dijous, 26 de novembre del 2009

La dignitat de Catalunya


Editorial conjunta de la premsa a Catalunya, 26 de novembre de 2009. Copio del diari Avui.

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

La senyera, bandera de Catalunya, símbol nacional.
(Arts. 8.1 i 8.2 de l'Estatut de Catalunya)


Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

Parlament de Catalunya


La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Parlament de Catalunya


Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Els Segadors, himne de Catalunya, símbol nacional.
(Arts. 8.1 i 8.4 de l'Estatut de Catalunya)


(Versión en castellano, del periódico "La Vanguardia", en las dos primeras opiniones)

41 comentaris:

  1. La dignidad de Catalunya.

    Editorial conjunta de la prensa catalana en defensa de nuestro Estatuto de Autonomia.

    Copio del periódico "La Vanguardia".


    Después de casi tres años de lenta deliberación y de continuos escarceos tácticos que han dañado su cohesión y han erosionado su prestigio, el Tribunal Constitucional puede estar a punto de emitir sentencia sobre el Estatut de Catalunya, promulgado el 20 de julio del 2006 por el jefe del Estado, rey Juan Carlos, con el siguiente encabezamiento: "Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Catalunya han ratificado enreferéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica". Será la primera vez desde la restauración democrática de 1977 que el Alto Tribunal se pronuncia sobre una ley fundamental refrendada por los electores.

    La expectación es alta. La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una cuarta cámara, confrontada con el Parlament de Catalunya, lasCortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas. Repetimos, se trata de una situación inédita en democracia. Hay, sin embargo, más motivos de preocupación. De los doce magistrados que componen el tribunal, sólo diez podrán emitir sentencia, ya que uno de ellos (Pablo Pérez Tremps) se halla recusado tras una espesa maniobra claramente orientada a modificar los equilibrios del debate, y otro (Roberto García-Calvo) ha fallecido.

    De los diez jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el "corazón de la democracia". Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo– no haremos mayor alusión a las causas del retraso en la sentencia.

    La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de "símbolos nacionales" (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.

    ResponElimina
  2. No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de esta. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdaderocerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador.

    El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras). El Alto Tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años setenta transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los treinta años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.

    Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa.

    Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Tribunal Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum.

    Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable.

    ResponElimina
  3. Jo trobo que ha sigut una iniciativa molt bona, i que potser aquesta unitat es tindria que passar al ambit politic.

    ResponElimina
  4. A mi també m'ha semblat una inciativa molt positiva. Estar units és important davant del que ens espera.

    ResponElimina
  5. Jo també volia penjar-lo, però avui m'ha estat impossible fins ara. Em sembla una iniciativa i una unitat de criteri important. Je també crec que des de la xarxa hem d'acabar de divulgar-ho.

    Gràcies per ser dels primers en fer-ho

    ResponElimina
  6. caldrà que aquest esperit es mantingui si les coses van mal dades. Hem de fer saber al món que volem ser, encara que els espanyols s'entestin en el contrari.

    ResponElimina
  7. ja començava a ser hora que es posessin d'acord! ara només falta que els polítics catalans (i quedi clar que dic Catalans) també ho facin.
    Per la dignitat de Catalunya. Per la dignitat dels catalans.

    Jo estic a punt per sortir al carrer!

    "Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable."
    Sublim!

    ResponElimina
  8. L'he llegida i m'ha agradat molt. Per la unió, que fa la força i perquè ja era hora que d'alguna manera es fes sentir la nostra veu de manera ben clara i alhora es posés tot damunt la taula.

    I tb he sentit veus en tots els sentits. Gent que opina que està molt bé que tots els diaris catalans hagin subscrit una opinió de molts, que els polítics tb haurien de prendre nota, així com veus un poc contràries (però tb perquè venien del Pais, amb qui es veu que no han comptat. I que realment hagués estat molt gran que l'hagués subscrit tb).

    A veure si serveix.

    ResponElimina
  9. un periodista del mundo, en to de crítica és clar, ha dit: mal va aquest país si tots els diaris escriuen el mateix.
    i jo penso: doncs sí, va malament, per això ho han decidit fer així. si anessim bé no caldria!

    ResponElimina
  10. Ja és hora que tots anem a una. Tots units fem força. Que se n'adonguin que no som una societat que es conforma amb la primera engruna que ens dónen.

    Veurem com acabarà tot aquest tema. De moment, tots units. Sí senyor.

    PD: Assumpta feia molt que no escribies... ja et trobàvem a faltar.
    Salut!

    ResponElimina
  11. Moltes gràcies per tots els vostres comentaris! :-)

    Tot el dia que estava pensant en això, escoltant comentaris per la ràdio i donant-hi voltes... i, finalment, he pensat que el millor que podia fer era copiar el text :-)

    A primera hora de la tarda, he passat pel quiosc i tenien posada la ràdio. Algú (no sé qui perquè he arribat que ja estava començat i no li he conegut la veu) estava defenent la bestiesa de que "En un Estado de Derecho, la ley está por encima de la gente... i quien defiende la ley son los Tribunales, por lo tanto és normal que sean ellos quienes tengan la última palabra..." i jo he pensat què se n'havia fet d'allò que ens ensenyaven a la Facultat de la sobirania popular...

