dijous, 19 de novembre de 2009

Estimadíssima Berta...



Estimadíssima Berta:

Quant et llevis trobaràs aquesta carta que et deixo per dir-te que t’estimo molt i que vull viure... i que desitjo que aquesta vida, sigui amb tu!

Sé que moltes coses ens han anat malament, que no hem pogut realitzar molts dels nostres somnis... petits somnis! que tampoc demanàvem tant!

Deus pensar que no saps de què parlo. Ara t’ho explico... perdona que vaig amb presses i escric una mica inconnex.

Ahir vaig cometre un altre error a la feina. Són coses insignificants, es poden arreglar, però es nota que no estic concentrat i em van esbroncar. El cap de departament em va dir clarament que a la propera vaig fora... Ja saps, fas mil coses bé i com si res, tens un oblit sense importància i comencen les amenaces. Si pogués trobar feina a un altre lloc!

Clar que ells no saben el que estem passant! No tenen ni idea de com vas patir per la mort del teu germà i del teu nebodet en aquell accident. No coneixen la depressió posterior que et va dur a deixar el teu treball de mestra que tan estimaves... Què saben de les dificultats econòmiques que passem cada mes?

Berta, nineta meva... avui tenia pensada una cosa. No t’espantis, que no ho penso pas fer. Només t’ho explico:

Quan anés a travessar el Passeig volia fer-ho en vermell, just per anar a parar sota un cotxe... Ja no podia més. Tenia ganes d’acabar amb tot. He pensat que si l’imbècil del meu cap m’acomiadés jo seria un autèntic fracassat que no t’ha sabut ajudar prou, que no ha complert les promeses de felicitat que et va fer fa vuit anys. Creia que sense mi estaries millor i que la indemnització per l’accident et faria més servei que jo...

Fa deu minuts, he obert el tercer calaix de l’escriptori (aquell que no toquem quasi mai perquè s’encalla) volia mirar si hi havia els papers del pis, si tot estava correcte, que no tinguessis massa problemes... però allí, damunt de les carpetes, he trobat una capseta i, encuriosit, l’he obert... i era teu! era un regal per a mi, pel meu aniversari la setmana que ve... i m’he emocionat i m’he posat a plorar... i he vist que anava a fer una bestiesa molt gran... Vull viure, vull que tu et posis bé, vull que lluitem junts!! Ho aconseguirem!!

T’estimo amb tot el cor,

Albert

(Foto: 23-10-2008, aquesta mà tan maca és d'en Josep Lluís)

37 comentaris:

  1. Nena, que m'has fet plorar i tot. Que joc de llàgrima fàcil.Sort que acaba bé

    ResponElimina
  2. És molt bonic, Assumpta però fa patir...emociona també. He llegit que estàs refredada al cròniques.Cuida't!!!

    ResponElimina
  3. Les capsetes que contenen noves il.lusions són molt sovint massa amagades. També quelcom hi té a dir el vel que insistim en posar-nos als ulls per no veure-les.

    Trobar motius, trobar capsetes per fer anar endavant això que, si aconsegueixes mirar-ho bé, val molt la pena.

    ResponElimina
  4. Ostres Assumpta... quin escrit. Desafortunadament és la crua realitat de la gent del carrer, la gent de veritat, aquella que pateix per portar els diners a casa, per donar de menjar als fills.. aquella que sembla oblidada per les altes esferes.

    Molts ànims, i entre tots ho sol·lucionarem. Tot s'acabarà aviat. Salut!

    ResponElimina
  5. la vida és un regal en una capseta!

    ResponElimina
  6. ostiaaa... uf.. m'ha arribat molt aquesta carta, i m'ha fet emocionar. Quin patiment, quin sofriment i quina lluita. Tots desitgem que mai ens passi, fins que et toca, i quan et toca les coses són molt diferents, la teva vida canvia de forma radical perquè hi ha algú que pateix més que tu. I no, no és just.
    Una abraçada

    ResponElimina
  7. Saps que aquesta carta em sona coneguda, o és una altra? Estímadissima Berta...

    hi ha coses que em queden ala memòria... no sé de què...

