dimecres, 15 de juliol de 2009

"El compromís", per Josef K.


El mes de novembre de 2005 jo entrava amb assiduïtat a un Fòrum on, entre baralles polítiques i altres coses, de tant en tant es convocava algun concurs de relats (sense premi, les votacions les fèiem entre nosaltres) El fòrum en qüestió era d’àmbit dels països de parla castellana, per tant, els relats havien de ser en aquella llengua.

Una vegada li vaig demanar al meu marit si en volia escriure un i em va dir que sí. Li vaig preguntar amb quin nick volia que el registrés i em va dir que Josef K. (nom del personatge principal d’El Procés, de Kafka) i així ho vaig fer.

Aquest migdia li he preguntat si em deixava traduir-lo i posar-lo al blog i, després de certs dubtes inicials, l’he convençut. El relat en qüestió havia d’anar sobre una festa i no tenia límit de paraules, així que podia ser llarg. Aquest és:



EL COMPROMÍS

Aquella tarda de primers de juny li va semblar a en Franz estranyament freda. Amb les mans a les butxaques, es va aturar un instant i va aixecar la vista. El blau del cel, net de núvols, formava una volta metàl•lica, gairebé asfixiant. Va baixar la vista i els arbres se li van aparèixer plens de fulles verdes, immòbils, com en un quadre.

En Franz va sentir una aguda punxada interior. Li hauria resultat impossible dir si el dolor s'ubicava en el seu cor, en el seu fetge o en el seu estómac, o si ho sentia en tots aquests òrgans a la vegada.
Després d’aixecar-se el coll de la jaqueta va seguir avançant amb passos curts pel carrer empinat. El silenci només era pertorbat per uns ocellets que es perseguien dibuixant a l'aire unes trenes invisibles i pel llunyà udolar d'un gos.

Finalment, en Franz va arribar a casa de la Felice. L'edifici, envoltat d'un fosc jardí, semblava gris i brut, però sòlid, amb aquesta grandiositat -només aparent- que donen els anys. La reixa estava oberta. Va començar a caminar pel sender fent cruixir sota els seus peus les pedres negríssimes que el formaven i que conduïen a les escalinates de la mansió.

En Franz sentia que anava a la festa del seu compromís amb la Felice com si estigués lligat de peus i mans i empès per botxins amb el cap tapat amb un drap negre, de braços enormes i esculpits en bronze. El dolor de tot el seu cos es va concentrar de sobte en un punt situat sobre la cella esquerra.

En arribar a la immensa porta, aquesta es va obrir lentament -era, en veritat, molt pesada- apareixent finalment un homenet petit el cos del qual semblava un ou sobre el que es recolzava un cap amb forma d'ou i en el qual dos ulls com dos ous el miraven amb altivesa. Però el que més li va cridar l'atenció de l'homenet van ser els seus llargs braços que gairebé tocaven el terra. Sobre el cap d'ou, un barret de copa, tan llarg com els seus braços, li donava un aire aristocràtic i bufonesc a la vegada.

- Arriba vostè molt tard, senyor.
- No crec que aquest tipus d'apreciacions entri en les atribucions pròpies d'un majordom.
- S’equivoca el senyor. Això és molt propi del comès d'un bon majordom. El senyor Bauer, pare de la seva promesa, mai ha tingut queixa sobre el meu procedir.

Quan en Franz començava a impacientar-se pel que considerava una absurda conversa, Heinrich -així es deia el majordom- es va posar a córrer. En Franz el va perdre de vista. No obstant això, va seguir caminant cap a una llum que a penes es veia ja que, sens dubte, havia d'estar molt llunyana. Allà trobaria als amos de la casa i a la seva promesa, Felice.

La llum es trobava al final d'un estret passadís a penes il•luminat per uns canelobres situats gairebé arran de terra. A esquerra i dreta portes tancades es succeïen una rere l'altra. Unes eren altíssimes i molt estretes, en canvi altres més amples i per les que només podia entrar una persona si s'ajupia.

