dimecres, 13 de juny de 2012

Fi de curs i berenar multicultural

Aquesta tarda ha tingut lloc l’Acte de fi de Curs dels Tallers de Llengua i Costura a Càritas. Ja fa uns quants anys que en parlo, aquest serà el quart, i és que és quelcom que em fa molta il·lusió. Com he explicat altres vegades, el meu marit és voluntari de Càritas, la seva tasca és de Professor de català per a immigrants. No es tracta d’obtenir un títol, sinó d’aconseguir una millor integració, que sàpiguen entendre la nostra llengua i desenvolupar-se en una conversa normal. Que s’atreveixin a llançar-se a parlar en català.

Però bé, aquest any hi ha una novetat, i és que també hi he anat jo! Abans del lliurament de Diplomes, alguns llegeixen algun poema o text, escrit per ells mateixos i, després, hi ha un bon berenar. I si el berenar és tan bo i abundant és perquè totes les dones que poden hi aporten alguna cosa típica del seu país elaborada per elles mateixes. Dóna gust de veure com van arribant totes amb bosses, safates, i ho van posant tot ben col·locadet damunt les taules. Fa goig de veure... Tant goig que aquest any n’he fet un vídeo! De fons se senten aplaudiments perquè la sala és allargada i a l’altre cantó anaven entregant encara alguns diplomes.


Jo he provat uns dolços deliciosos típics marroquins que ha fet la mare d’en Touffik, un xicot marroquí molt simpàtic del grup d’en Josep Lluís; una mena de crep de poma feta per l’Halyna, una noia ucraïnesa també del seu grup; i he begut un suc de fruita que ha portat l’Adame, senegalesa, la tercera membre del grup que ha pogut venir. No sé pas quina fruita era, però estava molt bo. Ella ha vingut amb el seu marit i el seu nen. Un xiquet petit que és un nino preciós.

En Touffik ha vingut amb el seu germà petit, l’Ahmed, que té onze anys i que parla un català boníssim (que no ens canviïn el sistema educatiu!!) i que també fa de “mestre” de tota la família. És simpatiquíssim i ha estat ell qui, entre tot el que hi havia a la taula, ens ha portat ràpidament cap el que havia fet la seva mare perquè ho provéssim. Jo he preguntat com es deia i en Touffik m’ha fet tota l’explicació: el nom que li donen ve a ser el mateix que donarien al “sobre” (el sobre d’una carta) i es pronuncia “Breuat”, tot i que en francès s’escriu així “Briouat”. Li he demanat que m’ho escrivís en àrab i ho he escanejat. És així:


Doncs bé, són uns “sobres” perquè van farcits. El “sobre” seria el farcellet. Jo he notat el gust de cacahuet i mel i estava veritablement molt bo. He googlejat i he trobat una foto que té exactament el mateix aspecte del que he menjat jo:



Aquí un vídeo que la petita exposició que han fet del Taller de Costura:



Quant surts d’allí, tens el cor eixamplat, amb ganes de somriure i et preguntes per què les persones no sempre es poden entendre... Però sí, surts amb més esperança, i tant que si!

24 comentaris:

  1. Mareta de Déu, quina taula... jo em sembla que no hagués deixat res per tastar. Com es nota que aquesta gent està a gust, aquest esforç demostra que tenen ganes d'agradar, d'integrar-se i d'ensenyar coses de la seva terra. Això és possible, només cal mostrar-los una mica d'interès, ser receptiu i tendir-los la mà. Sempre poso l'exemple dels castells, allà hi ha gent de fora i ho viuen molt perquè se'ls accepta i se'ls tracta com qualsevol altre. És quan els discriminem que ells es munten el seu món i no s'integren, quan hi ha bona voluntat per les dues parts per força hi ha enteniment. I quan hi ha enteniment... sempre hi ha bon menjar pel mig! Quina pintaaaaa!

