Poesia en aigua freda

En Jordi de la Banyera ens presenta la seva Primera Iniciativa Blogaire! Es tracta de passar-ho bé escrivint un poema sense cap altres requisits que fer-hi sortir la paraula “BANYERA” i posar-hi sentit de l’humor.

El tema és lliure, l’extensió també i la rima també.

En Jordi ens ho posa ben fàcil perquè no tinguem excusa per no apuntar-nos i, així, passar una estona divertida llegint les aportacions de tots. Per tant, que ningú s’espanti, que no es tracta de ser poetes “de primera” (jo he dubtat molt de posar l’etiqueta “poesia” a aquest post hehe) sinó de tenir ganes de jugar. Animeu-vos!!! :-)



A mi em fa una il·lusió especial ja que, com ell explica al seu post, la idea li va venir en llegir la història del Conde Sisebuto al meu blog i m'agradaria que hi hagués una participació molt, molt alta... per tant, ja callo i deixo aquí la meva intervenció!!

“LA POBRE BANYERA”

Us vull explicar una història
que és completament real
i no emplena pas de glòria
al seu actor principal.

Ens trobem a Barcelona,
a finals del segle vint...
L’oncle Miquel treballava
feia temps amb un senyor
del que tothom s’apartava
perquè feia mala olor.
(Un malson que commociona
com els que es tenen dormint)

Els joves de l’oficina,
que feien broma de tot,
junts amb força disciplina,
a l’home feien boicot.

Pel costat de sa cadira
passaven de tant en tant
tot parlant d’alguna fira
de sabó o desodorant.

La secretària un bon dia,
esperant que en fes cabal,
i aprofitant que sortia,
li deixà damunt la taula,
amb rialla general,
propaganda de productes
per la higiene personal.

No es dava per al·ludit
i només els hi faltava
assenyalar-lo amb el dit!

Fins que va arribar un dimarts,
que per coses del treball,
mon oncle va haver d’anar,
sense poder arrufar el nas
ni fer un sol escarafall,
a casa del bordegàs
(mateix carrer de l’empresa,
dues cases més avall).

Ja dins de casa de l’altre,
va sentir necessitat
i per alleugerir-se el ventre
va demanar pel lavabo
amb certa celeritat.

I va tenir una sorpresa,
trobant-se amb l’inesperat:
l’explicació ben palesa
de la pudor del company,
que per la seva raresa
no es podia donar un bany
ni en un dia acalorat,
ni la resta de tot l’any.

I és que l’home era un talòs!
feia servir la banyera,
com si fos el seu rebost!

Munts de llaunes de sardines,
melmelades de baix cost
uns manats de pastanagues
i préssecs del mes d’agost!
Quatre capses de galetes,
ampolles d’oli i de vi,
dotzenes de mandarines,
i unes poques albergínies,
collides d’abans d’ahir.

Mireu quina absurditat!
aquella pobre banyera,
no s’havia utilitzat
en aquell noble servei
pel que s’havia creat.

El meu oncle veié clar,
que no hi havia remei
que per moltes indirectes
ni que ho digués una llei
aquell home no es rentava
ni es canviava de jersei.

I amb molt gran resignació,
quan ho va explicar al despatx,
en una curta reunió,
(d’una dotzena i escaig)
prengueren la decisió
de comprar un ambientador
aroma de flors de maig.

I quan el brut arribava,
en tiraven un bon raig
tot i que el tuf no marxava
sí feia d’amortidor.

I aquí s’acaba la història,
singular i vertadera,
de l’home que no sabia
de forma satisfactòria
utilitzar una banyera.