que quedaven buides.
Uns nens s’entretenien donant cops als vasos amb les culleretes i els seus pares els ignoraven. Uns altres jugaven amb globus al mig de la gran sala, acompanyant de crits d’ànim els llançaments i recollides.
En fi. El caos.

Però jo sabia que algú volia trobar-me allí i, precisament, a aquella hora. Ho havia percebut. Era un somni repetit.
Sempre havia pensat que un encontre amb un esperit s’hauria de produir en un lloc tranquil, on un pogués entrar en una mena de trànsit o quelcom similar... Res més allunyat de la realitat.

Passats uns minuts la meva oïda va començar a acostumar-se al xivarri i llavors vaig ser conscient que hi havia música de fons en aquell local. Amb prou feines era audible. Fent un notable esforç de concentració vaig aconseguir captar tres notes seguides. El soroll la ofegava, però la meva ment anava seguint el fil de la melodia i vaig començar a taral·lejar-la suaument... És clar que l’havia reconegut! I tant! Era el Concert per a Flauta i Arpa en Do major, K 299, el segon moviment, andantino, de Mozart. La música més bella del món.

La gent que m’envoltava va començar a moure’s més lentament. Era com si estès veient una pel·lícula i jo quedés fora de l’escena... Nens, joves, adults, veia com movien els llavis però l’únic que jo sentia era la suavitat de la composició, el fons orquestral i, destacant, la flauta i l’arpa... Aquesta música sempre m’havia fet recordar llocs de somni on mai havia estat, em transportava a paratges plens de petits i tranquils carrers d’algun idealitzat poblet, les seves casetes amb cortines brodades als balcons, el camp, les flors d’un immens jardí. Pau. Aquesta música significava Pau.





Vaig sentir una lleugera pressió a l’espatlla dreta.
Allí estava ell!! Assegut al meu costat! Wolfgang Amadeus Mozart!!

Em va mirar i, tot somrient, em va dir:
- Tenia moltes ganes de conèixer-te! Ningú mai ha estat capaç d’apreciar aquesta obra com tu ho fas. És teva, te la regalo.

Jo no aconseguia respondre res, però crec que la meva mirada ho deia tot.

La gent del local va recuperar la seva velocitat de moviments habitual. Els adolescents reien de manera escandalosa i els infants seguien cridant... però, ara, tot em resultava meravellós.

(Les fotos son del poble holandés de Volendam, agost de 2006)

21 comentaris:

  1. Traducción al castellano

    (Mejor leer el relato con la música del YouTube de fondo)

    Era imposible concentrarse con todo ese ruido. Familias con niños, muchos de los cuales gritaban sin piedad; jovencitos de trece o catorce años, enseñando el ombligo ellas y los calzoncillos ellos, que habían llenado el suelo de patatas fritas pisoteadas y servilletas de papel arrugadas (había tantas que era fácil suponer que algún grupito se había divertido luchando en una guerra con tal munición) y un murmullo generalizado que provocaba el uso de un nivel de voz demasiado alto incluso a los más educados.

    Alguien había derramado algún refresco y los zapatos se me quedaron pegados junto al mostrador. Cuando logré poder andar de nuevo, me fui a una de las pocas mesas que quedaban vacías.
    Unos niños se entretenían golpeando vasos con cucharillas y sus padres les ignoraban. Otros jugaban con globos en el centro de la gran sala, acompañando de vítores los lanzamientos y recogidas de los mismos.
    En fin. El caos.

    Pero yo sabía que alguien quería encontrarme allí y, precisamente, a esa hora. Lo había percibido. Era un sueño repetido.
    Siempre había pensado que el encuentro con un espíritu debía tener lugar en un sitio tranquilo, donde uno pudiera entrar en una especie de trance o algo similar… Nada más alejado de la realidad.

    Pasados unos minutos, mi oído empezó a acostumbrarse al jaleo y entonces fui consciente de que había música de fondo en el local. Apenas era audible. Haciendo un notable esfuerzo de concentración, logré captar tres notas seguidas. El barullo la ahogaba pero mi mente iba siguiendo el hilo de la melodía y empecé a tararearla suavemente… ¡Claro que la había reconocido! ¡Cómo no! Era el Concierto para Flauta y Arpa en Do mayor, K 299, el segundo movimiento, andantino, de Mozart. La música más bella del mundo.

