diumenge, 15 de març de 2009

Sóc una pallassa (Joc Literari)

Dimecres que ve el blog d’en Jesús M. Tibau celebrarà el seu “Joc literari” número CENT!!... Molts blogaires hi farem la nostra petita col•laboració amb molta il•lusió :-)
Però seré ordenada i, mentre espero el 100, he fet un relat per participar en el Joc número 99, que s'havia d'inspirar en aquesta imatge:




- Mercè, fes el favor de seure ara mateix!! Sempre fent el pallasso!!

Encara recordo la veu de la Srta. Conxita, i això que han passat prop de trenta anys!!
La de vegades que m’havia esbroncat per “fer el ximplet”, però jo era feliç veient les altres nenes riure. Ella no ho entenia. Potser es pensava que ho feia per interrompre, o molestar i no era així. De veritat que no.

Avui dia sóc voluntària d’aquest Hospital, m’agrada fer riure els infants.
No sé fer massa coses jo, no tinc moltes habilitats... però aquesta sí que la tinc, i n’estic ben orgullosa.
Només els miro i sé quin necessita un conte, qui riurà si faig unes ganyotes o aquell que voldrà que li canti una cançó divertida.
Algun potser només necessitarà un somriure, una abraçada... o una carícia i unes paraules boniques.
Altres s’apunten a seguir-me la corrent! Jeje
Si cal, imito veus, o ballo desacompassadament la música del meu antiquat radio-cassette (molts no saben què és i els hi fa molta gràcia).
Als que estan cansadets els hi dono la ma, els dic un “poema-de-dormir-bé” i el somriure me’l regalen ells a mi.

Si em veiés la Srta. Conxita!!


(Foto treta de Google)

42 comentaris:

  1. Traducción al castellano

    Este relato participa en los Juegos Literarios del Blog de Jesús M. Tibau y debía basarse en la primera imagen. Es totalmente fantasía.

    "Soy una payasa"

    - ¡Mercè, siéntate ahora mismo! ¡Siempre haciendo el payaso!

    Aún recuerdo la voz de la Srta. Conxita ¡y han pasado casi treinta años!
    La de veces que me había reñido por hacer “tonterías”... pero yo era feliz cuando veía que las otras niñas reían. Ella no lo entendía. Tal vez creía que lo hacía para interrumpir o molestar y no era así. De verdad que no.

    Actualmente soy voluntaria en este Hospital; me gusta hacer reír a los niños. Yo no sé hacer muchas cosas, no tengo muchas habilidades… pero ésta sí que la tengo, ¡y estoy bien orgullosa de ella! Tan sólo les miro y sé quién necesita un cuento, quién reirá si pongo caras raras o aquel que querrá que le cante una canción divertida… Alguno tal vez sólo necesite una sonrisa, un abrazo… o una caricia y unas palabras bonitas… ¡Otros se apuntan a seguirme la corriente! Jeje
    También puedo imitar voces, o bailar desacompasadamente la música de mi anticuado radio-casete (muchos no saben qué es y les hace mucha gracia)… A los que están cansaditos, les doy la mano, les recito un “poema-de-dormir-bien” y la sonrisa me la regalan ellos a mí.

    ¡Si me viese la Srta. Conxita!

    ResponElimina
  2. Mmmm... La feina del voluntariat, tan necessària! Segur que, en el fons, la senyoreta Conxita també s'ho passava bé!

    ResponElimina
  3. Els pallassos són tan importants com l'Alguna Pregunta Més o el Crackòvia per fer riure a la gent.

    Bon relat!

    Adéu!

    ResponElimina
  4. El relat és totalment fantasia, però la foto de la vocacional i abnegada Mercè és ben real, potser el retrat de les sensacions que descrius. Ben trobat!
    sergi. :-)
    Ens ha agradat, Assumpta! I ara a per l'Almeria, hi hi hi...avi gres ;)

    ResponElimina
  5. P-CFACSBC2V Tu creus que la senyoreta Conxita també s'ho passava bé? :-) Potser sí... de fet, només l'avisava, mai la treia de classe :-))
    Abraçades!!!


    ALBERT Ma germana va agobiadissima amb l'horari de la feina, però cada dilluns espera com una criatura el Crackovia per riure una estona :-))
    Abraçades!!!


    SERGI i AVI GRES Tens tota, tota la raó, Sergi :-))
    La foto (trobada a Google) és d'una noia real, autèntica, i, per la bata blanca que porta, sembla ben bé voluntària d'un Hospital. Quan l'he vist, he sabut que era la meva Mercè :-))
    Aviiii!! M'alegra que li hagi agradat! jeje... ara esperem a veure què fem a Almeria, amb un somriure optimista jeje
    Abraçades x 2 !!!