    ResponElimina
  2. XEXU.- Fa goig, eh? ;-))
    Tots són persones molt generoses, tenen molt clar el sentiment de "compartir". A cap d'ells els hi sobra els calers, però es posen a pastar farina, oli, fruits secs... el que sigui, per poder oferir als demés... com ho diria... per "obsequiar" ;-))
    Ah! I no creguis que ha sobrat res, eh?... Noooooo, perquè tan com ofereixen, també volen fer els honors al que han fet les altres, i van tastant. Si se t'apropa alguna d'elles amb una safata, tu somrius i agafes, perquè la fas feliç :-))
    És molt bo l'exemple que poses dels castells. Alguna vegada n'han parlat en algun reportatge per la tele... A mi m'agrada molt quan veig a les colles nois i noies que es nota a la vista que són immigrants ;-)
    Es tracta d'això que dius, de posar bona voluntat per les dues parts :-)

    ResponElimina
  3. Quina festassa! No hi faltava de rés, pel que hi pogut veure. I pel que expliques el millor de tot va ser la companyia. Compartir és el millor!

    ResponElimina
  4. Jo pensava...ón és l´Assumpta avui?
    Ara ja ho sé i crec que t´ho has passat molt bé, perque quan hi ha una bona comunicació, la gent s´ho passa bé i tu ets una gran comunicadora.
    Saps qeu m´ha passat, la primera lectura que he fet era...
    -Jo he provat uns dolços deliicosos típics mallorquins...
    i mentres estava mirant el vídeo i pensant, quin dolç deu ser el mallorquí? Res noia, que ja tinc son!!
    Molt bé tot, ehhh!

    Una aferradeta per tots...nanit!

    ResponElimina
  5. GLO.BOS.BLOG.- Jo altres anys no hi anava, però quan veia les fotos que em portava el meu marit, pensava "això jo ho he de tastar algun dia" :-)))
    Compartir!! I tant que sí! ;-))


    SA LLUNA.- Clar, tu miraves per la pantalla i no em veies... i et preguntaves on m'havia ficat ;-))
    De dolços bons mallorquins també n'he provat, eh? però no avui... I la coca de trempó, que no és una llaminadura però està nyam, nyam, delicioooooosa (ai, per què sempre tinc gana? hehehe)
    A fer nones!! Nanit!! :-))

    ResponElimina
  6. per què serà que tot té la pinta de ser molt dolç?

    ResponElimina
  7. Quin goig que fa tot!

    Ara esmorzaria altre cop! :)

    I si com diu es tracta de posar-hi voluntat pels dos costats i de compartir. Tant fàcil que sembla!

    ResponElimina
  8. No hi ha res millor que una taula ben parada i el que es comparteix al seu voltant.
    La llengua dels sentiments l'entenem tots. ^0^

    ResponElimina
  9. Nyams!!!! Quina experiència més maca Assumpta!!!

    La Carla anirà al setembre a una escola que sembla la ONU són ben poquets nens i tots de païssos diferents. Ja t'explicaré que tal l'experiència!!

    Petons!

    ResponElimina
  10. Sort que acabo d'esmorzar i ja no tinc gana! Té tot molt bona pinta. Molt dolç, com diu en Pons, però molt bo.

    I aplaudeixo la feina que fa el teu marit. Em sembla de conya que s'involucri amb Càritas per fer aquestes classes de català. I també una salutació pel Touffik, que m'ha caigut molt simpàtic

    ResponElimina
  11. Assumpta! m'has fet pensar que a Torroella de Montgrí on visc i treballo (biblioteca), cada any per Sant Jordi fem un acte que se'n diu "Poemes del Món", i hi participa totes les persones nouvingudes, llegint un poema amb la seva llengua materna, i fem una espècie de llibret (molt artesanal i amb fotocòpies i grapes) on hi ha la traducció d'aquests poemes amb català (també molt casolana, la traducció la fem nosaltres). Es demana a tots els participants si bonament poden cuinar alguna cosa típica del seu país i quan acabem la llegida de poemes anem a la biblio a menjar-ho tots els participants! Estic amb tu amb la generositat i els dolços marroquins són espectaculars!!!Vigila amb les calories!!!!

