El bambú japonès
Hi ha quelcom molt curiós que succeeix amb el bambú japonès i que el transforma en no apte per a impacients: el sembres, l’adobes, i t’ocupes de regar-lo constantment.
Durant els primers mesos no succeeix res apreciable. En realitat no passa res amb la llavor durant els primers set anys, fins al punt que un cultivador inexpert estaria convençut d’haver comprat llavors infèrtils.
Tanmateix, durant el setè any, en un període de tan sols sis setmanes la planta del bambú creix més de 30 metres! Així doncs, tarda tan sols sis setmanes en créixer?
Durant els primers set anys d’aparent inactivitat, aquest bambú estava generant un complicat sistema d’arrels que li permetrien sostenir el creixement del que esdevindria després de set anys.
Nosaltres, a la nostra vida quotidiana, moltes vegades volem trobar solucions ràpides i triomfs immediats, sense entendre que l’èxit és, simplement, el resultat del creixement intern i que aquest necessita temps.
Igualment, és necessari entendre que, en moltes ocasions, estarem davant a situacions en les que ens semblarà que no està passant res. I això pot ser extremadament frustrant.
En aquests moments (que tots tenim), podem recordar el cicle de maduració del bambú japonès i pensar que, mentre no “baixem els braços” ni abandonem perquè no “veiem” el resultat que esperem, està passant quelcom dins nostre... Estem creixent i madurant.
Aquells que no es donen per vençuts van, gradual i imperceptiblement, creant els hàbits i la força que els permetrà sostenir l’èxit quan aquest, finalment es materialitzi.
Si no aconsegueixes el que anheles, no desesperis... potser estàs creant el teu sistema d’arrels ben fort.
Texto en castellano copiado de aquí
ResponEliminaHay algo muy curioso que sucede con el bambú japonés y que lo transforma en no apto para impacientes: siembras la semilla, la abonas, y te ocupas de regarla constantemente.
Durante los primeros meses no sucede nada apreciable. En realidad, no pasa nada con la semilla durante los primeros siete años, hasta tal punto que un cultivador inexperto estaría convencido de haber comprado semillas infértiles.
Sin embargo, durante el séptimo año, en un período de tan sólo seis semanas, la planta de bambú crece ¡más de 30 metros! ¿Tardó sólo seis semanas en crecer? No, la verdad es que necesitó siete años y seis semanas en desarrollarse.
Durante los primeros siete años de aparente inactividad, este bambú estaba generando un complejo sistema de raíces que le permitirían sostener el crecimiento, que iba a tener después de siete años.
Sin embargo, en la vida cotidiana, muchas veces queremos encontrar soluciones rápidas y triunfos apresurados, sin entender que el éxito es simplemente resultado del crecimiento interno y que éste requiere tiempo.
De igual manera, es necesario entender que en muchas ocasiones estaremos frente a situaciones en las que creemos que nada está sucediendo. Y esto puede ser extremadamente frustrante.
En esos momentos (que todos tenemos), recordar el ciclo de maduración del bambú japonés y aceptar que "en tanto no bajemos los brazos" ni abandonemos por no "ver" el resultado que esperamos, sí está sucediendo algo, dentro nuestro… Estamos creciendo, madurando.
Quienes no se dan por vencidos, van gradual e imperceptiblemente creando los hábitos y el temple que les permitirá sostener el éxito cuando éste al fin se materialice.
Si no consigues lo que anhelas, no desesperes... quizá sólo estés creando un fuerte sistema de raíces...
Saps, jo al despatx en tenia un de bmabú, el vam agafar d'un japonés, no sé què se'n deu haver fet... però no sabia la seva història... moltes gràcies per la informació que ens has donat... sempre s'aprén entrant per aquí...
ResponEliminam'agrada aquesta història, ja la coneixia, i l'explicació que en fas està molt bé. Les fotos són molt boniques! I mira si el bambú creix fort que a Hong Kong el fan servir per fer els andamis de les obres. Un dia t'ho ensenyo que tinc alguna foto.
ResponEliminaUna abraçada!