    365 contes? O alguna altr a col·laboració.

    Però es preciosa de rellegir i rellegir...

    ResponElimina
  8. Per sort sempre si busquem podem trobar una capseta amb una il.lusio dintre.

    ResponElimina
  9. Dios mío..Esa cajita la puso el ángel de la guarda!Sin dudas.

    Hace algunos días que estuve sin mi computadora y se extraña a las amigas.
    Me hizo emocionar este post.
    Un beso grande

    ResponElimina
  10. Uauuuuu quin escrit mare meva! tos hauríem de pensar igual, una abraçada!

    ResponElimina
  11. Mmm... un relat en forma de carta que fa emocionar, sembla ben bé que sigui escrita per algú que ho sent.

    Ah, que a mi tampoc no em falla la memòria...

    ResponElimina
  12. BUF! quin patir fins arribar al final! tendríssim i dur i dolç tot barrejat...sort de la capseta! crec que l'he llegit abans

    ResponElimina
  13. Oh i tant que l'he llegida! als 365 contes oi?

    ResponElimina
  14. Fins al final he tingut l'ai al cor, perquè em temia el que es proposava, menys mal que ha acabat bé...

    ResponElimina
  15. Hi ha la norma "no escrita" que no sé d'on ha sortit de que als posts amb relats no es responen els comentaris d'un en un, i això és el que pensava fer jo, però he canviat d'opinió i sí que ho faré :-)


    NIMUE.- Interpreto aquest "jolin" en un sentit positiu? :-)
    Petons!!


    MIREIA.- Ostres... amb aquest comentari qui s'emociona sóc jo!!
    Sí que acaba bé, la Berta i l'Albert tiraran endavant perquè s'estimen moltíssim i, tot i que no sempre els aniràn les coses bé, el fet d'estar junts ja els omplirà de vida :-)
    Petons!!


    KWEILAN.- Moltes gràcies :-)
    És un dels relats que he escrit més ràpid, perquè volia que donés la sensació aquesta, de que l'havia escrit algú que no tenia temps per repassar... i m'alegra molt que us estigui agradant :-)
    Ai, tinc un refredat estrany, com "tancat a dins" que es manifesta amb una tos que em "rebota" dins el cap.. ufff.. Gràcies guapa! :-)
    Petons!!


    ÒSCAR.- La capseta li treu el vel dels ulls... ara a retrobat l'il·lusió :-) Ja veuràs que seràn feliços els dos junts!! :-)
    Abraçades!!


    JORDI.- Tens tota la raó... Molta gent està passant dificultats mentre senten les grans estafes a les notícies. Afortunadament, l'Albert i la Berta tenen un amor que és un tresor... aquests altres potser no saben què és estimar...
    Moltíssimes gràcies :-)
    Abraçades!!


    ESTRIP.- En aquest cas sí! :-)
    La capseta ha retornat l'il·lusió per la vida :-)
    Abraçades!!


    INSTINTS.- Ai... a mi el que m'emociona són els vostres comentaris, t'ho dic ben de veritat :-)
    Moltíssimes gràcies!! :-)
    És ben cert que tantes persones es troben en situacions injustes... Si fos possible canviar-ho com el final d'un relat!
    Petons!!


    CARME.- Jejeje sí, sí, recordes bé :-)
    Aquest relat va estar un temps a un altre lloc on ja no hi és i ara ha vingut aquí, a casa seva :-)
    Està lleugerament canviat, és una miqueta més llarg, molt poc :-)
    M'alegra que t'agradi :-)
    Petons!!


    STRIPER.- És important poder tenir capsetes així. Un instant, un segon feliç i pots retrobar l'ànim i les ganes de viure :-)
    Abraçades!!


    MARISA, el rincón de mi niñez.- Por lo menos le guió hasta ella :-)
    Ya decía yo que hacía tiempo que no te veía!! Tenemos que cuidar nuestras computadoras o se nos cierra la ventanita al mundo! ;-))
    Besos!!


