diumenge, 29 de març de 2009

"El pelele" (Relats Conjunts)

Conte basat en una proposta de RELATS CONJUNTS

La Victòria havia sortit a jugar al bosquet del costat de casa. Acabava de fer sis anys, era una bona nena i sabia fins on podia anar. Amb la seva nina de drap ben agafada a la ma esquerra i una bosseta nova, regal de l’avia, feta de retalls de roba, a la ma dreta, anava agafant pedretes, branquetes i fulles seques que guardava... un cop a casa les classificaria i posaria en capsetes i, aquelles que no li servissin, l’endemà les tornaria al bosc.

Quan havia caminat un bon tros, de cop i volta va sentir veus i crits que no sabia ben bé què significaven... es va apropar una mica més fins que els va veure. No podia ser! Un grup de persones havien agafat un home i, amb una manta, el feien saltar pels aires una vegada i una altre. El pobre home semblava haver perdut el coneixement.

No es va acostar més, va donar mitja volta i va començar a córrer tan ràpid com podia... va caure i es va pelar els genolls, però es va aixecar i va seguir corrent, amb la nina ben bruta de terra i la bosseta nova amb una nansa trencada.

En apropar-se a casa va començar a cridar amb tota l’ànima a son pare, que va sortir del galliner tot estranyat. La nena, entre plors i mig quequejant, només repetia “papa, vine, vine que l’hem d’ajudar”... L’avia va sortir i li volia curar el mal dels genolls, però la petita suplicava a son pare que l’acompanyés tibant-li amb força de la ma.

El pare, preocupat pensant què era allò que havia espantat tant a la petita Victòria, va avisar a l’avi, home fort encara, i tots dos van marxar ràpidament pel camí indicat. La nena, tot i que l’havien volgut retenir a la casa, els seguia de ben a prop sense fer cas de l’avia, que la cridava i que poc podia córrer al seu darrera amb l’artritis que patia.

Quan van arribar al lloc, el pare va entendre ràpidament què havia passat: Entre crits i xiscles d’ànim, el grup de Festes del Poble, estava provant la resistència del nou “pelele” que estrenarien per la Festa Major, amb la “Dansa de la manta i el ninot” que obria el ball... Allí, amagats per no trencar la sorpresa de la resta d’habitants del lloc, sense pensar que una petita molt valenta els havia vist i havia anat a buscar ajuda per defensar al “pobre home”

Quan els varen veure arribar, nois i noies, es van aturar sorpresos... En Manel pare i en Manel avi van explicar el què passava. La Victòria, amb la boqueta ben tancada i cara enfadada, mirava la seva nina ben bruta, la bossa trencada i els seus genolls sagnants... ja no plorava però no li veia cap gràcia a allò que preparaven aquells joves... Una dansa? Tirar amunt i avall un ninot que semblava una persona?

Llavors una de les noies se li va apropar i li va explicar que aquell ninot representava un home que, molts anys enrere, havia estat molt dolent al poble.. que, essent ell molt ric i amo de moltes terres, s’aprofitava de la gent més pobre. Que aquella tradició era perquè tothom que ho veiés s'assabentés que els vilatans mai més tornarien a permetre que una mala persona els fes cap mal... i llavors la Victòria va somriure i ho va veure clar.

Per cert, que les noies que havien cosit el ninot li van dir a la petita que li arreglarien la bossa de trossos de roba, li rentarien la nina i li farien vestidets nous perquè pogués jugar més encara, però que havia de guardar el secret de com era el nou pelele... i, com podeu suposar, ella va acceptar molt contenta, tornant a casa ben agafada de la ma del pare i l’avi i... conte contat, ja s’ha acabat.

27 comentaris:

  1. Traducción al castellano

    Cuento escrito a propuesta del Blog "Relats Conjunts" (Relatos conjuntos) en base a la imagen (Cuadro de Goya "El Pelele)

    ----

    Victòria había salido a jugar al bosque, al lado de su casa. Acababa de cumplir seis años y era una buena niña, sabía hasta dónde podía ir. Con su muñeca de trapo bien agarrada con su mano izquierda y su bolsito nuevo, regalo de la abuela, hecho con recortes de telas, en la mano derecha, iba cogiendo piedrecitas, ramitas y hojas secas que guardaba… una vez en casa las clasificaría y guardaría en cajitas y, aquellas que no le sirvieran, al día siguiente las devolvería al bosque.

