divendres, 3 de juliol de 2009

El cafè de nit (Relats Conjunts)

A partir d'una nova proposta de Relats Conjunts


- La immensa majoria de la gent no s’adona de res. Et pots trobar dalt d’un cim amb por de caure i, quan cridis demanant ajut, hi haurà qui et respondrà preguntant-te si són maques les vistes... Pots caure al mar i, mentre lluites per no ofegar-te movent els braços desesperadament, algú, agitant igualment els braços en senyal de salutació, voldrà saber si l’aigua està bé pel bany. Si no fos perquè és patètic fins i tot tindria el seu punt de gràcia.

- La gent és cega, Sir Henry, absolutament cega i sorda -va dir ella, mentre es tornava a omplir la tassa de te- no veuen ni comprenen allò que tenen a un pam del nas.

Aquesta conversa tenia lloc el 4 de maig de 1934 a la senzilla i confortable sala d’estar de la caseta de Jane Marple, a Saint Mary Mead, Anglaterra. Ella i el seu amic, Sir Henry Clithering, ex-comissionat d’Scotland Yard ja retirat, prenien el te amb unes pastes casolanes que Cherry, la noieta que ajudava a l’anciana, havia cuinat.

No feia massa que Sir Henry havia venut uns terrenys heretats d’un oncle. L’afortunada operació immobiliària li havia proporcionat uns guanys tan grans que havia pogut efectuar una compra que feia temps desitjava. Un quadre, un de molt especial: El Cafè nocturn de la Place Lamartine d’Arlés, de Vincent Van Gogh.

Entusiasmat com una criatura, i amb el quadre embolicat a les mans, -un quadre no petit, per cert, de setanta per vuitanta-nou centímetres- s’havia presentat a casa la seva amiga. L’havien tret de l’embalatge i col•locat amb molta cura damunt d’un moble baix, recolzat a la paret. El contemplaven i parlaven. Ells entenien a Vincent...

- Aquí anava ell, amiga meva, a aquest Cafè nocturn. Aquest quadre no va sortir pas de la seva fantasia, és un lloc real. Ell hi passava hores, bevia i tractava d’oblidar amb dones que no l’estimaven... Aquí hi ha una part de la seva vida, del seu temps.

- Pobre Vincent, sempre m’ha inspirat una gran tendresa -va dir ella en un to suau- Era una bona persona... Em recorda molt al fill gran del Doctor Claythorne.

Sir Henry va somriure. Sabia del gran coneixement que la Srta. Marple tenia de la naturalesa humana. De fet, en aquest aspecte, tots dos s’assemblaven. Sabien veure l’interior de la gent, conèixer veritablement les persones. Ella va seguir:

- Robert, es diu. Volia ser predicador, però no tenia facilitat de paraula, així que es va decidir per l’acció -per dir-ho d’alguna manera- i, traslladat a un poblet de pescadors, ajudava als més pobres... Es veu que els hi donava tot. Fins i tot els repartia el seu sou.

- Així mateix era en Vincent Van Gogh, Srta. Marple. Per cert, sap que es va definir a si mateix dient que era “un home que tenia una foguera al pit a la que mai ningú s’apropava a buscar calor...”? Excel•lent definició per una persona absolutament apassionada de tot allò en que creia. Lluitava per no ofegar-se, necessitava amor desesperadament... i ningú el va saber entendre. Agitava els braços demanant ajut i només obtenia menyspreu...

- Tan sols el seu germà li va fer costat fins al final. Només en Theo -va afegir l’anciana en un sospir.

- Quan s’enamorava, ho feia amb una intensitat tal que s’hagués deixat matar per defensar el seu amor. Però cap dona el va saber estimar, valorar... Tres dones, en tres moments diferents. Tres amors de veritat. Tres fracassos.

- Com en James Wargrave, el jove escriptor. Enamorat profundament de la filla del Coronel, va intentar atraure la seva atenció de mil maneres. Però, davant la seva indiferència, el noi es va enfonsar... va acabar alcoholitzat, malalt. Va morir en una baralla.

Els dos vells amics miraven el quadre amb un respecte molt gran. Fent un homenatge al seu autor, un home que tan sols buscava fer les coses bé i al qual anomenaven boig... una persona amb un cor immens que mai va saber què era sentir-se estimat. Potser no és estrany embogir d’alguna manera en un cas així...

