divendres, 15 de juny de 2012

Connexions de pensaments, records, humor, empipamenta interneteril i final feliç



Ahir al matí, una amiga em comentava els problemes de lectura que tenen alguns adolescents avui en dia. Bé, el meu cervell, com sempre, va començar a saltar d’una cosa a l’altre i això m’ha portat -ja aquest matí- a recordar un poema molt divertit, en castellà, que el meu pare ens recitava de petits i que, a part de fer-nos riure, ens admirava com podia saber “tot allò” de memòria!

He pensat que en podria fer un post de divendres (Carmeeee!! Ets aquí?) i copiar-lo. Pensava que us podria fer gràcia o que potser, fins i tot, alguns el coneixeríeu...

El problema és que, quan he començat la meva cerca googleiana, m’he trobat un munt d'informació contradictòria: webs on sortia com a “poema anónimo”, altres a “poesía hasta el siglo XV”, finalment he trobat un lloc on deia que l’autor era Joaquín Abati y Díaz (Madrid, 29 de junio de 1865 - Madrid, 30 de julio de 1936) i, buscant aquest escriptor a la Wikipedia, efectivament, el citava com autor del divertit poema. Així doncs, jo, “más chula que un ocho” (ui, ara he recordat el post d’en Jordi de la Banyera d’ahir hehe, veieu com salta el meu cap d'una cosa a l'altre?) entro en un dels blogs on deia que era anònim i que, a més, tenia una errada als dos primers versos, i els hi poso això:



Però, just acabava de fer la meva gran demostració d’erudició, quan trobo un vídeo a YouTube que diu que l’autor no és Joaquín Abati sinó Juan Pérez Zúñiga i, de la forma en que està posat, em sembla més creïble. A més, que hi ha un comentari amb explicacions força precises.

Però... aaaah!! Jo ja havia tancat la pàgina on havia posat que era una obra d'Abati!! I això no ho podia permetre!! Jo mateixa estava ajudant a consolidar una errada a la xarxa... Llavors no trobava quina pàgina era... i vinga a buscar... quin patiment!!... i no hi havia forma i jo pensant “Assumpta, sempre has de ficar cullerada a tot arreu, si no haguessis dit res... si ells volien dir que era anònim, deixa’ls. Si al cap i a la fi era un post de l’any 2009”... Però sóc tossuda i, finalment, he pogut tornar a trobar la “ditxosa” pàgina (confesso que, en un moment de desesperació he estat a punt de demanar ajut a en McAbeu, que ell ho troba TOT... però què li deia? això?: “Mac, he deixat un comentari a un lloc, he ficat la pota, ho vull arreglar i no ho trobo... busca per la xarxa a veure si el trobes, si us plau. Quan ho tinguis m'envies un mail. I moltes gràcies!” Potser hagués estat un pèl abusiu.

Al final l’he trobat perquè, com he recordat que tenia aquella errada que he dit als primers versos, he googlejat amb els versos equivocats i m’ha sortit; llavors els he deixat aquest altre comentari, en el que no em comprometia a res:


I bé, per acabar, aquí teniu el preciós poema:

A cuatro leguas de Pinto
y a treinta de Marmolejo,
existe un castillo viejo
que edificó Chindasvinto.

Perteneció a un gran señor
algo feudal y algo bruto;
se llamaba Sisebuto,
y su esposa, Leonor,
y Cunegunda su hermana,
y su madre Berenguela,
y una prima de su abuela
atendía por Mariana.

Y su cuñado, Vitelio,
y Cleopatra su tía,
y su nieta Rosalía,
y el hijo mayor, Rogelio.

Era una noche de invierno,
noche cruda y tenebrosa,
noche sombría, espantosa,
noche atroz, noche de infierno,
noche fría, noche helada,
noche triste, noche oscura,
noche llena de amargura,
noche infausta, noche airada.

En un gótico salón
dormitaba Sisebuto,
y un lebrel seco y enjuto
roncaba en el portalón.