    La gente que me rodeaba empezó a moverse con más lentitud. Era como si estuviese viendo una película y yo quedase fuera de la escena… Niños, jóvenes, adultos, les veía mover los labios, pero lo único que yo escuchaba era la suavidad de la composición, el fondo orquestal y, destacando, la flauta y el arpa… Esa música siempre me había hecho recordar lugares de ensueño donde nunca había estado, me transportaba a parajes llenos de pequeñas y tranquilas calles de algún idealizado pueblecito, sus casitas con cortinas bordadas en los balcones, el campo, las flores de un inmenso jardín. Paz. Esa música significaba Paz.

    Sentí una ligera presión en el hombro derecho.
    ¡Allí estaba él! ¡Sentado a mi lado! ¡Wolfgang Amadeus Mozart!

    Me miró y, sonriendo, me dijo:
    - ¡Cuántas ganas tenía de conocerte! Nadie ha sido capaz jamás de apreciar esta obra como tú lo haces. Es tuya, te la regalo.

    Yo no acerté a responder nada, pero creo que mi mirada lo decía todo.

    La gente del local recuperó su velocidad de movimientos habitual. Los adolescentes reían ruidosamente y los niños seguían gritando… pero, ahora, todo me resultaba maravilloso.

    (Las fotos están tomadas en el pequeño pueblo holandés de Volendam, verano de 2006)

    ResponSuprimeix
  2. Uf, m'ho he llegit 2 vegades, en català i en castellà... m'hagués agradat tant viure a la seva época, m'encanta aquest músic... Tu has viatjat molt oi?

    ResponSuprimeix
  3. Ostres Asumpta que hi feies a un McDonals ???? saps que? lleguint el teu escrit amb la musica, no semblava un ambient tan espantos, estara estudiat per psicolegs aixo?
    M´ha agradat el que expliques i que genial seria poder experimentar-ho.
    Mozart !!!! el gran Mozart !!!! es d´un altre món!!!!
    Un petonassssss.... quan tornis a aquest lloc, avisam !!!!!

    ResponSuprimeix
  4. Hola Cesc!!!

    A mí també m'agrada moltísism Mozart! I aquesta peça em relaxa tant!!
    Estic contentíssima que ell me la regalés :-)

    No, xiquet, no he viatjat molt :-) Mira, em vaig casar als 28 anys i fins llavors no havia passat la frontera (tret d'una vegada a Andorra i una altre al sud de França, un dia, amb els meus futurs sogres que vàrem anar a Colliure)

    - Viatge de noces a París (1990)
    - Londres (amb alguna excursió: Oxford, Stratford) (1993)
    - Edimburg (amb alguna excursió també jajaja) (2000)
    - Bèlgica (2004)
    - Holanda (2006)

    Ja està... no conec res més :-)

    Per exemple, aquestes fotos són del mateix any que les del Tribunal Internacional de La Haia. Tot va ser a Holanda...

    Això sí... jajaja... tot i que mai podem estar més d'una setmana, són vacances molt ben aprofitades ;-)

    ResponSuprimeix
  5. Ai M.Teresa!! jajajaja sóc perfectament conscient que sembla un McDonalds jajaja

    Vaig escriure aquest relat en una hamburgueseria precisament, per això m'has fet riure :-))) vaig exagerar molt l'ambient de desordre per fer-ho contrastar amb la música... perquè la realitat allí era molt més calmada :-)

    Ep!! Si hi torno no garanteixo noves aparicions d'ell, eh? :-)

    ResponSuprimeix
  6. jeje moltes gràcies per la informació! jejeje

    ResponSuprimeix
  7. Seria genial coneixer a gent que ja no estan, no?

    ResponSuprimeix
  8. Trobo que estaves especialment inspirada, a l'escriure aquest relat. La seva música i les teves paraules... aconseguiu que el neguit pel soroll insoportable realment desapareixi de la teva ment, a mesura que vas llegint.

    Bravo!

    ResponSuprimeix
  9. Uffff!!!! llegint el teu escrit m'han vingut al cap vells records,... Holanda, Volendam, Mozart... quina musica que feia el paio ehhhh... Gracies per fer-me reviure aquells moments. Ho has fet amb molt bon gust...Felicitats!!!

    Una abraçada

    ResponSuprimeix
  10. I tant Bajoqueta, guapa!! ni que fos així, en uns petits segons :-))

    ----------------------
    Moltissimes gràcies Ferran!! Uauuu, és molt maco el que has dit :-))

    Gràcies de cor!!

    ----------------------

    Ai Praxis quina gràcia!! jajaja just vinc del teu blog, de veure les teves magnífiques fotos de la posta de sol i m'adono que acabas de passar pel meu... o sigui que mentre tú escrivíes aquí jo escrivia al teu :-))

    Gràcies per les teves paraules, de veritat!

