Noia llegint una carta davant una finestra (Relats Conjunts)

Noia llegint una carta davant una finestra, Johannes Vermeer, 1657-1659
Relat escrit a partir d'una nova proposta de Relats Conjunts

- Fes un passet endavant... no, no, no, dona, no... un passet, he dit un passet... massa... a veure una mica enrere...
La noia tomba el cap i mira al pintor.
- Nooo!! Oh!! Però què fas, Cornelia? Tenies el cap en la posició perfecta i ara ja, ni ets al lloc que jo volia, i has perdut l’angle de la mirada sobre el paper, el reflex de la llum... espera... no et moguis gens ni mica.

Ell s’apropa i la noia deixa anar un petit sospir, quasi imperceptible. Es torna a posar de cara a la finestra, amb la mirada sobre el paper i, amb molta delicadesa, ell li baixa una mica els braços, busca l’angle correcte, li aparta suaument un dels rinxols rossos, la mira, s’allunya... es torna a apropar, obre una mica la finestra, comprova com queda la llum, la torna a tancar... li puja la barbeta uns mil•límetres El mestre és així, absolutament meticulós. Ella està cansada, li sembla que el paper que aguanta pesa un parell de quilos i té els braços en tensió.

Finalment ell torna al seu lloc, davant el cavallet, la mira i dóna la seva aprovació murmurant per si mateix... ara sí, així, ara està perfecta... I és en aquell fatídic moment que, un cop de vent entra per la finestra i fa volar el paper en blanc de les mans de la noia que, sense atrevir-se a moure, es queda clavada en la mateixa posició.

- Però Corneeeliaaaa!! –crida el mestre desesperat.
I ella, cansada i fastiguejada, finalment li contesta:
- Miri, oncle Willem, ha estat el vent, jo no en tinc la culpa, estic farta, no hi ha cap noia de per aquí que vulgui fer de model per a vostè perquè és terrible, no està mai content i...

Però quan el mira, s’adona que el mestre té una expressió trista, que no li respon res i que, poc a poc, fa el gest de recollir els pinzells...
- No, esperi, esperi, oncle, tornem-ho a provar –diu somrient mentre agafa el ditxós paper que representa alguna carta important i s’apropa a la finestra. I és que té ben present com la feia jugar l’oncle de petita, com tenia més paciència que ningú amb ella, com més d’una vegada l’havia defensat si la seva mare la volia castigar, com la deixava estar amb ell quan preparava els colors... ara li tocava a ella ajudar-lo... i certament que ho faria, encara que hagués d'aguantar aquell paper inútil durant hores.