dilluns, 20 de desembre del 2010

La cara de Barcelona (Relats Conjunts)

LA CARA DE BARCELONA, Roy Lichtenstein 1992
Text escrit a partir d'una proposta de Relats Conjunts



No suportava aquella estàtua. La cara de Barcelona? Això era una cara? I que punyetes eren els puntets vermells? I les punxes per tot arreu? La trobava horrible. Si depengués d’ell l’hauria destrossat a cops de destral. Artistes moderns! Pocavergonyes!

... Algú de l’Ajuntament es deuria embutxacar calers... I els turistes fent-li fotos com si fos un gran què! Aneu a veure el Barri Gòtic, ignorants!!

... Oh, vull marxar d’aquí... ja en tinc prou per avui. Cada dia al mateix lloc... Marxem ja, si us plau... Va... Et dic que marxem!! Proooooou!!

Cada dia una cara que no és una cara... Estic cansat... Estic trist. No m’agrada i no sé on més mirar. La trobo repugnant. Dona’m la volta a la cadira, al menys, dona!... Però quina mena d’infermera ets?... Marxem!!...

No puc parlar, no em puc moure... però puc pensar... i odio aquesta estàtua, aquesta lletja estàtua ... i cada dia em treus a passejar al mateix lloc i cada dia t’atures aquí, que em toqui la brisa “que em va molt bé”... i em deixes encarat a aquesta merda, aquesta cosa que no és una cara ni s'hi assembla... I no puc dir res...


He escrit aquest relat tal qual en un moment i el poso pràcticament sense repassar ni corregir perquè si m’ho repenso no el poso. Es tractava de fer un relat que no fos alegre ni optimista o amb un final feliç o esperançat com a mi m’agrada fer-los normalment. La “culpa” és d’una aposta entre la Carme i en XeXu i jo he volgut provar.

17 comentaris:

  1. Quina situació més dura que descrius, però te n'has sortit molt bé, igual que la Carme, de fer un relat com no esteu acostumades. Us n'heu sortit millor que jo, però prometo tornar-ho a provar! Perquè ja em diràs, qui no es posa de mala llet davant de la cara aquesta. El teu protagonista, per exemple, ho fa, i a mi no m'inspira massa res!

    ResponElimina
  2. Molt bo, Assumpta! Desesperança total! I estic totalment d'acord amb el protagonista i amb el XeXu, a mi tampoc m'inspira la cara.

    Que trist no poder dir res, no poder comunicar i que en canvi el pensament et funcioni perfectament i els sentiments també. Desesperant.

    ResponElimina
  3. Assumpta, doncs t'ha quedat un text deliciosament angoixant... i això és tot un mèrit!

    M'ha sorprès, certament, que sigui tan directe, tan espontani.. no me l'esperava. Realment descrius una situació llastimosa, però que m'hagis aconseguit contagiar aquesta opressió és que ho has descrit amb molt encert!

    ResponElimina
  4. Acabant-te de llegir només s'hi pot afegir un... uix! :-)

    Molt ben resolt, Assumpta!

    ResponElimina
  5. Després de la Marató de TV3 d'ahir només em faltava aquest relat teu.
    Realment ens fas sentir l'angoixa del protagonista i et queda un malestar quan l'acabes de llegir, això vol dir que està molt ben escrit i que te n'has sortit amb nota de "l'aposta". :-))

    M'ha agradat llegir aquest relat tan diferent als que ens tenies acostumats... però no cal que ho tornis a fer, eh! (o si més no no cal que ho facis gaire sovint) ;-DD

    ResponElimina
  6. no sé.. però aquesta cara cada vegada em dóna més repelús... serà que has aconseguit transmetre molt bé l'angoixa del protagonista..?
    molt bon relat!

    ResponElimina
  7. A mi tampoc m'agrada gens aquesta cara, sembla que s'enrigui de tots nosaltres, poguem dir-ho o no.
    Potser la infermera déu s'estima poc el seu pacient, perquè mira que sempre treure'l al mateix lloc.

    ResponElimina
  8. Bon relat Assumpta te' n'has sortit airosa de l'aposta crec jo...encara que fa venir una certa dosi carregada de trista lletjor...però era l'efecte que es volia oi?

    ResponElimina
  9. Un relat, on queda ben retratada la lletjor d'aquesta cara.
    Felicitats!!!