Querida Assumpta que intersante la reseña que haces dle bambú japonés, la verdad no lo conocía, y muy bien aplicado a la vida misma, para recordar, besos tía Elsa.
ResponEliminaCESC Caram!! Doncs no crec que fos un d'aquests de la història perquè si no hauria foradat els sostres de tot l'edifici :-))
ResponEliminaA nosaltres ens ho van explicar a les Jornades de catequistes del cap de setmana jeje, ja veus... fa tres dies que ho sé ;-)
Abraçades!!!
BRUIXOLETA Uaaaaaaau!! Doncs això no ho sabia pas, eh? Sí que he de ser fort, sí... i molt!!
M'encantarà si en poses fotos :-))
Petonassos!!!
TÍA ELSA La verdad es que yo me enteré hace tres días jeje.
Nos lo explicaron en las Jornadas de Catequistas en las que estuve el fin de semana pasado y me gustó tanto que pensé que se puede aplicar a cualquier aspecto de la vida :-))
Besos!!!
Quanta raó conté aquesta història. No parlo del bambú, clar, sinó de la importància de ser constant, de tenir un objectiu i anar treballant, sense pauses i sense presses, per assolir-lo. I no desesperar, tenir paciència. Concentrar-se només en el camí, no en l'estació final, que arribarà quan sigui el moment.
ResponEliminaGràcies per recordar-nos-ho, Assumpta!
Jo no coneixia aquesta història ni la manera de crèixer del bambú i m'ha agaradat molt.
ResponEliminaAssumpta:
ResponEliminaJo tampoc la coneixia aquesta explicació. M'ha agradat..I m'ha fet pensar a més....que tot el que fem, tot el que vivim d'una manera o altra, i encara que no ens n'adonem, conforma el nostre esdevenidor. N'és l'arrel actualitzada...posada al dia i per tant en sóc responsable. Per això, crec, que és tan important l'estar atent- el "vetllar"- i així les tiges seran el resultat de les arrels...Fins aviat
FERRAN M'ha agradat això que has dit... concentrarn-nos en el camí i l'estació arribarà quan sigui el moment :-)) i és que som tan impacients, cada vegada més, tot ho volem depressa, al moment... i si no és així ens enfonsem...
ResponEliminaGràcies a tu per les teves paraules, Ferran :-))
Abraçades!!!
CARME Jo em vaig quedar sorpresa quan ho vaig sentir: Set anys sense sortir res de res!! I en sis setmanes trenta metres!!... Impressionant :-))
Petons!!!
MANEL FILELLA Sí, sí... i tant, m'agrada aquesta interpretació teva... el que anem fent (o sigui, les arrels) donaran un resultat o un altre a les nostres tiges :-))
Fins aviat!!!
Caram, el bambú… Un podria pensar que és dropo i mira si s'estira!
ResponEliminaJo tampoc coneixia la historia del bambu.... M'ha agradat molt la teva reflexió comparativa i comparteixo amb tu tot el que dius,.. la impaciència sovint no és res més que un desconeixement del propi temps i de lo subjectiu que de vegades és.
ResponEliminaTambé m'ha fet recordar la teoria de l'evolució, que durant molt de temps no es produeixen canvis i de cop i volta esdevé un salt important en la cadena evolutiva i això, com dius tu, també passa a nivell interior nostre.
Molt bo el post Assumpta i molt bona reflexió
Una abraçada
Doncs mira, no la coneixia jo aquesta història, i em sembla com si me l'hagis escrit per mi, així que encara que no és així, gràcies. No dubtis que és d'aquelles coses que s'aprenen i després es fan servir per aconsellar la gent, jo m'ho quedo per mi i estic segur que ho faré servir.
ResponEliminaI per cert, no vull anar d'espavilat, però hi ha una cosa que no entenc. Em sembla que fas servir la paraula 'post' per anomenar els comentaris, i dius 'comentaris' als posts. M'equivoco? Com és això. Sempre he entès que el post és el que s'escriu al blog propi, i els comentaris el que es rep o es fa a blogs d'altri, o en resposta als que reps. I perdó per fer de rata sàvia, eh?