Con quejido lastimero
el viento fuera silbaba,
e imponente se escuchaba
el ruido del aguacero.

Cabalgando en un corcel
de color verde botella,
raudo como una centella
llega al castillo un doncel.

Empapada trae la ropa
por efecto de las aguas,
¡como no lleva paraguas
viene el pobre hecho una sopa!

Salta el foso, llega al muro,
la poterna está cerrada.
- ¡Me ha dado mico mi amada!
-exclama-. ¡Vaya un apuro!

De pronto, algo que resbala
siente sobre su cabeza,
extiende el brazo, y tropieza
¡con la cuerda de una escala!

- ¡Ah!... -dice con fiero acento.
- ¡Ah!... -vuelve a decir gozoso.
- ¡Ah!... -repite venturoso.
- ¡Ah!... -otra vez, y así, hasta ciento.

Trepa que trepa que trepa,
sube que sube que sube,
en brazos cae de un querube,
la hija del conde... la Pepa.

En lujoso camarín
introduce a su adorado,
y al notar que está mojado
le seca bien con serrín.

- Lisardo... mi bien, mi anhelo,
único ser que yo adoro,
el de los cabellos de oro,
el de la nariz de cielo,
¿qué sientes, di, dueño mío?,
¿no sientes nada a mi lado?,
¿que sientes, Lisardo amado?
Y él responde: - Siento frío.

- ¿Frío has dicho? Eso me espanta.
¿Frío has dicho? eso me inquieta.
No llevarás camiseta
¿verdad?... pues toma esta manta.

- Y ahora hablemos del cariño
que nuestras almas disloca.
Yo te amo como una loca.
- Yo te adoro como un niño.
- Mi pasión raya en locura,
si no me quieres, me mato.
- La mía es un arrebato.
si me olvidas, me hago cura.

- ¿Cura tú? ¡Por Dios bendito!
No repitas esas frases,
¡en jamás de los jamases!
¡Pues estaría bonito!

Hija soy de Sisebuto
desde mi más tierna infancia,
y aunque es mucha mi arrogancia,
y aunque es un padre muy bruto,
y aunque temo sus furores,
y aunque sé a lo que me expongo,
huyamos... vamos al Congo
a ocultar nuestros amores.

- Bien dicho, bien has hablado,
huyamos aunque se enojen,
y si algún día nos cogen,
¡que nos quiten lo bailado!

En esto, un ronco ladrido
retumba potente y fiero.
- ¿Oyes? -dice el caballero-,
es el perro que me ha olido.

Se abre una puerta excusada
y, cual terrible huracán,
entra un hombre..., luego un can...,
luego nadie..., luego nada...

- ¡Hija infame! -ruge el conde.
¿Qué haces con este señor?
¿Dónde has dejado mi honor?
¿Dónde?, ¿dónde?, ¿dónde?, ¿dónde?

Y tú, cobarde villano,
antipático, repara
cómo señalo tu cara
con los dedos de mi mano.


Tan grande fué el bofetón
que el doncel, dando traspiés
hizo añicos un jarrón
de un antepasado inglés.



Después, sacando un puñal,
de un solo golpe certero
le enterró el cortante acero
junto a la espina dorsal.

El joven, naturalmente,
se murió como un conejo.
Ella frunció el entrecejo
y enloqueció de repente.
También quedó el conde loco
de resultas del espanto,
y el perro... no llegó a tanto,
pero le faltó muy poco.

Desde aquel día de horror
nada se volvió a saber
del conde, de su mujer,
la llamada Leonor,
de Cunegunda su hermana,
de su madre Berenguela,
de la prima de su abuela
que atendía por Mariana,
de su cuñado Vitelio,
de Cleopatra su tía,
de su nieta Rosalía
ni de su chico Rogelio.

Y aquí acaba la leyenda
verídica, interesante,
romántica, fulminante,
estremecedora, horrenda,

que de aquel castillo viejo
entenebrece el recinto,
a cuatro leguas de Pinto
y a treinta de Marmolejo.