    ResponElimina
  10. Escolta, xata, aquest relat podria servir de base a un guió d'una pel·lícula de Hitchcock. Perquè no ho envies a Hollywood, eh, eh?:)

    ResponElimina
  11. XEXU.- Moltes gràcies!! :-))
    El meu pare, que era un home molt savi, sempre deia que "és més fàcil fer plorar que riure". Ell agraïa molt una pel•lícula que li fes gràcia i no li agradava si feia patir. I la veritat és que estic d'acord amb ell... Crec que la teva part de l'aposta era molt més difícil que la de la CARME (i meva, que m'hi vaig apuntar "pel morro" hehe)
    Fer un relat que aconsegueixi deixar-te amb un somriure al final, amb "bon rotllo" és més difícil que fer-ne un trist o angoixant.
    Si sabessis quin relat vaig arribar a tenir al cap per l'anterior edició dels Relats Conjunts!! En MAC ho sap!! Era molt bèstia... i la veritat és que anar-hi afegint elements desagradables, tristos, etc. no em costava (darrerament he tornat a llegir Patricia Highsmith i això condiciona hehe)
    O sigui que tu també te n'has sortit bé de la prova... ara bé, el que més m'agrada és que dius que ho tornaràs a provar!! Iupiii!! Nou relat de XEXU amb final positiu!! Ja l'espero!! ;-))


    JESÚS M. TIBAU.- Moltes gràcies!! :-))
    La veritat és que el llegeixo i no em sembla que sigui meu... hehehe... jo l'hagués fet -com a mínim- recuperar la parla de cop, ni que fos mitjançant algun ensurt, no sé :-))


    CARME.- És que la cara aquesta té delicte, eh? Jo ho sento però sóc absolutament irrespectuosa amb algunes coses d'aquestes de l'art modern hehehe :-DD
    Estic per donar-li un tomb a la història i fer-lo acabar bé ;-))


    EL PORQUET.- Moltes gràcies!! ;-))
    La veritat és que no és un relat gens "típic" per a mi, que normalment, per moltes desgràcies que passin, no puc evitar buscar un final feliç :-))


    RITA.- Aissss jo penso aquest mateix "uix" hehehe
    Moltes gràcies!! :-))


    McABEU.- Oh, espera, espera, no pensis que, potser, algunes de les imatges vistes a la MARATÓ no m'hagi quedat al subconscient i hagi influït el relat. De fet, l'he escrit en un moment però, la primeríssima idea era d'algú que fos lligat al davant d'aquest adefesi, però mentre l’escrivia –tal qual si fos Dame Agatha canviant d’opinió al darrer minut- m’ha vingut al cap l’idea de la cadira de rodes...
    Val, el proper un final feliç... Així no escric aquell dels cadàvers i tal? :-DD


    LOLITA LAGARTO.- Bona aquesta, Repelús, exactament fa això!! ;-)) Mira que si ens llegeix l’autor... i el que deuria cobrar el tio!!


    RITS.- Després de respondre la LOLITA i ara llegir-te a tu penso que, veritablement, l’autor d’aquesta “cosa” quedaria molt frustrat si ens llegís... uis! Ho acabo de llegir i va morir fa 13 anys. Doncs res, ja no ens pot llegir :-)


    ELFRI.- Sí, es tractava de fer un relat amb final trist o angoixant o de mal rotllo... un final negatiu. Tant que m’agrada a mi que les coses acabin bé! Hehe... Però la veritat és que no costa massa explicar desgràcies. És més difícil fer somriure ;-))


    MONTSE.- Moltíssimes gràcies!! ;-))
    Llegint els vostres comentaris em pregunto si, veritablement, hi ha algú a qui agradi aquesta cara!! Hehehe


    JOSEP LLUÍS.- Hehehe... t’imagines que ho faig? ;-) Bé, quina pregunta més tonta que faig ara jo... i tant que t’ho imagines!! ;-)) que quan tu i jo seiem i comencem a imaginar, no hi ha res, per estrany que sembli, que no pugui semblar possible. Per tant, d’acord. Puc enviar la idea a Hollywood! ;-)

    ResponElimina
  12. M'estàs fent venir ganes de llegir-lo i per tant de dir-te que si, que facis el relat "terrible" que tens al cap. :-))
    Sé que m'estic enredant i que potser me'n penediré però, si el fas, jo m'apunto a l'aposta de la CARME i d'en XEXU i, pel proper Relat Conjunt, intentaré escriure'n també un amb final trist (que també anirà bé després del conte de Nadal tan ensucrat que he fet aquest mes) :-))

    ResponElimina
  13. El trobo molt natural el teu relat. M'ha sorprès l'aparició de la paraula merda!! Sí, m'ha sorpès!

    I l'aparició de la cadira de rodes és espectacular. Sorpresiu!

    Plas, plas, plas!

    ResponElimina
  14. McABEU.- Saps què em fa por? Que si al final l'hagués escrit, no m'hagués sentit gens satisfeta de "la meva obra"... tot i que tenia cert atractiu provar d'escriure quelcom tan repugnant, com un repte personal... però potser és millor fixar-se reptes d'altres tipus ;-))
    Tot i així, un relat pot ser molt trist i ser maco. En aquest sentit potser algun dia ho tornaré a provar i és, també, d'aquesta manera, que esperaré a veure què tal és un relat teu "diferent" de l'habitual :-))


    JORDI.- Gràcies!! ;-))
    Bé, aquesta paraula l'he escrit per "exigències del guió"... és la més "forta" que em permeto dir (o escriure) hehehe :-DDD

    ResponElimina
  15. Doncs si que és diferent! Bon relat! i Bon nadal!

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!