    ResponElimina
  6. N'estaria ben orgullasa, aixó segur... poder regalar somriures és algo que no tothom pot fer...
    Una abraçada!!!

    ResponElimina
  7. Somriures que paguen la pena i una pallassa amb totes les lletres, en el millor sentit de la paraula.

    ResponElimina
  8. EVA Probablement sí :-))
    De fet, la seva "obligació" de mestre és mirar que és comporti bé en hores de classe jeje... però si la veiés ara, segur que n'estaria orgullosa :-))
    Petons!!!


    JERONI MALEUFF Si senyor!! :-)) Què maco és un somriure sincer, la rialla d'un nen...
    Abraçades!!!


    KWEILAN Total i absolutament d'acord :-)) És un do :-)
    Petons!!!

    ResponElimina
  9. Fantasía o no es bellísimo! y hay mucha gente que hace voluntariado y es muy loable. Sabés es algo pendiente en mi vida, que haré sin duda! Besos tía Elsa y ojalá que ganés.

    ResponElimina
  10. Més Mercès hi hauria d'haver al món! De tota manera, no ens fixem només en el que no funciona i diguem-ho alt: hi ha molta gent que fa coses pels altres; visca!

    ... i molt bona setmana!

    ResponElimina
  11. Dolç el conte, dolça la pallassa, dolça l'Assumpta. Una participació fantàstica! Ens trobem per celebrar els 100!

    ResponElimina
  12. que xulo el conte! i quina pallassa més pallassa eh? molt guai Assumpta!!

    ResponElimina
  13. Aquest mirall del teu redactat i fotos si que et dona preciosa, eh?
    No te'n adones que cada dia veiem l'espill de la teva veritat? Anton.

    ResponElimina
  14. Quina gran tasca!!!! els admiro tant els pallasos voluntaris dels hospitals!
    Moltes felicitats per aquesta dedicatòria tan bonica amb el Joc literari del Jesus M. Tibau!

    Saber fer riure és de les habilitats més importants que hi ha!

    Buf, fa tan que no participo de jocs literaris. Em posaré les piles!

    ResponElimina
  15. moltes gràcies per participar de nou en aquests jocs literaris

    ResponElimina
  16. Aquesta habilitat que dius que tens es la més gran de totes, voluntaria a l'hospital que maco Assumpta, segueix sent tota la pallassa que vulguis que es macu cuan surt de dins.
    Un abraçada

    ResponElimina
  17. TÍA ELSA Tienes razón :-) El relato es fantasía pero es bien cierto en la vida de algunas personas maravillosas :-)
    Estoy segura de que, sea cual sea el voluntariado que elijas lo haras estupendamente!!
    Besos!!!


    FERRAN Moltíssimes gràcies :-))
    I tant que hi ha bona gent que fa coses pels demés, molta. Aquí mateix tenim la Rits per exemple, amb els seus nens, o el meu marit amb les classes de català a immigrants :-))
    Molt bona setmana per a tu també i una gran abraçada!!!


    CARME Dolça la Carme :-)) i molt!!
    Sí, ens veiem en la "Celebració del Cent" :-) em fa molta ilu jeje
    Petons!!!


    ANNA I LLUÍS Una pallassa molt, molt pallassa ;-) de les bones :-)
    Petons!!!


    REBAIXES Gràcies!! :-) Però no sóc jo la del relat, eh?... ni la de la foto que, sota el maquillatge, es veu que és una noia molt maca :-))
    Tot i que fer riure als petits (en el meu cas a Catequesi) m'encanta... jeje
    El "voluntari", en sentit més autèntic de la paraula, de casa meva és el meu marit que dóna classes a immigrants a Càritas :-)
    Abraçades!!!


    RITS Holaaaaa voluntària :-))
    I la tasca que tu fas? :-))
    Ben pensat, aquest relat el podria dedicar a tota la gent que fa coses pels demès sense esperar res a canvi, només perquè són bona gent :-)
    Posa't les piles!! Que, a més d'aquest relat tenim el de Relats conjunts!! a veure si se t'acumularà la feina jeje
    Petons!!!


    JESUS M. TIBAU Moltíssimes gràcies a tu per organitzar-los!! :-))
    Abraçades!!!


    GEORGE És un relat, eh? :-) No és un fet real en el meu cas...
    En aquest blog meu entra a vegades en Manel Filella que es voluntari i visita nens malalts a hospitals, juga amb ells, els hi fa companyia. Cada vegada que entra a aquest espai em dóna una alegria immensa...
    La Rits (dos comentaris per sobre del teu) també és voluntària amb infants :-))
    Gent meravellosa...
    Abraçades!!!

