Avui, dia 8 de març, fa anys el meu pare... avui seria el seu noranta-dosè aniversari.
Va néixer el 1917 i tan sols tenia 19 anys quan va començar la Guerra civil i li va tocar passar-ho molt malament, com a tanta gent de l’època... però això va portar una sèrie de conseqüències que va fer que els anys passessin i el noi no es casava :-)
Finalment, va ser una noia guapíssima de vint-i-tres qui ho va aconseguir... i va ser ella que el va haver de convèncer, que ell no ho veia massa clar tanta diferència d’anys :-)
A sobre, jo, que vaig ser la primera filla, em vaig fer pregar (mai he estat d’arribar d’hora, què hi farem) i vaig néixer quan ell ja en tenia quaranta-quatre i ella vint-i-vuit... després va venir mon germà i més tard ma germana...
Tota la vida he vist els meus pares com un matrimoni enamoradíssim, demostració que l’amor etern existeix...
El dia 22 de març de 2005, quan feia pocs dies que havia fet els vuitanta-vuit anys, va morir... Li volia dedicar l’homenatge el dia 22 i desprès vaig pensar que era una burrada fer-ho llavors, que l’homenatge li faig avui... el dia que fa anys.
A més, que segur que allí al cel en tenen una de bona perquè el meu pare era culé fins al moll de l’os, així que avui ho deuen estar celebrant (amb els angelets blaugrana... segur, segur)
FELICITATS, PAPI!!!
PD/ Aquest escrit duia unes fotos molt xules dels protagonistes però, finalment, els meus dubtes sobre si posar imatges personals m'han fet treure-les... alguns afortunats les han pogut veure jejeje
Traducción al castellano
ResponElimina¡FELICIDADES, PAPI!
Hoy, día 8 de marzo, mi padre cumpliría noventa y dos años.
Nació en 1917 y tan sólo tenía diecinueve años cuando empezó la Guerra civil... le tocó pasarlo muy mal, como a tanta gente en la época...
Se casó mayor, a los cuarenta y fue mi madre quien tuvo que convencerlo pues ella tenía sólo veintitrés y él creía que era demasiada diferencia de edad :-)
Yo fui la primera hija, luego mi hermano y posteriormente mi hermana.
Toda la vida he visto a mis padres como un matrimonio enamoradísimo, prueba de que el amor eterno existe...
El día 22 de marzo de 2005, a los pocos días de haber cumplido los ochenta y ocho años, murió... Le quería dedicar un homenaje el día 22 y después pensé que era una tontería, que el homenaje que lo hago hoy, que es su cumpleaños.
Además, que seguro que allí en el Cielo ya tienen fiesta organizada, porque mi padre era seguidor del Barça a tope, así que deben estar celebrándolo todo junto (con los angelitos blaugrana... seguro, seguro)
Ufff... felicitats de part meva allí on estigui que no dubto que estarà orgullós de la seva filla gran. Ser el gran no és fàcil oi Assumpta? El teu pare va nèixer el mateix any que el meu avi i mai l'oblido l'any... una època difícil i complicada, pot ser per això ho veien tot diferent de com ho veiem ara. Bonica història la dels teus pares... una forta abraçada, emotiu post :) i Visca el Barça per tots... els meus del cel també deuen estar amb el teu pare, com tots els culés :)
ResponEliminaCESC Em fa molta ilu que siguis el primer a comentar, per aquesta coincidència d'anys amb el teu avi... Segur que estan celebrant junts allí dalt :-))
ResponEliminaSer el gran és especial :-)) Té els seus inconvenients i els seus aventatges jejeje
Força Barça, xiquet!!!
Una gran abraçada!!
Un homenatge molt maco, i tant. M'agrada com has explicat, amb poques paraules, tota una història que dins els vostres cors encara perdura. És fantàstic veure com l'amor triomfa, i encara que de vegades sembla difícil, si s'és valent, les conseqüències poden ser meravelloses. Felicitats per ell (per la victòria, dic...) i per tots vosaltres.
