dijous, 12 de març de 2009

Vell poble estimat

Abans d'obrir el blog, havia entrat a diversos grups d’Internet. En ells, a vegades, es feien petits concursos de relats i en tinc alguns de guardats. Avui m’he recordat d’aquest que vaig escriure el 20 de juliol de 2005. Originàriament era en castellà i ara l’he traduït al català

(La foto l'he tret de Google)

L’autobús semblava cansat. Els seients cruixien a cada sotrac del camí i el motor es queixava perquè patia a les pujades.
Els altres tres viatgers havien baixat a la darrera parada i només quedàvem el xofer i jo.

Finalment, després de l’enèsim gir, es va produir el miracle i el poblet ja es podia veure, encara lluny, exactament igual a com jo el recordava: dalt de tot del turó, com en un conte.
L’autobús es va aturar i vaig baixar. L’últim quilòmetre s’havia de fer a peu.
Allí, sola, el temps va tornar al passat i em vaig sentir com si tornés a tenir set anys.

El meu poble, el meu estimat i vell poble... Records d’infantesa.
El cant dels ocells, el vent suau acariciant les flors silvestres, jugant entre els arbres. Branquetes i pedres... un tractor llunyà.
Em venia de gust córrer, saltar... i llavors vaig comprendre que havia pres la decisió encertada: Aquest era el lloc on podria trobar-me de nou amb mi mateixa.

44 comentaris:

  1. Versión en castellano

    "Mi viejo y querido pueblo"

    Antes de tener el blog, había entrado en diversos grupos de Internet. A veces, en ellos, tenían lugar pequeños concursos de relatos y tengo guardados algunos. Hoy me he acordado de éste que escribí el 20 de julio de 2005. Originariamente era en castellano y hoy lo he traducido al catalán.

    El autobús parecía cansado. Los asientos crujían a cada bache del camino y el motor renqueaba sufriendo en las cuestas.
    Otros tres viajeros se habían apeado en la última aldea y tan sólo quedábamos el conductor y yo.

    Finalmente, tras el enésimo giro, se produjo el milagro y el pueblecito apareció a lo lejos, exactamente igual a como lo recordaba: en lo alto de la colina, como en un cuento.
    El autobús se detuvo y bajé. El último kilómetro tocaba hacerlo a pie.

    Allí, sola, el tiempo regresó al pasado y sentí como si tuviera de nuevo siete años.
    Mi pueblo, mi querido y viejo pueblo... Recuerdos de niñez.
    El canto de los pájaros, el viento meciendo flores silvestres, jugando entre los árboles. Ramitas y piedras… un tractor lejano.
    Me apetecía correr, saltar... y entonces comprendí que había tomado la decisión acertada: Ese era el lugar donde podría recuperarme de nuevo a mi misma.

    ResponElimina
  2. Una tornada al poble i una tornada a ella mateixa.

    ResponElimina
  3. Què?? Vinc cap a qui perquè m'ho ha xivat el reader, i en veure la teva actualització pensava que seria un cant a la gran victòria del Barça d'avui. Jo que ja venia amb els oeoeoes preparats... Llàstima que no el fessin en obert aquest, eh? Ja som a quarts.

    Bon relat, un salt al passat per aconseguir un futur. Saps, m'ha fet gràcia que al teu relat diguis que el personatge es sent com si tingués 7 anys altre cop. El XeXu petit me l'imagino de 7 anys, no sé per què. Com sempre, la primera a adonar-te de què parlava, i això que no m'havies llegit un post així, feia més d'un any que no sortia alguna de les meves veus.

    ResponElimina
  4. KWEILAN Sí :-) Per cert, jo que sóc taaaaant de ciutat, a vegades enyoro una mica el poble on anava de petita de vacances i que és el que surt... apareixia de cop i volta en tombar una curva :-)
    Ara ja no hi puc anar... la casa està fatal. Si em toqués una travessa!! :-)
    Petons!!!