    ResponElimina
  12. Una taula molt ben parada....si senyora multicultural i plural...fa goig tot plegat!

    ResponElimina
  13. Quantes coses bones i en bona companyia!
    Que fàcil és entendre's quan totes les parts en tenen ganes...

    ResponElimina
  14. PONS 007.- El que vaig provar jo, tot era dolç :-)) Em vaig quedar amb ganes de tastar una rosquilla, tenien una pinta!!


    CARME.- Jo ara dinaria a base de coses d'aquestes... Llàstima que no va quedar ni una engruna hehehe ;-)
    Exacte... si nosaltres els mirem malament i ells es tanquen i no fan l'esforç, no aconseguirem res... Si tots dos intentem apropar-nos, el resultat és molt maco de veritat :-))


    PILAR.- Exactament ;-)
    Aquesta idea de compartir, genera somriures i molt bones sensacions. Com deia la CARME, això és feina de tots... i et quedes amb un sentiment molt maco. Jo em vaig sorprendre i tot. Ja pensava que m'agradaria, però va superar les meves expectatives ;-))


    ABOGADA.- El que jo vaig poder tastar estava boníssim!! ;-))
    A veure com li va a la CARLA... espero que moooolt bé! ;-) Això sí, l'escola ha d'utilitzar com a element integrador de tots la llengua catalana, sinó si que es poden formar grupets...
    ... per cert... ENHORABONA DE NOU!! ;-)))


    MBOSCH.- Tot el que jo vaig tastar era dolç, però pel que m'han explicat alguna vegada hi ha alguna cosa que no ho és... Què bo que estava!! Mmmmmm
    En Touffik és veritablement molt simpàtic, molt alt, guapot, amb un somriure molt obert, educat...Era el més jove del grup d'en Josep Lluís... No sé l'edat, però podria tenir-ne uns 20 (però si em diuen que en té 18 m'ho crec i 22 també) Va llegir una adaptació d'un poema àrab al català que havia fet ell mateix. No era una traducció sinó que, inspirant-se en el poema, l'havia adaptat i el va dedicar a la seva mare. La veritat és que em va "arribar molt" veure com tots dos germans estaven ben orgullosos de la mare. Primer en Taouffik va preguntar "heu provat el que ha portat la meva mare?" i en seguida, en veure l'Ahmed que ens mirava, jo li vaig dir "tu ens ensenyes que ha portat la mare, eh?" i ell... encantat!! va anar disparat a l'altre punta de la sala, on hi havia la taula, es va situar davant els breuats (així és exactament com ells ho pronunciaven) i va dir "això". Automàticament en vaig agafar un i... mmmmm deliciós!!... A mi m'agraden molt els fruits secs: ametlles, avellanes, cacauets, festucs... i m'encanta la mel... així que, boníssim!... Ara bé: atipa, eh? :-))


    MARTA.- Quina gràcia!! :-))
    Doncs segur que és un acte ben semblant al que vaig viure jo ahir!
    Ah, i aquests llibrets amb fotocòpies i grapes són el millor que hi ha... i tant!! Feina feta amb el cor! ;-))
    Sí, sí, és impressionant veure com persones ben humils arriben allí amb una safata plena i un gran somriure, la sensació és de "això ho he fet per a tu" i estan contents quan n'agafes... i com hi havia tanta gent (ahir érem moltíssims) doncs la taula s'omple la de coses bones... Ehem... d'ahir a avui m'he engreixat :-DD


    ELFREELANG.- Sí que està súper ben posat, eh? Quan vàrem arribar ja ens ho vàrem trobar posat així (hi va haver una confusió, primer havien dit que era a les sis i després ho van avançar una mica i algunes persones -entre elles nosaltres... tan puntual que és en Josep Lluís!!- vàrem arribar que ja feia uns 10 minuts que havien començat el lliurament de diplomes... Sortosament tots els del grup d'en Josep Lluís van arribar quan nosaltres ja hi érem... un altre profe de català i el seu grup també eren dels que els van dir a les sis... però res. Tot es va anar adaptant i ja està ;-))


