No he volgut retallar la foto perquè es veu que està feta al tren. Els trajectes Reus-Barcelona i Barcelona-Reus són uns dels meus moments preferits de lectura :-)Es tracta de la història real d’una nena jueva holandesa, de nom Jacqueline, durant l’ocupació nazi.
Al principi descriu breument com als jueus cada vegada se’ls va limitant més la llibertat, l’accés a determinats llocs, fins i tot al parc, on hi ha un cartell que diu “prohibida l’entrada als gossos i als jueus”.
Però les coses van empitjorant i arriba un dia que la família (els pares i quatre fills, dels quals ella és la petita) s’han de separar. Llavors, la mare, com si d’un joc es tractés, els canvia el nom a tots, i ella passarà a dir-se Lieneke.
Marxen d’Utrecht, la seva ciutat, i són acollits per diferents famílies holandeses que col•laboren amb la resistència.
Al llibre no s’hi descriuen massa escenes crues, però hi són presents de fons. Pensem que es tracta dels records d’una nena, entre els vuit i onze anys, la qual és perfectament conscient del moment que viu, però a la que no s’expliquen les notícies més esgarrifoses.
Però una de les coses més boniques del llibre és que, durant tot el temps en que està la petita Lieneke vivint (com si fos neboda de la família) a casa d’un metge rural, va rebent, de tant en tant, cartes del seu pare, que la resistència li fa arribar d’amagades. Aquestes cartes són plenes de dibuixos i s’han conservat. A l’actualitat són al museu de Bet Lohamei Haguetaot, departament de nens afectats per l’Holocaust.
El llibre reprodueix, cada quinze o vint pàgines, una d’aquestes cartes que el pare enviava en forma de quadernet (el que la nena rebia era, doncs, com un petit “llibret” d’unes vuit o dotze pàgines petites, cosit i tot pel mig, ple de dibuixos i anècdotes) Aquestes cartes són les que van mantenir a la Lieneke amb il•lusió durant tot el temps que va estar separada de la seva família.
Clicant a sobre la imatge es farà més gran i es pot llegir el text en holandès i la traducció al costat en català.Acabada la guerra, anys després, a Israel canviarà el seu nom per Nili, ja que Lieneke no és nom jueu. D’aquí ve el títol del llibre. La Nili Goren viu actualment a Haifa i ha col·laborat amb l'autora, Tami Shem-Tov, en la preparació del llibre.
Traducción al castellano.
ResponElimina"La niña de los tres nombres"
Se trata de la historia real de una niña judía holandesa, de nombre Jacqueline, durante la ocupación nazi.
Al principio, el libro describe brevemente como a los judíos cada vez se les va limitando más la libertad, el acceso a determinados lugares, incluso al parque, donde aparece un cartel diciendo “Prohibida la entrada a los perros y a los judíos”
Pero las cosas van empeorando y llega un día en que la familia (los padres y cuatro hijos, de los cuales ella es la pequeña) deben separarse. Entonces, la madre, como si de un juego se tratase, les cambia el nombre a todos y ella pasará a llamarse Lieneke.
Marchan de Utrecht, su ciudad, y son acogidos por diferentes familias holandesas que colaboran con la resistencia.
En el libro no se describen escenas demasiado crudas, aunque están presentes en el contexto. Pensemos que se trata de los recuerdos de una niña entre los nueve i once años, la cual es perfectamente consciente del momento que vive, pero a la que no se cuentan las noticias más escalofriantes.
Pero una de las cosas más bonitas del libro es que, durante todo el tiempo que está la pequeña Lieneke viviendo (como si fuese sobrina de la familia) en casa de un médico rural, va recibiendo cartas de su padre que la resistencia le hace llegar en secreto. Estas cartas están llenas de dibujos y se han conservado. En la actualidad están en el museo de Beit Lojamei Haguetaot, en el departamento de niños afectados por el Holocausto.
El libro reproduce, cada quince o veinte páginas, una de estas cartas que el padre enviaba en forma de cuadernillo. (Lo que la niña recibía pues, era como un pequeño “librito” de ocho o doce páginas pequeñas, cosidas por la mitad, lleno de dibujos i anécdotas.) Estas cartas son lo que mantuvo a Lieneke con ilusión durante todo el tiempo que estuvo separada de su familia.
Terminada la guerra, años después, en Israel, cambiará su nombre por el de Nili, ya que Lieneke no es nombre judío. De aquí viene el título del libro. La autora, Tami Shem-Tov, y la protagonista, Nili Goren, actualmente residente en Haifa, han colaborado en la preparación del libro.