    XEXU Jejeje he dubtat si fer-lo o no, però com crec que aquest cap de setmana augmentarem més la diferència sobre el segon, llavors el faré :-))
    Feia dies també que volia posar aquest relat i vaig treient coses que tinc a la llista d'espera (sempre penso "d'això n'he de fer un post"... i van sortint coses noves i es fa cua!!)
    Havies fet més escrits amb altres veus teves? Fa un any? Sóc capaç d'entrar als teus posts antics i buscar-los, eh? :-))
    M'ha agradat molt aquest XeXu petit, ell pregunta, vol ajudar... cuida'l molt que s'ha de fer gran i fer grans coses, li agradarà molt llegir, la filosofia, fer castells, serà molt bon amic dels seus amics (ha de tenir un blog on ha de posar fotos de tovalloles republicanes... coses que faran somriure, pensar, potser entristir una mica... i tornar a somriure)
    Set anys és una edat genial... els nens encara són nens, però es pot parlar perfectament amb ells... entenen moltes més coses de les que pensem a vegades. És maco tenir set anys :-))
    (Els meus petits de catequesi tenen, la majoria, set anys)
    Abraçades!!!

    ResponElimina
  5. ooo què bonic! prefereixo això que tornes a parlar de futbol :P
    Jo pagaria per recuperar tot lo que vaig escriure de menuda.

    ResponElimina
  6. Bah, per trobar-se un mateix res millor que els clàxons, els "petadors", les sirenes d'ambulàncies, policies i bombers… :-D No, suposo que la calma d'un poblet pot ajudar a cercar-nos essencialment.

    ResponElimina
  7. Que bonic el poble, que no conec... aix! quina llàstima! I el relat també, a vegades necessitem d'algun moviment exterior per a recuperar-nos a nosaltres mateixos.

    ResponElimina
  8. Que bonic! Avui no parles de futbol??

    ResponElimina
  9. trobar-nos a nosaltres mateixos és, a vegades, tan difícil que sembla més senzill fer-ho a poblets idíl.lics de la infantessa que a racons de la gran ciutat.

    el meu poblet no tenia turons. era enmig d'oliveres i al camp de futbol les porteries eren fetes amb troncs.

    una abraçadaaaa!

    ResponElimina
  10. Una delícia de relat i un final extraordinari. En aquell moment vas saber que era allà que voleies trobar-te amb tú mateixa...deliciós i per la foto sí ques embla un castell el poble..saludus campiona!!!

    ResponElimina
  11. BAJOQUETA Espera, espera, que queden moooooltes jornades glorioses per davant per poder parlar de futbol jejeje.
    Jo voldria recuperar una llibreta de tapes color crema on tenia mig escrita una història com futurista que em feia molta gràcia... l'havia pensat molt, havia imaginat molt i la tenia totalment al meu cap... havia escrit ben bé unes 40 o 50 pàgines :-( Tindria uns 17 anys... Ni idea d'on la vaig perdre...
    Petons!!!


    P-CFACSBC2V Jajajaja actualment, per a mi sí, eh? que enyoro la meva Barcelona cada segon de la meva existència :-))
    Però quan vaig escriure el relat, recordava un poblet concret on m'ho passava molt bé de petita :-)
    Abraçades!!!


    CARME Siiiii, el poble és preciós... ara no sé com ho viuria, però, de petita era com màgic... I la casa, si la veiessiu!! Era tan maca... i ara està.. uffff... fatal, fatal.
    Segur que si hi tornés a anar trobaria molts records per alli :-))
    Petons!!!


    VERO Jejeje... vaig estar dubtant si fer un "futbolero" o posar aquest que em rondava pel cap feia temps :-))
    Ja vindrà, ja el futbolero :-))
    Petons!!!


    ÒSCAR Estic segura que si ara recordes aquestes porteries fetes amb troncs et venen molts altres records acompanyant el primer :-))
    M'agradaria poder recuperar molts records de quan era petita i, a vegades, crec que l'escenari hi pot ajudar :-))
    Abraçades!!!


    NOCTAS Moltíssimes gràcies :-))
    La foto no és feta meva, eh? L'he trobat a Google.
    El relat té quasi quatre anys... suposo que quan el vaig escriure em deuria passar pel cap alguna cosa que me'l recordava :-)
    Ara no sé què seria, el que si sé és que vaig passar molts bons moments allí :-))
    Abraçades!!!

