El meu costat obscur... Jo també vaig tenir Feisbuc

Sí, ho confesso. Jo, també vaig ser feisbuquera... Aquesta és la meva història real.

Quan van començar a fer-se populars aquestes xarxes socials (recordo que també n’hi havia una que es deia hi5), però sobre tot amb el Feisbuc, sempre vaig dir que no em cridaven gens l’atenció. Rebia invitacions però sempre les rebutjava i, quan més en sabia, més poca gràcia em feia.

Per parlar amb els amics, quan no els tinc al davant, puc fer servir el telèfon o el correu electrònic i, la veritat, saber coses de gent que fa més de trenta anys anaven a classe amb mi però amb les quals no vaig mantenir el contacte en absolut, doncs tampoc em preocupava massa.

Però el món dóna moltes voltes i... em vaig veure embolicada en una xarxa feisbuquera, amb cavalls, gallines i, sobre tot, molts cultius...

Com va ser això?

La meva germana sí que és membre d’aquesta xarxa social perniciosa. Allí sap coses tan importants com que hi ha un grup als quals “Descubrir que el signo de Carrefour es una “C” les cambió la vida” o un de “los que cantan o silban en la ducha” o aquell que demanava adhesions per “prohibir que Ana Obregón salga de su casa”. A part d’això també es comunica amb els seus amics (reals) i, això sí, no s’oblida mai d’un aniversari...

Però va arribar un dia en que va començar a provar els jocs que el Feisbuc ofereix: cafeteries, granges...
Per poder tenir un bon local, has de tenir molts “veïns”... quants més veïns tens, més gran és la teva granja o cafeteria... Els veïns són aquells “amics” que t’accepten especialment pel joc en qüestió.

Al principi, amb els seus amics (de la vida real que també jugaven) ja en tenia prous però, clar, per poder prosperar, necessitava més veïns... Solució? Tot el grupet es va crear noves personalitats (nous usuaris de la xarxa, però ficticis, clar) i es van fer amics i veïns entre tots ells... No es tractava d’enganyar a ningú (o potser al Gran Hermano Feisbuc) perquè entre ells tots sabien qui era qui... però d’un grup d’unes set o vuit persones, jugaven, en realitat, uns quaranta o cinquanta usuaris.

Un dia, a Barcelona, veient-la tota atrafegada recollint collites, plantant noves llavors, munyint vaques, i posant unes tanques per separar l’escola i la biblioteca, de l’estable dels cavalls, se’m va ocórrer preguntar-li si tan divertit ho trobava per dedicar-li tant de temps.

La seva resposta va ser que ja m’ho demostraria. Es va posar una de les seves personalitats fictícies i va entrar a la corresponent granja-fantasma. Evidentment, estava buida, ja que tan sols existia per poder fer “bulto”... i li va comprar una gallineta i una vaqueta... i va fer un petit cultiu... i cada setmana em deia “vols veure com va la TEVA (o sigui... meva!!!) granja?”... i jo m’ho mirava... i em feia gràcia...

El següent pas va ser dir-me que la podia portar jo sola... des de casa... i em va donar la contrasenya d’aquella “personalitat”... i ho vaig provar...

Cada vegada que em connectava, veia tot el que hi havia al “mur” penjat... i m’assabentava de coses dels seus amics... però res, jo anava i em posava a recollir la llana dels xais i a mirar com anava la collita de taronges...

A vegades rebia invitacions a grups... o sabia quan era l’aniversari d’un o d’altre, o veia les fotos del darrer sopar que havien fet tal i qual... Però tot el que era pròpiament “feisbuc” em seguia fent el mateix “temor indefinit” de sempre.

La meva granja anava creixent i em vaig especialitzar en fer cultius de tal manera que formessin dibuixos geomètrics... i em quedaven xulíssims. Però quan preguntava als demés per què no feien ells també cultius bonics, amb combinacions de colors i tal, sempre em deien que anaven massa atrafegats en una "missió" determinada, mirant d'aconseguir tantes collites per arribar a no sé quants punts... O sigui que jugaven d’una forma molt més estressant que jo. Fins i tot una de les noies havia arribat a gastar diners de veritat (pagant amb targeta de crèdit) per poder obtenir més “diners del joc” i augmentar així la seva granja!!

Finalment, passats uns mesos, vaig dir que prou. Vaig vendre tot el que tenia, ho vaig deixar tot pelat i li vaig dir a la meva germana que li tornava aquella personalitat. I ja està.

He de dir la veritat i admeto que hi havia moments en que m’ho passava bé, força bé... Em feia molta gràcia veure el resultat dels meus cultius de colors combinats... M’agradava decorar els terrenys del voltant, posar tanques, arbres, bancs, tauletes... tenia fins i tot uns gronxadors pels nens... era com jugar “a les casetes”. Però cada vegada m’adonava més compte de que, al darrera de tot, hi havia l’interès per aconseguir que la gent gastés diners de veritat i que, al cap i a la fi, el Feisbuc en sí, ara que el coneixia una mica més, seguia sense agradar-me i que, fins i tot, li trobava un punt perillós.

I, després d’aquest rotllo, i ara que de tot això ja fa força temps... aquí hi ha una mostra dels meus cultius... i és que vaig retallar algunes imatges dels més bonics ;-)