Una metafora bellíssma de la vida i ostres no sabia que el Bambú donava aquestes sorpreses..saludus
ResponEliminaP-CFACSBC2V Jajaja m'has fet riure amb això de que es podria pensar que és dropo!!!
ResponEliminaJa veus... és que les apariències enganyen ;-))
Abraçades!!!
PRAXIS Ai!! Em sembla que aqui hi ha una petita confusió... el text no es meu, eh? l'únic que he fet jo és traduir-lo al català :-)
Divendres, abans de començar la primera ponència de les Jornades de Catequistes, ens van passar unes diapositives i explicaven l'història del Bambú japonés... a mi em va agradar i vaig pensar a posar-la al blog...
Però vaig "sospitar" que segur que el relat sencer corria per Internet, ho vaig buscar i ho vaig trobar, en castellà... ho vaig pasar al català i ja està... les reflexions em van agradar moltíssim però ja eren les que "venien" en el text, i les mateixes que vàrem utilitzar allí...
No vaig posar l'autor perquè ve com a "anònim" :-)
Vull dir que l'únic mèrit meu aquí és que em va agradar, el vaig buscar i el vaig trobar :-))
I m'alegra moltíssim que a també t'hagi agradat i trobis bones les reflexions perquè son les que van fer que em decidís a posar-ho :-))
Abraçades!!!
XEXU És que quan ho vaig escriure, vaig pensar, sobre tot, en unes persones molt concretes i una d'elles eres tu!! I ho pots ben creure :-))
Tal com vaig dir que els grans canvis poden arribar en segons, també crec que s'ha de tenir paciència per esperar-los (mentre es segueix caminant, és clar jeje)
Fins i tot pensant que un article sobre el Bamboo en el meu Blog era bastant normal relacionar-lo amb tu jeje
Seriosament: Vas ser una de les persones en qui vaig pensar, i estic molt contenta d'haver-lo encertat!! :-))
Pel que respecta a la terminologia em fa molta gràcia perquè en sóc plenament conscient :-))
Jo dic "Article" al que la majoria dieu "Post" i dic "Post" al que la majoria dieu "Comentari" :-))
Ara m'estic acostumant a dir "Comentari" també... però el que no m'acostumo és a dir "Posts" als "Articles" (tan clar que està que són articles!! jaja)
Això em ve dels meus origens internautes... a Forums, Msn.groups i així...
Als Forums on jo entrava els comentaris de la gent eren els "posts"... i eren les respostes als "articles" :-)
Igualment als msn.groups un posava un "Article" i la gent hi responia amb "posts"
I ara, al món bloggero resulta que vaig a l'inrevés de tothom (però en el fons em fa gràcia jejeje)
Abraçades!!!
NOCTAS M'alegra moltíssim que t'agradi, de veritat!!!
Fa molta il·lu quan trobes una cosa que creus que és bonica, la portes aqui per compartir i veus que agrada :-)))
Abraçades!!!
No calia ni que m'avisessis, que hagués passat igualment, dona. I de temps encara en tinc molt, que encara no he començat a treballar, hehehe.
ResponEliminaT'agraeixo, doncs, que pensessis en mi en escriure això, m'ha agradat la història, i com t'he dit, estic segur que la faré servir d'exemple en un futur. Ah, i ja sabia que eres tu la que havia dit que tot podia canviar en un segon, què et penses, que jo em prenc molt seriosament els comentaris que em fan, i sé qui diu què! Ve, de vegades em despisto, és clar. Però aquest cop no, però em va fer més gràcia dir-ho d'aquella manera en comptes de posar 'L'Assumpta va dir que bla, bla, bla'. Així sabia que tu t'adonaries que parlava del teu comentari, i et faria encara més gràcia. Bé, potser et pensaves que jo ni recordava que ho havies dit tu, però ja et dic que sí.