I aquí el vídeo on es recita un tros del mateix, segons diu, pel propi autor:


Hehehe ara me'n recordava de la Yáiza, que es disculpa si creu que el post li ha quedat massa llarg...

20 comentaris:

  1. EI! Sí, sí, sí... sóc aquí!

    Gràcies pel post de divendres!

    No m'estranya que us fes gràcia sentir el teu pare recitar aquest poema... és ben divertit!

    M'has fet riure amb les teves comprovacions, correccions i sobre correccions... :)

    I el poema recitat, molt ben recitat, graciós, graciós!

    Jo no el recordava pas, possiblement no l'havia sentit mai.

    Bon cap de setmana, Assumpta!

    ResponElimina
  2. CARME.- Holaaaa!! He pensat "fem-lo ben llarg que la Carme s'entretingui una bona estona" ;-))
    Jo alucinava qual mon pare començava amb la llista de noms, que si la Cunegunda, que si el Vitelio!! hehehe
    Sí, sí, quin patir buscant on havia deixat anar l'errada... ostres, passar a la història per fer córrer informació falsa! Tant que m'empipa a mi!! :-DDD

    ResponElimina
  3. Home, a mi no m'ha semblat un poema especialment graciós... el noi es mor i els altres es tornen bojos! No l'he sentit recitat que no puc veure el vídeo, però bé. Assumpta, veig que la 'lies' també a blogs desconeguts!!

    ResponElimina
  4. XEXU.- Hahahaha és que no puc estar calladeta!!... Jo sempre he de dir la meva... i després, apa, la de temps que he perdut mirant on havia posat jo aquell comentari per anar-ho a arreglar!! :-)))
    Home, ja tens raó, ja... en realitat és un autèntic drama! :-P Per cert, que m'acabes de donar una idea per un altre post hehehe

    ResponElimina
  5. Uouoooh sí que ha quedat llarg, eh? Però bé, m'has fet riure molt amb aquest divendres tarda tan embolicat que has tingut! I tot per la Carmeeeee, eiiii, Carmeeee, que jo també he fet un post de divendres tarda! De fet, fa un temps que només faig posts per la Carme i els seus divendres a la tarda! ;p

    M'encanta la teva caparruderia a intentar arreglar l'error. Genial! Si tothom s'hi esforcés la meitat del que has fet tu aquest país aniria ben diferent!

    El poema no l'havia sentit pas mai!

    Bona tarda de divendres!

    ResponElimina
  6. Assumpta, dir-ne llarg és quedar-se curt. Això sí, molt distret.

    ResponElimina
  7. D'acord amb la versió de la meva família et falta una estrofa!

    Allà on diu "repara como señalo tu cara con los dedos de mi mano"

    A casa afegim:

    Tan grande fué el bofetón
    que el doncel, dando traspiés
    hizo añicos un jarrón
    de un antepasado inglés.

    Per la resta el recitem més o menys igual amb alguns versos canviats de lloc, però això del "doncel dando traspiés" trobo que paga la pena que ho afegeixis.

    ResponElimina
  8. EL PORQUET.- Sí, potser sí que m'ha quedat una miqueta llarguet... però, clar, les coses s'han d'explicar bé :-))
    Ja m'havia adonat que tu també fas molts "posts de divendres"!! Ho fas expressament o "cau" així? ;-)
    És que havia d'arreglar la meva ficada de pota (sempre per xerrar massa! si hagués estat calladeta! ai quin desastreeeee hehehe), però és que a mi m'empipa molt això que algú crea una errada per Internet i la gent s'ho va copiant i copiant ;-)
    Bon cap de setmana!!! :-))


    JPMERCH.- Ep, tu ets un geni, eh? Què bo! Quin joc de paraules!! :-DDD


    JO RAI!.- I taaaant que la posaré!! ;-))
    Al meu pare ja no li puc preguntar com ho deia ell, però això del "traspiés" m'ha sonat!!
    Em fa gràcia que algú més conegui el poema!!! ;-)))

    ResponElimina
  9. A mi em sona de fa molt d´anys també, de moltsssss d´anys!!
    M´ha fet gràcia recordar-ho.