    Cuando había andado un buen trecho, de repente oyó voces y gritos que no sabía bien qué significaban… se acercó un poco más hasta que les vio. ¡No podía ser! Un grupo de personas habían apresado a un hombre y, subiéndolo a una manta, lo hacían saltar por los aires una y otra vez y el pobre parecía ya sin sentido.

    No se acercó más, dio media vuelta y empezó a correr tan rápido como podía… cayó al suelo y se arañó las rodillas, pero se levantó y, casi sin aire, siguió corriendo, con la muñeca bien sucia de tierra y la bolsita nueva con un asa rota.

    Al acercarse a casa empezó a gritar con toda el alma a su padre, que salió del gallinero, con expresión extrañada. La niña, entre lloros y tartamudeos sólo repetía “¡papá, ven, ven, tenemos que ayudarle!... su abuela salió y quería curarle las heridas de las rodillas, pero la pequeña suplicaba a su padre que le acompañase tirando con fuerza de su mano.

    El padre, preocupado pensando qué era aquello que había asustado tanto a la pequeña Victòria, avisó al abuelo, hombre fuerte aún, y los dos marcharon a toda prisa por el camino indicado. La niña, a pesar de que habían querido retenerla en casa, les seguía de bien cerca, sin hacer caso de la abuela que la llamaba y que no podía alcanzarla por la artritis que sufría.

    Cuando llegaron, el padre entendió rápidamente qué había pasado: Entre gritos y exclamaciones de ánimo, el grupo de Fiestas del Pueblo estaba probando la resistencia del nuevo “pelele” que iban a estrenar para la Fiesta Mayor con la “Danza de la manta y el monigote” que abría el baile… Allí, escondidos para no romper la sorpresa de los habitantes del lugar, sin pensar que una pequeña muy valiente les había visto y había ido a buscar ayuda para defender al “pobre hombre”.

    Cuando les vieron llegar, chicos y chicas se detuvieron sorprendidos… Manuel padre y Manuel abuelo contaron lo que pasaba. Victòria, con la boquita bien cerrada y cara de enfadada, miraba su muñeca bien sucia, la bolsa rota y sus rodillas ensangrentadas… ya no lloraba pero no le veía gracia alguna a aquello que preparaban aquellos jóvenes. ¿Una danza? ¿Tirar arriba y abajo un muñeco que parecía una persona?

    Entonces, una de las muchachas se le acercó y le contó que aquel muñeco representaba a un hombre que, muchos años atrás, había sido muy malo en el pueblo pues, siendo él muy rico y poseedor de muchas tierras, siempre se había aprovechado de la gente más pobre y que esa tradición era para que todo el mundo que lo viera supiera que los lugareños jamás volverían a permitir que una mala persona les causara ningún perjuicio… y, entonces, Victòria sonrió y lo entendió.

    Por cierto, que las chicas que habían cosido el monigote le dijeron a la pequeña que le arreglarían la bolsa de tela, le lavarían la muñeca y harían muchos vestiditos nuevos para que pudiera jugar más aún, pero que tenía que guardar el secreto de cómo era el nuevo pelele… y, como podéis suponer, ella aceptó muy contenta, regresando a casa de la mano del padre y el abuelo… y, colorín colorado, este cuento se ha acabado.

    ResponElimina
  2. Què hi ha algú??

    Bé, hola Assumpta!

    Bon relat. Aquestes iniciatives de relats conjunts són molt curioses.

    Salutacions
    Sílvia

    ResponElimina
  3. Molt bonic el conte! Ara m,ateix m'agradaria llegir-lo a alguna criatura. Aix! el Guillem encar a és massa petit!

