A partir d'una nova proposta de Relats Conjunts.La Sara va entrar al quartet petit, va encendre el llum i va mirar el quadre... Efectivament. Ja ho sospitava.
Sense adonar-se que es feia mal, va començar a retorçar-se els dits de les mans mentre seguia, fixa, la mirada en aquella imatge.
Ell li havia portat de Paris i li havia promès que, més endavant, hi anirien tots dos... Tantes coses li havia promès que no havia fet!!
I va ser un dia, com de casualitat, que es va fixar que el quadre no estava com mesos enrere, tan bonic, de línies tan clares i delimitades. Es veia més borrós.
Un cap de setmana que ell havia hagut de marxar de viatge per feina, el quadre va semblar com si s’arrugués en el seu contorn... i quan va començar a tenir reunions de treball fins tard a la nit, la pintura patia ja una decadència constant.
Si!! Ell no ho sabia, però aquell quadre el delatava en les seves mentides, en cada engany que li feia... en cada burla... com si fos el seu Dorian particular!
En veure ara la pobre Torre Eiffel tan malgirbada, torta, deforme, va decidir que ja no aguantaria més.
Traducción al castellano.
ResponElimina"TORRE EIFFEL"
Escrito hecho a partir de la Imagen propuesta por el blog de relatos en catalán "Relats conjunts" (Relatos conjuntos)
Sara entró en la pequeña habitación, encendió la luz y miró el cuadro… Efectivamente. Ya lo sospechaba.
Sin darse cuenta de que se estaba lastimando, empezó a retorcerse los dedos de las manos mientras seguía, fija, la mirada en aquella imagen.
Él se lo había traído de París y le había prometido que más adelante irían los dos… ¡Tantas promesas que no había cumplido!
Y fue un día, como de casualidad, que se fijó en que el cuadro no estaba como al principio, tan bonito, de líneas tan claras y delimitadas. Se veía más borroso.
Un fin de semana que él había tenido que marchar de viaje por trabajo, el cuadro pareció arrugar su contorno… Cuando empezó a tener reuniones de empresa que acababan bien entrada la noche, la pintura sufría ya una decadencia constante.
¡Sí! Él no lo sabía, pero aquel cuadro le delataba en sus mentiras, en cada engaño… en cada burla… como si fuese su Dorian particular.
Al ver a la pobre Torre Eiffel tan retorcida y deforme decidió que ya no aguantaría más.
I massa que esperà la Sara, a la primera relliscada de pintura...
ResponEliminaMolt bé Assumpta!
Espera que comptaré paraules...Aquí no avi, que això és lliure, oi?
;-)
Bona nit bonica.
:)
Una mica trist, però molt ben explicat i bonic. De fet no cal retorçar-se els dits ni fer-se mal gratuitament. Millor deixr-ho córrer. Té raó. No hem de deixar mai que ens facin mal.
ResponEliminael quadre com un "mirall de l'ànima", però no de la pròpia sinó la d'algú altre, molt original. A més, em puc anar imaginat la deformació de la imatge en cada mentida. Molt bo. I molt bona la decissió final. D'aquest dibuix en surten relats molt interessants.
ResponEliminaSaps, anava llegint i m'ha vingut al cap l'argument d'un llibre que avui mateix he tingut a les mans: El retrat de Dorian Grey. Com tothom, he sentit a parlar del llibre, però no sabia de què anava, i just en llegir el teu relat he pensat immediatament en el llibre, per descobrir que al final cites el personatge! Quina casualitat.
ResponEliminaMolt bon relat. Encara que sigui trist i punyent, està molt ben escrit.
Asi estaba ella por dentro, mansillada por un hombre que ya no la amaba ni respetaba, era hora de poner punto final. Hermoso tu relato corto e intenso, felicitaciones, besos tía Elsa.
ResponEliminaQuina bona pensada has tingut, Assumpta, de fer aquesta "versió parisenca" del retrat d'en Gray; m'agrada el resultat i em pregunto quantes pintures es deformarien a la vida real, si això pugués passar de debò.
ResponEliminaBuf, millor que no.
Està bé, la idea (i el relat)! Si a algú no li acaben d'agradar els quadres de casa seva ja sap què ha de fer :-)
ResponEliminaÉs curiós i m'admira, com davant d'una imatge que res te a veure amb el tema que has escollit, la teva imaginació ha pogut crearla...
ResponEliminaAixò és un do que es porta dins i no hi ha volta de fulla!!
Enhorabona.
Un abraçada.
Adéu siau la relació!! Un altre divorci més!!
ResponEliminaEl relat és molt bo i fins i tot fa una mica de por, no?.
ResponEliminaEn casos així no cal esperar tant, a la primera mentida la relació ja està trencada.
Hola he llegit el teu comentari al blog de la Vero, jo per traduir automaticament utilitzo http://www.opentrad.org/index.php?idioma=ca, va bastant bé fas alguns retocs i t'estalvies la currada de traduïr.....
ResponEliminaBoníssim! M'ha agradat molt el paral.lelisme que fas entre la deformació de la imatge i la davallada de la relació. Una abraçada!!!
ResponEliminaMe encantóooo Assumpta,me fascinó.
ResponEliminaY como decís vos,la música es muy bonita aunque la letra no tan alentadora.Un beso grande
Bon relat!
ResponEliminaDiuen que a Catalunya es produeix un divorci cada 3 hores. Amb quadres com aquest, encara n'hi hauria més.
Adéu!
I és que de vegades creiem que una cosa és i serà així per sempre, però de sobte, ens adonem que ha canviat...
ResponEliminaEm faras mirar tos els quadres, no sigui que... Per q si es tansformen i s'esborren, i... Mare de Déu...!!
ResponEliminaBon relat, noia, imginatiu, com no, d'una persona com tu que et brolla de dins...S'omple aquests dies la xarxa de Relats conjunts. Demà el posaré jo, si no falla res.Anton.
Ho dic per si algú pica.
Moltíssimes gràcies a tots per els vostres comentaris :-)
ResponEliminaDe fet si ella tarda tant a separar-se és perque al principi no és conscient de la relació que hi ha entre els enganys d'ell i el deteriorament de la pintura. És normal que li costi de creure :-)
Ah!! I no es tracta pas de cap divorci... No estaven casats. Ell sempre li havia promés un casament bonic i senzill, però amb el temps no n'havia volgut parlar més...
Gracias a todos por vuestros comentarios!
ResponEliminaDe hecho si ella tarda tanto en tomar la decisión de separarse es porque le cuesta de creer que haya relación entre sus engaños y el deterioro del cuadro. Sólo cuando no le queda duda decide actuar.
No se trata de divorcio, ya que no estaban casados... Una boda bonita i sencilla era una de tantas promesas que él había olvidado.
Bona manera de detectar quan una relació s'acaba... M'ha agradat aquest relat!
ResponEliminaGenial, incluido el bonito homenaje a mi Oscar Wilde.
ResponEliminaDescansa esos tres o cuatro días, pero no más.
;)
Un beso.
Molt bon relat. M'ha agradat com ho has fet anar!
ResponEliminaAssumpta, m'ha agradat moltíssim! Una dona que al final es mostra forta! M'agrada que tinguem esperança i confiem en la gent, prò el que no podem permetre és que ens destrossin fins que no quedi res de nosaltres mateixos!
ResponEliminaPetonets, artista! :)