Frankenstein, de Mary W. Shelley

Abans de començar la ressenya d’aquest llibre, voldria aclarir una cosa: Si algú ha vist alguna de les pel•lícules amb el mateix títol (per exemple la de l’any 1931, que crec que és la més coneguda, o la del 1994, la més recent, o unes de 1957 o 1974) i pensa que té una bona idea de com és l'argument, lamento dir-li que no és així.

És una cosa que mai he pogut entendre. Si un escriptor inventa una història d’una manera determinada, si fas una pel•lícula amb el mateix títol i citant l’autor, respecta el text. Sinó, fes una altre cosa.

És cert que una pel•lícula difícilment podrà reflectir tot el contingut d’una novel•la. Moltes coses s’han de simplificar i això ha de permetre certes llicències. Però afegir personatges i escenes inexistents al llibre, capgirar totalment determinades situacions fonamentals, personatges amb edats que no corresponen, variar el caràcter de la gent i, fins i tot, inventar-se un altre final, potser és passar-se, no? Doncs això és el que han fet amb aquesta obra. Al final del post tornaré sobre el tema cinematogràfic.


Centrant-nos ja en el llibre, pensem que va ser publicat l’any 1818 i, per tant, quan el llegim, ens hem de deixar transportar a aquella època i no mirar-nos algunes coses amb els ulls actuals.

Mary W. Shelley ens explica la història d’un jove feliç i inquiet, que té moltes ganes de descobrir coses de la ciència, dels fenòmens naturals, de l’origen de la vida... en Víctor Frankenstein.

Aquest noi llegeix llibres sobre alquimistes (el tema de la pedra filosofal, el secret de vèncer la mort, etc.) i, quan va a la Universitat, es va interessant cada vegada més en estudis d’aquest tipus. El que fa exactament, mai arriba a quedar-nos massa clar. El que sí es veu és que, poc a poc, es va obsessionant amb la possibilitat de crear vida.

Finalment, amb una sèrie d’estudis fets d’amagat, sense explicar-ho a ningú, entre proves i experiments, dies sense dormir i estones passades als cementiris, treballant de manera obcecada i febril, descobreix com donar vida a matèria inert i decideix fer-ho. El resultat és “el monstre”, la seva criatura.


I, a partir d’aquí, una sèrie d’esdeveniments que no explicaré...

A tot el llibre hi ha un clar el rerefons: El plantejament de la qüestió ètica i moral de l’home que vol arribar a ser com un déu, decidint sobre la vida i la mort, i els resultats terribles que poden arribar, quan l’esser humà creu que ho pot controlar tot.

Es presenta aquesta obsessió del protagonista per crear vida i vèncer la mort com a causant dels efectes sobre éssers innocents. I és que, quan l’home vol posar-se en el paper de Déu, sempre acaba fent monstruositats.

LLIBRES I PEL•LÍCULES:

Tornant al tema de la falta de respecte dels Directors de cinema. Voleu veure com descriu M. W. Shelley a la criatura creada per Víctor Frankenstein? Després compareu amb els “monstres” cinematogràfics. Copio del llibre, que em van deixar en edició en castellà:

“Su piel amarillenta apenas cubría la red de músculos y vasos sanguíneos. Su cabello era largo y sedoso, sus dientes muy blancos, pero todo ello no lograba más que realzar el horror de los ojos vidriosos, cuyo color podía confundirse con el de las pálidas órbitas en las que estaban profundamente hundidos, lo que contrastaba con la arrugada piel del rostro y la rectilínea boca de negruzcos labios”

S’ha de dir que el monstre feia vuit peus d’alçada (2m i 43 cm.) però era increïblement àgil, ràpid, podia córrer i escalar com un autèntic atleta...

Res a veure, doncs, amb el personatge de cames rígides i dos “tornillos” al coll del de la pel•lícula de 1931 o el pràcticament calb i ple de cicatrius mal cosides per la cara de la de 1994... però, què dir de la bèstia tan rara del film de 1974?.

Charles Stanton Ogle a la versió de 1910

Boris Karloff en la versió de 1931

Cristopher Lee en la versió de 1957

David Prowse en la versió de 1974

Robert de Niro en la versió de 1994

En quant a l'argument, la versió de 1931, dirigida per James Whale i amb Boris Karloff en el paper de “monstre”, inclou canvis tan grans i incomprensibles en el seu argument, que es carrega coses absolutament elementals en la filosofia dels personatges.

Per exemple, al llibre, en Víctor Frankenstein fa tots els experiments absolutament sol, de nit, d’amagades. A la pel•lícula, en canvi, té una mena d’ajudant geperut i, quan el monstre cobra vida, hi ha al davant -a més d’aquest ajudant- tres persones més. Això faria impossible que passés res del que segueix a l'argument de la novel·la.

La de 1994, dirigida per Kenneth Branagh, que es posa a sí mateix en el paper de protagonista, (o sigui, del científic) inclou uns afegits al final (bastant repulsius) que són invenció absoluta del guionista i són totalment contraris als fets. A més, un dels personatges és presentat amb una forma de ser totalment canviada: La dolça Elisabeth sembla una histèrica (i no perquè hagi vist el monstre, eh?), interpretada per Helena Bonham Carter, actriu que no encaixa en absolut en el paper, sembla una representació més pròpia del personatge de Bellatrix Lestrange al que dóna vida a la sèrie Harry Potter. Incomprensible i contrari al text de Mary W. Shelley

Al llibre, la mare del protagonista mor d’escarlatina, al film de 1994 mor de part. Quin sentit té això? Però bé, no és un canvi important en l’argument i no és res comparat amb el final inventat que algú s’ha tret de la màniga i que nega tota una part del llibre.

Tant a la pel•lícula de 1931 com a la de 1994 el protagonista té com una mena de maquinària que al llibre no es menciona per res: Politges, palanques, llamps i trons que provoquen reaccions elèctriques: Res d’això surt al llibre, on tot es fa en silenci, callat, amagat i el descobriment d’en Frankenstein es deixa entreveure més abans com una fórmula, una poció més que no pas tanta tramoia.

Malgrat tot el que he dit, he dit poc... Tan sols una petita part del llibre, la resta l’haureu de descobrir vosaltres llegint el llibre... si us atreviu ;-)