I pel que fa a això dels posts i els comentaris, t'agraeixo també l'explicació, era una cosa que em sobtava. El cas és que trobo correctíssim dir 'articles', és ben català, a més. Però m'he acostumat a dir post i m'agrada, més que res, perquè article ho trobo molt fort, tinc la impressió que és un terme que ha de denotar certa qualitat en el que està escrit, i em sembla agosarat aplicar-m'ho. Post em sembla més neutre ja que al ser en anglès, no captem tant els matisos. Això si, això que la gent escriu en resposta a un article/post, això si que crec són comentaris i prou, encara que ho podríem anomenar reaccions o contribucions, oi?
preciosa metàfora Assumpta!
ResponEliminai realment certa.
XEXU Ai, jo no sabia si passaries :-)
ResponEliminaJo sempre passo als blogs on comento a veure si responen, però no sé si tothom ho fa ;-)
Suposava que recordaves qui havia dit allò de canviar en un segon, però (com a bona criatura que sóc) havia de donar uns quants saltets d'alegria tot dient "vaig ser jo, vaig ser jo!!" :-)))
Tens raó en això de que "article" sembla una cosa molt elaborada, molt "seriosa", però "post" no ho acabo d'assumir perquè sempre ho he utilitzat en l'altre sentit.
De totes formes, crec que al final ho hauré de dir com tothom perquè sóc absoluta i total minoria... ara que, ja podria canviar tothom i dir-ho "bé", eh? :-)))
Podem arribar a un acord:
Articles i Comentaris
I ens carreguem la paraula anglesa :-))
Abraçades!!!
ESTRIP Estic contenta!!! :-))
De veritat que em fa molt feliç que us agradi... jo mateixa me l'hauria d'aplicar moltes vegades... a veure si ho faig :-)
Abraçades!!!
M'ha agradat molt aquest post, és molt interessant i no en tenia ni idea! Es quelcom que jo he experimentat amb el pas dels anys, però la visió del creixement del bambú ha de ser espectacular i bellíssim! Quantes coses boniques ens perdem, ais!!! :DDDD
ResponEliminaMoltes gràcies!!!
ResponEliminafirmat: la impacient que desespera de vegades!
No coneixia la història del bambú, curios, molt curiosa. I la metafora, brutal.
Renoi Assumpta, no coneixia aquesta història i m'ha encantat! Buf... és una d'aquelles coses que cal portar a la butxaca i treure en moments de debilitat i desesperança.
ResponEliminaMentre anava llegint les teves paraules no he pogut evitar sentir-m'hi identificada. I amb això no vull dir que jo estigui fent un gran procès de creixement intern, perquè moltes vegades penso que no és així, però si més no m'has fet pensar.
I m'ha vingut al cap el record d'una història que m'explicava la meva mare... resulta que jo vaig trigar més del normal en nèixer, no volia sortir de la seva panxa (hi estava molt bé jo allà.. jeje) i quan em vaig decidir a fer-ho vaig trencar aigües amb el nas i vaig sortir de cara com un llamp, de cop. Mira, m'ha fet gràcia la comparació de la història i saps? crec que en el fons el que has fet amb aquest post, inconscientment, és donar-me una bona dosi d'esperança i confiança!!!
Gràcies Assumpta, de veritat!
una abraçada!
(per cert, t'he contestat al comentari del post anterior)
Hola Assumpta, muy buena reflexión, sembrar para recoger, con paciencia, porque a veces como en el bambú japonés, se forman primero los cimientos (raices), para que el resultado sea fuerte. Un beso
ResponEliminaJa ho diuen que la paciencia es la mare de la ciencia :=)
ResponEliminaActuament la gent de ciutat cada vegada té menys paciencia, sempre tenen pressa! i la majoria de joves ho volen tot per ahir :)les presses no son mai bones!
Sempre m'ha agradat molt el bambú, ara l'admiro!
petonets
MARTA Sí que ha de ser genial "veure" com creix... perquè 30 metres en sis setmanes... és tan impressionant... i, llavors qui va plantar la llavor es deu sentir absolutament feliç!! :-))
ResponEliminaPetons!!!
RITS Les gràcies us les he de donar jo a vosaltres, que ompliu aquest blog de comentaris que el fan crèixer com el mateix bambú :-))
Jo també sóc massa impacient :-) per això em va agradar tant tot el simbolisme aquest :-))
Petons!!!