Es sorprendente que en aquellos años tuviera esta niña ese sentido tan artístico para escribir con esa combinación de colores y tamaños de letras,me ha llamado la atención cómo es de alegre la presentación.
ResponEliminaCasualmente en la radio escuchaba una entrevista esta noche a un superviviente de esos campos de exterminio y le dijeron nada más entrar en uno que "entrais por esta puerta,pero salís por esa chimenea",es imposible imaginar cuanto sufrimiento pasaron esas personas.En cuanto vea el libro del que hablas lo compraré,no cabe duda que esa experiencia tiene mucha aplicación para nuestras vidas sencillas.
Abrazos
TERE Quien escribía y dibujaba así de bien era el padre!!! :-))
ResponEliminaLa niña cuenta que ella también respondía con cartas y dibujos, pero los suyos no se han conservado.
Es horrible lo que pasó. No creo que podamos hacernos a la idea del miedo, angustia...
El libro lo compramos por Reyes y estuve dudando si quedármelo o regalarlo a mi hermana. Al final pensé que si lo regalaba igualmente lo podría leer y así lo hice :-)
Besos!!!
Ostres, que precioses les cartes que rebia del seu pare. Això permetria tenir forces a qualsevol. Quantes històries reals com aquesta hi deu haver? Només cal recordar Ana Frank, però deuen ser tantes altres que mai no arribarem a conèixer... aquesta almenys té final feliç, i em sembla que aquest llibre és preciós.
ResponEliminaM'ha fet gràcia veure el teu post d'avui dedicat a aquest llibre, perquè precisament li vaig regalar a la meva neboda per Reis, ja que em va semblà molt interessant la resenya que posava a la contraportada, però vet aquí que no el vaig fullejar, i pel que em mostres ha de ser molt bonic.Faré com tu, li demanaré que me'l deixi i així em podré entretenir en contemplar aquesta magnífica colecció de cartes del pare.
ResponEliminaGràcies per comentar-m'ho!!
Una abraçada molt forta i bon cap de setmana.
Quines cartes més treballades! :-O
ResponEliminaUn llibre molt interessant, me l'apunto!! Realment va ser una etapa molt fosca i trista! Només de pensar en com la canalla ho va viure, m'esgarrifo!
ResponEliminaSempre em sorprens...
ResponEliminaAquest llibre el vaig sentir anomenar a finals de l'any passat, a la ràdio crec, en una de les moltes diades sense dormir per la malaltia del meu pare. Em va encantar tot el que n'explicaven i vaig decidir que miraria de trobar-lo. Després, per tot el que ja saps, no vaig pensar-hi més, i avui el llinre torna a cridar-me, a través de tu.
M'agrada.
Ara estic acabant-ne un (que te'l recomano, perque sé que ets de ment molt oberta: La segona mort de Jesús de Natzaret, de Francesc Puigpelat), després tinc el de la Societat de Pastís de Pela de Patata... (que ja el tinc a casa!!! per fi) i quan acabi els dos, em llenço a buscar aquest!!!
(per cert, a veure si aquesta tarda o vespre et deixo un regalet al nostre blog... jeje, segur que t'encanta!!!)
Aquests llibres són molt necessaris per no oblidar, en un temps on sembla que es vol canviar la història per amagar el que no convé (la setmana passada va sortir un informe pagat per la FAES i avalat per un "catedràtic" que deia que la dictadura de Franco no va ser feixista)
ResponEliminadons es veritat quins detalls de cartes!!! sensacional.
ResponEliminaBonics detalls dins d'històries tristes com la guerra.
Estic segur qe es un llibre que colpeja fins dins l conciència.
ResponEliminaJo recordo el moment en que els guardies d'asalt volien que tot el poble els seguissim cap a la frontera i els grans del poble es varen negar. Varen prendre tots els animals... que ja mai varen tornar.Jo tenia uns vuit anys i es com una película... Sort de la mare... Varen pegar foc a les ximenees de dos o tres cases, la nostra també i entre tots les varem apagar, jo no he vist en la nit una claror tant roig-groc que aclaria el terme, semblava que era de dia... Mentre un pot llegir quelcom qe ha passat altre,rai, el mal és el record de la xusma, aquelles persones no tenien ni ideals ni sentiments...
De vegades també va éde poder-se esbravar. Anton
Que bonita historia, como acaba? jejejeje, es que asi no me leo el libro....
ResponEliminaVeo que tu jersei esta parado desde abril??? no puede ser... seguro que te has olvidado de hacer la foto.
Nos vemos luego
el tinc pendent per regalar-li al meu marit :) fa molt bona pinta :)
ResponEliminaXEXU Jo em quedava embobada mirant cada dibuix. Són maquíssims!!