    TU, JO i L'OTIS.- I tant que sí!! És el que deien la CARME i la PILAR... Es tracta de posar bona voluntat per les dues parts... Ells han de mirar d'integrar-se, però nosaltres no podem rebutjar-los. Són aquí i hem de conviure tots bé... si veiessis quina cara de content tenia l'Ahmed quan vaig dir-li que el que havia preparat la seva mare estava boníssim (i que ho estava de veritat, és clar!) ;-))

    ResponElimina
  15. ...per cert, si vols veure unes sabates per l´estiu, torna al post de les sabates;)

    Bona tardaaaaa!!

    ResponElimina
  16. Ostres, quan de menjar!! Ara m'has fet recordar d'una cosa que volia fer un post al bloc i al final no ho vaig fer: no sé si vaig comentar-te que vaig fer de jurat literari en un concurs del casal del Rabal de Barcelona. Un concurs per nois i noies immigrants. Va ser una experiència fantàstica i si puc l'any vinent repetiré.

    Ara bé el quit de la qüestió: a l'entrega de premis jo no vaig poder ser-hi perquè coincidia amb el divendres que volava a París per participar a l'Eco Trail de París. Els nois van preparar menjars típics de la seva terra, com ho han fet amb tu també.

    Són gent que ho passen molt malament aquí i si tenen algú que els recolzi saben ser molt agraïts.

    ResponElimina
  17. Uuuuuuufff! Quin bé de Déu de berenaaaaar! Mare meva, sort que jo no hi era. Per ganes de tastar-ho tot, hauria menjat moltíssim més del necessari i m'hauria quedat tan tipa que ni sopar, ni esmorzar l'endemà!! Mmmm... aquestes coses són una bogeria, hehehe! I tot fa molt bona cara!!

    Bé, deixant de parlar de menjar (com es nota que encara no he sopat, eh), és molt maco fer aquests actes de cloenda del curs... un bon moment per mirar tota la feina fet i poder dir "fins el curs vinent".

    Els francesos, al final de cada període de pràctiques (dit stage, que dura uns 3 mesos), fan un "pot de départ", en el qual tots els estudiants porten teca (generalment coses fetes a casa), i conviden a tot el servei. Així tenim uns moments de distenció laboral i tothom parla amb tothom, i es fa broma, i t'acomiades amb l'estómac ple, que sempre va bé. Algun dia faré un post explicant això i amb les fotos que vaig fer de la taula aquell dia, va ser espectacular! Per dir que ningú feia cas en absolut a tot el que no fos fet a casa... patates xips i demés van quedar completament ignorats.

    Ah, i jo havia provat aquests sobres dolços àrabs, però no sabia com es deien... ma mare ha estat tutora molts anys de grups moooolt multiculturals, i les mares dels alumnes de vegades li portaven dolços diversos.

    Apa, m'has fet venir gana. Vaig a veure què endrapo!

    ResponElimina
  18. Un bon berenar, però el millor, és que es fa una bona feina!
    Compartir...vet aquí la clau!

    ResponElimina
  19. M’alegro de que ahir gaudissis d’una bona estona, amb gent de diferents països. És maco conèixer altres cultures i a més amb tanta quantitat de dolços. Et duries posar les botes. Ai, ai, el quilos! Però per un dia no passa res i a sobre t’ho vas passar molt bé.

    El taller de costura hi ha coses molt maques també. El curs vinent hi has d’anar a fer de mestre, que en saps molt i tens bones mans. En tu aprendran molt.

