Fi de curs i berenar multicultural

Aquesta tarda ha tingut lloc l’Acte de fi de Curs dels Tallers de Llengua i Costura a Càritas. Ja fa uns quants anys que en parlo, aquest serà el quart, i és que és quelcom que em fa molta il·lusió. Com he explicat altres vegades, el meu marit és voluntari de Càritas, la seva tasca és de Professor de català per a immigrants. No es tracta d’obtenir un títol, sinó d’aconseguir una millor integració, que sàpiguen entendre la nostra llengua i desenvolupar-se en una conversa normal. Que s’atreveixin a llançar-se a parlar en català.

Però bé, aquest any hi ha una novetat, i és que també hi he anat jo! Abans del lliurament de Diplomes, alguns llegeixen algun poema o text, escrit per ells mateixos i, després, hi ha un bon berenar. I si el berenar és tan bo i abundant és perquè totes les dones que poden hi aporten alguna cosa típica del seu país elaborada per elles mateixes. Dóna gust de veure com van arribant totes amb bosses, safates, i ho van posant tot ben col·locadet damunt les taules. Fa goig de veure... Tant goig que aquest any n’he fet un vídeo! De fons se senten aplaudiments perquè la sala és allargada i a l’altre cantó anaven entregant encara alguns diplomes.

Jo he provat uns dolços deliciosos típics marroquins que ha fet la mare d’en Touffik, un xicot marroquí molt simpàtic del grup d’en Josep Lluís; una mena de crep de poma feta per l’Halyna, una noia ucraïnesa també del seu grup; i he begut un suc de fruita que ha portat l’Adame, senegalesa, la tercera membre del grup que ha pogut venir. No sé pas quina fruita era, però estava molt bo. Ella ha vingut amb el seu marit i el seu nen. Un xiquet petit que és un nino preciós.

En Touffik ha vingut amb el seu germà petit, l’Ahmed, que té onze anys i que parla un català boníssim (que no ens canviïn el sistema educatiu!!) i que també fa de “mestre” de tota la família. És simpatiquíssim i ha estat ell qui, entre tot el que hi havia a la taula, ens ha portat ràpidament cap el que havia fet la seva mare perquè ho provéssim. Jo he preguntat com es deia i en Touffik m’ha fet tota l’explicació: el nom que li donen ve a ser el mateix que donarien al “sobre” (el sobre d’una carta) i es pronuncia “Breuat”, tot i que en francès s’escriu així “Briouat”. Li he demanat que m’ho escrivís en àrab i ho he escanejat. És així:


Doncs bé, són uns “sobres” perquè van farcits. El “sobre” seria el farcellet. Jo he notat el gust de cacahuet i mel i estava veritablement molt bo. He googlejat i he trobat una foto que té exactament el mateix aspecte del que he menjat jo:



Aquí un vídeo que la petita exposició que han fet del Taller de Costura:

Quant surts d’allí, tens el cor eixamplat, amb ganes de somriure i et preguntes per què les persones no sempre es poden entendre... Però sí, surts amb més esperança, i tant que si!