Banda de música (Relats Conjunts)

Les tenia a la taula del costat i, fent veure que estava totalment abstreta en la lectura del meu llibre, vaig poder sentir tota la conversa. Al principi no volia pas fer-ho, al contrari, si les vaig mirar va ser perquè en arribar, van fer una mica de soroll i em van distreure. Tinc una memòria molt bona, així que miraré de transcriure-ho tot exactament com va anar.
Quan ja tenien les dues tasses de cafè a la taula i el cambrer es va allunyar, va començar aquesta conversa:

The King & Carter Jazzing Orchestra, Texas, 1921

- Aquí està. La vaig rebre abans d’ahir.
- Ui... mare meva... i quin és de tots... ells?
- El de la bateria.
- Sembla el més negre de tots... Bé, perdó... No volia dir que...
- No, no em vinguis amb compliments ni tonteries tu ara. Si t’ho ensenyo és perquè et tinc tota la confiança, ets la meva única amiga... I sí, jo també ho vaig pensar, sembla el més negre de tots... Ja jo veus. Ara no sé pas què he de fer. Bé, sí que sé el que he de fer, però no sé com fer-ho.
- Però, com pot ser? Tu ets blanca, blanquíssima. No hi ha res en els trets de la teva fesomia que puguin portar a la menor sospita que aquest home pugui ser el teu pare!
- Ja ho sé... Però es veu que a vegades passa. Vaig llegir la història d’un home blanc que va tenir un fill amb una criada negra i el nen era ben blanc. Per cert, que a tots dos els van fer fora de la casa, a la mare i al fill... com si ells tinguessin culpa d’alguna cosa!
- Però la teva història és ben diferent... Tot i que ben trista.
- Si, el pare i la mare es van enamorar. Eren molt jovenets i aquí al sud el seu amor era impossible, així que van fugir al nord i es van casar! –Ella parlava ja més tranquil·la, sabent que, malgrat tots els problemes que temia que li caurien al damunt ben aviat, el seu origen era una història d’amor- Al cap d’un any vaig néixer jo. Ells treballaven. La mare donava classes de piano a nenes de casa bona i el pare feia moltes hores a una sabateria. No els sobrava res, però tampoc els faltava, tiraven endavant. Tot això m’ho explica a la carta, clar, jo no recordo res de res. Era molt petita quan ella va morir.
- Quina llàstima, Laura!
- Doncs sí, un dia, tornant de comprar, carregada com anava, va relliscar, va caure i un cotxe la va atropellar. El conductor no va tenir cap culpa, ella li va caure gairebé al davant...
- I llavors va ser quan et va portar aquí.
- Exactament, un noi de vint-i-un anys, negre, amb una filleta blanca d’un any i mig. No sabia què fer i, pensant en el que seria millor per mi, va tornar aquí al sud i em va deixar amb els avis. L’àvia és molt bona i la mare li havia escrit alguna carta, sabia de mi, sabia que els meus pares s’estimaven... L’avi no volia, però al final s’hi va avenir.
- Has estat bé, oi?
- Sí. Llevat que de petita mai ningú em parlava dels meus pares i jo sabia que si preguntava em feien callar. Quan vaig fer dotze anys l’àvia m’ho va explicar... però sense dir-me que el pare era negre! Llavors jo vaig saber que ell era viu i que ella havia mort tan jove. L’àvia deia que el pare havia marxat buscant feina, però això em costava d’entendre, si a casa n’hi havia molta de feina i de diners.
- I?
- No sé, jo sempre sospitava que hi havia més coses... A vegades tenia por que el meu pare fos un delinqüent, un assassí. Vaig passar una època amb uns malsons terribles!
- Clar, notaves que no t’ho deien tot.
- Exactament. Llavors l’àvia em va dir que el pare era bona persona, però molt diferent a nosaltres. Jo em tranquil·litzava, però sempre sospitava que algun dia en sortiria una de grossa.
- T’ho haurien d’haver explicat... bé, penso jo.
- El pare no va tornar a marxar al nord, és va quedar aquí per estar més a prop meu. Va trobar feina al ferrocarril i amb uns companys van crear el grup de jazz. Els va costar arrancar, però aviat van començar a fer diners. Veus? La foto és de fa vuit anys. Aquí és de quan ja tenien concerts i els instruments eren seus.
- Però vuit anys són molts anys. Com és que no s’ha posat en contacte amb tu abans si les coses li anaven bé?
- Diu a la carta que sabia de mi per la Marie Corinne, la criada de la meva tieta... i que aquesta li va aconsellar que no em digués res fins que fes els vint-i-un.
- I els vas fer abans d’ahir, clar!! I justament reps la carta!... I amb una foto que ha guardat durant anys per a tu!
- Quan la vaig rebre gairebé em moro! Pobre home, ell no... però jo... Vaig començar a plorar i plorar i... bé... ara jo què faig? D’aquí tres mesos em caso amb en John Fillmore, a veure, com li explico que podem tenir fills negres?

En aquest moment es van girar i em van veure mirant-les. Com si res, em vaig aixecar, vaig pagar i vaig marxar del local.

Escrit, gairebé fora de termini, seguint la proposta de Relats Conjunts.