    ResponElimina
  12. saps que l'he llegit a veu alçada? i que en queda de bonic!

    ResponElimina
  13. Hola Assumpta!
    Bonic relat i poble.
    Salutacions
    Sílvia
    No t´apuntes a escriure un relat esportiu? :)

    ResponElimina
  14. Bon relat.Sempre està bé recordar moments del passat.
    Et referies a algun poble en concret o simplement és una història inventada?

    Adeú, que vagi bé!

    ResponElimina
  15. KRAPUMKA Ostres!! M'has fet venir una sensació ben estranya i ben bonica... mai hagués pensat que ningú pogués llegir en veu alta una cosa escrita per mi. Moltes, moltes gràcies!!! :-))
    Petons!!!


    SILVIA Gràcies! :-))
    Recordo que vaig veure les instruccions per al concurs de relats esportius. M'ho tornaré a mirar a veure si em decideixo :-))
    Petons!!!


    ALBERT No sé si és casualitat, telepatia o què, però em fa molta gràcia que moltes vegades Sílvia i tu entreu un darrera l'altre jeje... és com si les forces blaugranes entressin unides :-))
    Era una història inventada però basada en un poble concret... el que narro no va passar, però el record del poble al que anava quan era petita, que apareixia de cop darrera una curva, que estava dalt d'una muntanyeta, és real... i és el poble de la foto :-))
    Abraçades!!!

    ResponElimina
  16. A mi em va passar... després de 10 anys sense anar al poble, en tornar van aflorir desenes d'emocions i records d'infantesa...
    Va ser genial retrobar el que vas deixar enrera... i trobar una part de mi que ja creia que no existia....
    Una abraçada!!!

    ResponElimina
  17. Recordar,recordar, tornar al lloc, sentir-se menut reconvertit.
    Si els records es poguessin tornar a viure... els bons, naturalment, no fotem... Era tant diferent la vida. El temps no corria com ara... Les nits d'hivern eren llargues a la llar de foc, cara i cames calentes i esquena freda...Llençols de bri, freds i el cap dins calentejavam l'aire i els tremolins fins que reaccionavam i ens dormiem ...I al estiu cop de ma als mosquits i les papallones que buscaven el llum...Anton.

    ResponElimina
  18. No diries mai quin poble m'ha vingut al cap! Campelles, el coneixes? Prop de Ribes de Freser, després d'una carretera estreta i plena de revolts, de cop veus una meravella de pessebre, i aire net i fresc, olor de tarongines i el cel blau, muntanyes que semblen a l'abast de la mà... Jo sóc de poble, què hi farem... Preciós! Petons!

    ResponElimina
  19. M'ha agradat molt, el relat. I m'ha portat a la memòria un post que vaig fer ja fa temps, en un altre blog, i que vaig "transportar" a l'In varietate... Vaig fer un "viatge al passat", meu i de la meva família... Va ser molt intens.

    Sí, un relat molt maco.

    ResponElimina
  20. i així tornar a començar!

    un relat preciós i inspirador!


    (escolta que ahir 5 a 2 eh!!!!!!! mira que el futbol era una cosa molt de casa, xò ara quan llegeixo o sento algo del barça a més de pensar en els de casa em veniu al cap uns quants blocaires!)

    ResponElimina
  21. Una escena molt bonica, no oblidem d'on venim per saber on anem...
    Bona nit, preciosa.
    Avi Gres.

    ResponElimina
  22. EVA Crec que hauria de fer el mateix i mirar d'anar-hi :-))
    Tant tu com en Ferran m'heu descrit unes experiències molt positives.
    Moltes gràcies :-)
    Petons!!!


    REBAIXES Ai, sí, Anton :-)) Jo vull tornar a viure els bons records :-) Les xerrades amb els amics fins a "les tantes" asseguts a les escales de l'església vella, mentre fumàvem (jejeje) o, més nena encara... les llesques de pa amb tomàquet i embutit de la sempre generosíssima Tieta Lourdes, les galetes de la Tieta Maria, tant bé que cosia (cosia a casa, era modista)... anar amb el pare a la Font del roc, amb el berenar preparat, passar les "passeres" (que a mi em feien una mica de por)
    Els esmorzars de diumenge, croissants enormes de "Cal Tutó", després de Missa :-)
    Tants i tants moments...
    Abraçades!!!