    Bon cap de setmana!

    ResponElimina
  10. Gràcies estimada Assumpta! El vuit, recorda-ho sempre! El vuit!!

    A mi, a part del post que comentes, m'he recordat d'aquell que vaig escriure sobre aquest. Vaig fer un intent de que la catosfera es posés mans a l'obra a l'hora d'escriure un poema divertit, però no me'n vaig sortir. A veure si tu tens més sort! Ho podríes provar!! Què et sembla la proposta?? Podria ser divertit!!

    Ostres, "le seca con serrín"?? No ho havia sentit mai!

    ResponElimina
  11. Ah! Crec que seria incapaç de memoritzar-lo tot sencer!

    ResponElimina
  12. Ah!! (tercer acte)

    Ara te'n riuràs, però a cinquè d'EGB ens van fer aprendre un poema que per sempre més se'm van quedar els quatre primers versos:

    De Antequera sale un moro
    de Antequera, aquesa villa,
    cartas llevaba en su mano,
    cartas de mensajería.

    y hasta aquí puedo leer!

    ResponElimina
  13. uf!
    Llarg i difícil, amb tants noms i tan "especials"...

    ResponElimina
  14. Ja hauries de saber que la fiabilitat d'internet és MOLT relativa. Per sort sembla que a la fi ho has pogut arreglar, com molt bé dius no podia ser que ajudessis a consolidar una errada de la xarxa. (o si que podia ser, que tampoc n'hi ha per tant) ;-D

    Pel que fa al poema em sona d'alguna cosa però no el recordava gens. És força divertit.
    No hi té res a veure però m'has fet venir al cap (jo també me'n vaig d'una cosa a l'altra) un altre poema, aquest en català, que si que em sabia (remarco el passat) de memòria: "El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico". :-))

    ResponElimina
  15. Quan més em miro aquest post, més m'adono que potser em vaig passar una mica en extensió hehehe... així que el meu més sincer homenatge a tots els que heu arribat fins al final!! :-DDD


    SA LLUNA.- Quina gràcia una altre blogaire que també li resulta familiar el poema!! ;-))
    Bon cap de setmana, guapa!!


    JORDI BANYERA.- Ja veus, que els teus posts deixen "marca" en el meu cervell blogaire ;-))
    Sincerament, aquell poema et va quedar força bé!!! Recordo que em va fer gràcia perquè no coneixia aquesta faceta teva hehehe... però no m'atreveixo a organitzar una iniciativa així... ara bé, si ho planteges tu (de nou)... perquè tu ho vas dir "com de passada", no, no, que es noti que és una proposta perquè la gent s'afegeixi, et prometo post de recolzament i participació entusiasta ;-))
    Hahaha això que et passa a tu amb el moro de Antequera em passa a mi amb el:
    "Con diez cañones por banda,
    viento en popa a toda vela,
    no corta el mar sinó vuela,
    un velero bergantín"
    :-DDD


    JOMATEIXA.- Difícil, molt difícil... pensa que jo l'havia sentit moltes vegades i que me'l vaig escriure... i res, no podia mai recordar-lo sencer ;-)))


    McABEU.- A vegades em surt la vena trapella -que la tinc, i molt!!- i em venen ganes de difondre una informació falsa a la xarxa hehehe... amb la col·laboració d'uns quants de vosaltres encara podríem contribuir a fer córrer una bestiesa monumental ;-)))
    Aquest poema "teu", del qual coneixia el títol, encara és més difícil!!! No tan sols és llarg, sinó que sembla un... un... ostres, com es diu? embarbussament? un "trabalenguas" és un embarbussament? Doncs això! :-DDD

    ResponElimina
  16. Jo si que el conec "El Conde Sisebuto" i me'n sé un bon tros del començament!
    L'autor jo em pensava que era l'Abati, però després del que dius ja ho dubto també. Si ho esbrines ens ho fas saber, que m'has deixat intrigada.
    M'has fet riure, Assumpta i això és d'agrair!

