Prèstec de paraules

Com a catalanoparlant que a vegades parla castellà, em trobo que hi ha paraules que expressen molt més bé el que vull dir en una llengua o l’altre. Però n’hi ha especialment dues que trobo que haurien de ser “adoptades” amb urgència.

Una és la paraula catalana VESPRE:



Quan parlo amb un castellanoparlant trobo a faltar molt aquest mot. Per mi és raríssim dir “a las ocho de la tarde” o “a las ocho de la noche” quan està claríssim que les 20.00 és el “vespre”: o sigui, més tard de la “tarda” i més d’hora de la “nit”.


Tarragona al vespre

Fins i tot, en cercles d’amics castellanoparlants s’han acostumat a que utilitzi la paraula catalana com si res i em quedi tan feliç “El partido empezará a las 8 y media del vespre”. Ja els he explicat què vol dir i ho tenen molt assumit. :-)

L’altre és la paraula castellana CARIÑO:



Jo la dic sense pensar-m’hi i l’escric sense cap vergonya “carinyo”, “carinyet” i totes les variants possibles.
Jo no puc dir que als meus nebots els hi tinc molt d’afecte (ufff!!) si està claríssim que el que els hi tinc és molt carinyo... i al meu marit no li puc dir pas “Bon dia, estimat meu” perquè em sentiria com si fos una locutora de doblatge dels primers anys de TV3, jo li dic “Bon dia, carinyo”...



En fi, que m’és igual el que diguin les normes... jo seguiré fent servir les meves paraules “deixades”