    ResponElimina
  4. Un cuento muy bonito Assumpta. Un beso

    ResponElimina
  5. Molt bona idea aquesta i original Assumpta, d'on has tret el ball del ninot, és verídic? Perquè em sembla molt ben trobat.
    :-)

    ResponElimina
  6. SÍLVIA Passi, passi :-))
    És un blog molt amb una idea molt interessant... jo vaig estar molt de temps veient, de tant en tant, que la gent escrivia relats amb la mateixa imatge i no sabia massa de què anava, fins que ho vaig preguntar i em vaig animar :-))
    Petons!!!


    CARME És que com totes les idees més adultes em sortien tristes, doncs fiiiiiiuuuu, he canviat el xip i m'ha sortit un conte :-))
    Ja creixerà en Guillem, ja... ara recordo aquella foto que vas posar amb els dos escalons, què maco!!!
    Petons!!!


    ISABEL Muchísimas gracias! me alegra que te guste :-))
    Besos!!!


    ELS DEL PiT Gràcies!! :-)) Tot es inventat, el ball també... era per donar-li una mica més de consistència al relat que si no quedava poc "creïble" :-))
    Abraçades x 2 !!!

    ResponElimina
  7. Ei doncs m'ha agradat molt! L'he trobat la mar d'original! I ben bé és un conte que, si em permets, me'l guardo al calaix dels contes dins del meu cap per poder-lo explicar! Molt bona proposta!

    ResponElimina
  8. Ah precioso Assumpta, precioso, los niños suelen ser muy justicieros, besos tía Elsa.

    ResponElimina
  9. Maco, maco el relat. Ho veus com al final t'ha sortit la mar de bé? I no és cap dels dos que tenies pensats, no? O potser sí, i no ho sé veure. En tot cas, et felicito.

    ResponElimina
  10. Res se't ressisteix!!...La força de la voluntat!!
    Molt bé. T'ha sortit molt rodó aquest conte basat en l'idea del quadre!!
    Enhorabona i una abraçada molt forta.

    ResponElimina
  11. Primer em pensava que hi hauria extraterrestres, al bosc, però potser estaria massa vist :-) Ben trobat, el tema del ninot.

    ResponElimina
  12. Molt xulo el relat!!!
    Al final veig que has escrit una cosa ben diferent del que dèies fa uns dies... que ens vas fer cas?? hehehe
    (jo aquest mes no m'he inspirat... entre en Tibau i altres coses estic saturadíssima!!!)

    ResponElimina
  13. molt bon conte, i cruiós com els nens/es interpreten allò que veuen.
    Segur que quan ho tornés a veure durant la Festa Major li faria molta gràcia i més tenint en compte que ella ja guardava el secret de com era el ninot!

    ResponElimina
  14. Molt bonic! Saps que? Jo no sabia que representava el ninot, ara ja he apres una cosa mes, gracies :-))

    ResponElimina
  15. Que important es devia sentir ara la menuda Victòria...Un relat molt ben construit,et felicito de cor...Anton.

    ResponElimina
  16. Tot va bé si acaba bé. Bon relat.

    Al principi t'has inspirat en la caputxeta vermella?

    Adéu!

    ResponElimina
  17. Assumpta que hermosa historia,me gustó mucho!
    Lo haz contado tan bien que me sentí allí corriendo con la pequeña!
    que tengas un buen día! petonets!

    ResponElimina
  18. NYMNIA Moltes gràcies :-))
    I tant que et permeto que te'l guardis al calaix de la memòria per si un dia el vols explicar, m'encantaria que ho fessis ;-)
    Petons!!!


    TÍA ELSA Pienso como tu, también creo que los niños son muy sensibles a las injusticias :-)
    Besos!!!


    XEXU He d'admetre que em feia il·lusió especial que el llegissis tu... No sé per què, hi ha dos o tres persones que relaciono molt amb "Relats Conjunts" (potser perquè varen ser de les primeres que, amb els seus escrits, em varen fer donar compte que existien) i tu n'ets un :-))
    Tens raó, no és cap dels que tenia pensats :-) i és que finalment vaig decidir canviar totalment i deixar aparcats els altres que no acabava de lligar-los bé.
    M'alegra molt que t'hagi agradat :-))
    Abraçades!!!


    MONTSE Jejeje el resultat d'una tarda de diumenge sense futbol :-))
    Mil gràcies de tot cor :-)
    Petons!!!


