"Notas de América", de Charles Dickens

Autor: Charles Dickens
Editorial, any: Clásicos Zeta, Ediciones B, 2010
Títol original, idioma, any: American notes, anglès, 1842
Traductora: Beatriz Iglesias
Gènere: Viatges
Número de pàgines: 379


Feia temps que no escrivia una ressenya seriosa (la del 20 de juliol no val hehe) però és que aquest llibre s’ho mereix.

Vaig veure el llibre que avui comento a l’Abacus deu fer cosa d’un any, el vaig tenir a les mans, el preu era molt temptador (vuit eurus; set i escaig pels socis i jo sóc sòcia). Vaig llegir la contraportada i vaig veure que no era una novel·la sinó un llibre de viatges... Ep! Sorpresa! No sabia que Dickens també havia cultivat aquest gènere. Vaig dubtar. I si no m’agradava? El vaig deixar... Cada vegada que tornava a l’Abacus mirava si encara hi era i, finalment, va arribar pel meu aniversari el passat mes de desembre. La llista de pendents era llarga i ara li ha tocat el torn. Doncs bé, estic encantada i considero que és dels millors llibres que he llegit darrerament.

Tot i així, he de dir que, com passa amb la majoria de llibres de viatges, la part descriptiva a vegades se’m feia una mica pesada, però com la resta del llibre és tan i tan bo (magnífic!) ho compensa tot amb escreix.

L’any 1842, als vint-i-nou anys, a punt de fer-ne trenta, Charles Dickens, acompanyat de la seva senyora, s’embarca al Britannia per conèixer Amèrica. S’hi passen sis mesos i fins i tot fan una petita estada al Canadà. Dickens, que era ja un personatge conegut, visita diferents institucions, hospitals, presons, parlaments, ajuntaments i ens en fa una crítica sincera i sense contemplacions: el que li agrada ho diu clarament, el que no li agrada també.

El llibre mostra en molts moments un fi sentit de l’humor i una ironia que feia que a vegades em petés de riure: frases amb segones intencions, anècdotes divertidíssimes. Començant pel primer viatge en el vaixell i el mal temps, totes les “desventures” estan explicades amb una gràcia que li desconeixia a l’autor. Per exemple, en una petita travessia que han de fer de Springfield a Hartford (quaranta quilòmetres) que, com els camins estan malament, decideixen fer-la per riu, llegim fragments com aquest:

“Desde luego, la embarcación no se llamaba “pequeño varco de vapor” por casualidad. Olvidé preguntarlo pero pienso que debería tener medio poni de potencia (.../...) No me atrevo a decir cuántos centímetros de corto tenía esta embarcación, o cuantos centímetros de estrecho...”

Altres vegades el que ens narra és ple d’una sensibilitat tan gran que gairebé emociona, com quan no li importa dedicar dotze pàgines senceres -que no es fan gens llargues, en absolut- a la història de la Laura, una nena cega, sorda i muda d’un centre de Boston a la que, amb paciència i dedicació, aconsegueixen ensenyar a comunicar-se i que arriba a fer-ho amb una facilitat sorprenent. No cal dir que aquest centre, i altres semblants de la mateixa zona, mereixen els millors qualificatius.

Però no tot és bo. Hi ha una crítica ferotge a l’esclavatge (encara vigent als estats del sud). Les paraules contràries són duríssimes, desqualificant en general tots els estats que la mantenen. Dickens ho il·lustra amb notes dels diaris de l'època com aquestes:

"Huida Caroline, negra. Llevaba collar de hierro con una púa doblada"
"Huido el negro Manuel, con muchas marcas de grilletes"
"Detenida en comisaría la criada negra, Myra. Lleva marcas de varios latigazos y grilletes en los pies."
"Encarcelado hombre negro. No tiene dedos en el pie izquierdo"
"Huido Anthony, con una oreja cortada y la mano izquierda rebanada por un hacha"

Anècdotes com el fastigós costum de mastegar i escopir tabac que tenen molts americans (tant hi fa si són a una habitació on hi ha una bonica catifa), o sobre la forma de ser dels conductors de diligències, de com són els trens, els transbordadors, etc. van omplint les pàgines d’una obra que no entenc com no és molt més coneguda. La recomano a tothom.