    Què bonica és Holanda, eh? :-)
    ----------------------

    Abraçades a tots!! :-)

    ResponSuprimeix
  11. Como me gustaria conocer esos lugares maravillosos!!!!
    Gracias por compartirlos.
    Un beso

    ResponSuprimeix
  12. Hola Jorgelina!!!

    Sé que en tu país hay lugares hermosísimos!! Ojalá un día tu pudieses conocer los de "aquí" y yo los de "allí" jeje

    Abrazos!!!

    ResponSuprimeix
  13. Ostres Assumpta, m'ha agradat molt aquest relat! quantes vegades no ens ha passat d'estar enmig d'un local ple de gent i soroll i de cop i volta sentir el fil musical de fons i adonar-nos que està sonant una de les nostres cançons preferides? fins aquell moment no n'erem conscients, però alguna cosa fa que l'oïda s'aguditzi i sigui selectiva. Serà un sisè sentit?
    ah, i una cançó impresionant... sense cap mena de dubte!
    una abraçada!

    ResponSuprimeix
  14. és preciós aquest relat. A més, amb la música de fons, he pogut notar perfèctament com tot el xivarri i el caos anaven emmudint i només quedava una música que gairebé m'ha acariciat l'esquena...

    ResponSuprimeix
  15. Hola, Iruna!! :-))
    La veritat és que el relat el vaig escriure a una hamburgueseria de la cadena Viena però vaig exagerar el xivarri i, sobre tot, el desordre ja que allí normalment ho tenen ben net i polit, però jo ho vaig posar més desastrós :-)))

    El fet que sí és cert és que al Viena que jo conec, sí que tenen música clàssica de fons, pero molt suau i fins que no portes una bona estona l'oïda no comença a captarla... Per això m'ha agradat això que dius del sisé sentit!!

    --------------------

    Moltes gràcies robadestiu!!

    Estic contenta que, a part de les floretes que dediqueu a la història, a tothom li agrada aquesta peça de Mozart jejeje

    A mí m'agrada molt la música clàssica, però no en sóc gens entesa. Moltes de les meves peces preferides les he anat descobrint per pura casualitat, i aquesta n'és una!!

    ********************

    Abraçades a les dues!!!

    ResponSuprimeix
  16. Hola Assumpta!!

    Quin relat més bonic. Quan et passa això et sents tan afortunat!!! perquè pots arribar a sentir bellesa allà on veus caos!

    No connec gaire Mozart -la música clàssica és un tema molt pendent que tinc per apendre a apreciar- però m'ha trasmès la mateixa pau que descriure.

    Un petó

    ResponSuprimeix
  17. Holaaaa Rits!!!

    M'alegra moltíssim que t'agradi el meu relat :-)

    Jo tampoc entenc de Música clàssica, eh? :-) Al meu pare li agradava i els diumenges al matí posava alguns discs que tenia, i jo sabia que allò eren els seus moments de relax.

    Llavors, jo mateixa m'he anat compran alguns CD's, però sense cap coneixement de causa jajaja

    Abraçades!!

    ResponSuprimeix
  18. Caramba que bonito encuentro! Que bueno que al concentrarte en la música pudiste aislarte del barullo impertinente de la gente. Hermosas las fotos y los lugares, gracias por compartirlo de esta manera tan creativa, besitos Tia Elsa.

    ResponSuprimeix
  19. Assumpa perdona la ignorancia al igual que a todos los que escriben, el idioma es el catalán? Te digo que se entiende bastante, al menos algunas palabra e incluso frases, me gustaría aprenderlo, quizás tratando de leerte sin la traducción, besitos otra vez

    ResponSuprimeix
  20. Gracias a tí, Tia Elsa por muchas cosas :-)

    Por tu simpatía y por tus opiniones siempre cariñosas!!

    Sí, el idioma del blog y en el que escribimos muchos de los que entramos en él es el catalán, y no te disculpes por preguntarlo, ¡¡al contrario!!

    Me parece fantástico como entras en mi blog, así como Jorgelina, Marisa, Patricia... todas hacen el esfuerzo de entender las instrucciones en una lengua que les cae muy lejos y siempre dejan sus posts llenos de afecto y sonrisas.

    ¡Ojalá mi idioma fuese tratado por algunos políticos del Estado con tanto afecto y respeto como lo hacen ustedes!

    Elsa, no dudes nunca en preguntar cualquier cosa que no entiendas que yo traduciré encantada ¡Ustedes se lo merecen!

    Muchos, muchos, muchos besotes!!!

    ResponSuprimeix

...i moltes gràcies per la visita!!