    ResponElimina
  18. Riure allarga la vida :))
    Que em facin riure és una cosa que valoro molt , encara que sembli una cosa superficial i frívola :)

    ResponElimina
  19. Molt macos els relats,
    M’ha fet gràcia lo de la senyoreta Conxita. Quan jo anava a l’escola tenia una senyoreta Conxita.


    Mª Victòria

    ResponElimina
  20. Es maravillosa la labor que haces en el hospital, haria falta mucha gente como tu. Un beso y gracias en nombre de esos niños a quienes haces reir.

    ResponElimina
  21. AIGUA Jo també n'estic convençuda que allarga la vida :-))
    Mira, cada divendres per la tarda vaig a classe de conversa d'anglès. El meu nivell és "normalet". Puc parlar, em faig entendre i -si no corren massa- entenc... però ja no vaig per millorar o aprendre més gramàtica, no. Vaig per lo moltíssim que arribem a riure. La professora és genial (un dia li he de dedicar un article jeje) i prepara les classes tan bé, que sembla tot espontani... i ens fem autèntics farts de riure. Tots coincidim en que aquestes "classes" ens allunyen els maldecaps, ens distreuen, relaxen i sortim d'allí com a nous. Així que coincideixo plenament amb tu :-))
    Petons!!!


    M. VICTÒRIA Holaaa! :-))
    Em fa gràcia veure't per aquí jejeje... T'has de fer un blog, de veritat que sí :-)
    És que m'ha vingut al cap que Conxita podia ser nom de mestre jeje
    Petons!!!


    ISABEL Ay, ay... que el relato no habla de mi misma... Tal vez no lo he aclarado suficientemente :-) Es un relato para un blog en que el tema debía estar relacionado con la foto de la nariz de payaso :-))
    Besos!!!

    ResponElimina
  22. Es muy importante saber hacer el payaso y reirse de uno mismo.Los voluntarios en el hospital de Son Dureta de Palma llevan muchos años haciendo reir a los niños que pasan tantas semanas y hasta meses allí,pero de vez en cuando se ven y se desean para conseguir fondos para seguir llevando la alegría a los niños.
    Cuentas tan bien las cosas que más de uno se cree que hablas de tu vida.
    Hoy el Barça mantuvo su distancia.
    Muchos abrazos para tí

    ResponElimina
  23. TERE Siempre he creído en el poder "mágico" de la risa. De la risa auténtica, espontánea. No tengo la menor duda de que tiene que tener poderes curativos :-))
    Jejeje no creo que piensen que hablo de mi misma por lo bien que lo escribo si no justamente al revés y es que tal vez no ha quedado claro que se trata de un relato, no sé... en todo caso, tu eres siempre generosa con tus opiniones :-))
    Sí!! Mantenemos los seis puntos!! jejeje ¡vamos muy bien! :-))
    Besos!!!


    BAJOQUETA I tant que sí :-PP
    Petons!!!

    ResponElimina
  24. Un relat molt tendre, m'ha agradat molt.

    ResponElimina
  25. Hola Assumpta!
    Bon relat. Aquests jocs entre blogs són una bona iniciativa literària.
    salutacions
    sílvia

    ResponElimina
  26. Apa, quina publicitat i quina vergonya!!! i tú què? serà que no fas coses pels demés!!!

    Crec que tothom ha de fer el que et mou el cor. Sigui el que sigui, xò fer alguna cosa, en l'àmbit que sigui, segons les possibilitats i habilitats, xò qe dedicar-se als altres et fa ser més obert, entendre i ser més receptiu (en el fons de tot tb hi ha una qüestió pròpia, tb ho fas una micarrona per tú, no?). I segur que molta més gent del que es pensa és voluntària.

    Segueixo apostant pels pallasos, eh!! m'encanta que em facin riure!(i això que em diuen que sóc molt seria)

    Se m'acumularan molt. Em sap greu, xò vaig de bòlid.

    ResponElimina
  27. Acabo de leer lo de la báscula y no paro de reír,tienes razón ¡cualquiera se pesa ahí!,pero te diré que mi Patry(krapumka,antes Yamyla,antes petrucci)dice que esas comidas producen efectos más bien laxantes.Te cuento una curiosidad sobre Guardiola,quizá ya la conoces,le estaban entrevistando y se le olvidó la preguntando porque estaba tarareando la canción Rehab de Amy Winehouse,mira si puedes encontrar el corte en la radio,es muy curioso.En lugar de contestar empezó No,no....
    Palabra clave: abion

    ResponElimina
  28. ALICIALIA M'alegra moltíssim que t'hagi agradat :-))
    Un dia escriuré un conte i tu m'hi fas les il·lustracions ;-)
    Petons!!!