Mentre Franz pensava sobre les estranyes característiques de la casa –com, per exemple, en com n’havia de ser d’alt el sostre, ja que no es podia veure- per una de les portes va aparèixer Heinrich. Suant copiosament i amb el barret girat cap enrere, va dir:

- El senyor hauria de ser més considerat amb la meva edat i el meu ofici i no fer-me córrer tant. No només arriba vostè tard sinó que es distreu pel camí. En arribar a la sala on es troba la seva promesa, la senyoreta Felice, m'he adonat que no m'havia seguit i he hagut de tornar a buscar-lo.

- Ho lamento -va dir Franz- però ha estat vostè el desconsiderat amb mi al començar a córrer quan jo no sé quin és el camí correcte ni conec la casa.

Heinrich va esbossar un somriure que a Franz li va semblar comprensiu i bondadós i va començar a caminar amb pas ferm i decidit.

A Franz li va semblar que començaven a caminar en cercle i que, quan la llum que havien d'assolir s'apropava, de sobte es començava a allunyar fins a esdevenir un punt a penes visible. A més, sovint, li semblava que passaven per segona o tercera vegada per un lloc. Però això no podia ser, ja que també es va adonar que, a mesura que avançaven, les portes estaven més distanciades unes de les altres i que la seva mida s'anava uniformant.

Després de molt caminar per l'estret passadís -cada vegada ho era més- i quan en Franz, exhaust, estava decidit a seure una estona per poder dormir una mica, el nan amb forma d’ou es va aturar i va dir:

- Ja hem arribat, senyor, espero que no sigui massa tard.

Heinrich va treure de la seva butxaca una clau tan gran i pesada que resultava sorprenent que l'homenet hagués pogut portar-la al damunt sense cap defalliment. La va introduir en el pany d'una porta vella i corcada i, obrint-la sense esforç, el va convidar a passar.

Com que en Franz no es decidia, el majordom li va donar una empenta amb una força tal que el va fer caure de cara a l'habitació.

De bona gana, en Franz s'hagués abandonat a terra, rendit de cansament com estava, sinó fora per un enrenou que, si al principi semblava llunyà, es feia cada vegada més estrident. Així, no va tenir més remei que aixecar-se.

Davant els seus ulls, multitud de parelles es trobaven ballant alegrement en un immens saló del qual no es podia arribar tan sols a intuir les seves parets.

De sobte, i en un gest d'impaciència, Heinrich es va situar al davant i va començar a obrir-se pas entre la multitud.

Franz es va fixar en els rostres dels ballarins. Unes cares vermelles i botides, amb els ulls injectats d'alcohol, contrastaven amb altres pàl•lides, ploroses, gairebé cadavèriques.

L'evident estat d'embriaguesa no feia disminuir l'agilitat dels dansaires, ans al contrari, els seus moviments eren rítmics i gràcils. La música, vagament coneguda per Franz, semblava molt propera, si bé era impossible saber on es trobava l'orquestra.

De sobte, les parelles van començar a allunyar-se del lloc on Franz es trobava, deixant un buit en el que hi havia tan sols dues persones. La noia, prima, d'ulls clars i grans, amb els cabells recollits en un petit monyo, no era altra que Felice.

Felice, la seva promesa, ballava embadalida, fixa la seva mirada en els ulls de la seva parella. Per sorpresa d’en Franz, l'home era un ancià alt i geperut, d'una corpulència sorprenent, que ballava amb una agilitat juvenil i vigorosa i que portava amb estil a la Felice.

- Ja li vaig dir al senyor que s'havia retardat molt. La festa del seu compromís va començar sense vostè. La senyoreta Felice no va voler esperar-lo a vostè més i va començar a beure i beure com tots els convidats. El senyor Kramm va ser molt amable amb la senyoreta Felice i, completament begut -si bé, degut a la seva avançada edat, va saber mantenir sempre la dignitat- la va demanar en matrimoni. La senyoreta Felice va acceptar després d'aconseguir el consentiment dels seus pares, que ja s'han retirat a descansar.

Franz va mirar al seu voltant i es va trobar només amb Heinrich que seguia parlant si bé ja no podia entendre'l. La sala, ara buida, semblava insignificant i vulgar. Per la porta de la cantonada va veure com Felice, abraçada a la cintura de l'ancià Leviatan, desapareixia per sempre.