    ZEL Doncs no el coneixia però l'he buscat a Google :-))
    El millor és la sensació de calma que s'hi respira :-)
    Petons!!!


    FERRAN Moltíssimes gràcies per haver-me enllaçat aquest preciós escrit teu :-) M'ha agradat molt llegir-lo... a veure si més gent que entri aquí té la curiositat de clicar-lo i el llegeix, que val la pena fer-ho ;-)
    Abraçades!!!


    RITS M'alegra que t'agradi :-))
    Ahir genial, genial... Felicitat absoluta jeje
    Petons!!!


    ELS DEL PiT Aaaaaaavi :-)) Aqui ha vingut vostè sol, eh? jejeje s'ha escapat d'en Sergi per venir a dir-me Bona nit :-)) Moltes gràcies :-)
    Abraçades!!!

    ResponElimina
  23. Un poble molt bonic, no m'estranya que t'inspirés un relat, i a més amb tantes bones vivències viscudes!!
    Sempre és bo trobar-se amb una mateixa i saborejar la vida que has viscut i la que vius.
    M'he llegit tots els comentaris i les teves respostes per si trobava el nom del poblet i no l'has mencionat.Si es pot saber, on és?
    Una abraçada molt forta i bon cap de setmana!!

    ResponElimina
  24. -Aposto que no ho és, avi...
    -Doncs jo estic 100% segur que ho és!
    -No pot ser, Quissapon no és dalt d'un turó...
    -Pensa que la foto pot ser vella i dur a engany, nano.
    -També té raó, vostè...

    ResponElimina
  25. Benvolguda Assumpta,
    En primer lloc, gràcies pels teus amables comentaris. Són tot un estímul. Agraeixo que els hagis deixat, en part, perquè m'han permès de descobrir el teu magnífic blog. Una delícia topar-se d'entrada amb aquest relat del vell poble estimat.
    Si m'ho permets (i veient el què m'expliques), trobo que has fet molt bé de traduir-lo. Crec que malgrat l'adversitat la nostra llengua perviurà i s'eixamplarà si tots fem com tu: si superem la por i la recança. A més, és la teva llengua, què coi!
    Això, un plaer.

    P.S.; Del Barça, què dir! Metàfora precisa de com voldria el país: excel·lent, líder, català. Amb una espurna de sort, enguany podem fer història.

    ResponElimina
  26. un bell relat, un bell poble. Aquests pobles dalt dels turons son els que més m'agraden.

    ResponElimina
  27. Assumpta, podries proposar la foto al blog de Relats conjunts! És clar que jugaries amb avantatge, que ja el tens fet... jejeje

    ResponElimina
  28. Assumpta! qué bé que escrius!!!! Fantàstic el relat.

    ResponElimina
  29. MONTSE Sí que és molt bonic el poble :-)
    Fa molts anys que no hi vaig, però hi havia passat moments molt macos!
    Ah! No he posat el nom del poble expressament jeje dubto que algú el conegui, és petitó. Així queda més misteriós i cadascú ho pot aplicar al poble que vulgui ;-))
    Petons!!!


    ELS DEL PiT Jejeje vosaltres si que l'he encertat!! Te raó l'avi!! És una foto molt, molt antiga de Quissapon i, efectivament, enganya, fa com un efecte optic i "sembla" dalt d'un turó jejeje
    Abraçades x 2!!!


    JAUME COLOMER M'agrada llegir aquest optimisme que la nostra llengua pervivirà. És el que jo desitjo de tot cor, però hi hem de posar tots el màxim esforç.
    En quant al Barça crec, de veritat, que aquest any poden passar coses molt, molt grans!! :-))
    Moltes gràcies per la visita :-)
    Abraçades!!!


    BELMAR Hola!! Què tal? :-)


    JORDI Ostres! Quina idea! Proposar una foto a Relats Conjunts :-)) Encara que no fos aquesta, doncs un altre, el Camp Nou, Montserrat... una senyera dalt d'un turó ;-)))
    Abraçades!!!


