divendres, 10 d’octubre de 2008

El forat

Aquella nit havia tingut uns somnis estranys que després era incapaç de recordar.

Quan va sonar el despertador em vaig aixecar, vaig entrar a la dutxa i, quan em vaig ensabonar el cap, vaig tenir una sensació raríssima, com si una part del meu crani s’hagués tornat més tova.
Em vaig posar el barnús i una tovallola com si fos un turbant. Em vaig vestir i, quan m’eixugava el cabell, ho vaig tornar a sentir... Em vaig passar la ma pel cap i vaig notar que, al fer una miqueta de pressió, l’os cedia i es feia un foradet.

El cor se’m va disparar... Què era allò?

Mig morta de por vaig passar, amb tota suavitat, el dit per la zona en qüestió (una mica més amunt i de l’orella esquerra) Sí, sí... allí estava... un forat al meu cap!!

Vaig ficar el dit i vaig sentir una cosa viscosa... al retirar-lo, estava tacat de gris... Matèria gris!! El meu cervell!! El meu cervell estava al descobert i un trosset s’havia quedat enganxat al dit!!
Què podia fer?

El més estrany és que no em feia mal res.

El metge... havia d’anar al metge...
M’havia de tapar el cap? Una gasa i un esparadrap? No... millor no tocar-ho.
Finalment vaig decidir trucar una ambulància, però quan els vaig explicar el que em passava em van penjar el telèfon.

També vaig pensar anar a casa la veïna, que és molt bona persona, però té vuitanta set anys i pateix del cor... no voldria espantar-la.

Així que porto tres dies a casa, sense atrevir-me a sortir ni saber què fer. Dormo en una butaca perquè tinc por que, si m’estiro al llit, el cervell s’escoli tot pel forat.

Quasi no em queda menjar... he liquidat les existències de llaunes de tonyina, el caldo Gallina Blanca, el foie gras i els iogurts. Només em queden tres llesques de pa de motllo, una ampolla i mitja d’aigua mineral, dos formatgets La Vaca que Rie i cinc paquets de vint-i-cinc sobrets de té Twinings de diferents tipus.

El forat creix una mica cada dia.
La situació és angoixant... les meves idees, els meus records, tot corre perill.
Qualsevol moviment brusc pot provocar un desastre.
No sé què fer.

Vaig escriure aquesta història el gener de 2006 com fent broma amb un amic a veure qui inventava el relat més absurd. Fa dies m'en vaig recordar i he estat dubtant sobre si posar-lo o no... finalment m’he decidit a fer-ho

34 comentaris:

  1. Versión en castellano

    "El agujero"

    Aquella noche había tenido unos sueños extraños que luego era incapaz de recordar.
    Cuando sonó el despertador me levanté, fui a ducharme y, al enjabonarme la cabeza, tuve una sensación rarísima, como si una parte de mi cráneo se hubiese vuelto blanda.

    Me puse el albornoz y una toalla en plan turbante. Me vestí y, cuando fui a secarme el pelo, lo sentí de nuevo… Me pasé la mano por la cabeza y noté que, al hacer un poco de presión, el hueso cedía y se hacía un agujero.

    El corazón se me disparó. ¿Qué era aquello?

    Medio muerta de miedo deslicé, con toda suavidad, el dedo por la zona en cuestión (un poco hacia arriba de la oreja izquierda) Sí, sí… ahí estaba ¡un agujero en mi cabeza!
    Metí el dedo y noté algo viscoso… al retirarlo, estaba manchado de algo gris ¡Materia gris! ¡Mi cerebro estaba al descubierto! ¡Y un trocito se me había quedado pegado al dedo!

    ¿Qué hacer?
    Lo más raro del caso es que no me dolía nada.

    El médico… debía ir al médico…
    ¿Debía taparme la cabeza? ¿Una gasa y un esparadrapo?... No, mejor no tocarlo.
    Al fin decidí llamar a una ambulancia pero, cuando les conté lo que me ocurría, me colgaron el teléfono.

    Pensé en acudir a mi vecina, que es muy buena persona, pero tiene ochenta y siete años y sufre del corazón…no quisiera asustarla. Así que llevo tres días en casa, sin atreverme a salir ni saber qué hacer. Duermo en un sillón porque tengo miedo de que, si me estiro en la cama, el cerebro se me derrame todo.

    Casi no me queda comida… he liquidado las existencias de latas de atún, el caldo Gallina Blanca, el foie gras y los yogures. Sólo me quedan tres rebanadas de pan de molde, una botella y media de agua mineral, dos quesitos La Vaca que Ríe y cinco paquetes de sobrecitos de té Twinings (de distintas mezclas).