IRUNA I tu, amb aquesta frase "crec que en el fons el que has fet amb aquest post, inconscientment, és donar-me una bona dosi d'esperança i confiança!!!" m'has fet molt feliç!! i t'ho dic de tot cor, xiqueta :-))))
Gràcies a tu!!
(Ara baixo a veure l'altre jeje)
Petons!!!
ISABEL Ciertamente... pero a veces nos cuesta esta paciencia, eh? :-)) Ojalá aprendiésemos del bambú :-)
Un besazo!!!
AIGUA És veritat, eh? cada vegada volem córrer més i més... i el que tu dius és ben significatiu "ho volen per AHIR"...
Hem d'aprendre a anar més tranquils, a saber esperar...
Saps? Trobo molt maco això que dius que ara admires al bambú... doncs sí, jo també :-)
Petons!!!
Si ne sabeu de coses la gent de Reus :P
ResponEliminaMolt maca la història del bambú. I molt plena. La llegire a la propera reunio de pares que faci...
ResponEliminaBAJOQUETA No tantes com sabeu els de les terres de l'Ebre, eh? jajajaja
ResponEliminaPetonassos!!!
MONTSE Ostres!!! Quina il·lusió em fa això!! Ets molt maca, Montse!! :-))
Petonassos!!!
Hola Assumpta.
ResponEliminaQue interesante este post.
Aperndimos algo sobre el bambo.
Besos
MARISA el rincón de mi niñez Ahora ya sabes jeje cuando veas un nuevo Topito no te impacientes, ten calma que algún día algo sucederá para que sea tuyo :-))
ResponEliminaBesazos!!!
Aquesta ha estat una molt bona lliçó, no coneixía la historia del bambú i aquesta reflexio-comparació amb la vida l'he trobat molt encertada, gracies per ferme veure tot aixó.
ResponEliminaUna abraçada.
JOAN Gràcies a tu, de veritat, que ets una persona que, amb les teves reflexions sempre aportes la mirada d'una bona persona... M'alegra que t'hagi agradat :-))
ResponEliminaUna abraçada!!!
Si be la primera fotografia m'ha semblat molt ingeniosa, simpàtica i creativa amb el texte que li has afegit, el comentari d'agraiment pel teu afecte vull posar-te'l en aquest perquè amb tota aquesta filosofia conecto més i em va més be en aquests moments de satisfacció i alegria que estic vivint al comprovar totes les persones que com tu, han deixat tot aquest calor que m'arriba en cadascun dels vostres comentaris.
ResponEliminaGràcies!!.
Una abraçada molt forta.
MONTSE Quina alegria tornar a veure't per aquí!!!
ResponEliminaBenvinguda sempre!! :-))
És ben cert que t'he trobat a faltar... Tan les fotos del teu blog tan especial com els teus comentaris que sempre em transmeten molt bones vibracions!!
Una abraçada molt forta també per a tu!!
Ostres! Jo no la coneixia, aquesta història! És veritat, això, del bambú?
ResponEliminaLa veritat és que avui dia estem massa preocupats per aconseguir resultats. La vida i la societat sembla que ens hi obliguin, oi? Resultats i èxit ràpidament. I les coses fetes sense pensar no funcionen mai. Cal establir bones bases. No es pot començar la casa per la teulada, que diem nosaltres. Tenim poca paciència i ens agrada veure que aconseguim objectius de seguida. No pensem a llarg termini. Volem una cosa i la vole ara. I sense bons fonaments, la casa no aguanta, de la mateixa manera que les branques de 30 metres no aguantarien sense uns bones arrels...
:) Gràcies per compartir aquesta història amb nosaltres, bunika! Somriures!
NÚR Sí, sí que és cert :-))
ResponEliminaEs fa estrany pensar en una planta set anys creant un sistema d'arrels per a poder créixer després tot de cop :-)
I tant... tot ho volem al moment... avui en dia no sabem esperar i ja se sap que "tot lo bo es fa esperar" :-))
Petons!!!