    SÍLVIA Gràcies!! :-)
    Doncs espera a demà i veuràs com un munt de blogs s'omplen participant conjuntament en el Joc Literari número CENT de Jesús Maria Tibau :-))
    Petons!!!


    RITS No pateixis dona, que no ho llegeix massa gent això jejeje :-))
    Però el que dic és cert, xiqueta... i s'ha de reconèixer el treball que feu amb els nens, que és genial :-))
    Et diuen que ets sèria?? No!! Jo t'imagino somrient, de veritat :-)
    Si trobes un momentet, ho intentes... i si no, doncs descanses, que també és una bona "activitat" jeje
    Petons!!!


    TERE Me gusta leer que mi broma sobre la báscula te ha hecho reír jejeje... ya sabes que soy un poco payasa... de verdad de la buena :-))
    Nooooooo, no sabía esto de Guardiola!! Voy a ponerme a investigar ahora mismo ;-))
    Petons!!!

    ResponElimina
  29. TERE Acabo de verlo :-)) En un vídeo jeje... ¡se le va el hilo totalmente de lo que le habían preguntado!... Nada, nada, que siga así, escuchando música y trayéndonos buenos resultados :-))
    Petonets!!!

    ResponElimina
  30. És una gran tasca, sens dubte! I bastant ignorada per la gent.

    Jo també tenia una senyoreta que es deia Conxita!!

    ResponElimina
  31. M'acabes d'arrancar un somriure molt dolç!!! saludus campiona

    ResponElimina
  32. :-))
    Un somriure, no puc dir mes.

    PS:m'agrada el jersei... per la segona part.. molt be

    ResponElimina
  33. vaja ... avui si que quasi bé soc el primer. :) fer riure a la gent és una de les coses més maques que hi ha.
    nosaltres teniem una mestre (maria aurora) a la que anomenavem "la fofito". l'anècdota perdria humanitat si expliqués que, en realitat, li deiem així per aparença física i no perquè ens fés riure?
    (ara ja no ho faria, però es que de petit era una mica tremendu!)

    ResponElimina
  34. Que lindo post Assumpta,es cierto NO HAY NADA MAS LINDO QUE HACER SONREIR A UN NIÑO..o que un pero te mueva la cola(Bueno esto nada que ver,pero me da mucha felicidad también)
    Sonreir ,bailar,darse abrazos fuertes son vitaminas para el alma.Un beso enorme

    ResponElimina
  35. Quise poner perro que te mueva la cola jajajja otro beso

    ResponElimina
  36. JORDI Jo crec que qui els veu treballar d'aprop sí que valora molt la seva tasca :-)
    Vaig posar Conxita per posar alguna cosa i ara veig que és un nom molt "docent" jejeje
    Abraçades!!!


    NOCTAS Aquest matí també m'has fet somriure tu a mi :-))
    Gràcies!
    Abraçades!!!


    VERO M'alegra molt que t'hagi fet somriure :-)
    Ja veus com va avançant el jerseiet, eh? :-))
    Petons!!!


    ÒSCAR Jejeje exactament, quasi, quasi el primer :-))
    Sssssssh no expliquis l'anècdota de la Maria Aurora, pobre :-)
    Abraçades!!!


    MARISA, el rincón de mi niñez Siiiii!! Tu eres una de las personas que más puede valorar este post, con tu lucha constante en programas verdaderamente para niños!! :-))
    Jejeje había entendido lo del perro, no te preocupes :-)
    Besos!!!

    ResponElimina
  37. People stay.... na na... Si una cosa he aprés amb els anys és que si no aprens a conviure amb l'humor, no el trobaràs i per combatre les coses de la vida s'ha de ser pallasso, sinó què fariem? una abraçada Assumpta.

    ResponElimina
  38. CESC Xiquet... ja veig que has estat viatjant pel meu blog a ritme de l'Stay!! Quina gran cançó!! :-)) I què gran és el valor d'un somriure, d'una rialla!!
    Abraçaaaaades!!!

    ResponElimina
  39. Passi el que passi a la vida, sempre hi ha un motiu per al qual somriure !!!
    Bonic relat, Assumpta.
    Petonetsssssss i bona setmana !
    ;)

    ResponElimina
  40. -ASSUMPTA- Tens raó :-)) Mai hem d'oblidar-nos de somriure, amb un gest tan senzill, poden millorar tantes coses!! :-)
    Petons!!!

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!