    El agujero crece un poco cada día.
    La situación es angustiante… mis ideas, mis recuerdos, todo corre peligro.
    Cualquier movimiento brusco puede provocar un desastre.
    No sé qué hacer.

    Escribí esta historia en enero de 2006 bromeando con un amigo a ver quién inventaba el relato más absurdo. Hace días me acordé de él y he estado dudando un poco sobre si ponerlo o no… finalmente me he decidido a hacerlo.

    ResponElimina
  2. Dona, absurd, absurd, potser sí, però més aviat angoixant, no? Venen ganes de portar-te un cabàs ple de menjar, com a mínim!

    De tota manera un bon relat, et té pendent, fins al final, que no és final del tot.

    ResponElimina
  3. I has fet bé de publicar-ho! He sentit com una angoixa, però també em moria de riure :-D

    Si almenys entre les existències hi hagués begudes alcohòliques... (És clar que llavors el cervell potser marxaria més de pressa!)

    ResponElimina
  4. Quines coses d'escriure tu també! Espero que guanyessis la juguesca, perquè si no no vull saber com era el de l'altre...

    ResponElimina
  5. CARME Ai, sí, Carme, si us plau!! Porta'm alguna coseta per menjar... el que sigui, que ja veus com estic!! :-))
    Abraçades!!!


    P-CFACSBC2V Si vols que et digui la veritat jo també em partia de riure quan l'escrivia i posava lo dels formatgets, el caldo Gallina Blanca i les bossetes de té :-))
    Glubs!! Espero que no em passi mai!! :-))
    Abraçades!!!


    XEXU No hi havia guanyadors jeje... però ell escrivia uns relats sobre un home que es convertia en sorra, un altre que es convertia en aigua... eren molt originals :-))
    Abraçades!!!

    ResponElimina
  6. Per un moment estava imaginant tota l'escena i m'he quedat bocabadat... com podia imaginar que t'ho estaves menjant tot a casa teva amb un forat al cap... t'envio una pizza? :) però saps? m'ha agradat l'escrit, és diferent i va bé per distreure el cap de cabòries diuen oi? una abraçada ben forta.

    ResponElimina
  7. Uffff,.. Noia, no em donis aquests esglais, que jo sóc molt sensible!!!.... Per un moment he pensat que t'havia passat a tu i ja estava pensant en avisar al meu amic metge, especialista en vessaments cerebrals perquè et donés un cop de mà.... aissss, sort que quan he seguit llegint he comprovat que tot plegat va estar una juguesca, llavors el que he pensat és que el millor seria avisar al meu amic lampista perquè et fes un punt de soldadura al cap,... jejeje ... No facis patir així al personal val?
    Abraçades!!!

    ResponElimina
  8. Pot ser estaves influenciada per el forat d'ozo, o pel forat financier que s'apropava, però quan de menuts ens tiravem pedres, ina vegada m'en va tocar una al carbassot i no va fer forat, però una protuberància que ni mocadors estrets ni banys d'aquell temps i pegats de llinosa podien fer marxar la mala situació que vaig viure. més tu si tenies un forat i tot, no un nyenyo. Estic rient. Quina gràcia, Què bo! No havia contactat mai, ho no t'havia vist o... Bona nit i bona hora i gràcies per la rialla. Buuuf Anton.

    ResponElimina
  9. CESC Siiiiiiii, si us plaaau!! Envia'm una pizza!! jejeje amb molt formatge, que m'encanta!! :-))
    De fet, com tu dius, és ben bé per distreure les cabòries jeje
    Una abraçada molt forta per a tu també!!


    PRAXIS Jejeje millor avisa al lampista a veure si sap trobar aquell "turnillu que vaig perdre una vegada i el torna a posar a lloc :-))
    Abraçades!!!


    REBAIXES De veritat que m'alegra molt si el relat us ha fet riure. Jo vaig riure quan l'escrivia. A vegades els relats s'escapen de les mans. La primera idea era fer-lo de por, però no després em va sortir lo de la llista del menjar i ja va canviar la cosa :-))
    Encantada de la visita i una abraçada!!

    ResponElimina
  10. Si la idea era que fuera absurdo, pues si, lo es!

    Me gusta el detalle de que te quedaba poca comida pero eso incluia unos sobrecitos de te, o sea que la situacion no era tan desesperante ;-))

    Vero

    ResponElimina
  11. nenaaaaaaaa quin susto !!!!! sort que he llegit fins al final, per un moment ho he pres en serio i .... jiji.... et dire un secret.... m´he palpat el cap per comprobar que tot estava be :-( aisssss no em facis aquestes coses !!!!!
    Petonssssssss i m´alegro que tot fos una invencio.

