Homenatge a Salvador Espriu

Deu fer uns vint-i-sis anys, anàvem el meu xicot -i actual marit- i jo en autobús per Barcelona quan, al començament del carrer Major de Gràcia, on hi ha aquells jardinets, ell em va dir:

- Mira, mira!! En Salvador Espriu!!

Jo vaig mirar i vaig veure un home gran, vestit de fosc i caminant poc a poc...

Van ser pocs segons, però la sensació que vaig tenir va ser de que havia vist a algú molt important... Després ho varem explicar plens d’il•lusió, que havíem vist en Salvador Espriu.




A finals de desembre de 2009, vaig començar el llibre Relacions Particulars d’en Josep Maria Espinàs. Precisament el primer capítol el dedica a Salvador Espriu i, en llegir-lo, em va tornar aquell instant al cap.



Per tant, he pensat unir-me a l’homenatge de la catosfera al gran escriptor català precisament amb unes frases d’aquest darrer llibre llegit l’any passat. Altres blogs més especialitzats ens parlaran de la seva obra. A mi m’ha fet gràcia apropar-vos aquest detall de la personalitat d’en Salvador Espriu, endreçat, metòdic, detallista... Escriu en Josep M. Espinàs:


Conservo alguna carta i, sobretot, bastantes targetes d’Espriu, com -n’estic segur- molta gent d’aquest país. Espriu era el més extraordinari practicant que jo he vist de l’agraïment epistolar. ¿Quants milers de targetes deu haver enviat, amb les quatre ratlles de lletra microscòpica a partir de la mateixa vora superior de la cartolina? Quan jo rebia una targeta d’Espriu, a vegades, no tenia present d’haver-ne parlat enlloc, d’ell o d’un llibre seu. Però ell sí. “Molt estimat amic Espinàs: He llegit el Cap d’any de Raixa. Moltes gràcies per les vostres paraules...” Hi ha un cas curiós per la doble targeta. El 6 d’octubre de 1958 m’escriu per dir-me que: “Encara no he pogut veure el vostre comentari a Papeles de son Armadans de setembre -perquè no els he trobats- sobre les versions castellanes dels meus poemes fetes per Badosa, però us en dono des d’ara les gràcies...” O sigui que ja m’ho agraeix abans de llegir-ho. I al cap de quatre dies justos rebo una altre targeta: “He vist finalment l’Armadans i us estic molt i molt agraït pel vostre treball...”

Espriu em va escriure les seves quatre ratlles per tot: perquè li vaig enviar uns discs de Guillermina Motta i de Pau Riba, perquè a Destino li vaig publicar uns versos “sense cap errada” -subratllat-, per felicitar-me per la novel•la El gandul, perquè vaig comentar el nou muntatge de Primera història d’Esther, perquè en un article evoco el seu amic Rosselló-Pòrcel, perquè el convido a anar a La Cova del Drac, per dir-me senzillament que està d’acord amb un article que he publicat o per celebrar que als Estats Units Tots som iguals ha tingut bona crítica. La cortesia de Salvador Espriu, sistemàtica, incansable, era un fenomen que tenia admirat, i esgarrifat, al món de les lletres. No hi havia manera de competir-hi.