dissabte, 22 de gener del 2011

El meu costat obscur... Jo també vaig tenir Feisbuc

Sí, ho confesso. Jo, també vaig ser feisbuquera... Aquesta és la meva història real.

Quan van començar a fer-se populars aquestes xarxes socials (recordo que també n’hi havia una que es deia hi5), però sobre tot amb el Feisbuc, sempre vaig dir que no em cridaven gens l’atenció. Rebia invitacions però sempre les rebutjava i, quan més en sabia, més poca gràcia em feia.

Per parlar amb els amics, quan no els tinc al davant, puc fer servir el telèfon o el correu electrònic i, la veritat, saber coses de gent que fa més de trenta anys anaven a classe amb mi però amb les quals no vaig mantenir el contacte en absolut, doncs tampoc em preocupava massa.

Però el món dóna moltes voltes i... em vaig veure embolicada en una xarxa feisbuquera, amb cavalls, gallines i, sobre tot, molts cultius...

Com va ser això?

La meva germana sí que és membre d’aquesta xarxa social perniciosa. Allí sap coses tan importants com que hi ha un grup als quals “Descubrir que el signo de Carrefour es una “C” les cambió la vida” o un de “los que cantan o silban en la ducha” o aquell que demanava adhesions per “prohibir que Ana Obregón salga de su casa”. A part d’això també es comunica amb els seus amics (reals) i, això sí, no s’oblida mai d’un aniversari...

Però va arribar un dia en que va començar a provar els jocs que el Feisbuc ofereix: cafeteries, granges...
Per poder tenir un bon local, has de tenir molts “veïns”... quants més veïns tens, més gran és la teva granja o cafeteria... Els veïns són aquells “amics” que t’accepten especialment pel joc en qüestió.

Al principi, amb els seus amics (de la vida real que també jugaven) ja en tenia prous però, clar, per poder prosperar, necessitava més veïns... Solució? Tot el grupet es va crear noves personalitats (nous usuaris de la xarxa, però ficticis, clar) i es van fer amics i veïns entre tots ells... No es tractava d’enganyar a ningú (o potser al Gran Hermano Feisbuc) perquè entre ells tots sabien qui era qui... però d’un grup d’unes set o vuit persones, jugaven, en realitat, uns quaranta o cinquanta usuaris.

Un dia, a Barcelona, veient-la tota atrafegada recollint collites, plantant noves llavors, munyint vaques, i posant unes tanques per separar l’escola i la biblioteca, de l’estable dels cavalls, se’m va ocórrer preguntar-li si tan divertit ho trobava per dedicar-li tant de temps.

La seva resposta va ser que ja m’ho demostraria. Es va posar una de les seves personalitats fictícies i va entrar a la corresponent granja-fantasma. Evidentment, estava buida, ja que tan sols existia per poder fer “bulto”... i li va comprar una gallineta i una vaqueta... i va fer un petit cultiu... i cada setmana em deia “vols veure com va la TEVA (o sigui... meva!!!) granja?”... i jo m’ho mirava... i em feia gràcia...

El següent pas va ser dir-me que la podia portar jo sola... des de casa... i em va donar la contrasenya d’aquella “personalitat”... i ho vaig provar...

Cada vegada que em connectava, veia tot el que hi havia al “mur” penjat... i m’assabentava de coses dels seus amics... però res, jo anava i em posava a recollir la llana dels xais i a mirar com anava la collita de taronges...

A vegades rebia invitacions a grups... o sabia quan era l’aniversari d’un o d’altre, o veia les fotos del darrer sopar que havien fet tal i qual... Però tot el que era pròpiament “feisbuc” em seguia fent el mateix “temor indefinit” de sempre.

La meva granja anava creixent i em vaig especialitzar en fer cultius de tal manera que formessin dibuixos geomètrics... i em quedaven xulíssims. Però quan preguntava als demés per què no feien ells també cultius bonics, amb combinacions de colors i tal, sempre em deien que anaven massa atrafegats en una "missió" determinada, mirant d'aconseguir tantes collites per arribar a no sé quants punts... O sigui que jugaven d’una forma molt més estressant que jo. Fins i tot una de les noies havia arribat a gastar diners de veritat (pagant amb targeta de crèdit) per poder obtenir més “diners del joc” i augmentar així la seva granja!!