    ResponElimina
  12. VERO Ai, si sabéssis, avui, quan passava el relat aquí al blog, en escriure això dels sobrets de te pensava que era ben bé una ximpleria... ara bé, jeje... com tu dius, mentre hi hagi te, la cosa no és desesperant del tot ;-))
    Ja em podries portar uns brownies d'aquells que feu, eh? :-))
    Petons!!!


    M.TERESA Sempre em fas riure, i això és un do, eh? T'ho dic de veritat!! Jajaja si fins i tot imagino que t'hagis tocat el cap de veritat :-))
    Ets un sol!!
    Petons!!!

    ResponElimina
  13. pero al final que??va vindre l ambulancia?va fugir el cervell?

    ResponElimina
  14. Ostres noia, quina angúnia!!! Buf, és angoixant aquest escrit eh!?
    I no ens pots deixar així, sense saber el desenllaç... o és que potser vas perdre el cervell i ja no et recordes com va acabar? jeje
    Un escrit molt divertit Assumpta, no dubtis en publicar coses així que estan molt bé!
    una abraçada!

    ResponElimina
  15. assumpta que xulo!
    no en tens més d'aquests?

    ResponElimina
  16. Al principi pensava que era veritat. Què animal!

    Però m'ha agradat molt, sabent que és un relat clar :)

    (passat pel meu blog de llibres que hi ha feina per tu).

    ResponElimina
  17. Hola, ¡Caramba tienes madera de novelista! Me ha enganchado desde la primera línea hasta el final. Un poco angustioso sí lo de la situación extrema. Y lo del dedo gris... uuff... que repelús! Muy logrado.
    Un saludo.

    ResponElimina
  18. DDRIVER Què va!! No va venir cap ambulància!! No em creien!!
    Menys mal que un taxista molt culé que fa el torn nocturn es va compadir de mi, va venir a buscar-me amb el seu taxi, em va portar corrents a un centre mèdic on em van posar quatre punts i tot va acabar bé!! jejeje :-)))
    Una abraçada!!!


    IRUNA Jejejeje el cervell el vaig perdre fa temps jo... intento dissimular-ho com puc, però a vegades es nota una mica :-)) Gràcies!!
    Petons!!!


    ESTRIP Doncs sí que en tinc algun més... la veritat és que sí... però m'ha costat penjar aquest :-) Necessito mentalitzar-me jeje
    Moltes gràcies i abraçades!!


    JORGELINA Lindo finde también para vos :-)
    Besotes!!


    BAJOQUETA De veritat et pensaves que era cert que se m'havia foradat el cap així com així? jejeje... amb tots els ossos, teixits i "coses" que hi tenim allí abans d'arribar al cervell :-))
    Blog de llibres? Ara hi vaig!! (ara sí que m'agafa por a mi... a veure que m'espera allí)
    Petooons!!!


    RAQUEL ¡Qué más quisiera yo! :-))
    De todos modos te agradezco muchísimo tus palabras, de verdad... lo del dedo gris un poco asquerosillo, lo admito... jejeje
    Besotes!!!

    ResponElimina
  19. M'agrada el tipus de narració,fresca,natural com la que acabes de escriure.Salutacions

    ResponElimina
  20. y lo bien que has hecho por está genial, porqué no lo sigués?

    ResponElimina
  21. Ostresss, riute'n del Kafka i del Festival de Cinema de Sitges, tu!!! Es veu que el sr Hitchcock també t'ha marcat... En fi... Felicitats, guapa!!

    (Ara, lo del dit gris està molt bé, però que s'anomeni matèria gris no vol dir que sigui necessàriament de color gris, eh???
    Tot i això, quina sang freda, tu... Ara de sobte em fas coma por...)

    ResponElimina
  22. TONI BRA Ostres, Toni!!! Moltes, moltes gràcies!!!
    Una abraçada!!!


    TÍA ELSA Pueeees... dejándolo así, cada cual puede imaginar el final que quiera jejeje ;-))
    Eres encantadora!!! :-))
    Besos!!!


    MONTSE És la meva "part obscura" :-)))
    Sí ja ho sé això de la matèria gris, donaaaaaaa!! ai, ai... En realitat era un petit i subliminal homenatge al meu admiradíssim Hercule Poirot i la seva típica frase de les "petites cèl·lules grises"
    Abraçades!!!

    ResponElimina
  23. Apalis1
    I aquesta vena una mica gore??
    És molt xulo el relat,... xò què passarà quan se t'acabin els quesitos????

    ResponElimina
  24. RITS Jejeje.
    Si us plaaaaaaaaau, quan s'acabin els quesitos, vine'm a buscar, eh? :-)))
    Petonassos!!!