    Ara, els ciutadans resulta que som "la gente" i el poder judicial s'ha convertit en què... en l'amo de la sobirania?

    La qüestió és que no m'he pogut aguantar i he dit "Qui és aquest tarat que parla?"... i... GRAN MOMENT!!... Una noia ha respost "sigui qui sigui no podran fer res", una altre senyora ha contestat quelcom semblant... la propietària del quiosc també s'ha sumat... i, en un moment, quatre persones ens hem sentit absolutament unides en un front comú.

    Aquest Estatut no és la nostra meta. En absolut. Al menys no és la meva.
    Però és un pas més... i és un pas que el Poble de Catalunya ha votat.
    I s'ha de respectar.
    No es pot tocar ni un punt ni una coma.

    VISCA CATALUNYA!!

    ResponElimina
  12. Gairebé que m'emociono amb la teva anècdota del quiosc! Sembla que la gent està més d'acord que els polítics, s'hauran d'espavil·lar!


    I m'ha fet gràcia el comentari de la kika, té raó i tant que va malament! i per això ens hem de mobilitzar d'aquesta manera. Sí no no caldria! Completament d'acord.

    ResponElimina
  13. Si, CARME, per això ho he explicat, perquè jo he estat la primera sorpresa amb la reacció tan unitària. Ha estat una sensació genial. La gent serena però convençuda. He sortit com... més feliç! :-)))

    Jajaja jo també he pensat que la reflexió de la KIKA és molt encertada!! :-)

    ResponElimina
  14. Visca Catalunya Assumpta i la gent que la sent, la viu i l'estima i porta per tot arreu on va. Val la pena lluitar quan es veuen persones que lluiten per Catalunya i persones que veuen com la resta d'Espanya ens maltracta, tenen tanta por.

    ResponElimina
  15. Quina enveja (sana) tinc dels catalans... ací a València siga pel que siga poques persones som les que tenim sentiments com els vostres, de sentir-nos valencians amb majúscules, i estar orgullosos d'això, però hi han majories que estan encantades de silenciar-nos, d'amagar-nos, i fins i tot, de privar la llibertat de participar en la diada de la nostra pàtria agredint-nos i intimidant-nos (busqueu alguna cosa del 9 d'octubre d'este any). Una pena...

    Enhorabona a tots els catalans!

    ResponElimina
  16. és un tema molt preocupant que no acabarà bé... i serà l'enèssim atac a catalunya...

    ResponElimina
  17. Has tingut una molt bona idea!
    Jo també la he seguit al meu blog

    ResponElimina
  18. Saps què m'agrada del nostre país? Que no ens cal un equip de futbol (alias la Roja) per estar units. Són tantes les ofenses i les mentides que rebem des de fora que ja hem aprés a fer de la ràbia unitat. Estic convençut de que com ens prenguin el pèl ens farem escoltar.

    ResponElimina
  19. Que no ens vulguin espoliar més... Catalunya i els catalans.
    Aplaudiment per tu, Assumpta, per el que has fet.Reconec que és una iniciativa per fer caliu que se'n adonin els polítics que ja est`bé. Els diaris demostren el que sent el poble i diu el que diu per que pensa en el pitjor. Es un moment delicat és el que deia l'altre dia del QUÈ SABEM?... LA UNIÓ FA LA FORÇA. Gràcies noia, per anar al davant amb la bandera i la paraula.
    T'estimo avui més que mai. Anton.

    ResponElimina
  20. molt bé i aquesta tarda això:
    anem bé...

    http://www.vilaweb.cat/noticia/3660376/sergi-lopez-joel-joan-isabel-clara-simo-donen-suport-manifest-13-d.html

    ResponElimina
  21. Gràcies de nou a tots!!! És tan important que fem sentir les nostres veus!!

    TONI ja suposo "qui són" aquests... però mentre hi hagi gent jove com tu, no hi ha res perdut! Un dia podrem ser tots el que volguem ser cadascú, lliurement!!

    Jajajaja ASIMETRICH no em parlis de "la Roja" que m'agafa un atac d'alguna cosa!! ufff

    ANTÓN Una abraçada especial!! :-)

    Abaçades per a tots!! i un VISCA CATALUNYA ben fort!!

    ResponElimina
  22. El dia que deixem de negociar a la baixa i fem servir aquesta unitat per plantar cara de veritat potser aconseguirem canviar alguna cosa.

    Ja els veig com tremolen a les Espanyes. Em sap greu però com tantes altres coses no servirà de res. Retallaran el que vulguin d'un estatut ja massa retallat i els catalanets com sempre sortirem al carrer i ens manifestarem per no res.