Finalment, passats uns mesos, vaig dir que prou. Vaig vendre tot el que tenia, ho vaig deixar tot pelat i li vaig dir a la meva germana que li tornava aquella personalitat. I ja està.

He de dir la veritat i admeto que hi havia moments en que m’ho passava bé, força bé... Em feia molta gràcia veure el resultat dels meus cultius de colors combinats... M’agradava decorar els terrenys del voltant, posar tanques, arbres, bancs, tauletes... tenia fins i tot uns gronxadors pels nens... era com jugar “a les casetes”. Però cada vegada m’adonava més compte de que, al darrera de tot, hi havia l’interès per aconseguir que la gent gastés diners de veritat i que, al cap i a la fi, el Feisbuc en sí, ara que el coneixia una mica més, seguia sense agradar-me i que, fins i tot, li trobava un punt perillós.

I, després d’aquest rotllo, i ara que de tot això ja fa força temps... aquí hi ha una mostra dels meus cultius... i és que vaig retallar algunes imatges dels més bonics ;-)






























25 comentaris:

  1. Per mi, les grangetes tenen interès zero, per més que diguin, i el facebook, en genera, em segueix semblant el dimoni. No l'aplicació en sí, sinó la gent que el fa servir, que en un 99% l'empra per usos poc nobles. Per mi, se'l poden seguir confitant.

    ResponElimina
  2. Com a pagesa no guanyaràs mai un ral, Assumpta. Però estàs feta una artista com una casa de pagès!

    Si veus la pel·li de La xarxa social entens més el Carallibre. Entens perquè no t'agrada, vaja.

    ResponElimina
  3. be bonica, tots tenim un costat obscur..
    pero es bo sapiguer dir prou quand conve i ja esta

    et fa res si faig meva la teva ideia i confeso el meu costat obscur tambe??
    m'has donat peu per un post que tenia pensat fa dies.
    me'n hi vaig!!

    molts petonets...

    ResponElimina
  4. Doncs jo, al contrari del que pensa en Puigmalet, crec que sí t'hi guanyaries la vida. A les teves granges vindrien autocars plens de turistes ansiosos de veure les teves creacions. Conreus de disseny! T'ho imagines? Les fotos dels teus camps donarien la volta al món i series una atracció turística,una cosa així com els autocars que van a la Roca Village o a la Sagrada Família!!!!
    És clar que rebre tantes visites no sé si seria massa estressant!

    Jo (encara) no tinc feisbuc.

    ResponElimina
  5. Tens tots la raó hi ha molta gent enganxada. Tu en vas saber fer un treball creatiu.

    ResponElimina
  6. doncs.... jo ho veig diferent ;-P

    és cert que les eines no son neutres, però amb tot, depèn de com les usem: tu tenies facebook, i he feies uns hortets (preciosos); ara els comparteixes aquí, els podries haver compartit allà...

    a facebook pots compartir-hi el que vols i com vols.... no diria que és la millor de les xarxes però pot tenir la seva utilitat

    tot és tant relatiu.... si fins i tot el PremisCat té facebook!!

    ResponElimina
  7. No estic al Fecebook però pel que conec i ara tu expliques sembla que te alguns aspectes negatius. De tota manera crec que també pots triar el nivell de participació i intimitat que desitgis. Aleshores ens trobem amb una opció més per compartir, jugar, etc. amb la resta del món. Mentre sabem on i com ens podem fer mal i on no, tot solucionat. oi?

    ResponElimina
  8. jajaja, el teu post m'ha fet molta gràcia!!! :)

    Jo sí que tinc Facebook, des de fa 3 anys i mig aproximadament, i si el fas servir amb mesura i coneixement, no està pas malament... Jo tinc molts amics a l'estranger, i és molt més fàcil mantenir el contacte si tots tenim Facebook...