    P-CFACSBC2V Extraterrestres al bosc? Quina gran idea!! jejeje :-))
    Quan tenia disset anys vaig començar una història de forats negres i viatges en el temps... però vaig perdre la llibreta :-(( (És cert, eh?)
    Aprofito: Si us plau, si algú va trobar fa trenta anys una llibreta de tapes toves de color groc pàl·lid, amb una història començada de Ciència Ficció a l'interior, seria tan amable de deixar una nota aquí? No pago recompensa que la meva situació econòmica va de la maneta amb la crisi, però puc fer una bufandeta amb trossos de llanes de colors. Gràcies)
    Abraçades!!!


    KUDIFAMILY Absolutament diferent de les idees que tenia (totes em portaven a uns finals massa tristos) :-))
    Ai el Joc d'en Tibau!! jajaja
    Ja m'has passat al davant? :-)))
    Encara tens temps pel relat!!
    Petons!!!


    BRUIXOLETA Siiiiii :-))
    Segur que la Victòria va estar esperant el moment de la Festa, amb la "Dansa de la manta i el ninot" amb una il·lusió especial, sabent, només ella (i el pare i l'avi) entre tot el public, com era el nou "pelele" :-))
    Ah!! I ja té la nina amb un vestidet nou, veritablement preciós :-))
    Petons!!!


    VERO Ai... que jo tampoc sé què representa el ninot!! Si tota l'història és inventada :-) No tinc ni idea de què feien les noies del quadre de Goya :-))
    Petons!!!


    REBAIXES Siiii :-)) Jo també crec que el fet de tenir un secret per guardar la feia sentir molt important :-)) Segur que ho va passar genial a la Festa Major ;-)
    Petons!!!


    ALBERT Volia que tingués un final feliç :-))
    Doncs no, la veritat és que no em vaig inspirar en la Caputxeta... tot i que són contes que hem sentit tantes vegades que, si t'hi fa pensar, potser és que la tenim en el subconscient :-))
    Abraçades!!!


    HADA ISOL Muchísimas gracias!! Cuando escribí que se caía y lastimaba en las rodillas casi me dolió a mi :-) Menos mal que la abuela la curará enseguida :-))
    Besos!!!

    ResponElimina
  19. Molt bonic, Assumpta!
    m'agraden els teus relats xq sempre acaben bé!

    ResponElimina
  20. Li has donat un caire diferent perquè no hi ha tristesa com a la majoria dels relats d'aquesta proposta. I t'ha quedat un conte preciós.

    ResponElimina
  21. RITS Jajaja et pots creure que a vegades estic a punt de fer-los acabar malament i a l'últim moment canvio el final perque em sap greu? :-)))
    Petons!!!


    KWEILAN Moltíssimes gràcies!!! :-)) D'idees tristes ja m'en venien al cap, eh? però ufff, posats a inventar, prefereixo finals feliços :-)
    Petons!!!

    ResponElimina
  22. Molt maco el relat! M'ha agradat força, molt ben trobat això del ball! El llegiré a la nena i ja t'explicaré! :-)

    ResponElimina
  23. ABRIL Em fa una alegria molt gran el que em dius, de veritat!! :-))
    Espero que li agradi :-)
    Petons!!!

    ResponElimina
  24. Quan el món sigui tot ell anginesc, aquest conte serà el primer del Llibre dels Contes Anginescs.

    És educatiu... i això està molt bé!

    ResponElimina
  25. ALEX Oooooooooh!! :-)"Llibre dels Contes Anginescs" m'encantaria!! Em faria molt, molt feliç :-))
    Abraçades quatribarrades!!!

    ResponElimina
  26. Aquestes històries que acaben de diferent manera sempre fan pensar i treure'n alguna cosa, si no fos per aquests relats què faria jo de les meves estones d'avorriment? ara m'acompanyo de les vostres paraules en històries inventades per a poder fer-nos perdre en elles, una abraçada.

    ResponElimina
  27. CESC Si relats, contes com aquest serveixen perque passis una estona agradable, jo n'escric un cada dia :-))
    Has vist que ha posat Abril? El llegirà a la seva nena!! :-))
    Moltes abraçades!!!

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!