    ResponElimina
  17. Ahà! Creies que finalment no el llegiria, eh!? Doncs t'equivocaves! L'he llegit, i paraula per paraula (res de en diagonal, que amb el poema hauria estat difícil).

    Bé, jo també faig aquestes coses d'anar pel món corregint a la gent quan em penso que s'equivoquen... bé, no és que ho faci cada dia, però si m'ho trobo em queixo, clar. Per cert, tu ja t'adones que en els comentaris que vas deixar també se't nota l'accent català?? Però molt, eh! =P

    El poema és xulo, jo sí que el veig graciós, ben recitat pot fer riure força, oi?? Déu ni doret el teu pare, si se'l sabia sencer! Què difícil!!! Em penso que si ara recitéssim això a la quitxalla ens prendrien per boges, eh... Però jo tenia dos nens al cau, de tretze anys, que a l'escola havien après la Canción del Pirata, i sempre que podien s'enfilaven a alguna pedra o cadira o el que fos i començaven:

    Con diez cañones por banda
    viento en popa a toda vela
    no corta el mar sinó vuela
    un velero bergantín...

    ResponElimina
  18. GLO.BOS.BLOG.- Ostres, em fa molta il·lusió cada vegada que algun de vosaltres diu que el coneix! ;-))
    Jo també en sé trossets, però tot sencer em resulta impossible!!
    Estic molt contenta si t'he fet riure!! :-DD


    YÁIZA.- Sí, ho confesso... hehehe pensava que ja no el llegiries, però (de veritat, veritable) que t'havia dispensat de fer-ho, que ja sé que has d'estudiar i suposo que, quan descanses, et ve més de gust fer altres coses per relaxar-te que no llegir posts XXL escrits per una servidora ;-))
    Però bé, ja que l'has llegit, doncs dir-te que m'ha fet mooooolta il·lu!! ;-))
    M'has fet riure amb això de l'accent català!!! T'asseguro que mentre ho estava escrivint hi vaig pensar!! I és que quan em llegeixo en castellà, em sona "raru"... i sí, sí, també deu ser l'accent! :-P
    Ehem... ehem... Mira una mica més amunt la resposta que li he posat al JORDI DE LA BANYERA :-DDD

    ResponElimina
  19. Uau! Però quin poema! Jo el trobo divertit. I quines recerques i quins comentaris fas per internet! Jo de poemes només em sé el principi de la Canción del pirata, de l'Espronceda, em sembla. La Yáiza ja el comença. Aviam si recordo com segueix...

    La luna en el mar riela
    en la lona gime el viento
    y alza en blando movimiento
    olas de plata y azul.

    Ara ja no recordo què venia. Una cosa del capitán cantando alegremente en la popa, Asia un lado, al frente Europa y allá Estambul... No ho recordo.

    El que sí recordo és que la meva vesàvia sempre deia una cosa que es pot entendre com a poema (no tinc ni idea de què era). No ho recordo del tot però més o menys feia així: Era noooche, cuando la luna brillaba, y el capitán del barco dijo: Pedro, levántate! Y pedro se levantó y dijo: Era de noooche, cuando la luna brillaba... I així anar fent, tu.

    ResponElimina
  20. MBOSCH.- Hehehehe veig que LA CANCIÓN DEL PIRATA és un dels poemes més coneguts per tothom. Jo també -mira la meva resposta al JORDI DE LA BANYERA- en sé trossets...

    Que és mi barco mi tesoro,
    que és mi dios la libertad,
    mi ley la fuerza y el viento
    mi única patria, la mar.


    (sense mirar, eh?)

    Ja veus com passo l'estona ficant la pota en els meus comentaris hehehe... oh!! i després no ho trobava per arreglar-ho!! Quin patir!! ;-))

    I aquest de la teva besàvia, és boníssim de ximplet que és!! M'has fet riure! :-DDD

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!