    Això sí, no he jugat mai a cap joc, i només m'hi connecto un o dos cops per setmana, a èpoques fins i tot menys... I tinc tots els "amics" distribuits en grups, de manera que les poques fotos que hi tinc les puguin veure 4 persones comptades...

    Ara, tens molta raó quan dius que és perillós. Molta gent hi està totalment enganxada, i sobretot pels adolescents em sembla perillosíssim!

    Per cert, més que camps de cultiu semblen coixineres o mantes de Patchwork! Molt macos els cultius per això...

    ResponElimina
  9. Tinc Facebook però mai he jugat a cap joc d'aquests. No m'han fet mai gràcia. Quan sents a gent que hi està totalment enganxada em pregunta que què tenen per a crear tanta addicció.
    En general, és una eina que utilitzo molt poc. No sé d'on treu el temps la gent per a combinar la vida real i la virtual!

    ResponElimina
  10. Jo no he estat del feisbuc més enllà de sis minuts...sí vaig fer una ullada , ho vaig veure massa complexe i vaig sortir pitant....això sí tenen les meves dades emmagatzemades fins l'eternitat per si vull tornar-hi...és com tot suposo hi ha companys que el fan servir com a eina educativa....a mi no m'acaba de fer el pes, prefereixo els blogs! Aquesta mena de jocs ...són força addictius....tothom té un costat obscur Assumpta, t'ho perdonem de tot cor! hehehehehe sort que et vas vendre la granja a temps!

    ResponElimina
  11. Jo també tinc feisbuc, però si ja no sóc capaç de tenir la casa en ordre, com vols que em cuidi d'un hort? Impossible!

    ResponElimina
  12. Caram, quines coses més boniques feies! Jo vaig "jugar" molt temps al mIRC, un invent força antic, que ja ni sé si existeix. Em connectava a uns quants canals, però recordo que n'hi havia un, "Camelot", que era medieval i quedar-se allà veient com els personatges es "creien" que vivien a l'Edad Mitjana era tota una experiència. Jo no m'hi vaig quedar prou temps com per adoptar una personalitat determinada, però hi havia monjos i monges, princeses, cavallers, gent del poble, artesans, i celebraven des de casaments fins a festes de la verema i altres coses. Ja et dic, era, com a mínim, curiós.

    Al feisbuc hi entro molt poc i mai no he participat en això de la granja ni res.

    Un petonetttttt

    ResponElimina
  13. Nenaaaaaaaaaaaaa lo teu va ser malaltissssssssssssss jajajajajajaja no t´imaginaba jo enganxada en una cosa aixì, pero ja veus....sigui el feisbuc o el blog, sempre t´enteres de coses noves, jejejeje
    A mi si m´agrada el feisbuc, em permet observar els meus fills i els amics dels meus fills, jajajajaaj ara que no em senten !!!!!
    be, es com tot amb mesura i saben que vols fer-hi exactament, res es dolent.
    un peto.... per cert molt bonics els teus camps, llastima que no els tinguis, t´haura demanat alguna verdureta. jejeje

    ResponElimina
  14. No he fet mai cap joc i hi entro poc, però en tinc, tot i que també em va costar molt decidir-me... però els teus camps són preciosos!

    ResponElimina
  15. XEXU.- Sí, sí, la veritat és que tenen interès “zero” :-) però com vull ser totalment sincera, he d’admetre que poden ser tan entretingudes com jugar al Tetris o fer un Solitari: És un joc... però un joc que cada vegada demana més i més temps i que constantment proposa reptes i projectes (aconseguir tants cultius de tal o qual cosa) per aconseguir ser més addictiu. La forma en que jo jugava no era la “normal”... per això, tot i que li trobava la seva gràcia, no em vaig enganxar i quan vaig dir “prou” va ser “prou”.
    Ara bé, precisament el fet de tenir “porta oberta” al Feisbuc em va fer veure molt més clar que això a mi no m’agradava gens ni mica. Segur que hi ha gent que en fa un bon us, no en tinc cap dubte, però ho trobo massa perillós: Hi ha qui accepta com “amic” a qualsevol desconegut que li demana i, en això, les Granges i Cafeteries són un reclam (tothom vol tenir més veïns)
    A més, vist el que vaig veure, també imagino que aquesta xarxa deu estar farcida de personalitats falses i que no tothom les utilitza de forma tan absolutament innocent com la meva germana i la seva colla.


