divendres, 8 d’octubre del 2010

Fa més de dos anys...

Em ve de gust repetir un post... No ho he fet mai, però és que fa cosa de quinze dies el vaig trobar i em va fer gràcia... és el meu primer post ambientat al Viena, tot i que llavors no ho vaig dir. No és un Viena com el que jo sempre gaudeixo, amb poca gent i calma sinó que és un Viena en hora punta i... bé... que no ho faré més això de repetir, però al cap i a la fi, els caps de setmana poca gent es mou per aquests mons i aquest post té més de dos anys... així que aprofito per fer aquesta trapelleria (i arreglar el format, que era de "principiant" total) ;-)

LA CITA

(Llegir el relat amb la música del YouTube de fons)


Era impossible concentrar-se amb tot aquell soroll. Famílies amb nens petits, molts dels quals cridaven sense pietat; jovenets de tretze o catorze anys, ensenyant el melic elles i els calçotets ells, que havien omplert el terra de patates fregides trepitjades i tovallons de paper arrugats (n’hi havia tants que era fàcil suposar que algun grupet s’havia divertit lluitant en una guerra amb tal munició) i un murmuri generalitzat que provocava l’ús d’un nivell de veu massa alt, fins i tot als més educats.

Algú havia vessat un refresc i les sabates em van quedar enganxades davant del mostrador. Quan vaig poder caminar de nou, vaig anar a una de les poques taules que quedaven buides.
Uns nens s’entretenien donant cops als vasos amb les culleretes i els seus pares els ignoraven. Uns altres jugaven amb globus al mig de la gran sala, acompanyant de crits d’ànim els llançaments i recollides.
En fi. El caos.

Però jo sabia que algú volia trobar-me allí i, precisament, a aquella hora. Ho havia percebut. Era un somni repetit.
Sempre havia pensat que un encontre amb un esperit s’hauria de produir en un lloc tranquil, on un pogués entrar en una mena de trànsit o quelcom similar... Res més allunyat de la realitat.

Passats uns minuts la meva oïda va començar a acostumar-se al xivarri i llavors vaig ser conscient que hi havia música de fons en aquell local. Amb prou feines era audible. Fent un notable esforç de concentració vaig aconseguir captar tres notes seguides. El soroll la ofegava, però la meva ment anava seguint el fil de la melodia i vaig començar a taral·lejar-la suaument... És clar que l’havia reconegut! I tant! Era el Concert per a Flauta i Arpa en Do major, K 299, el segon moviment, andantino, de Mozart. La música més bella del món.

La gent que m’envoltava va començar a moure’s més lentament. Era com si estès veient una pel·lícula i jo quedés fora de l’escena... Nens, joves, adults, veia com movien els llavis però l’únic que jo sentia era la suavitat de la composició, el fons orquestral i, destacant, la flauta i l’arpa... Aquesta música sempre m’havia fet recordar llocs de somni on mai havia estat, em transportava a paratges plens de petits i tranquils carrers d’algun idealitzat poblet, les seves casetes amb cortines brodades als balcons, el camp, les flors d’un immens jardí. Pau. Aquesta música significava Pau.




Vaig sentir una lleugera pressió a l’espatlla dreta.
Allí estava ell!! Assegut al meu costat! Wolfgang Amadeus Mozart!!

Em va mirar i, tot somrient, em va dir:
- Tenia moltes ganes de conèixer-te! Ningú mai ha estat capaç d’apreciar aquesta obra com tu ho fas. És teva, te la regalo.

Jo no aconseguia respondre res, però crec que la meva mirada ho deia tot.

La gent del local va recuperar la seva velocitat de moviments habitual. Els adolescents reien de manera escandalosa i els infants seguien cridant... però, ara, tot em resultava meravellós.

(Les fotos son del poble holandés de Volendam, agost de 2006)

Traducción del relato al castellano bien hecha (no de Google jeje) clicando AQUÍ . El primer comentario es la traducción hecha por mi misma.

15 comentaris:

  1. Ostres! Assumpta

    Mozart et va fer un regal molt especial. Una de les seves composicions.

    Ets molt afortunada.

    ResponElimina
  2. No me'n recordava... o sigui que m'alegro que l'hagis repetit.

    És una història bonica. M'ha agradat molt, té una fantasia de la que m'agrada a mi, que vagi de bracet amb la realitat... que convisquin ben barrejades...

    ResponElimina
  3. Veig que Mozart és humà i es deixa seduir....Bon regal i bon record bianual

    ResponElimina
  4. Ma. VICTÒRIA.- Des de llavors ens uneix una gran i bona amistat ;-))
    Sé que la meva història impressiona, però és totalment certa (ehem...) :-))


    CARME.- Jo mateixa també ho veig molt lluny, com si fes molt de temps... En canvi recordo perfectament quan el vaig escriure, que va ser al Viena precisament... una tarda que hi havia un xivarri!! :-))
    M'alegra molt que t'agradi :-))


    GARBI24.- Sí, és molt bon noi, molt amigable i generós... si et concentres, igual també et regala una obra seva ;-))

    ResponElimina
  5. Jo no l'havia llegit perquè en aquella època encara ni havia nascut!! :-DD

    M'ha agradat poder fer-ho avui, per fi queda explicat el perquè de la teva relació amb el Viena. Trobar a Mozart al mig de tan xivarri té molt de mèrit i estic segur que sinó fos per aquesta cita que ens expliques no hauries tornat tant sovint a un lloc on jovenets de tretze o catorze anys, ensenyant el melic elles i els calçotets ells ... havien omplert el terra de patates fregides trepitjades i tovallons de paper arrugats, :-DD

    ResponElimina
  6. Caram Assumpta, quins amics que gastes! Mozart, el senyor Banyera... grans personalitats!

