"Exili i tendresa.- L'univers de Francesc d'Assís", d'Éloi Leclerc

Avui he acabat un llibret que m’ha encantat. Va arribar a les meves mans "de rebot" fa dos o tres anys (com a mínim). Tal com me’l van donar, junt amb dos o tres més, va anar a una prestatgeria sense que em recordés més d’ell. Fa pocs dies, buscant una altre cosa, va sortir el llibret i, immediatament, vaig pensar que el volia llegir!!

I ho he fet... i és una preciositat. No és pas una biografia. Es tracta de l’explicació en forma de relat, amb un estil ple de poesia, amb diàlegs, pensaments, etc. d’una part de la vida de Francesc d’Assís.

El seu autor, Éloi Leclerc, religiós franciscà, va néixer el 1921. El 1944 patí la deportació al camp de concentració de Buchenwald. Ordenat sacerdot el 1948, ha estat professor d'història de la filosofia i és un reconegut historiador de l'Església. És autor de nombroses obres, la majoria sobre Francesc d'Assís i la seva experiència espiritual. «Saviesa d'un pobre» (1959) és la més coneguda. Altres títols destacats de l'autor són «Exili i tendresa» (1962) (que és aquest que he llegit jo), «Le Cantique des créatures» (1970), «Le chant des sources» (1976), «Le soleil se lève sur Assise» (1999)...

He de dir que el text en català m’ha agradat moltíssim, per tant mencionaré al traductor, Amadeu Brugués, que també té el seu mèrit ;-)

Giotto, un dels frescs sobre la vida de Sant Francesc,
situat a la Basílica de Sant Francesc d'Assís

El soroll rítmic dels seus salts sobre les fulles mortes ressonà un instant en el sotabosc [es refereix a dos petits cabirols]

- Els nostres germans els animals! -digué aleshores Francesc a mitja veu, amb gravetat, com si estigués en una església i en una mena d’encís-. Si fóssim més humils, més a prop del que és simple i petit, els sentiríem a parlar de Déu. Totes les criatures que hi ha són sota el cel mormolen el seu nom, cadascuna en el seu llenguatge. Coneixen el seu Creador i el serveixen millor que nosaltres.

- Com pots dir això? No tenen intel•ligència -objectà Masseo.
- Cadascuna d’elles, fidelment i a la seva manera, juga el joc diví de la creació...

(...)

Francesc i Masseo estaven estirats a l’herba, amb el seu mantell, al peu dels arbres. El silenci era gran, de la mida del cel, ple d’una vida pregona. Se sentia respirar l’herba i els estels amb un mateix alè. Una gemma esclatava. Un manat d’estels tremolava; i un d’ells se’n separava, traçant un llarg fil d’argent a través del cel. El món tendia en tots els sentits vers el Regne.

(...)

Per Francesc la creació sencera era dins la mà de Déu. No hi havia pas el món de dalt i el mon de baix, el món lluminós de l’esperit i el món tenebrós de la natura. El Regne de Déu no era una còpia d’aquest món; era al cor de l’existència més quotidiana. I res no se li feia estrany, incloent-hi aquesta vida de baix que mormolava en l’herba, contra la terra materna. Totes les coses procedien del mateix amor i reposaven en la mateixa mà totpoderosa. I qui se sabia en aquesta mà podia adormir-se tranquil sota els estels, al llindar d’un bosc, per llevar-se amb el sol, banyat de rosada i de llum, dient: “Heus-me ací, Senyor”.

Per cert, per aquí a casa, hi ha un llibre de 1.091 pàgines (ho acabo de mirar jeje) amb textos biogràfics, escrits, testimonis, índexs, mapes i un munt de coses més sobre sant Francesc... em sembla que me’l llegiré ;-)