ResponEliminaI em posava a pensar en aquest home, que era veterinari e investigador (justament ara que tan es parla d'aquesta nova grip, doncs ell investigava la transmissió de malalties entre animals i persones) i que, mentre va durar la guerra, va estar amagat i ajudant a fer de pagès... l'imagines cansat al vespre, seure i agafar unes quartilles, doblegar-les pel mig, fer com un quadernet i escriure i pintar per les seves nenes i és dur i tendre al mateix temps :-)
La nena també responia amb dibuixos. El pacte que tenien era d'una carta al mes, perquè passar-les era tot un risc. El Doctor Kholy, a casa del cual s'allotjava, era un valent membre de la resistència, ell i la seva dona, la Vonnette (suïssa) la van estimar molt. De fet és una història molt maca :-)
Abraçades!!!
MONTSE Quina gràcia!! :-)) Així tens el llibre a la teva disposició!!
A mi em va atraure la portada, la tapa del davant, el vaig agafar i, quan vaig veure dibuixets a dins em va cridar l'atenció, vaig llegir la contraportada i vaig pensar que podia ser maco.
Tot i que el regal era per ma germana, la primera de llegir-lo va ser ma mare (viuen juntes) i també li va agradar molt :-))
Si el llegeixes espero que t'agradi!!
Petons!!!
P-CFACSBC2V M'agradaria rebre alguna carta així :-)) Tot i que en altres circumstàncies, és clar!! Quina idea tan bona aquest pare per mantenir el contacte amb les filles petites :-)
Abraçades!!!
JORDI Siiii?? Ostres, si el llegeixes m'ho dius, eh? Que ja sé que tu hi vas molt ràpid a llegir!! Jo sóc més cançonera (massa hores davant el PC... ejem) i em comentes si t'ha agradat, val?
Els nens sempre són nens i a vegades sorprén la capacitat d'adaptació que poden tenir a qualsevol circumstància. La Lieneke somia amb tornar a veure els seus pares, és la seva més gran il·lusió, però, mentre no arriba el dia, és capaç de trobar coses amb les que mirar de ser feliç.
Abraçades!!!
KUDIFAMILY N'havies sentit a parlar? :-) Jo el vaig trobar per casualitat. És estrany (o no, no sé jeje) a mi em "criden" les portades. Passo la mirada per un munt de llibres i fiiiiuuuu una portada m'atrau i llavors l'agafo i miro :-)
Doncs si el pots trobar crec que t'agradaría ;-)
Ja tens el de la Societat Literàriaaaaaaa? :-)) No t'oblidis de fer-te una llista de personatges!! què són molts!! Si jo no l'hagués fet m'hagués perdut alguna vegada :-)
Ah, ja miraré aquest llibre que dius... que jo no sé si sóc de ment oberta, eh? jajajja (m'ha encantat l'expressió, ets un sol) en alguns punts sóc bastant "estricte" :-) Ja m'informaré ;-)
Passaré pel teu blog!! :-)
Petons!!!
McABEU Tens rao! A vegades sembla que es poden oblidar coses que no fa pas tant de temps que van passar, per això va bé que hi hagi llibres, museus, centres, etc. que mirin de preservar l'història amb objectivitat.
FAES? És allí on fan acudits, oi? :-)))
Abraçades!!!
ESTRIP Ho dius molt bé: El marc del llibre és molt trist, l'entorn on es va desenvolupant tot, algunes coses que es diuen o s'intueixen són terribles. I, malgrat això, és una bonica història :-)
Abraçades!!!
REBAIXES Tens rao, Anton, poder-se esbravar és molt bo, poder explicar i parlar de totes aquestes experiències que marquen tant.
De fet, la nena del llibre recorda alguns detalls que sembla mentida amb el temps que fa que han passat. Igual com tu, que malgrat el temps transcorregut, segueixes tenint ben present com van pegar foc a les xemeneies, com es van endur els animals... ja havia de ser dur, ja...
Una abraçada ben forta!!!
VERO Aquesta tarda d'ho explico :-)
De fet, d'aqui 23 minuts (ara) he de ser a classe, em temo que faré tard si segueixo aquí jeje
El jersei!! :-) Estic a punt d'acabar l'esquena, quasi no em falta res, llavors posaré foto :-))
Fins d'aqui a 22 minuts!!!
Petons!!!
ANNA I LLUÍS També n'havies sentit a parlar? :-)
Doncs sí, regàla-li i llegeix-lo tu també, ja veuràs que us agradarà. Tota la història és maca, interessant, trista, bonica, tendre.... moltes coses barrejades :-))
Petons!!!