    On estava jo aquell dia, fa dos anys? No sé, devia pensar 'què s'inventa aquesta tia pesada??' Hehehe, és broma, és molt maco el relat, això deu ser el que diuen estar en comunió amb la música, no?

    No siguis sacrílega, dius que tradueixes millor que nostrusenyor Google?? Blasfema! Ai aquests catequistes...

    ResponElimina
  7. M'ha agradat molt! I no l'havia llegit abans tampoc. Això de poder transformar una experiència o un paisatge és dels millors plaers humans

    ResponElimina
  8. Quina casualitat, trobar-te'l al teu costat! Això és conèixer una ciutat...!

    ResponElimina
  9. McABEU.- Hehehe quina gràcia m'ha fet això de que "encara no havies nascut"!! :-))
    La veritat és que llavors jo era una autèntica bebe-bloguera doncs jo compto com si el meu blog hagués nascut cap el juny de 2008 (tot i que es va començar a gestar el novembre de 2007, el tenia pràcticament inactiu, ni recordava que el tenia durant mesos) va ser llavors que vaig decidir donar-li una mica de continuïtat :-)
    Tens tota la raó, la meva cita amb Mozart (després de dos anys segueixen tocant aquesta peça, de veritat!) va ser fonamental per la meva bona relació amb el Viena :-))


    XEXU.- És per la meva simpatia innata :-)))
    On eres? No ho sé! Jo crec que encara no em coneixies, potser... perquè si m'haguessis conegut segur que hauries comentat un relat tan bo!! hehe (no sé si has clicat l'original, però si ho fas veuràs que llavors jo encara no tenia ni imatge al perfil!! això és antic, antic)
    En quant a les meves traduccions... homeeee!! què millor que una traducció del propi autor? Vull dir que ja sé que el Traductor de Google és boníssim i fa molta gràcia (sobre tot lu segon hehe) però homeeee quan un es tradueix a sí mateix, això és insuperable :-DDD


    MARTA (VOLAR DE NIT).- Moltíssimes gràcies!! :-))
    És que és una música que posen realment de fons (entre moltes altres) i que a mi ja m'agradava de feia temps i, quan la vaig sentir allí, doncs em va fer molta gràcia... i em fa pensar en paisatges, coses boniques :-))


    ALBERT B. i R..- Hehehe bé, en realitat jo ja sospitava que me'l trobaria... havia tingut visions i somnis, per això hi havia anat :-)))

    ResponElimina
  10. Molt bé Assumpta recuperar de nou post antics a mi em sembla genial i m'ha agradat molt aquest escrit ambientat al Viena amb l'aparició estel·lar de Mozart!!!

    ResponElimina
  11. Meravellós Mozart. Meravellosa música meravellosa de debò, com el teu escrit que m'ha encantat.

    Segueixo amb el concert per a flauta i arpa; quina meravella, no sé si t'ho havia dit.

    ResponElimina
  12. Ei! t'he fet cas i l'he escoltat mabla música de fons. Podries intaurar això de recuperar post un cop al mes. Així els que no hi som des de principi no ens perdriem els antics.

    ResponElimina
  13. molt bonic!!!

    per cert, ets un sol!! segur que el teu te m'agrada i tot!!!

    ResponElimina
  14. ELVIRA FR.- De fet, després de fer el post em vaig adonar que havia dit una mentida!! i és que això de repetir un post ho havia fet, com a mínim, una vegada més... Quan vaig fer el POST número CENT (el 27 de novembre de 2008) vaig repetir un mini-relat amb dibuixet inclòs que havia posat el 24 de desembre de 2007, dient que llavors no havia tingut cap comentari... a la gent li deuria fer llastimeta i me'n van posar un munt!! ;-))
    Però, en general, no m'agrada repetir... (la qual cosa no vol dir fer referència a algun post anterior, això sí que m'agrada) perquè si repeteixo és "com si no deixés passar el temps" (ui... és que jo sóc rara, eh? hahaha... no sé què pensaràs si llegeixes això!) :-))
    Però res, que m'alegra molt que t'hagi agradat ;-))


    KWEILAN.- Tu sí que ets fantàstica!! ;-))


    FERRAN.- Ostres, moltíssimes gràcies! :-))
    Oi que és preciosa aquesta peça? A mi em dona serenitat, calma... :-))


    MIREIA.- Hehehe és que aquesta peça la posen de veritat al Viena i, a vegades, si hi ha soroll, no es pot sentir res... altres vegades la pots "intuir" ;-))
    És que aquest post em va sortir per casualitat buscant una altre cosa i em va fer gràcia repetir-lo al tenir ja més de dos anys... però se'm faria estrany repetir molt sovint... com si volgués anar enrere en el temps... ai, ai... avui dic coses rares, eh? millor que no em fem massa cas :-))


    RITS.- Hehehe... així m'agrada, veure't a caseta i cuidant-te el refredat :-))
    Si vols llet amb Cola-cao també te'n puc oferir :-))

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!