ResponEliminaQuin post més bonic i emotiu, Assumpta.
ResponEliminaXEXU Moltíssimes gràcies :-))
ResponEliminaRecordo com de petita em feia gràcia explicar que els meus pares es duien disset anys jeje (bé, de fet "només" eren setze i mig) perquè pensava que era molt especial :-))
M'agrada molt aquesta frase teva... "si s'és valent, les conseqüències poden ser meravelloses"
Una forta abraçada!!!
KWEILAN Moltes gràcies!!
He dubtat molt de fer-lo... sobre tot per les fotos... Ma mare no sap res, suposo que no li sabrà greu :-))
Però em feia il·lusió posar-lo :-)
Petons!!!
Moltes felicitats per ell!
ResponEliminaSens dubte avui el Barça li ha dedicat una bona victòria.
T'he deixat un comentari a l'anterior post.
Que vagi bé!
Maco, maco el teu post, l'amor que traspúen les teves paraules... Molt xulo!
ResponEliminaI per cert, una coincidència no només amb tu sinó també amb en Cesc: la meva àvia també és del 1917, concretament del 9 de febrer. Acaba de fer els 92, tot i que pobreta no està gens bé :-(
Però ei!, tots contents que el Barça ja li'n porta 6, al segon! :)
Feliç diumenge a tots.
Assumpta, gràcies per regalar-nos aquest post... sincer, emotiu, tendre, ple d'estimació!
ResponEliminaCasar-se a Montserrat, als peus de la Moreneta, ha de ser quelcom molt gran!
Al cel i aquí, els teus pares són un exemple d'AMOR!
Les fotos... genials.
ALBERT Moltes gràcies!! :-))
ResponEliminaBen content que estaria, segur, segur... era molt patidor amb el futbol ufff, mare meva!! :-))
Abraçades!!!
FERRAN Caram!! Veig que l'any 1917 va donar collita de bona gent :-))
Em sap greu que la teva avia no estigui bé... realment son molts anys 92... Mon pare duia ja algun temps fomudet. Mentalment tenia el cap claríssim, però físicament ja tenia moltes coses que no funcionaven a l'hora...
Però és maco que hagis volgut compartir aquesta coincidència en any amb en Cesc i amb mi... senyal que l'estimes molt :-))
Abraçades!!!
ÀLEX. Siii!!! Sé com t'estimes Montserrat!! :-))
Veus? Sempre dient que no posaré fotos meves i aquí n'hi ha una amb tretze mesos jeje
Doncs mira... al cap de dos anys després de morir, haguessin celebrat les noces d'or (1957-2007) i la meva mare va voler que pugéssim tots a Montserrat (ella, fills i nets) per celebrar que feia 50 anys que s'havien casat...
Quan ho va proposar ho vaig veure estrany... però després em va semblar genial :-) I tant que hi varem anar!! Primer a Missa i després un dinar i ja està. Ella es va emocionar una miqueta, però ara és un record que ens fa molta il·lusió tenir :-))
Abraçades!!!
Mientras hablemos de ellos y los tengamos en la memoria no morirán nunca,así que MOLTS D´ANYS.
ResponEliminaUn abrazo
què tendra que ets assumpta!
ResponEliminali envio les meves felicitacions i desitjo que el barcelonisme l'hagi fet compartir amb mon pare il.lusió i alegria per aquesta temporada. que ells gaudeixin des d'allà dalt del joc que el patir una miqueta ja ho farem nosaltres.
una abraçaaada!!!
Curiosament, tenia una àvia que també va néixer el 1917. Mentre els recordem, d'alguna manera encara estan vius.
ResponEliminaMoltes felicitats de part nostra, bonica. Ara entenc alguna coseta...
ResponEliminaAvi Gres.
El teu pare estarà content, content, amb aquest escrit teu d'avui. Desborda amor a quatre bandes!