- Segueixi’m, el senyor. Ja no fa vostè res aquí.

En Franz va obeir. Per la mateixa porta per la qual havia entrat -s'hi havia fixat bé-va sortir i es va trobar ja al carrer, il•luminat pobrament per un somort fanal. Franz es va girar i va veure Heinrich que li donava la mà i somreia. Franz va riure també i la seva rialla va ressonar al carrer com un tro llunyà.

Aviat començaria a ploure.


NOTA IMPORTANT: Malgrat haver utilitzat uns noms reals, la història és, òbviament, total i absolutament fictícia.


Franz Kafka amb la que va ser la seva promesa, Felice Bauer.


Felice Bauer.

31 comentaris:

  1. Texto en castellano (en este caso, es la versión original):

    El mes de noviembre de 2005 yo entraba con asiduidad en un Foro donde, entre peleas políticas y otras cosas, de vez en cuando se convocaba un concurso de relatos (sin premio, las votaciones las hacíamos entre nosotros) El foro en cuestión era de ámbito de los países de habla castellana, por lo que los relatos tenían que ser en esa lengua.

    Una vez le pedí a mi marido si quería escribir uno y me dijo que sí. Le pregunté con qué nick quería que le registrara y me dijo que "Josef K." (nombre del personaje principal de "El Proceso", de Kafka) y así lo hice.

    Esta tarde le he preguntado si me dejaba traducirlo al catalán y ponerlo en el blog y, tras ciertas dudas iniciales, la he convencido. El relato en cuestión tenía que ir sobre una fiesta y no tenía límite de palabras, así que podía ser largo. Este es:


    "EL COMPROMISO", por Josef K.:

    Aquella tarde de primeros de junio le pareció a Franz extrañamente fría. Con las manos en los bolsillos, se detuvo un instante y levantó la vista. El azul del cielo, limpio de nubes, formaba una bóveda metálica, casi asfixiante. Bajó la vista y los árboles se le aparecieron repletos de hojas verdes, inmóviles, como en un cuadro.
    Franz sintió una aguda punzada en su interior. Le hubiera resultado imposible decir si el dolor se ubicaba en su corazón, en su hígado o en su estómago, o si lo sentía en todos esos órganos a la vez.
    Tras subirse el cuello de la chaqueta siguió avanzando con pasos cortos por la empinada calle. El silencio sólo era perturbado por unos pajarillos que se perseguían dibujando en el aire unas trenzas invisibles y por el ladrar lejano de un perro.

    Al fin Franz llegó a la casa de Felice. El edificio, rodeado de un oscuro jardín, parecía gris y sucio, pero sólido, con esa grandiosidad -solo aparente- que dan los años. La verja estaba abierta. Empezó a andar sobre el sendero haciendo crujir bajo sus pies las piedras negrísimas que lo formaban y que conducían a las escalinatas de la mansión.

    Franz sentía que iba a asistir a la fiesta de su compromiso con Felice como si estuviera atado de pies y manos y empujado por verdugos con la cabeza tapada con un trapo negro, de brazos enormes y esculpidos en bronce. El dolor de todo su cuerpo se concentró de pronto en un punto situado sobre su ceja izquierda.

    Al llegar a la inmensa puerta, ésta se abrió lentamente -era, en verdad, muy pesada- apareciendo al fin un hombrecillo pequeño cuyo cuerpo parecía un huevo sobre el cual se apoyaba una cabeza con forma de huevo y en la que dos ojos como dos huevos le miraban con altanería. Pero lo que más le llamó la atención del hombrecillo fueron sus largos brazos que casi tocaban el suelo. Sobre la cabeza de huevo, un sombrero de copa tan largo como sus brazos le daba un aire aristocrático y bufonesco a la vez.

    - Llega usted muy tarde, señor.
    - No creo que este tipo de apreciaciones entre en las atribuciones propias de un mayordomo.
    - Se equivoca el señor. Eso es muy propio del cometido de un buen mayordomo. El señor Bauer, padre de su prometida, nunca ha tenido queja sobre mi proceder.

    ResponElimina
  2. (sigue...)