    ABOGADA EN BCN Ostres, moltes gràcies :-))
    Si sabessis totes les coses meves que li feia llegir a la teva germana, pobre jajaja :-))
    Petons!!!

    ResponElimina
  30. El relato sencillo y tierno, como tú.
    Ah! y gracias por tu ayuda, ya he conseguido colgar las fotos que quería ¡si es que eres como mi mano derecha !!!!!jejejeje
    Un beso.

    ResponElimina
  31. un autobús dels de tota la vida. Un poble dalt d'un turó, les flors silvestres, el so d'un tractor llunyà... Un escrit que fa pensar en senzillesa i calma. Bon lloc per retrobar-se amb un mateix.

    Aquest escrit és com relaxant... M'ha agradat :-)

    ResponElimina
  32. Preciós relat!
    A tornat al poble i s'ha trobat a ella mateixa. M'has fet sentir com quan sempre baixava al poble (la figuerosa), sempre el cor em feia un salt quan passava l'últim revolt. Ara visc només a 5km. i quan hi vaig, tot sovint, encara em batega el cor més ràpit. El "teu" poble com el "meu" tenen una connotacció que els fa únics per a nosaltres oi?
    No hi puc viure, a casa meva, perquè també està molt atrotinada (és on vaig anar a viure en sortir de bcn, però fan falta molts diners per a poder-la condicionar i no en tinc).
    Però un dia ho faré, segur. El meu pare volia "posar-si" tant aviat com es jubilés, era la seva passió juntament amb el futbol. Però ves per on, tan bon punt és va jubilar un càncer se'l va endur. Somnis...
    Ho sento, no sé ja per on vaig. Em deixo endur. Ja callo.
    Preciós relat !!!!
    :)

    ResponElimina
  33. KARMENTXU Muchas gracias!! :-)
    ¡Me alegro mucho, mucho, mucho que hayas podido poner esas imágenes! ¿Ves como todo va saliendo? :-))
    Besos!!!


    BRUIXOLETA M'encanta que tu em diguis que el trobes relaxant :-)
    Ja saps que jo t'magino com vivint en una mena de Regne especial de meditació, vida interior, descubriment d'energies i coses així... sempre buscant positivitat. Així que m'ha agradat molt el que m'has dit :-)))
    Petons!!!


    -ASSUMPTA- Ai, amiga meva... ens passa el mateix :-)
    La casa segueix existint, però caldrien molts diners per deixar-la una mica bé. Ja no dic posar-la ben guapa com es mereixeria, no. És que la "meva" té danys estructurals seriosos. S'hauria de refer tota la taulada, arreglar els fonaments... ufff
    Mon pare, poc a poc, anava fent el que podia, però ell tampoc no anava sobrat de calés i, ara que ell ja no hi és, la cosa s'ha deteriorat més i els fills encara podem menys :-(
    Jo faig com que no hi penso... m'imagino que no la tenim i ja està. De fet la voldria vendre i no pensar-hi més. És com un problema.
    Però mon germà si que hi pensa, pobre... a ell li faria molta il·lusió poder-la arreglar... però com no li toqui la loteria... En fi, ja veus que jo també explico la vida ara :-))
    Petons!!!

    ResponElimina
  34. ostres Assumpta, ja m'agradaria poder passar un temps en un Regne com el que expliques, i mira, un poble com el que descrius segur que ho pot ser! Bona nit i una abraçada! :-)******

    ResponElimina
  35. BRUIXOLETA Ostres!! jejeje quina resposta més ràpida!! :-))
    Ja estava pensant en tancar per avui (bé, per "divendres" vull dir jeje) i m'arriba el mail amb l'avis del teu nou comentari :-))
    Aquest Regne el tens dins teu ;-)
    Petonassos!!!

    ResponElimina
  36. Ai! Que bé sona aquesta història, i això de poder tornar a un lloc on encara se sentin els arbres, la remor de les flors... com no pot ser aquesta una decisió correcta?
    Petons!