    PUIGMALET.- Hehehe molt bo el joc de paraules de la “casa de pagès” ;-)
    La veritat és que em quedaven boniques, oi? Primer les dissenyava en un full quadriculat i després anava programant els cultius perquè, en créixer formessin el dibuixet ;-)
    Aquesta pel•li és contra el Carallibre? Ah, no ho sabia... Li diré a la meva germana que la vagi a veure!!


    SARGANTANA.- He vist el teu post i m’ha encantat!! Però el meu costat obscur és mooolt pitjor que el teu, que és absolutament innocent i, a més, fa molt bona olor hehe ;-))


    MARGARIDA.- Saps què m’has fet pensar? Hi ha un llibre de l’Agatha Christie -ara no recordo quin! sembla mentida!- en que tota la trama passa durant un tour que visita cases senyorials amb jardí per la mateixa Anglaterra ;-))
    T’imagines una història ambientada en una Grangeta Feisbuquiana? Hehehe


    MONTSE.- La veritat és que, mentre hi vaig jugar, ho vaig trobar entretingut, m’agradava... però veia que cada vegada demanava més atenció, més temps... i no, no... no es pot dedicar tanta estona a una cosa així ;-)


    HYPATIA.- Hehehe és cert, els Premis C@ts tenen Feisbuc! ;-)
    És que jo penso que si hi ha qui ho pot controlar i ho utilitza amb seny absolut, doncs potser li pot fer servei... però ho trobo molt perillós.
    A veure si ho sé explicar... Quan jo poso quelcom al blog, sé que ho pot veure tot el món, per tant he de controlar què poso i què no... Però quan ho poso al Feisbuc sé que hi pot haver límits (amics, amics dels amics, tothom...) però hi ha algú que ho pot veure TOT i aquest algú és el Sr. Feisbuc... i no me’n refio.
    Tampoc em refio de que els meus “amics” acceptin com a “amics” a persones que no coneixen... penso que això també pot ser un risc per a mi...
    En fi, que trobo perills per tot arreu... ;-)


    RAMON.- Sí, això és el que em diu la meva germana, que té posat el màxim nivell de seguretat... però no me’n refio... no sé per què, però em dóna mala espina... dec ser molt desconfiada ;-)
    A vegades imagino que hi ha alguna errada de seguretat i totes aquestes coses que la gent creu secretes queden sense protecció i a la vista de tothom...

    ResponElimina
  16. FINESTRETA.- El cas de qui té amics o familiars a l’estranger és dels que puc arribar a comprendre... tot i que hi segueixo veient perills. Però sí, és cert que en aquests casos pot ser una bona eina de comunicació entre tots ells :-)
    I això que dius dels adolescents... és terrible! Si els pares no controlen una mica ells poden arribar a donar moltíssimes dades personals...


    ALBERT B. i R..- Jo tampoc sé d’on treu el temps la gent... El que sí sé és que, precisament perquè el temps és limitat, hi ha gent que poc a poc va alentint el ritme de publicació al blog, o que el deixa del tot, però que segueix actuant a Internet a través del Feisbuc... els hi deu agradar més. Per a mi no hi ha color, no ho puc ni comparar :-)


    ELFREELANG.- Això teu dels “sis minuts” m’ha fet riure :-DD
    Ho entenc perfectament... És una cosa que la gent en parla, moltes persones en tenen... i un sent curiositat. Però quan ho veus una mica penses “mare meva, aquí jo no m’hi fico”.
    A mi m’empipa una mica que, fins i tot escoltant el Barça per la ràdio, (que jo no tinc tele de pagu) tots els missatges dels oients han d’arribar via Feisbuc o via Tuiter... què pesadets! És que un ja no es pot comunicar per correu electrònic?
    Jo també prefereixo els Blogs! :-)
    Ah!! Gràcies per perdonar-me aquesta mala època ;-))


