Keith Haring (Relats Conjunts)

- Doctor –va dir en Víctor entrant al despatx i tractant de dissimular com podia la gran emoció que sentia en aquell moment- em sembla que el resultat ha estat satisfactori.
- Ai, Víctor, tan exigent com és vostè, si em diu això és que tindrem bones notícies –respongué el vell Doctor fregant-se les mans lentament, amb un lleu somriure als ulls empetitits darrera les seves gruixudes ulleres rodones.
- Crec que sí... Jo crec que sí.
- Anem a veure-ho, doncs.

L’ancià es va recolzar a la taula i, fent força amb les mans per ajudar-se, es va aixecar lentament. Tot ell semblava una màquina vella, un conjunt d’engranatges grinyolant per tot arreu; però el seu cervell era únic, el més brillant de tot el laboratori.

Arribant a la gran sala on es feien els experiments, tots dos es dirigiren a la taula de treball del jove Víctor F. Allí, una ePetri anava enviant informació a l’ordinador. En Víctor va senyalar amb el dit la pantalla.
- Miri, Doctor.
- Mare meva! Es mouen moltíssim, Victor! No pensava que es poguessin aconseguir uns exemplars amb aquesta activitat tan gran... Pot apropar la imatge, si us plau?
- I tant, Doctor, i tant.
- El blau és espectacular.
- Tots van canviant els moviments, Doctor. No paren.
- Víctor... estimat Víctor... el meu millor alumne! –al vell li tremolava lleugerament la veu- Vostè... Vostè un dia guanyarà un Nobel, jove amic.
- Doctor, estic tan content, estic emocionat.
- Informarem a la Danone ara mateix. Tenim els bífidus més actius que mai hagin imaginat!


Escrit seguint la proposta de Relats Conjunts