"Martells" (Relats Conjunts)

- Ho pregunto per darrera vegada. Si ningú em diu la veritat, ja sabeu com les arreglo jo aquestes coses.

(Silenci)

La dona, d’uns cinquanta anys, està seriosa però no crida. Parla poc a poc, marcant bé cada paraula. Fa una petita pausa. Mira al seu voltant i continua parlant:
- Així doncs, qui ha fet la pintada a la porta de la Sala de Professors?

(Més silenci)

Els adolescents, alguns drets, altres asseguts a les cadires o recolzats a les taules, tenen el cap cot. La raó més probable no és que estiguin molt penedits sinó que coneixen la Magda, la seva tutora des de fa dos anys, i creuen que sap llegir-los el pensament, per tant, és molt millor que les seves mirades no es creuin.

- Ningú en sap res? D’acord, doncs. Càstig “dels meus”, col·lectiu. Si ningú és prou valent com per parlar, en faig responsable a tot el grup.

(Lleugers moviments entre els alumnes, però ningú obre la boca)

- Ja podeu seure, ja... A veure... –obre un llibre, comença a mirar, tira fulles endavant, enrere... somriu- Ja ho tinc!

(expectació)

La professora obre el llibre per la pàgina que ha triat, l’aixeca i mostra la imatge als alumnes.

- Què és això? No es veu bé... –per fi un dels nanos ha obert la boca.
- No patiu, ara passo taula per taula i us ho ensenyo –respon la Magda.

El llibre obert mostra una foto raríssima d’una sèrie de martells amb el mànec vermell i negre, posats com en una mena de formació militar. Es veu que es tracta d’una imatge de la pel•lícula The Wall de Gerald Scarfe.

- Au, per demà tots una redacció d’entre quatre-centes i cinc-centes paraules inspirada en aquesta foto. I, com ja sabeu, la nota comptarà per l’avaluació, és clar.

El silenci ha desaparegut totalment. Ara es senten queixes i protestes. La delegada del grup s’aixeca i pren la paraula:

- Magda, de veritat, aquesta vegada és molt difícil. A mi aquesta imatge no em diu res. És un càstig molt...

- Ja sabeu com va això. Si cada vegada que un de vosaltres fa una bretolada el grup el protegeix i no se’n pot treure l’aigua clara, el càstig és comunitari...

- Però aquesta imatge és...

Del fons de la classe en Martí Valls s’aixeca i diu:

- Magda, vaig ser jo... Estava enfadat perquè ens havíeu posat tres exàmens el mateix dia... Però està fet amb retolador de velleda... ho puc netejar. Amb una mica d’alcohol marxa... de veritat. –s’atura un moment, respira i afegeix- Ho sento. Em vaig equivocar. No tornarà a passar... però, si us plau, aixeca’ns aquest càstig, perquè... sobre aquesta imatge, no hi ha qui escrigui dues línies mitjanament decents.

- D’acord. Ves a secretaria, que et donin un drap i alcohol i ja ho pots deixar ben net. Si marxa, ho deixem així. Si no marxa ja veurem com ho arreglem.

(Sospirs generals)


Escrit seguint la proposta de RELATS CONJUNTS