    ResponElimina
  37. Que lindo relato lleno de nostalgia y recuerdo en vívidas imágenes, me gusto mucho y mirá que coincidenca, desde otro lugar yo tambien escribí sobre mi pueblo, besos tía Elsa.

    ResponElimina
  38. Bolnito relato. Volver a las raices, es a veces la mejor medicina. Un beso

    ResponElimina
  39. Hola!!!
    Muy lindo relato.
    Besitos y feliz sabado.

    ResponElimina
  40. El autobús me recordó a la tartana que llevaba a los estudiantes de mi pueblo,entre ellos yo,hasta otro pueblo a 30 kms en el que había un instituto,tardábamos dos horas porque se detenía en cada pueblo a recoger más alumnos e iba tan despacio,eso si no se averiaba,que nos daba tiempo a repasar,a canturrear...
    La otra sensación que me ha producido forma parte de dos de mis asignaturas pendientes en las que no estoy segura de salir airosa y son:la soledad y el silencio.
    Nunca he vivido sola:ocho hermanos,muchos tíos y tías,primos y primas,residencias estudiantiles,mi marido y los amigos,mis hijos y sus amigos...lo llevaré mal
    Y el silencio ni para dormir,siempre tengo un auricular en el oído o la loca de mi imaginación y mi mente no me permitirían atrapar el sueño.De día la tele de fondo ¿Sabes tú estar en silencio?.
    Esta semana voy un poco de cráneo,estoy organizando unas cuantas fotos para pasarlas a papel y enviarlas a un par de mis cuñadas,también ando de controles analíticos y viendo series que estoy segura que a tí no te gustan nada,a mí me gustan por la intriga,el suspense y todo eso,no por lo sangrientas y brutales que son.Se trata de Dexter y Prison Break.
    Casi olvido decirte que me he enterado de que Guardiola motiva a la plantilla poniéndoles una canción de Coldplay.
    Besotes,que se te quiere mucho.

    ResponElimina
  41. ANA M'agradaria que fos real jeje (Visc en un carrer molt sorollós ufff a vegades costa tant descansar) :-))
    Petons!!!


    TÍA ELSA Siiiii :-)) Lo he visto!! A veces se producen estas coincidencias que a mi, personalmente, me hacen mucha gracia jeje
    Besos!!!


    ISABEL Sí... un cambio :-) A veces necesitamos un cambio para reencontrarnos...
    Besos!!!


    JORGELINA Muchas gracias guapa!! Feliz domingo y a empezar la semana llena de energía :-)
    Besos!!!


    TERE Dos horas para 30 km., sabiendo que ese era el ritmo normal, igual hasta era divertido siendo pequeños :-) Como tu dices, tiempo para repasar, para jugar, para cantar :-))
    A ver... mi cerebro tampoco sabe estar en estado de relax el pobre. Cuando alguien dice eso de "tranquila, no pienses en nada" me parece una broma porque mi cerebro va por libre y siempre piensa algo :-))
    Otra cosa distinta es el tema del silencio... ufff... yo lo necesito, lo anhelo, lo sueño... No un silencio absoluto y total, no: podría haber pajaritos, el viento, etc. Vivo en una calle muy ruidosa y no poder descansar es terriblemente estressante. Una de las cosas que más me gustaba del pueblo era esa calma :-)
    No conozco las series que dices, pero a mi me gustan mucho las pelis de polis y detectives y eso, eh? Soy fan absoluta de Agatha Christie :-) Ahora bien, si dices que son muy explícitas en cuanto a lo sangriento, pues quizás no :-))
    Pues mucho ánimo en estas tareas que tienes, espero de corazón que salgan bien los análisis!!
    Ah! Escuché la noticia de Coldplay! Tenía pensado un artículo para esta noche con la músca del grupo de fondo :-) pero al final lo guardaré para mejor ocasión (el arbitraje de ayer en Bilbao me chafó el propósito... pero todo llegará) :-)
    Besos!!!

    ResponElimina
  42. Em recorden a pensaments tant interiors les paraules d'aquest relat...

    ResponElimina
  43. CESC Els records així es porten molt endins del cor, eh? :-)
    Una gran abraçada!!!

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!