Gronxador (Relats Conjunts)

Antic balancí de jardí

Eren dos quarts de set del matí. En Marc anava, com cada dia, a la feina. S’havia entretingut una mica i tenia el temps molt just, així que va decidir escurçar el camí creuant el parc. No li agradava fer-ho perquè a aquelles hores estava molt solitari. Malgrat tot, va passar la porta de la tanca i va començar a caminar de pressa.

Tal com pensava, no hi havia absolutament ningú. Va seguir caminant, una mica més ràpid... El silenci era absolut, total i estrany, ni un ocell, ni un insecte. L’únic que podia sentir era el cruixir de les fulles seques, branquetes i pedretes que anava trepitjant. Es va adonar que s’estava posant nerviós. Va mirar al seu voltant i va tractar de respirar de forma més calmada, però no ho va aconseguir. Estava molt inquiet i el seu cor bategava acceleradament.

Sense pensar-ho un moment, va arrencar a córrer tan ràpid com podia. Però, de cop, es va aturar. Era just al centre dels jardins. Panteixava, sentia vertigen, por. Mirava a dreta, a esquerra. Volia sortir, però donar mitja volta era absurd.
- Què et passa, Marc? Calma't –es va dir a sí mateix.

Però no podia calmar-se, li faltava l’aire, tot va començar a girar al seu voltant. La visió es va tornar borrosa, notava com un xiulet a l’oïda i, finalment, va caure a terra sense sentit.

Quan va tornar en sí, no tenia ni idea de l’estona que havia passat. El sol estava ben alt, així que segurament era migdia. Es va posar dret, es va espolsar la roba i llavors va veure que el rellotge s’havia trencat amb la caiguda. Els jardins del parc tenien un aspecte preciós, res a veure amb l’ambient tètric que li havia provocat aquella mena d’atac de pànic. Però... què li havia passat?

- Hola.
- Eh?
- Hola. Ja veig que em sents.
- Qui parla? On ets?
- Aquí, al balancí. Davant teu, sóc asseguda al banc gronxador. I si em sents, és que ets mort.

Escrit seguint la proposta de Relats Conjunts.