    ResponElimina
  23. nosaltres ho tenim clar, crec
    es ells que ho han d'entendre
    visca catalunya..si senyors!!

    ResponElimina
  24. Estic d'acord amb en Ma-Poc.... molt em temo que això no acabarà bé.... Al meu poble aviat es votarà com a Arenys, i veurem què passa, però sé que la gent està molt cremada, a ciutat no ho sé, però pel que expliques del quiosc.... En fi, bon cop de falç.... Petons, bon post i bon cap de setmana reina :)

    ResponElimina
  25. Esta molt bé que es posin d'acord els diaris per fer una cosa així.

    Per cert, al meu blog he posat una tercera pista.

    ResponElimina
  26. A mi, francament, em sembla que el TC s'acabarà de carregar un estatut ja retallat prèviament. És una vergonya, em cau la cara de vergonya. I nosaltres a seguir patint per veure que consideren que som nosaltres 4 espanyols. I aquests 4 espanyols decidiran el que nosaltres hem de ser? El que hem de ser, el que hem de fer, ho hem de decidir nosaltres, no ells.

    *Sànset*

    ResponElimina
  27. Quan la gent es farta del trepitjar per trepitjar, cal fer soroll.

    Des d'editorials consensuades, des dels blogs o, en no res quan la sentència del constitucional esmicoli en bocinets un Estatut que ja es va presentar retalladíssim "per no destorbar", des de carrers i balcons fent soroll de cassoles. Per començar!

    ResponElimina
  28. Tenc un bon amic que treball al parlament ifa un parell de setmanes que vaig passar uns dies per barcelona i ens va convidar a visitar-lo.Un lloc preciós...
    Salut!

    ResponElimina
  29. El més important era fer-se notar i sembla que ho han aconseguit. Tot sigui per la nostra dignitat.

    P.D. Et poso un link que t'interessa:
    http://www.elmundodeportivo.es/gen/20091126/53832466466/noticia/etoo-demanda-al-barcelona-por-impago-de-una-comision-de-tres-millones.html
    Adéu!

    ResponElimina
  30. Si convé seguem cadenes....endarere aquesta gent tant ufana i tant superba...bon cop de falç ....això és el que convindria un bon cop de falç! mica en mica s'omple la pica...les consultes sobre la independència creixen dia a dia...Què és al capdavall el tribunal Constitucional 12 magistrats designats a dit...caldria fer un tribunal que jutgés al tribunal constitucional i el declarés fora de la llei...Visca Catalunya lliure!

    ResponElimina
  31. Hola Assumpta!
    Per fi es fa alguna cosa encara que no crec que serveixi per res.
    Salutacions
    sílvia

    ResponElimina
  32. Em sumo al regitzell de catalans que celebrem aquests dies la publicació d'aquest editorial conjunt. Una iniciativa excel·lent, fins i tot diria il·lusionant!

    ResponElimina
  33. cal recuperar aquest esperit guerrer i d'anar tots junts a una. Sobretot en temps difícils. Està molt bé que hagis penjat l'escrit, és una altra manera de manifestar-se. Petons!!

    ResponElimina
  34. Ja era hora , penso que han trigat massa ha reaccionar, més ben dit, fins que el Govern no els hi ha donat el vist i plau, la premsa d'aquest país no ha dit practicament res.
    Personalment penso que som la societat civil la que ha de reaccionar i la millor manera és amb les cosnultes populars que es fan a els diferents pobles i ciutats dels Països Catalans, la propera serà el 13 de decembre , aproximadament 140 pobles de tot el país tindrà aquesta oportunitat.
    Tenim el dret a decidir!!!

    ResponElimina
  35. Per la nostre dignitat! ja n'hi ha prou de que ens prenguin el pel!
    Visca Catalunya!

    ResponElimina
  36. Assumpta, va , que ara et faré dentetes...
    No sé si és per gràcia del "Copa,Lliga i Champions" de la Clàudia o què, però captem el senyal del Plus des de casa, descodificat! Estem veient el partit per la patilla, jajaja, i ben còmodament!!!!
    Força!!!!

    ResponElimina
  37. jo venia a parlar de l'estatut però després de llegir el que d'acaba de dir Kudifamily no estaràs per res més..jejeje

    ResponElimina
  38. ei, gràcies pel post i felicitats pel 1-0!!!

    ResponElimina
  39. Hola Assumpta,

    La politica, el catalanisme i les diferencies de opinions m'han portat problemes que mai haguès pensat.

    Permetem que no digui res al respecte pero si que valoro molt tot el teu esforç per donar a coneixer aquests fets.

    Una forta abraçada

    ResponElimina
  40. Be, aixo es un primer pas i bastant significatiu, espero que d´aquesta unitat en surtin d´altres mes necesaries.
    Un petonassssss

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!