    Cuando Franz empezaba a impacientarse por la que consideraba una absurda conversación, Heinrich -así se llamaba el mayordomo- echó a correr. Franz le perdió de vista. No obstante, siguió andando hacia una luz que apenas se divisaba ya que, sin duda, debía estar muy lejos. Allí encontraría a los dueños de la casa y a su prometida Felice.

    La luz se encontraba al final de un estrecho pasillo apenas iluminado por unos candelabros que se encontraban casi a ras del suelo. A izquierda y derecha puertas cerradas se sucedían una tras otra. Unas eran altísimas y muy estrechas, en cambio otras más anchas y por las que sólo podía entrar una persona si se agachaba.

    Mientras Franz pensaba sobre las extrañas características de la casa -como por ejemplo, en lo alto que debería ser el techo, si bien no podía verse- de una de las puertas apareció Heinrich. Éste, sudando copiosamente y con el sombrero ladeado hacia atrás, dijo:

    - El señor debiera ser más considerado con mi edad y mi oficio y no hacerme correr tanto. No sólo llega usted tarde sino que se distrae por el camino. Al llegar a la sala donde se encuentra su prometida, la señorita Felice, me he dado cuenta que usted no me había seguido y he tenido que regresar a buscarle.
    - Lo lamento -dijo Franz- pero ha sido usted el desconsiderado conmigo al echar a correr cuando yo no sé cuál es el camino correcto ni conozco la casa.

    Heinrich esbozó una sonrisa que a Franz le pareció comprensiva y bondadosa y echó a andar con paso firme y decidido.

    A Franz le pareció que empezaban a andar en círculo y que, cuando la luz que debían alcanzar se acercaba, de pronto empezaba a alejarse hasta convertirse en un punto apenas visible. Además, a menudo le parecía que pasaban por segunda o tercera vez por un sitio. Pero esto no debía ser así, ya que también se dio cuenta que, conforme avanzaban, las puertas estaban más distanciadas unas de otras y que su tamaño se iba uniformando.

    Después de mucho andar por el estrecho pasillo -cada vez lo era más- y cuando Franz, exhausto, estaba decidido a sentarse un rato y poder dormir algo, el enano ahuevado se detuvo y dijo:

    - Ya hemos llegado, señor, espero que no sea demasiado tarde.

    ResponElimina
  3. (sigue...)


    Heinrich sacó de su bolsillo una llave tan grande y pesada que resultaba asombroso que el hombrecillo hubiera podido llevarla consigo sin el menor desfallecimiento. La introdujo en la cerradura de una puerta desvencijada y carcomida y, abriéndola sin esfuerzo, le invitó a pasar.
    Como quiera que Franz no se decidía, el mayordomo le propinó un empujón con una fuerza tal que le hizo caer de bruces en la habitación.

    De buena gana, Franz se hubiera abandonado en el suelo, rendido de cansancio como estaba, sino fuera por un alboroto que, si al principio parecía lejano, se hacía cada vez más estridente. Así, no tuvo más remedio que levantarse.
    Ante sus ojos, multitud de parejas se encontraban bailando alegremente en un inmenso salón del que no se podía alcanzar siquiera a intuir sus paredes.

    De pronto, y en un gesto de impaciencia, Heinrich se colocó delante y empezó a abrirse paso entre la muchedumbre.
    Franz se fijó en los rostros de los bailarines. Unas caras rojas y abotargadas, con los ojos inyectados de alcohol, contrastaban con otras pálidas, llorosas, casi cadavéricas.
    El evidente estado de embriaguez no hacía disminuir la agilidad de los danzantes, antes al contrario, sus movimientos eran rítmicos y gráciles. La música, vagamente conocida para Franz, parecía muy cercana, si bien era imposible saber dónde se encontraba la orquesta.

    De pronto, las parejas empezaron a distanciarse del lugar donde Franz se encontraba, dejando un hueco en el que permanecía tan sólo una pareja. La chica, delgada, de ojos claros y grandes, con el pelo recogido en un pequeño moño, no era otra que Felice.
    Felice, su prometida, bailaba embelesada, fija su mirada en los ojos de su pareja. Para asombro de Franz, el hombre era un anciano alto y jorobado, de una corpulencia asombrosa, que bailaba con una agilidad juvenil y vigorosa y que llevaba en volandas a Felice.