Només per veure i llegir les cartes del pare ha de valer la pena aquest llibre. Gràcies, Assumpta!!!
ResponEliminaOstres, me l'apunto. M'ha agradat molt això de les cartes que van sortint al llibre :)
ResponEliminaAssumptaaaaa,
ResponEliminapassa't pel blog aquest vespre, que tindràs un regalet especial per tu!!!!
Hola!
ResponEliminaLlibre a llegir.
salutacions
Sílvia
ostres, ara no t'ho sabria explicar molt bé, però de vegades quan em trobo davant d'algú que li està passant algo terribe, però que troben un instant d'alegria que els arrenca un somriure des del cor i et miren amb aquells ulls d'il.lusió, m'agafa com una emoció que em fa aguantar la respiració, barreja de riure i plorar a la vegada, i amb el teu escrit m'ha passat algo semblant
ResponEliminaKWEILAN Jo m'entretenia a mirar cada detall dels dibuixos, són molt ben fets, il·lustren perfectament el que va dient :-)
ResponEliminaLa nena memoritzava les cartes perquè creia que després el Dr. Kholy (a la casa del qual vivia) les havia de destruir perquè no les trobessin els nazis, però en realitat el bon home les amagava i, en acabar la guerra, les va treure d'una capsa que tenia amagada al jardí i les hi va donar totes :-)
Aquest és el llibre que et vaig dir un dia al teu blog que estava llegint però que volia mantenir en secret fins a fer-li la ressenya :-))
Petons!!!
MA-POC Si!! :-)) De fet, això de posar reproduccións de les cartes, trobo que és un gran encert, perquè veure-les és mil vegades millor que no pas vinguessin descrites :-)
Les cartes eren pintades amb colors, però només la primera ve així, les altres estan reproduïdes en "escala de grisos" podriem dir :-) però es veuen també perfectament.
Abraçades!!!
KUDIFAMILY Estic encantada i presumint de la dedicatòria: Si algú llegeix les respostes aquestes, que cliqui el nick de la Kudi i anirà al seu blog i veurà una coseta mooooooolt bonica :-)))
Petonassos a tu i a l'artista i a tot el Planeta Clàudia!!!
SÍLVIA És maco, val la pena :-) Els pobres holandesos ja la van passar malament, ja. Tu que ets tan futbolera, de veritat que, llegint llibres com aquest, s'entenen algunes rivalitats com la tan forta que hi ha Alemanya-Holanda.
Petons!!!
ROBADESTIU Doncs ho has explicat perfectament :-)
A mi em passa a vegades quan veig imatges per la tele de nens que estan a països on hi ha hagut un terratrèmol, una guerra... i els veus que, descalços, amb la roba tacada... estan jugant i somriuen a la càmera, és una sensació molt, molt especial, es fa un nus a la gola i al mateix temps et poses a somriure també com si ells et podessin veure que els hi tornes la rialla.
A més, tu ets una persona especialment sensible, a vegades em fa la sensació com si "percibissis" les coses :-)
Però si has tingut aquesta sensació, crec que t'agradaria el llibre :-)
Petons!!!
Ostres, no em sona de res el llibre ni la història en particular! Me'l llegiré quan pugui, segur, perquè el tema m'atrau enormement A Berlin hi ha un museu dedicat a l'Anna Frank; és esgarrifós reviure amb ella, a través de fotos i escrits, els mesos i mesos d'angoixa, perseguits pels torrats dels nazis. Molt gros, tot plegat.
ResponEliminaUna història interessant i emotiva.
ResponEliminaAnna Frank també era holandesa i va viure una cosa similar.
Amb això de "la nena dels tres noms" m'has recordat al Pichi Alonso, que com van dir l'altre dia al Crackòvia, és el comentarista dels tres noms: Àngel Pichi Alonso, com Miquel Martí Pol.
Adéu!
quina tristor..
ResponEliminael seu pare debia de saber l'importancia d'aquestes cartes per ella, per aixo s'hi feia tant!!
que bonic!
Em falta temps per anar a buscar-lo... de ben segur que en no res el tinc... m´ha cridat molt l'atenció...
ResponEliminaUna abraçada!!!
un altre petit tresor de la història, sens dubte emocionant. I la d'històries que hauran quedat al'aire sense sortir a la llum, també tristes i reflectint els moments que es vivien tant durs. És un tresor, ara això ja no existeix... tots tenim al cap l'Anna Frank, i mira quina heroïna!! Petons!!!