Sir Henry va treure un paperet de la butxaca on havia copiat unes frases i va dir:

- Miri, en una carta al seu germà, parla del quadre dient que -i va llegir el paper- “el cafè és un lloc on un es pot arruïnar, tornar-se boig o cometre crims. He tractat, en definitiva, mitjançant contrastos de rosa tendre, vermell sang, pòsit de vi, de suau verd Lluís XV i veronès, ressaltant amb els verd groguencs i els verd blavosos durs -tot això en una atmosfera de fornall infernal, de sofre pàl•lid- expressar quelcom semblant al poder de les tenebres en un antre...”

Tots dos van seguir una bona estona contemplant aquella obra. L’obra d’un home bo, d’un geni amb cor de nen.

34 comentaris:

  1. Traducción al castellano:

    "EL CAFÉ NOCTURNO"

    Escrito para el blog "Relats Conjunts" (Relatos conjuntos) que, una vez al mes, propone una imagen en la que basar una historia.

    - La inmensa mayoría de la gente no se da cuenta de nada. Te puedes encontrar lo alto de una cima con miedo de caer y, cuando gritas pidiendo ayuda, habrá quien te responderá preguntándote si son bonitas las vistas... Puedes caer al mar y, mientras luchas por no ahogarte te moviendo los brazos desesperadamente, alguien, agitando igualmente los brazos en señal de saludo, querrá saber si el agua está bien para el baño. Si no fuera porque es patético incluso tendría su punto de gracia.

    - La gente es ciega, Sir Henry, absolutamente ciega y sorda-dijo ella, mientras se volvía a llenar la taza de té- no ven ni comprenden lo que tienen a un palmo de la nariz.

    Esta conversación tenía lugar el 4 de mayo de 1934 en la sencilla y confortable sala de estar de la casita de Jane Marple, en Saint Mary Mead, Inglaterra. Ella y su amigo, Sir Henry Clithering, ex comisionado de Scotland Yard ya retirado, tomaban un té con unas pastas caseras que Cherry, la jovencita que ayudaba a la anciana, había preparado.

    No hacía mucho tiempo que Sir Henry había vendido unos terrenos heredados de un tío. La afortunada operación inmobiliaria le había proporcionado unas ganancias tan grandes que había podido efectuar una compra que hacía tiempo deseaba: un cuadro, uno muy especial: El Café nocturno de la Place Lamartine de Arlés, de Vincent Van Gogh.

    Entusiasmado como una criatura, y con el cuadro envuelto en las manos, -un cuadro no pequeño, por cierto, de setenta por ochenta y nueve centímetros- se había presentado en casa su amiga. Le habían sacado el embalaje y colocado con mucho cuidado encima de un mueble bajo, apoyado en la pared. Lo contemplaban y hablaban. Ellos entendían a Vincent...

    - Aquí iba él, amiga mía, a este Café nocturno. Este cuadro no salió de su fantasía, es un lugar real. Él pasaba horas, bebía y trataba de olvidar con mujeres que no le querían ... Aquí hay una parte de su vida, de su tiempo.

    - Pobre Vincent, siempre me ha inspirado una gran ternura -dijo ella en un tono suave-Era una buena persona... Me recuerda mucho al hijo mayor del Doctor Claythorne.

    Sir Henry sonrió. Sabía del gran conocimiento que la Srta. Marple tenía de la naturaleza humana. De hecho, en este aspecto, ambos se parecían. Sabían ver el interior de la gente, conocer verdaderamente las personas. Ella siguió:

    - Paul, se llama. Quería ser predicador, pero no tenía facilidad de palabra, así que se decidió por la acción -por decirlo de algún modo- y, trasladado a un pueblecito de pescadores, ayudaba a los más pobres... Parece ser que les daba todo. Incluso les repartía su sueldo.

    .../...

    ResponElimina
  2. ... / ...



    - Así mismo era en Vincent Van Gogh, Srta. Marple. Por cierto, ¿sabe que se definió a sí mismo diciendo que era "un hombre que tenía una hoguera en el pecho a la que nunca nadie se acerca a calentarse..."? Excelente definición para una persona absolutamente apasionada de todo aquello en lo que creía. Luchaba para no ahogarse, necesitaba amor desesperadamente... y nadie lo supo entender. Agitaba los brazos pidiendo ayuda y sólo obtenía desprecio...

    - Sólo su hermano estuvo a su lado hasta el final. Sólo Theo -añadió la anciana en un suspiro.

    - Cuando se enamoraba, lo hacía con una intensidad tal que se hubiera dejado matar por defender su amor. Pero ninguna mujer lo supo amar, valorar... Tres mujeres, en tres momentos diferentes. Tres amores de verdad. Tres fracasos.

    - Como James Wargrave, el joven escritor. Enamorado profundamente de la hija del Coronel... intentó atraer su atención de mil maneras. Pero, ante su indiferencia, el chico se hundió... acabó alcoholizado, enfermo. Murió en una pelea.