    - Ya le dije al señor que se había retrasado mucho. La fiesta de su compromiso empezó sin usted. La señorita Felice no quiso esperarle a usted más y empezó a beber y beber como todos los invitados. El señor Kramm fue muy amable con la señorita Felice y, completamente bebido -si bien, debido a su avanzada edad, supo mantener siempre la dignidad- la pidió en matrimonio. La señorita Felice aceptó tras conseguir el consentimiento de sus padres, que ya se han retirado a descansar.

    Franz miró a su alrededor y se encontró solo con Heinrich que seguía hablando si bien ya no podía entenderle. La sala, ahora vacía, parecía insignificante y vulgar. Por la puerta de la esquina vio como Felice, abrazada a la cintura del anciano leviatán, desaparecía para siempre.

    - Sígame, el señor. Ya no hace usted nada aquí.

    Franz obedeció. Por la misma puerta por la que había entrado -se había fijado en ella bien- salió y se encontró ya en la calle, iluminada pobremente por una mortecina farola. Franz se giró y vio a Heinrich que le tendía la mano y sonreía. Franz se rió también y su carcajada resonó en la calle como un trueno lejano.
    Pronto empezaría a llover.


    NOTA IMPORTANTE: A pesar de haber utilizado unos nombres reales (los de Franz Kafka y su prometida), la historia es, por supuesto, total y absolutamente ficticia.

    ResponElimina
  4. Pots estar contenta que el tu mart escrigui relats amb tanta precisió, ara no vulguis portar-loa la Bajoqeta, a no ser que et diexi fer-lo per entregues... M'agradaria obriries la porta als qe ens agradaescriure una mica llaguet.
    Felicita al teu ministre J.Lluis,
    Per què no s'hi dedica?Anton.

    ResponElimina
  5. Desconec la història personal de Kafka, així que no sé què hi pot haver de veritat i què de fals en el relat, però d'alguna manera m'ha recordat a allò que vaig fer amb els personatges del senyor dels anells, crear una història paral·lela.

    És un gran relat, al més pur estil Kafka, la veritat, fins i tot el títol seria Kafka, i la manera d'explicar i la trama delirant també. Jo només he llegit La metamorfosi, eh, però sempre m'ha quedat pendent, i ara m'heu fet venir ganes de tornar-me a endinsar en el món d'aquest boig, amb perdó.

    ResponElimina
  6. Està molt ben escrit, un bon regal per començar el dia.
    Una abraçada

    ResponElimina
  7. Absolutament Kafkià, no m'estranya que en sigui fan del Franz en Josep. Si el conte hagués acabat malamament, per exemple que el convidats haguessin sigut dimonis i s'emportessin a Franz per una porta cap a l'infern, pot ser seria més propi de Lovecraft, o si haguessin sigut una secta que el sacrifiqués en un ritual mil·lenari podria ser més bé del Poe. En tot cas es boníssim.
    Records al Josep :)

    ResponElimina
  8. El Franz aquest ja sabia el que es feia. Ja en trobarà una altra! M'ha agradat l'ambientació i el desenvolupament de la història.

    ResponElimina
  9. Abans que anés a Praga, desconeixia bastant qui era en Kafka. No m'havia llegit mai res i ningú me n'havia parlat mai, i com que de llibres no en llegeixo gaires, doncs aquí la meva incultura. Ahir mateix em vaig comprar la metamorfosis, que tothom ho recomana.
    Després de Praga, se m'ha despertat un interès especial cap a aquest personatge, sobretot per la seva importància que té a la seva ciutat i que jo he pogut comprovar amb sorpresa. És un regal que el teu marit escrigui aquesta historieta. Gràcies!!!