ResponEliminaA ROMAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
El tren com saló de lectura. A mi em passa com tu, encara que en un trajecte una mica mes curt. Quan el llibre t'enganxa, sap greu arrivar a l'estació de destí. M'ha resultat interessant la ressenya que fas d'aquest llibre. El llegiré. Gràcies.
ResponEliminaUna abraçada.
Crec que són els llibres que més m'agrada llegir, aquells que són reals o molt semblants a al realitat en temps passats, escenes viscudes i recordades. Veig qeu el jersei avança :)
ResponEliminaFERRAN Si el llegeixes, no esperis trobar grans dades històriques, ni referències concretes a la guerra en si.
ResponEliminaPensa que són els records d'una nena, les seves vivències, el que ella "sent": que està separada dels pares, que hi ha molt poc menjar, que no pot dir enlloc que és jueva, que ha de vigilar molt amb qui parla, que a l'hivern fa moltíssim fred... coses com aquestes.
Tot i que ella sent converses, sap coses que passen, és clar!
Això sí, la genial idea d'aquest pare, de mirar com fos de mantenir el contacte, escrivint com si res passés, explicant anècdotes d'animalons, fent dibuixos bonics :-))
Si el llegeixes, m'ho diràs? :-)
Abraçades!!!
ALBERT Jejejeje m'has fet riure amb això dels tres noms del Pichi Alonso i Miquel Martí Pol :-)
Doncs sí, l'Anna Frank a Amsterdam i aquesta a Utrecht. Tot i que aquesta ven prendre millor decissió al separar-se tota la família es van poder amagar millor... En tot cas, llegir llibres així et fa adonar de quan mal fan les guerres a persones totalment innocents...
Abraçades!!!
SARGANTANA Si, tens tota la rao, jo també crec que, des d'un punt de vista psicològic, aquest home va aconseguir que la guerra no fos tan dura per la seva filla, cartes plenes de dibuixos i colors :-))
Petons!!!
EVA Doncs vinga!! :-)) Ja em diràs si t'ha agradat, que espero que sí.
En algun paràgraf del llibre es parla de que l'esser humà és capaç del millor i del pitjor. Aquí veiem les dues coses, veiem el nazisme esgarrifós i la bondat i valentia de les persones no jueves que acollien a jueus fent-los passar per parents.
És un llibre que jo quasi recomanaria de llegir a adolescents i jovenets :-)
Petons!!!
INSTINTS La història de la humanitat és plena d'herois anònims... Mira la família que els acull. Primer la tenen a ella (ella surt al carrer i va a l'escola, viu com una "neboda") però a la mateixa casa hi ha dos refugiats més que es passen un any tancats a una habitació. Si els pescaven el càstig era per als refugiats i pels "traïdors" que els acollien.
Si, noia, si, a Roma!!! :-) I tinc molt bones sensacions ;-)
Petons!!!
RAMON És molt curiós :-) si sóc a la Biblioteca i algú parla, m'empipo, en canvi al tren tothom va xerrant i jo puc llegir bé :-) (a no ser que algú cridi molt o portin una ràdio a tota pastilla amb música insuportable, clar jeje)
Si el llegeixes ja m'ho diràs, eh? :-))
Abraçades!!!
CESC Aquest és un d'aquells llibres que "em va cridar" per la tapa: Les lletres de colors van fer que l'agafés ràpidament i, en fullejar-lo, vaig saber que m'agradaria. El vaig regalar a ma germana per Reis i ara l'he llegit jo :-)
Aquest és real, tot el que explica són els records de la Lieneke entre els vuit i onze anys, els canvis de casa, de família, totes les peripècies. I el recull de les cartes amb dibuixos que li feia arribar el seu pare a través de la resistència.
Crec que t'agradaria :-)
Abraçades!!!
Creo que si bien este tema tan terrible de la historia de la humanidad ha sido muchas veces escrito o llevado al cine, en este caso resulta muy original además de tierno la forma en que el padre mantiene la ilusión de la niña. Te mando un beso tia Elsa.
ResponEliminaTÍA ELSA Tienes razón. En este caso el libro creo que el mensaje que pretende transmitir es que, incluso en los momentos más tristes, la pequeña se mantuvo contenta porque las cartas del padre le transmitian cariño y optimismo :-)
ResponEliminaBesos!!!
Una bona recomanació (i quina història que havien de viure els nens d'aquella època...)
ResponEliminaELS DEL PiT Sí, pobres nens, la veritat és que es va partir l'infantesa de tants!! i aquests del llibre (que són dels que van estar millor!!) van passar gana, fred, enyor de les famílies...
ResponEliminaSi servis perquè no tornés a passar...
Abraçades x 2 !!!