Nit estelada (Relats Conjunts)

Nit estelada, de Vincent Van Gogh, 1889
Escrit a partir d'una nova proposta de Relats Conjunts

Plorava. Assegut a l’habitació quasi buida, plorava. No desesperadament, com tantes vegades abans. Plorava sense crits, sense estirar-se dels cabells, sense fer-se mal als punys donant cops a les parets. No. Aquesta vegada plorava silenciosament, absolutament abatut, vençut, perdut, fracassat, sol, trist...

I la tristesa era tan immensa que omplia cada racó del seu ésser, el seu cor estava trist, i tristos es veien els seus ulls, i les seves mans estaven tristes... i trist estava tot ell. Com sempre, sense terme mig...

I és que si estimes, estimes. Si lluites per un ideal, si tens un somni, ho fas amb tot el cor, amb tota l’ànima, fins el darrer alè de les teves forces, sinó, no val la pena. I, quan perds, ho perds tot.

I deien que era un boig. Un boig que havia perdut la mesura de les coses, un boig que tenia reaccions inesperades, explosives, radicals, violentes (violentes?)... “Pobre, boig, ha perdut el rumb”, deien els assenyats (què llestos són els assenyats!)

I a la setmana d’estar ingressat, i després d’haver parlat amb ell en algunes converses curtes, la Doctora. C. A. va decidir demanar-li que fes un dibuix, una pintura, el que ell volgués i amb el tema que primer li vingués al cap. I ell ho havia fet.

I li havien donat pintures -olis- tres llenços, pinzells... i li havien regalat! Tant com li costava a ell sempre de poder-los comprar! I ara la Doctora C. A. havia aconseguit que els hi regalessin! Això l’havia animat molt, agafava cada llenç i el mirava amb ulls quasi enamorats, com si hi pogués veure ja el resultat de la seva inspiració, allí, plasmat, pintat, sorgit de la relació entre la realitat i la seva ment. Els colors que havia demanat. Tots. No n’hi havien escatimat ni un! Què macos els seus colors! Blaus, taronges, grocs...

I ben feliç i ple d’un viu desig de fer les coses bé, com sempre havia estat al llarg de la seva vida, amb aquella innocent emoció d’infant il•lusionat que bategava intensament al seu cor, va demanar poder pujar, de nit, a la terrassa del sanatori. Els cuidadors no se’n refiaven gaire, però el permís va ser concedit.

I allí dalt, ell, va pintar el cel exactament com el veia. Sense amagar cap de les seves intenses percepcions... els estels, la lluna, el gran xiprer que tenia a primer pla, el petit poble amb aquella gent que no l’estimava i als quals en aquell moment perdonava des del més profund de la seva ànima de bona persona... i va plasmar també el moviment del vent en pinzellades de màgics espirals, pinzellades ben plenes, i tots i cada un dels infinits reflexos de la nit... i s’emocionava en pensar que tornava a pintar... i plorava de felicitat pensant que aquell quadre el regalaria a la Doctora, que li havia donat pintures i havia confiat en ell, i s’eixugava les llàgrimes amb la mà tacada de colors i s’empastifava la cara, però era feliç, tan immensament feliç!!

I ara tornava a plorar... sol, assegut a una habitació quasi buida. Havien passat dos dies des de que havia donat el quadre al cuidador perquè el lliurés a la Doctora... i ella no havia dit res. Res. Fracassat. Ets un fracassat que no te n’has sortit mai de res... Per què no em puc morir ara mateix? Per què sóc aquí si ningú m’entén?

I es va obrir la porta i li van dir que la Doctora l’esperava. I pegant un salt es va aixecar i l’esperança el va reanimar de cop i, amb el cos ple de nervis i les cames tremolant, va anar cap al despatx de qui li podia dir què era el que li passava.

I a la sala, la Doctora, prop de la cinquantena i no massa agraciada, l’esperava amb un somriure que la feia bonica, i li va transmetre serenor, i li va semblar imatge materna, fraterna i amiga... i li va començar a parlar dient-li “amic meu”. Sí, la Doctora li va dir “amic meu” i ell va saber que, per fi, algú li ensenyaria el camí.

- Amic meu...

I va sortir d’aquell despatx més viu que feia anys que no estava, perquè l’home sense cap tipus d’ esperança no és pas viu, és mort. I anava pel carrer fent salts d’alegria com aquell infant feliç que vivia dins el seu cor. Ara sabia que la seva forma desproporcionada, exageradament apassionada, intensa fins al dolor físic, de percebre cada segon de l’existència tenia un nom... i es podia controlar... i que ell seguiria essent ell, però ja no patiria d’aquella manera...

Feia més de cent anys, algú que es sentia com ell, no va tenir tanta sort...