    ResponElimina
  10. Molt bon dia i moltíssimes gràcies a tots els que llegiu el relat! :-) Ja sé que és molt llarg, però a mi m'agrada molt i per això li vaig demanar :-))


    REBAIXES Moltíssimes gràcies, Anton!! :-))
    Ja m'agradaria a mí que s'hi dediqués jejeje
    Quan ens toqui una travessa o la primitiva, t'asseguro que deixa la feina actual i es posa davant la llibreta a escriure i escriure (sempre ho fa a mà) :-)
    En quant a la llargada dels textos, doncs trobo que un relat pot ser bo independentment de la seva llargada :-)
    És cert que en un escrit llarg pots trobar molts més detalls, moltes més coses que et completin una història, però saber escriure un relat curt i condensar en poques paraules quelcom que et transmeti sensacions també té molt mèrit :-)
    De fet, ja he enviat un relat seu al blog dels 365 contes de la Bajoqueta i només té unes 140 paraules!! (si el vols llegir, sortirà el dia 23) Podriem dir que són dos estils diferents, però amb mèrit tots dos. Per exemple, en poesia, si es bo, tant em pot agradar un sonet amb 14 versos que un haikú amb 3 :-))
    Però bé, que a mi em fa molt, molt feliç que aquest t'hagi agradat tant jejeje
    Abraçades!!!


    XEXU Estic contentíssima que t'agradi! :-))
    La història personal de Kafka és bastant dramàtica. Jo la sé per en Josep Lluís que en coneix un munt de detalls.
    Al relat no hi ha res de cert jeje tot és absolutament inventat i... caram! tens raó amb això que has dit de la història paral·lela: agafar uns personatges existents i inventar :-))
    Per cert, mira quina parella tan rara som jajajaja ell súper seguidor de Kafka i jo de Van Gogh, tots dos qualificats de "bojos"... però dos artistes de cap a peus :-))
    Jo també només he llegit la Metamorfosi, dues o tres vegades i ara llegiré "El Procés" i és que aquí a casa tenim un prestatge amb llibres de Kafka i una foto seva i tot en un petit marc!!... això va ser un detallet-broma meu jiji... com els fans de música que tenen un petit bust d'en Beethoven damunt del piano :-)))
    Abraçades!!!


    McABEU Moltes gràcies!! :-))
    Ja feia temps que anava al darrera de publicar alguna coseta seva i, tot i que em va costar una mica de convèncer-lo, al final estava content de veure com havia quedat la traducció i la reconeixia ben fidel a la seva idea :-))
    Abraçades!!!


    ANGLE Moltes, moltes gràcies :-))
    M'alegra molt llegir el teu comentari, ja que no recordo si tu ja vas llegir aquest relat fa anys en la seva versió en castellà o era poc abans que comencessis a entrar "per aquells móns" :-)
    I tant que li donarè records de part teva al meu Josef K. jejeje
    Això que has dit d'Absolutament kafkià li agradarà molt :-))
    Abraçades!!!


    P-CFACSBC2V Moltíssimes gràcies!! :-))
    Va començar a escriure com una continuació a aquest relat, però crec que es va quedar sense acabar. Així sabriem si en troba una altre... o no jejeje
    Li preguntaré :-))
    Abraçades!!!


    INSTINTS Bon dia, guapa!! :-))
    A veure si et passarà com a mi amb Van Gogh i començaràs a llegir coses d'ell i et faràs "fan" absoluta. El bon record d'unes vacances és la millor manera d'agafar il·lusió per alguna cosa, justament com em va passar a mí :-))
    Espero que t'agradi La Metamorfosi!! Llegeix-lo amb molt de carinyo i ja ens ho diràs, eh? :-)
    Petons!!!

    ResponElimina
  11. Ohhh quina gran decepció al final pobre, si al final tenia raó el majordom que havia arribat tard :(

    Molt ben escrit! Ja li pots dir!

    I no podrem posar-lo perquè fa 3 ó 4 contes. Haurem de fer un altre blog amb més de 365 paraules :)

    No és el cas perquè este està molt ben escrit, però la llargaria no sempre assegura l'èxit. Tenim al Jesús que mos fa uns contes curtets normalment i que enganxen a tothom :)

    Pos això, felicita'l que ho va fer molt bé!

    ResponElimina
  12. m'ha agradat molt. Aquí hi ha gat amagat, segur. Potser és que en Josefk ja no n'estava convençut de casar-s'hi eh. En fi, un rerefons per pensar-hi.