    ZEL.- Ostres, doncs a tu no et puc imaginar enganxada al Feisbuc! T’imagino llegint blogs, llibres, diaris... però al Feisbuc no ;-)
    Això de l’hort i la cafeteria és addictiu... i es perd un munt de temps!, però el perill originari neix del propi fet de tenir Feisbuc, que és la mare del problema... Sento com si hi hagués algú que es pogués apoderar de tota la informació que la gent deixa allí pensant que ningú pot veure (sona un pèl neuròtic hehehe però és que ho penso de veritat)


    MONTSE.- Ai, això que em dius de Camelot em recorda també a un joc així que fa uns dies en parlàvem a classe d’anglès... que no sé massa com va, no sé si és ben bé un joc o si va més enllà, però la gent sí que adopta una nova personalitat... En fi, un embolic ;-)
    En realitat, a la Granja jo jugava diferent... em vaig organitzar la meva pròpia forma de jugar... però es veu que era poc productiu, ningú més ho feia ;-))


    M. TERESA.- Aaaah!! Con que mirant què fan els fills, eh? hehehe Doncs mira... no sé què dir-te...
    Dona, les verduretes virtuals no es fan mai malbé... si hi ha alguna cosa que t’interessa, tu mateixa, agafa el que vulguis de l’hort que vulguis :-DD


    CÈLIA.- Jo quan penso les hores que s’hi passen algunes persones que conec... Sí, és cert, jo també passo molt de temps als blogs ;-)) però és diferent... tinc la sensació que un blog és una cosa més personal, que un controla molt millor, que el Feisbuc, amb tot això dels diferents nivells de seguretat pot resultat enganyós... no sé, m’inspira desconfiança...
    Ara bé, admeto que fent els dibuixets de les granges em divertia força ;-))

    ResponElimina
  17. Jo tinc facebook i grangeta, no tant mona com la teva, i no trobi que n'hi hagi per tant Tot és qüestió d'us. Quasi no tinc fotos al facebook i les poques que tinc estant compartides només amb alguns dels meus amics. No accepto com a amic agent que no conec, ni penjo ni escric res que no faria cara a cara. Totes les dades personals que hi tinc són el meu nom, data de naixement i lloc de residència, igual que el blog.

    Pel que fa als jocs, trobo que tan és jugar això, com a la play 3 o a un joc d'ordinador...no trobo que hi hagi diferència

    ResponElimina
  18. Quin camps més macos que tenies... je, je, je són moníssims! Jo vindria amb els autocars de la Margarida a veure els conreus mosaics artesanals! Ei! Si fossin de veritat, vull dir, al facebook ja no penso tornar-hi més. :)

    Jo, com l'Elfri, vaig tenir un Facebook durant uns sis minuts, bé, potser una mica més però no gaire més...

    No em va agradar i a més a més vaig poder comprovar al cap d'un temps que si volia tornar totes les dades estaven allà. Vaig tornar, aquest cop menys de 3 minuts només per a comprovar-ho. I ja està. No m'agrada i espero que no m'agradarà mai.

    ResponElimina
  19. mai he jugat a aquests jocs del facebook, però hi ha molta gent que si que els segueix.
    Jo en tinc, no el faig servir gaire, ni xatejo, ni publico al mur, ni m'agrada que m'etiquetin, ...., de fet és força avorrit, però reconec que m'ha servit per retrobar-me amb gent o comunicar-me amb gent que si que el fa servir.

    ResponElimina
  20. MIREIA.- Hehehe vaig pensar en tu quan feia el post! ;-)
    A més, que tu sabies el meu "terrible secret"...
    Estic d'acord que si tothom fos bona gent i tothom tingués seny, doncs el Feisbuc no tindria per què ser res dolent, però no és així...
    La meva germana em va explicar que hi ha llistes de persones que s'ofereixen a ser "amics" i "veïns" perquè la gent pugui ampliar les granges i que hi ha qui ho accepta, i obre les portes a que gent que no sap qui són pugui veure tot el que tenen ells i el que tenen amics de veritat... i és que hi ha persones que s'enganxen tant que perden el Nord de vista...
    A mi, ja ho dic, el joc en sí em feia gràcia :-) Com tu dius, com qui juga a la Play :-)
    El problema és que per jugar a la Play, si en saps molt, vas pujant de nivell... aquí no hi ha forma de pujar de nivell si no vas incorporant gent :-)


