A partir d'una nova proposta de Relats Conjunts- La immensa majoria de la gent no s’adona de res. Et pots trobar dalt d’un cim amb por de caure i, quan cridis demanant ajut, hi haurà qui et respondrà preguntant-te si són maques les vistes... Pots caure al mar i, mentre lluites per no ofegar-te movent els braços desesperadament, algú, agitant igualment els braços en senyal de salutació, voldrà saber si l’aigua està bé pel bany. Si no fos perquè és patètic fins i tot tindria el seu punt de gràcia.
- La gent és cega, Sir Henry, absolutament cega i sorda -va dir ella, mentre es tornava a omplir la tassa de te- no veuen ni comprenen allò que tenen a un pam del nas.
Aquesta conversa tenia lloc el 4 de maig de 1934 a la senzilla i confortable sala d’estar de la caseta de Jane Marple, a Saint Mary Mead, Anglaterra. Ella i el seu amic, Sir Henry Clithering, ex-comissionat d’Scotland Yard ja retirat, prenien el te amb unes pastes casolanes que Cherry, la noieta que ajudava a l’anciana, havia cuinat.
No feia massa que Sir Henry havia venut uns terrenys heretats d’un oncle. L’afortunada operació immobiliària li havia proporcionat uns guanys tan grans que havia pogut efectuar una compra que feia temps desitjava. Un quadre, un de molt especial: El Cafè nocturn de la Place Lamartine d’Arlés, de Vincent Van Gogh.
Entusiasmat com una criatura, i amb el quadre embolicat a les mans, -un quadre no petit, per cert, de setanta per vuitanta-nou centímetres- s’havia presentat a casa la seva amiga. L’havien tret de l’embalatge i col•locat amb molta cura damunt d’un moble baix, recolzat a la paret. El contemplaven i parlaven. Ells entenien a Vincent...
- Aquí anava ell, amiga meva, a aquest Cafè nocturn. Aquest quadre no va sortir pas de la seva fantasia, és un lloc real. Ell hi passava hores, bevia i tractava d’oblidar amb dones que no l’estimaven... Aquí hi ha una part de la seva vida, del seu temps.
- Pobre Vincent, sempre m’ha inspirat una gran tendresa -va dir ella en un to suau- Era una bona persona... Em recorda molt al fill gran del Doctor Claythorne.
Sir Henry va somriure. Sabia del gran coneixement que la Srta. Marple tenia de la naturalesa humana. De fet, en aquest aspecte, tots dos s’assemblaven. Sabien veure l’interior de la gent, conèixer veritablement les persones. Ella va seguir:
- Robert, es diu. Volia ser predicador, però no tenia facilitat de paraula, així que es va decidir per l’acció -per dir-ho d’alguna manera- i, traslladat a un poblet de pescadors, ajudava als més pobres... Es veu que els hi donava tot. Fins i tot els repartia el seu sou.
- Així mateix era en Vincent Van Gogh, Srta. Marple. Per cert, sap que es va definir a si mateix dient que era “un home que tenia una foguera al pit a la que mai ningú s’apropava a buscar calor...”? Excel•lent definició per una persona absolutament apassionada de tot allò en que creia. Lluitava per no ofegar-se, necessitava amor desesperadament... i ningú el va saber entendre. Agitava els braços demanant ajut i només obtenia menyspreu...
- Tan sols el seu germà li va fer costat fins al final. Només en Theo -va afegir l’anciana en un sospir.
- Quan s’enamorava, ho feia amb una intensitat tal que s’hagués deixat matar per defensar el seu amor. Però cap dona el va saber estimar, valorar... Tres dones, en tres moments diferents. Tres amors de veritat. Tres fracassos.
- Com en James Wargrave, el jove escriptor. Enamorat profundament de la filla del Coronel, va intentar atraure la seva atenció de mil maneres. Però, davant la seva indiferència, el noi es va enfonsar... va acabar alcoholitzat, malalt. Va morir en una baralla.
Els dos vells amics miraven el quadre amb un respecte molt gran. Fent un homenatge al seu autor, un home que tan sols buscava fer les coses bé i al qual anomenaven boig... una persona amb un cor immens que mai va saber què era sentir-se estimat. Potser no és estrany embogir d’alguna manera en un cas així...
Sir Henry va treure un paperet de la butxaca on havia copiat unes frases i va dir:
- Miri, en una carta al seu germà, parla del quadre dient que -i va llegir el paper- “el cafè és un lloc on un es pot arruïnar, tornar-se boig o cometre crims. He tractat, en definitiva, mitjançant contrastos de rosa tendre, vermell sang, pòsit de vi, de suau verd Lluís XV i veronès, ressaltant amb els verd groguencs i els verd blavosos durs -tot això en una atmosfera de fornall infernal, de sofre pàl•lid- expressar quelcom semblant al poder de les tenebres en un antre...”
Tots dos van seguir una bona estona contemplant aquella obra. L’obra d’un home bo, d’un geni amb cor de nen.