    Los dos viejos amigos miraban el cuadro con un respeto muy grande. Haciendo un homenaje a su autor, un hombre que sólo buscaba hacer las cosas bien y al que llamaban loco... una persona con un corazón inmenso que nunca supo qué era sentirse querido. Quizás no es extraño enloquecer de alguna manera en un caso así...

    Sir Henry sacó un papeleta del bolsillo donde había copiado unas frases y dijo:

    - Mire, en una carta a su hermano, habla del cuadro diciendo que -y leyó el papel-"el café es un lugar donde uno puede arruinarse, volverse loco o cometer crímenes. He tratado, en definitiva, mediante contrastes de rosa tierno, rojo sangre, poso de vino, de suave verde Luis XV y Verona, resaltando con los verde amarillentos y verde azulados duros -todo esto en una atmósfera de hornaza infernal, de azufre pálido- expresar algo así como el poder de las tinieblas en un antro... "

    Ambos siguieron un buen rato contemplando esa obra. La obra de un hombre bueno, de un genio con corazón de niño.

    ResponElimina
  3. Que hermoso Assumpta...Hermoso post para el corazón,me lo llevo!
    Besos miles

    ResponElimina
  4. Bellísimo, siempre me quedé con eso de que Vincent Van Gogh era un genio loco, quizás a partir de ahora pueda conocerlo un poco mejor. Besos tía Elsa.

    ResponElimina
  5. Ja pots descansar tranquil·la, que t'ha quedat un molt bon relat. Com es nota que ets fan d'en Van Gogh, que el coneixes molt bé. Bona idea de fer explicar coses seves a dos personatges aristocràtics, una conversa interessant i amb admiració entre els dos.

    Ara que... Marple... Henry... D'ella no diré res, però el segon... no es diria Thierry, no?

    ResponElimina
  6. Molt bon relat, m'agrada molt com escrius.

    ResponElimina
  7. Sabia que amb aquest quadre no t'hi resistiries ;-) El relat reflecteix molt bé les converses de l'hora del te. Bé, bé!

    ResponElimina
  8. Ja esperava el teu relat, sabent que tindries una inspiració especial. Molt bonic i molt reflexiu. M'ha agradat moltíiiiiiiiiiiissssssiiiimmmmm!

    ResponElimina
  9. Biografa? Has empeltat l'arbre amb cura, amb sentiment amb savoir fair... Que m'has encandilat i ademés hi has posat totes les lletres que calen per un relat relat.
    Com que m'agrada llegir, que sempre s'apren, dóna gust per que pots omplir el pap i fer una bona digestió.
    El teu mestratge pot servir-me, jo tossut en escriure llarg, és una debilitat. Això de que et passin el got pel davant i no hi pots possar-hi el llavi...
    Pero tothom és lliure de fer el que vol Això sols és un comentari.
    Et felicito, si semre gadeixo amtu, avui una miquta més.Anton.

    ResponElimina
  10. M'imaginava que al teu relat reflectiries la teua admiración per aquest pintor. I t'ha quedat un relat magnífic! Felicitats.

    ResponElimina
  11. Gran relat!
    No només parles d'un pintor al que admires, sinó que també introdueixes una beguda com el te, que també t'agrada molt...

    Se't dóna ve escriure a partir d'imatges.
    Adéu!

    ResponElimina
  12. Hola! He llegit el teu relat i crec que és molt més que un relat, és un relat dins un relat, barreges molt bé ficció i realitat (la de Vincent)i un encert també que siguin uns anglesos adinerats que parlin del quadre.....(ell que en vida pràcticament no en va aconseguir de vendre'n cap...)Vaja que et felicito per la tècnica narrativa i pel contingut. Ben escrit.

    ResponElimina
  13. Hola Assumpta!
    Van Gogh és un pou d´inspiració meravellós.
    salutacions
    sílvia

    ResponElimina
  14. sens dubte, un molt bon relat, no m'esperava menys veient el quadre d'aquesta setmana. Jo no conec gaire en Van Gogh, però ara ja una mica més. Gràcies!!!

    ResponElimina
  15. T'ha quedat bordat! Ai m'has fet ganes de llegir algo de la vida d'este home, ho hauré de buscar.

    M'agrada això que hagis imaginat una mescla de conversa que hagués pogut ser :)

    Però ho sento, no podem acceptar-li el seu escrit per als 365 contes, s'ha passat 1000 paraules, vostè divaga massa i no sabem on vol arribar, està nominada ;););)

    ResponElimina
  16. m'ha encantat la teva visió i saber més d'en Van Gogh.