ResponEliminaQuè sino, és el que mou el món?
;)
Felicitats de part meva... i sort que podem gaudir dels records, que fan que estinguin entre nosaltres de manera permanent....
ResponEliminaUna abraçada!!!
Hola Assumpta!
ResponEliminaUn post entranyable.
salutacions
Sílvia
Cràcies per compartir aquests records tant personals Assumpta Felicitats pare de l'Assumpta!
ResponEliminaTERE Quina felicitació tan mallorquina!! :-)))
ResponEliminaFins i tot l'accent he pogut sentir :-))
Tens raó... guapíssima :-)
Petons!!!
ÒSCAR Saps? Acabo de pensar que allí dalt potser ja saben com acabarà la temporada... el teu pare, el meu, l'avi d'en Cesc, l'avia d'en P-cfacsbc2v... ja saben què guanyarem :-))
Abraçades!!!
P-CFACSBC2V Quina passada!!
Quasi tots tenim algú de 1917 :-))
Em fa gràcia pensar que aquell any ha donat una descendència tan blogaire jeje
Abraçades!!!
ELS DEL PiT Sé que veniu tots dos però qui ha escrit és l'avi, que és el que ho fa en negreta :-))
Sí, avi... moltes coses s'entenen... M'adopta de neta? :-))
Abraçades x 2 !!!
-ASSUMPTA- És que ja se sap que les nenes som del pare i els nens de la mare jeje i en el meu cas era moooooolt exagerat ;-))
La veritat és que ens enteniem a les mil maravelles... i també discutiem, eh? (discutir, no barallar-nos, a tots dos ens agradava...) ostres!! ens assemblavem molt!!
Petons!!!
EVA Moltíssimes gràcies!! :-))
Com tu dius, és molt maco poder gaudir dels records :-)
Petons!!!
SÍLVIA Moltes gràcies!! :-))
Saps? d'ell vaig heretar la meva afició al fútbol jeje
Petons!!!
AIGUA Diu mon pare que et digui Moltes gràcies, Aigua :-))
Petons!!!
Moltes felicitats al teu pare, segur que cada dia vetlla per tu i la teva família.
ResponEliminaUna abraçada
Felicitats pare d'Assumpta!
ResponEliminaJa ho parlavem l'altre dia que natros mos queixem, però vivim de meravella en comparació a ells que van viure la guerra o la post-guerra.
En quant a la diferència d'anys ja saps que considero que per l'amor no existeix.
He arribat tard i no he vist les fotos :( I entenc que les haigues tret...
I és clar que sí, bonica, però no sé si podré estar a l'altura, hi hi hi... ;)
ResponEliminaAvi Gres.
RITS Moltíssimes gràcies, guapa!! :-)) Així ho crec jo també :-)
ResponEliminaPetons!!!
BAJOQUETA Sí, recordo que en varem parlar :-) Lo malament que ho van arribar a passar, crec que no ho podem imaginar...
Jo també crec que en l'amor no existeix l'edat, n'estic ben convençuda :-))
Les fotos... les vaig posar ja em dubtes i al final he decidit treure-les :-))
Petons!!!
AVI GRES Siiiiiiii :-)))
Petons!!!
Asistint a aquest homenatge que li has fet al teu pare, m'ha arribat tota la tendresa que hi has abocat!!
ResponEliminaEll des d'allà on sigui es sentirà molt satisfet de la seva filla.
Una abraçada.
Per molts anys, doncs! Jo també estic segura que ell ha llegit el teu post i somriu. Una abraçada!
ResponEliminaMONTSE Moltes gràcies!! :-))
ResponEliminaEll si que era un home plè de tendresa, en algunes coses molt estricte (horaris i aquestes coses jeje) però molt, molt carinyos, no s'estava mai d'omplir-nos de petons i dir-nos coses maques :-))
Petons!!!
LAURA Moltes, moltes gràcies per les teves paraules... Jo també l'imagino somrient :-))
Petons!!!