    CESC.- Moltes gràcies :-))
    Sí que hauríem de pensar així, i tant... però hi ha moments en que la tristesa no et deixa veure-hi clar... Tots hauriem de tenir una capseta que ens recordés que som importants per a molta gent :-))
    Abraçades!!


    XEXU.- Moltíssimes gràcies!! :-)
    Vaig mirar d'agafar sentiments reals per poder-los traslladar al relat, que és inventat... i el vaig escriure molt ràpid perquè semblés una carta feta de veritat amb presses :-)
    M'alegra que també el recordis :-)
    Abraçades!!


    ELVIRA FR.- La idea era demostrar que amb una petita prova d'amor es recupera la força per lluitar, es retroba el camí :-))
    Sí, sí, el vas llegir allí on dius. Hi va estar un temps. Ara ha tornat amb la seva mare jejeje que sóc jo ;-))
    Està lleugerament retocat en un parell de frases i és un pèl més llarg :-)
    Petons!!


    TONI.- Tinc un problema quan invento una història i és que em costa moltíssim fer que acabi malament... instintivament li dono les voltes que calgui per trobar un final amb esperança :-))
    Abraçades!!

    ResponElimina
  16. Que maravilla Assumpta, con un relato tan breve cuanto se ha dicho. Me ha conmovido profundamente. Besos tía Elsa.

    ResponElimina
  17. Noia, el cor de vegades supera el cap i de vegades vols llegir i no pots per que les llàgrimes t'enterboleixen la vista...Molt fort.Anton.

    ResponElimina
  18. Osti! De bon matí m'has fet escarrufar...

    ResponElimina
  19. Molt dur i emotiu. Sort del final!

    La vida s'ha de lluitar, i s'ha de viure, perquè és l'únic realment valuós que tenim. Ara, si la vivim, hem de buscar sempre la nostra felicitat i la dels que ens envolten. Dues màximes: viure i ser feliç. Ara semblo Epicurde Samos...

    Ja et trobes millor?

    *Sànset*

    ResponElimina
  20. buff... Assumpta! Aquests escrits de bon matí... Perquè m'enganxes a la feina, que si hagués estat a casa, hauria plorat molt! Quina tendresa! Me n'alegro que trobés la capseta! :D

    ResponElimina
  21. Un conte molt ben escrit tot ell però la cosa que el fa més bonic és el final, aquesta capseta representa l'esperança en un futur millor que no hem de perdre mai encara que les coses ens vagin molt malament.

    ResponElimina
  22. Poques lletres i ja m'han fet recordar d'on l'havia llegit.
    Una llàstima que no hi sigui.

    ResponElimina
  23. Dels millors, Assumpta!! Genial!

    ResponElimina
  24. aquesta carta està escrita amb tant de sentiment!!! ais, l'amor ho pot tot!

    gràcies per tornar-lo a compartir amb naltres!!!

    ResponElimina
  25. TÍA ELSA.- Muchísimas gracias! Tus palabras siempre llegan llenas de cariño! :-)
    Besos!!


    REBAIXES.- Caram... Anton, el teu comentari sí que arriba al cor, però directament. Moltíssimes gràcies!! :-)
    Abraçades!!


    CONSUELO.- Però no has de patir, que ja veus que acaba bé :-))
    Petons!!


    SÀNSET.- Però a vegades costa trobar la força que et doni aquestes ganes de lluitar... i tenim tantes coses bones que no sabem valorar!! :-))
    Eeeei, gràcies!!:-)) Estic molt millor que ahir... encara tinc tos, però molt millor :-)
    Abraçades!!


    NÚR.- Ai, cada vegada que algú em diu que s'ha emocionat m'emociono jo!! :-))
    A vegades ens costa adonar-nos que som estimats, oi? És com si costés de creure :-)
    Petons!!


    McABEU.- A vegades, en algunes circumstàncies, ens podem sentir com a càrregues per les persones que estimem... Seria bo que si arribés un moment de desesperança, tots poguessim trobar una capseta que ens tornés l'il·lusió :-)
    Abraçades!!