    ResponElimina
  25. Em sembla un bon relat. Podries mirar d'allargar-lo una mica més, a veure què més et surt a partir d'aquesta idea. Es massa bona idea per no treballar-la més. Felicitats!! :)

    ResponElimina
  26. Ostres que bèstia ets... Saps que jo conec el cas d'una persona que sí que es va trobar un forat al cap?! I havia estat un cuc, que li havia foradat el crani i vivia al seu ecrvell... molt fort...

    ResponElimina
  27. MARTA Vols dir? :-))
    La veritat és que pot tenir cinquanta mil finals diferents i, en el fons, mai he pensat en un final dramàtic... suposo que un repartidor d'alguna cosa trucaria a la seva porta i l'ajudaria quan la veies tan trista i espantada...
    Gràcies, de veritat!!
    Petons!!!


    FINESTRETA Ostres!!! Ara m'has mort!!!
    Com pot ser això?? Però no s'adonava?... Uffff
    És ben cert que la realitat sempre supera la ficció!!
    Abraçades!!!

    ResponElimina
  28. M'alegre que, finalment, l'hages posat. Perdona el retard del meu comentari (he estat sense connexió).
    La idea del forat inexplicable al cap és bona. M'ha agradat la manera com expliques el descobriment (mantens una mica la intriga i això està bé) i, sobretot, el fet inevitable de la pèrdua de records i sentiments.
    Inevitable.

    ResponElimina
  29. JERONI MALEUFF Ai, moltes gràcies per la opinió, Sr. Mestre del gènere jeje, de veritat!!
    Això d'estar sense connexió és fomut, eh?... Ara fa un moment a mi no m'obria el blog i quasi em dóna un atac jeje
    Gràcies!!!! :-))
    Una abraçada!!!

    ResponElimina
  30. Quan jo dic que domines moltes coses,... no m'equivoco gaire!!
    Quina angoixa i angúnia m'has transmés de bon matí!!...
    Ara treure les meves conclusions d'aquest forat... Potser és que tens tantes coses interessants dins aquest cervell, que el teu cap ha deixat una petita esclenxa, perquè vagin sortin, perquè no te'ls quedis per a tu sola... Jo penso que cal que sortin i els comparteixis.I no tinguis por, no se t'acabaran... la maquineta no para mai.!!
    O sigui que no et preocupis!!...
    Ara potser t'he esgarrat la broma??
    Una abraçada.

    ResponElimina
  31. MONTSE Bon dia!!! :-))
    Nooo jejeje és clar que no "esguerres" res!! al contrari!! Els teus comentaris son sempre una manera molt positiva de començar el dia!! ;-)
    (I perdò per l'angoixa jeje)
    Moltíssimes gràcies, guapa!!
    Petons!!

    ResponElimina
  32. hola assumpta! sempre em fa molta il.lusió trobar els teus comentaris al meu blog. Més encara els últims que has deixat... què faria sense tu... jo sí que et trobaria a faltar. Però tinc sort i sempre hi ets :-). Jo tb hi sóc, encara que últimament no estic molt inspirada i no escric massa, però aquí hi vinc sempre. I ahir, vaig fer amb tu la passejada que totes dues necessitavem. A mi em va sentar molt bé, espero que a tu tb. Malgrat la pluja...
    Aquest escrit del forat...deu ser inquietant aquesta sensació de notar que se t'escapen les idees, i els records, i tot per un forat... Segons com sembla que ho puc notar, desperta i tot.
    I el repte... jo si allargo la mà, no tinc cap llibre a prop (fa massa que no llegeixo), tampoc miro gaire la tv, i l'últim deuria ser qualsevol cosa ahir a l'hora de dinar. I els projectes, últimament se m'escapen de les mans, o sigui que a les mans, diria que no en tinc cap. Espero poder-ne agafar algun aviat.
    Una abraçada ben forta, i....res, que què bé haver-te trobat :-)***

    ResponElimina
  33. BRUIXOLETA Qué maques i carinyoses son sempre les teves paraules :-))
    Sí!! A mi també em va anar genial el passeig!! I mira que a vegades em fa por sortir amb la pluja, saps? Però crec que aquesta serà una por superada :-)
    Jo també passo moltes etapes que no llegeixo!! De joveneta llegía mooooolt, mooooooooooooooooolt i tinc una germana i un marit que encara ho fan :-)) Jo tinc "etapes" :-)
    Jo, quan vaig llegir la pregunta dels "projectes" vaig pensar "i ara què poso aquí?" perque a vegades pensem (al menys jo) que la paraula "projecte" implica alguna cosa molt gran... però, no és ja un bonic projecte llevar-se cada dia i mirar de fer les coses una miqueta bé? :-))
    Gràcies!!!
    Petooooooooooooooooooons!!!

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!