    ResponElimina
  20. Fa goig tota aquesta taula tan ben assortida però més en fa el que expliques. Moltes vegades no és que les persones no es poden entendre, és que no volen entendre's per ignorància, per por...
    I això és el que s'ha d'anar superant. Trobades com aquest berenar que expliques hi ajuden, és clar que si. :-))

    ResponElimina
  21. SA LLUNA.- Vistes!! ;-)))


    JORDI BANYERA.- Si!! Si que m'havies comentat això de fer de Jurat en aquest concurs literari, i que t'havia agradat molt... El que no sabia era la segona part, que no havies pogut assistir al lliurament de premis perquè eres competint a Paris... Ostreeeeees, Jordiiiiii!! Et vas perdre una taula així!! Pensa que tot era boníssim!! :-))
    A veure si pots repetir l'any que ve i llavors et quedes per la teca! :-DD
    Sí, tens tota la raó, és ben bé així... si saben que allí els recolzen, ells aporten el que poden :-)


    YÁIZA.- Nosaltres, després, ja no vàrem sopar!! I això que no havíem menjat gran quantitat, però tot atipa molt!! Estava taaaaan bo!! ;-))
    Ostres, sí! Fes un post sobre aquests "pot de départ", que també tinc ganes de veure aquestes taules franceses ;-)
    I, per cert, tu vas preparar alguna coseta? Ens ho explicaràs? ;-)
    Ai, què bé que els hagis provat! Així constates que són deliciosos Nyam, nyam!!


    FANAL BLAU.- Sí, la veritat és que quan els sents com comencen a parlar en català, fa una il·lusió!!
    Sí, compartir! ;-))


    Ma. VICTÒRIA.- Aisssss no em parlis dels quilos!! hehehe... em sembla que aviat m'hauré de tornar a posar a dieta ;-))
    Gràcies, maca!! però jo no puc fer classe de costura, que no sé cosir! Allí fan vestits també, bruses... i jo no en tinc ni idea ;-))


    McABEU.- Tens tota la raó... la ignorància i la por són molt dolentes. Jo mateixa, era la primera vegada que hi anava; en Josep Lluís hi va cada any, que el voluntari és ell, però dimecres em va fer gràcia i hi anava així com si anés a "un món desconegut"... i em vaig sorprendre molt, molt positivament ;-))

    ResponElimina
  22. I tant, jo vaig preparar truita de patates!! Els va agradar molt, hehehe!! I avui era el meu últim dia i he portat brownie... aquí sempre es porten pastissos, per les ocasions especials i per les no-tan-especials també.

    Per cert, he vist el teu post d'avui, i després d'al·lucinar amb la seva llargada he vist la frase del final. Hahahhaa!! Ja em rumiaré si me'l llegeixo... veurem si tinc temps.... Hum... Hehehe! És broma! Tu tens "enxufe" i llegiré els teus posts encara que em porti mitja hora fer-ho (però no ho provis, siusplau!)

    ResponElimina
  23. YÁIZA.- Què bona, truiteta de patates!!... Però la vas fer amb paella de teflon, o no?... Vas treure primer la samfaina? ;-DDDD
    Hehehe sí que ha quedat una mica llarg... si vols el pots llegir en diagonal (perquè tens examens, eh? no vull que perdis tres hores, de veritat) a més no és cap tema transcendent... L'he fet llarg perquè la CARME sempre diu que s'avorreix els divendres per la tarda perquè ningú posteja i jo he pensat "qui el vulgui llegir, que el llegeixi i qui no... doncs... ho entendré!!" :-P
    Ostres... queda algun brownie?? M'agraden molt, molt, mooooolt!!

    ResponElimina
  24. Verge Santa, però si això sembla una reunió gastronòmica més que el final d'uns cursos de llengua... ja us ho passeu bé, ja, lladres!

    La veritat és que el que expliques sí que em fa venir esperança i alegria. Potser sí que no tot està perdut i encara hi ha gent que val molt la pena en aquest món. Tant els que ajudeu, com els que es deixen ajudar i ho agraeixen d'aquesta manera.

    Són moments únics. Màgics.

    Però, una coseta, Assumpta, que ens coneixem, eh?... vigila amb la dieta, eh??? ;p

    Bona nit!

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!