    GARBI24.- Em fa molta il·lusió que el recordis :-)
    Però, sigui on sigui, és el mateix relat i si t'agrada, doncs jo ja estic contenta :-)
    Abraçades!!


    JORDI.- Ostres!! Moltíssimes gràcies!! Ja saps que jo sóc fan de com escrius! :-)
    Abraçades!!


    RITS.- Gràcies a tu, guapíssima, per les teves paraules tan maques!! :-))
    Petons!!

    ResponElimina
  26. uf.... què dic? Com la Mireia, anava a plorar, m'has emocionat.... un petó i una abraçada

    ResponElimina
  27. CRIS.- Ostres... de veritat que jo no us volia fer plorar... però si el llegir el text us ha fet sentir això, la que s'emociona sóc jo :-)
    Moltes gràcies!!
    Petons!!

    ResponElimina
  28. Ja l'havia llegida anteriorment aquesta carta???
    No m'és desconeguda!
    ???
    :S

    ResponElimina
  29. Serà la tardor, que estem tots amb la sensibilitat a flor de pell, no? M'ha encantat, repeteixo :)

    ResponElimina
  30. -ASSUMPTA-.- Si et resulta familiar deu ser que el vas llegir a un altre blog on va estar un temps junt amb altres relats meus que, poc a poc, aniré posant aquí :-)
    De fet, aquest ja és el segon... el primer va ser aquest :-)
    Em sabia greu que es perdessin :-)
    Petons!!


    CRIS.- A vegades, fins i tot en quelcom que sembla tan dramàtic, tots podem trobar una petita semblança amb alguna cosa viscuda... la por de decebre a algú que estimem, o de no ser prou bons per aquella persona, la sensació d'haver fallat... Quan jo el vaig escriure vaig pensar en això :-)
    Moltíssimes gràcies, de cor!!
    Petons!!

    ResponElimina
  31. Hola Assumpta,

    Aquesta carta és un canvi de registre. Impressiona.

    Hi ha vegades a la vida, que quan veus la "capseta", el regal és la mateixa vida.

    Una abraçada

    ResponElimina
  32. uf,si s'arriba a suicidar el remato jo!!!!!! ja ho han dit tots, un relat fet amb el cor :)

    ResponElimina
  33. Sort que sovient ens penem les coses duesvegadaes, o be, com en aquest cas,un detall fa que veiguem la realitat i apreciem el que tenim, que no es poc.

    A vegades un problema, petit per uns , grna per altres, gfa que no veiguem cap altre sortida que ......., pero no es aixi, sempre hi ha una porta oberta que val la pena traspassar.

    Un abraçada Assumpta.

    PD. ja se que hauria de passar mes sovint, pero....no ho atrapo i em sap greu pels que teniu temps per mi i jo no en tinc per vosaltres. Perdona.

    ResponElimina
  34. HORABAIXA.- M'ha agradat molt això que has dit de que el regal de la capseta era la pròpia vida! :-))
    Moltes gràcies!
    Petons!!


    AIGUA.- Jajajaja pobreee! ;-)) Sabent que estàs a l'aguait, i amb aquestes intencions,segur que ja no li passaran més pel cap aquestes intencions :-))
    Petons!!


    JOAN CANAL.- No pateixis gens ni mica per quan pots passar... A mi m'agrada quan vens i, si no vens, ja sé que és perquè no pots :-))
    A vegades, nosaltres mateixos veiem les coses d'una forma distorsionada i un petit detall ens fa caure el vel dels ulls i ens retorna l'esperança :-)
    Abraçades!!

    ResponElimina
  35. Tens tota la raó... Quan t'adones de fins a quin punt t'estima algú, és fantàstic! Llàstima que hi hagi gent que no ho cregui, que pensi que no s'ho mereix... Aquestes manques d'autoestima són desastroses...

    ResponElimina
  36. molt trist... pero m'agrada, es tendre tambe

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!