    Es curiós que els relats conjunts que he anat llegint expliquen històries tristes, i veig que Van Gogh va escollir aquests colors donant una visió infernal de sofre...

    ResponElimina
  17. Després de llegir el teu comentari elogiós, mercès...he llegit el teu post. Ben bé que pensava que al final hi hauria escrit el nom d'un autor reconegut. I no. Veig que és teu!! Felicitats pel do que tens de brodar històries ben segur...He passat una bona estona en companyia dels personatges del relat.

    ResponElimina
  18. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris!!

    Feia molts dies que volia fer aquest relat però no me’n sortia, no sabia com enfocar-ho, tenia un parell d’idees amb diferents variants de cadascuna que em voltaven pel cap i, mentre, anava fent fotos de núvols jeje

    Essent per mi en Vincent Van Gogh una mena d’heroi, idealista, somiador... una persona que volia fer les coses ben fetes però tot se li girava en contra, el símbol de qui vol caminar dret i no para d’entrebancar-se, algú molt i molt intel•ligent però que no acabava de demostrar-ho (per exemple, tenia una facilitat increïble per aprendre idiomes, però en canvi s’atabalava si havia de parlar en públic), jo volia fer-li un homenatge.

    Tenia por de fer-ho massa llarg... de fet, és llarg!! Tenia por de no saber expressar exactament el que volia... Però, en fi, si no em llançava a escriure’l cada vegada em seria més difícil...

    La meva amiga Miss Marple (personatge d’Agatha Christie) i el seu apreciat Sir Henry (el qual, que jo sàpiga, mai havia rebut cap herència jeje) em van donar un cop de ma... I, tot i que quedi una mica estrany dos britànics defensant algú com en Vincent, doncs, en aquest cas, ho van fer :-) i, a sobre, mentre prenien te (em van dir que si no els deixava que fos així ja em podia anar buscant uns altres ajudants)

    Moltes, moltes, gràcies!! Abraçades i petons!! :-)

    ResponElimina
  19. Una bonica historia, molt interessant. Ara ja me'n puc anar a dormir.

    Salut i......si vols aigua, ja saps on has d'anar.. a Sant JOan de les Abadesses ( l'orinal de Catalunya)

    Una abraçada.

    ResponElimina
  20. Molt interessant! I bones reflexions sobre un gran pintor!

    ResponElimina
  21. moltes gràcies per apropar-nos més al teu estimat Vincent! ara ja l'estimem més!

    i és que el que has explicat m'ha arribat al cor, això d'intentar fer les coses bé i que et prenguin per boig, no sentir-se estimat, o ser un adult amb cor de nen,... m'ha arribat ben endins!

    una abraçada ben forta

    ResponElimina
  22. Buah! M'ha encantat el relat! Tal com l'escrius, cada descripció, cada paraula, cada instant! No tinc paraules, de veritat, és un gran relat! Un petó!

    ResponElimina
  23. Gràcies de nou a tots els que esteu comentant aquest relat. Algunes de les vostres opinions m'han arribat a emocionar i tot. Us ho dic amb tota sinceritat. Gràcies!!

    ResponElimina
  24. :)

    Només puc somriure després de llegir aquest relat, Assumpta! Feia dies que l'esperava! Vaig llegir un comentari teu en algun article que havia escrit algun altre participant de RC en què deies que no sabies si te'n sortiries prou, d'escriure sobre un quadre del teu estimadíssim Van Gogh. Noia, et felicito! T'ha quedat bellíssim! M'agraden els dos personatges, la tranquil·litat i la pau que desprenen tots dos i també la seva conversa, tan pausada i amable. I tots els detalls sobre el pintor, que m'imagino que són certs i que els coneixes de tant que t'agrada, oi?

    Pitonets, preciosa i artista!

    ResponElimina
  25. Aprofitaré que en XeXu no volia dir res d'ella i colaré un:
    "Marple-lous!" per una fan incondicional del pintor.
    ;-)

    PS: T'has plantejat mai una finestreta emergent pels comentaris? Als comentaristes que tenim un ordinadoret de m...ínima capacitat de memòria virtual no ens aniria malament...

    ResponElimina
  26. Em sembla extraordinari. Acabo de imprimir-lo per poder llegir-lo tocant paper.
    Una abraçada

    ResponElimina
  27. Qué bonito te ha quedado este particular Fanfic tuyo.
    Doblemente Fanfic, por ser el relato de una fan inspirado en sus personajes literarios favoritos, y encima hablando de su pintor favorito.
    Me quedo sobre todo con la primera reflexión, muy cierta y muy bien expresada.
    Espero que no estés pasando mucho calor este verano, si no ya sabes donde tienes casa, y a 22º de máxima.
    Un beso.

