Fa més de dos anys...

Em ve de gust repetir un post... No ho he fet mai, però és que fa cosa de quinze dies el vaig trobar i em va fer gràcia... és el meu primer post ambientat al Viena, tot i que llavors no ho vaig dir. No és un Viena com el que jo sempre gaudeixo, amb poca gent i calma sinó que és un Viena en hora punta i... bé... que no ho faré més això de repetir, però al cap i a la fi, els caps de setmana poca gent es mou per aquests mons i aquest post té més de dos anys... així que aprofito per fer aquesta trapelleria (i arreglar el format, que era de "principiant" total) ;-)

LA CITA

(Llegir el relat amb la música del YouTube de fons)

Era impossible concentrar-se amb tot aquell soroll. Famílies amb nens petits, molts dels quals cridaven sense pietat; jovenets de tretze o catorze anys, ensenyant el melic elles i els calçotets ells, que havien omplert el terra de patates fregides trepitjades i tovallons de paper arrugats (n’hi havia tants que era fàcil suposar que algun grupet s’havia divertit lluitant en una guerra amb tal munició) i un murmuri generalitzat que provocava l’ús d’un nivell de veu massa alt, fins i tot als més educats.

Algú havia vessat un refresc i les sabates em van quedar enganxades davant del mostrador. Quan vaig poder caminar de nou, vaig anar a una de les poques taules que quedaven buides.
Uns nens s’entretenien donant cops als vasos amb les culleretes i els seus pares els ignoraven. Uns altres jugaven amb globus al mig de la gran sala, acompanyant de crits d’ànim els llançaments i recollides.
En fi. El caos.

Però jo sabia que algú volia trobar-me allí i, precisament, a aquella hora. Ho havia percebut. Era un somni repetit.
Sempre havia pensat que un encontre amb un esperit s’hauria de produir en un lloc tranquil, on un pogués entrar en una mena de trànsit o quelcom similar... Res més allunyat de la realitat.

Passats uns minuts la meva oïda va començar a acostumar-se al xivarri i llavors vaig ser conscient que hi havia música de fons en aquell local. Amb prou feines era audible. Fent un notable esforç de concentració vaig aconseguir captar tres notes seguides. El soroll la ofegava, però la meva ment anava seguint el fil de la melodia i vaig començar a taral·lejar-la suaument... És clar que l’havia reconegut! I tant! Era el Concert per a Flauta i Arpa en Do major, K 299, el segon moviment, andantino, de Mozart. La música més bella del món.

La gent que m’envoltava va començar a moure’s més lentament. Era com si estès veient una pel·lícula i jo quedés fora de l’escena... Nens, joves, adults, veia com movien els llavis però l’únic que jo sentia era la suavitat de la composició, el fons orquestral i, destacant, la flauta i l’arpa... Aquesta música sempre m’havia fet recordar llocs de somni on mai havia estat, em transportava a paratges plens de petits i tranquils carrers d’algun idealitzat poblet, les seves casetes amb cortines brodades als balcons, el camp, les flors d’un immens jardí. Pau. Aquesta música significava Pau.

Vaig sentir una lleugera pressió a l’espatlla dreta.
Allí estava ell!! Assegut al meu costat! Wolfgang Amadeus Mozart!!

Em va mirar i, tot somrient, em va dir:
- Tenia moltes ganes de conèixer-te! Ningú mai ha estat capaç d’apreciar aquesta obra com tu ho fas. És teva, te la regalo.

Jo no aconseguia respondre res, però crec que la meva mirada ho deia tot.

La gent del local va recuperar la seva velocitat de moviments habitual. Els adolescents reien de manera escandalosa i els infants seguien cridant... però, ara, tot em resultava meravellós.

(Les fotos son del poble holandés de Volendam, agost de 2006)

Traducción del relato al castellano bien hecha (no de Google jeje) clicando AQUÍ . El primer comentario es la traducción hecha por mi misma.