    CARME.- Hehehe ja veig al teu blog dibuixos amb el Paint d'un dels meus camps després de la visita guiada en autocar pels meus terrenys :-DD
    Allò dels "sis" minuts de l'ELFRI em va fer riure molt... hehehe i ara tu també!!
    Nosaltres ens mantindrem fidels als blogs, eh? ;-))


    RITS.- Ai!! Has dit una de les coses que no vaig arribar a entendre!: Això de que t'etiquetin... què és? que algú posa una foto teva i surt el nom i tot, oi? Ho vaig veure per altres Feisbucs, però no tinc ni idea de com es feia...
    Jo, quan tenia "aquest" (que no era amb el meu nom, és clar, que era un invent de ma germana) vaig arribar a posar algunes coses al mur... Coses a favor del Barça :-)) però no... no m'atreia, no...

    ResponElimina
  21. He estat dos dies gairebé sense internet. La majoria de les pàgines anaven bé però no podia entrar a blogger ni a gmail ni a hotmail... m'he sentit abandonat! :-))

    Així que amb retard et dic el que ja saps perquè ja n'hem parlat. Jo també vaig entrar fa temps al Face i ho vaig deixar còrrer ben aviat perquè no li trobava cap utilitat (mai vaig jugar a això de la granja :-DD). Aquest estiu passat me'l vaig tornar a activar perquè ho necessitava i vaig aprofitar per enllaçar-hi el blog, que així pot arribar a més gent.

    Per mi el Face és una eina més i les eines són només pernicioses o no segons l'ús que en fem. Si no vols que la gent vegi una foto teva sempre tens l'opció de no posar-li, ningú t'hi obliga. Igual que ho controlem al blog ho pots fer allà.

    No et vull convèncer de res, eh!. Si per tu el feisbuk no té cap utilitat trobo perfecte que no t'hi fiquis. ;-)

    ResponElimina
  22. Es important saber dir: NO.Com molt bé diu n'Espinosa al seu llibre -El mon groc-.
    Salut!

    ResponElimina
  23. McABEU.- Ai... jo que t'havia trobat a faltar però pensava que hauries marxat de cap de setmana!! :-))
    Sí, sí, ja sé que ets feisbuquero, ja ho sé... uisss un calfred em ve només de pensar-ho hehehe
    Has sentit les notícies? Uns pirates van manipular el feisbuc d'en Sarkozy hehe
    Res, res, que a mi em fa molta por... a més, li tinc mania perquè la gent que s'hi enganxa deixa els blogs... o gairebé no hi escriuen o els abandonen o els tanquen... crec que estan abduïts...


    CONSUELO.- Aquest és un tema molt interessant :-) Per què ens costa tant a vegades dir NO? Hauré de llegir aquest llibre... Un munt de persones me n'han parlat :-))

    ResponElimina
  24. etiquetar-te en una foto és que marquen el teu nom en una foto. Al fer-ho, immediatament la teva foto la veuen tots els teus amics i segons com tinguis configuarada la privacitat (tu i la persona que t'ha etiquetat a una de les seves fotos) doncs la pot veure tothom.
    A mi no m'agrada gens. Primer de tot, perquè com no m'agrado a les fotos, doncs no em mola que se'm vegi gaire. Després perquè tinc com "amics" alguns ex nens del centre, coses d'aquelles que passen, que et demanen amistat i et sap greu dir que no. I no m'agrada que em vegin en sopars o festes,....

    És perillós, però si vas en compte tampoc passa res.

    ResponElimina
  25. Servidor està enganxat a la granja i al Caféworld. He de dir, però, que no faig aquests dibuixos tant formosos que feia l'Assumpta. Ostres, quina currada tu. Jo sóc dels que va per feina! Enganxa i molt. Sí que és veritat que al final cansa una mica, però es que sap molt greu deixar-ho! Que hem passat moltes estones junts, jo i la granja!

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!