    ResponElimina
  28. No t'he oblidat, ja ho saps pel cafe del altre dia que vaig molt enfeinada. M'agraden les teves fotos del Ikea i dels nuvols. Com tens paciencia per fer tantes fotos dels nuvols? Perque si son del mateix dia, vas haver d'estar tot el dia pendent d'aixo, no?
    Van Gogh i Miss Marple... bona combinacio ;-))

    ResponElimina
  29. NÚR Ai, sí!! Crec que ho vaig dir a més d'un lloc jeje
    És que em feia patir molt aquest relat ;-)
    Sí, sí, les dades que he posat de la personalitat de Van Gogh són totes certes... era una persona impressionant :-)
    Moltíssimes gràcies :-)
    Petons!!!


    ELS DEL PiT A veure, què és això d'estar tant de temps fora, eh? No veieu que jo ja us trobava a faltar?
    I ara em demanes una finestra emergent? jajaja per què la vols una finestra emergent? si vols llegir el text original mentre comentes, cliques on posa "Mostra el missatge original" i ja està... O llegeixes la traducció al castellà que, més o menys, ve a dir el mateix :-))
    Abraçades x 2 !!!


    JAN PUERTA Ostres, t'agraeixo moltíssim les teves paraules... Que l'hagis imprimit és un honor molt gran que em fas :-))
    Abraçades!!!


    TERESA CAMESELLE Gracias!! :-))
    Si nos pusiéramos estrictos, me cuesta un poco imaginar a unos flemáticos británicos defendiendo con vehemencia la figura de Van Gogh jeje però bueno, no creo que Agatha Christie venga a protestar.
    La reflexión primera que dices es algo que pienso siempre. Parece que no nos demos cuenta cuando alguien necesita que le tendamos una mano... Uy!! jeje que si me pongo a filosofar ;-))
    22 de máxima?? Aquí hace un bochorno asqueroso en el sentido más literal de la palabra... ¡Qué bien vivís! ;-))
    Besos!!!


    VERO Ja sé que no m'oblides :-))
    Les fotos dels núvols són totes del mateix dia. Però totes per la tarda. Podriem dir que les vaig fer en tres o quatre tongades durant la tarda (entre 6 a 9 més o menys) cada mitja horeta sortia a la terrassa i en feia unes quantes ;-)
    Miss Marple era una velleta molt comprensiva, confio en que s'hagués encarinyat amb en Vincent :-))
    Petons!!!

    ResponElimina
  30. Ah! De fet l'estratègia seria indicada per quan vols comentar a tots els posts endarrerits, cosa força freqüent... I per no haver de carregar el blog a cada nou post que vull comentar. En un blog tan pesat com el teu (pesat vull dir pel que fa al pes de les fotografies), carregaria només un cop el blog i podria anar comentant a cada post sense sortir d'ell cada vegada.
    No sé si m'explico, però... Ep! És casa teva, eh?
    :-)

    ResponElimina
  31. ELS DEL PiT Jajaja diguis el que diguis em fas riure sempre!!
    Això del "blog pesat" no ho deixo dir a qualsevol, eh?
    Doncs... ho podriem negociar això de la finestra emergent, és que a mi m'agrada molt com ho tinc ara... però... :-))
    Abraçades x 2 !!!

    ResponElimina
  32. Ja t'he dit que és casa teva, només et feia un suggeriment egoista per estalviar temps als comentaristes amb pressa. D'aquesta manera es podrien salvar matrimonis perquè no es dedicaria tant de temps en deixar un comentari i es podria dedicar aquest temps preciós a llegir un conte als nens perquè no creixin en el si d'una família desestructurada i, potser, es podria destinar aquest temps a gaudir del blog en la seva màxima plenitud sense temor que de sobte aparegui un missatge que et diu:
    "Sin memoria virtual" o "Iexplorer ha detectado un problema y debe cerrarse de inmediato", i tu apartes amb celeritat els dits del teclat per evitar que el portàtil es tanqui com una sandvitxera i faci salsitxes de frankfurt per sopar amb els teus dits.
    Però... Ep! És casa teva, eh?
    :-)

    ResponElimina
  33. ELS DEL PiT Ja està :-)) No vull que els teus nens creixin en una família desestructurada per culpa de manca de finestra emergent en el meu blog :-))
    Corre!! comenta'm el post d'avui, el de la llengua catalana i fas la prova de si funciona millor :-))
    Abraçades x 2 !!!

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!