    ResponElimina
  13. BAJOQUETA Amb la quantitat de passadissos que van haver de caminar per dins la mansió era normal arribar tard :-))
    Jo també crec que hi pot haver bons relats tant si són llargs com si són curts. És cert que un relat llarg et permet trobar més descripcions, converses i tota mena de detalls i hi has de dedicar més estona per escriure'l, però un bon relat curt té el mèrit de poder-te atrapar en poques paraules. A mi m'agraden de les dues maneres :-))
    Petons!!!


    ESTRIP Moltíssimes gràcies!! :-))
    Jo penso igual que tu jeje... Ja des del principi s'observa que no hi va massa convençut, es sent com lligat de peus i mans: mala cosa per anar a la festa del propi compromís ;-))
    A vegades el subconscient ens està dient moltes coses :-)
    Abraçades!!!

    ResponElimina
  14. Quina parella de bons escriptors entre tu i el teu marit!
    Has fet bé de convence'l perquè et deixés penjar-lo al teu bloc.

    No es pot arribar tard...

    Adéu!

    ResponElimina
  15. Ostres Assumpte que interessant aquesta entrada. A l?abril vaig estar per Praga però aquesta història no la vaig coneixer.
    Bé donar-te les gràcies per ser sempre la primera en comentar les meves fotos.
    Gràcies des del cor.

    ResponElimina
  16. Recordaba el lenguaje cuidado y las precisas descripciones, pero ahora me ha parecido más largo, más minucioso, ¿seguro que es la misma versión?
    Por supuesto, sigue siendo un relato más que notable, sin dejar de lado la influencia obvia de su autor favorito, de repente ese mayordomo ahuevado me ha hecho pensar en algún siniestro personaje de Alicia en el país de las maravillas.
    Besos.

    ResponElimina
  17. Quina bona trobada aquesta!!!
    Un relat "autènticament" Kafkià.
    Si en te més, ja li pots dir que de tan en tan et deixi posar-ne algun per aquí.
    Felicitats, a "ma, o a màquina", però que no deixi d'escriure.
    ;)

    ResponElimina
  18. M'afegeixo ales felicitacions que he llegit als comentaris. Un relat kafkià i surrealista molt bo.

    ResponElimina
  19. Hola Assumpta!
    Bon escrit. Una parella artística!
    "El Procés"...boníssim; un dels meus llibres preferits.
    salutacions
    Sílvia

    ResponElimina
  20. Que buen relato, dele a tu esposo que me ha encantado! y que lo felicito, tía Elsa.

    ResponElimina
  21. Ohh Està molt bé. Quina parella tan literària!
    Com a mi també em dóna per escriure llarg, no se m'ha fet gens llarg. A part, ha estat molt bé el final. I el principi. El conjunt vaja!

    Reconeixeré públicament que mai no he llegit Kafka, excepte algun tall de La metamorfosi a escola. Hauré de fer-ho algun dia :)

    ResponElimina
  22. Va bé de tant en tant comptar amb col·laboradors al blog, eh?
    ;-)
    Felicita al teu marit perquè està molt ben escrit (he llegit mitja versió traduïda fins que he canviat a la versió original sencera, però no t'enfadis, que imagino que la traducció està bé, eh?)
    ;-)

    ResponElimina
  23. Us vull donar les gràcies de nou a tots els que esteu deixant el vostre comentari.
    Sé que és un relat llarg i que molta gent va amb presses i no té massa temps per llegir-ho tot, per això valoro molt més cada opinió que s'ha deixat.
    Ja feia temps que anava al darrera de publicar alguna coseta escrita per ell i fins ahir no m'hi vaig posar tossuda, així doncs aquest és un post molt especial per a mi :-) Gràcies
    !!


    ALBERT Moltes gràcies, Albert, de tot cor!!
    No, no es pot arribar tard... però tu no hi arribes mai, sempre passes i regales els teus comentaris amables :-))
    Abraçades!!!


    MARCEL·LA No, no, clar que no la coneixies aquesta història!! Que és inventada!! És un relat que va escriure el meu marit :-))
    Tens unes fotos molt maques sempre, és un plaer per a mi passar a veure-les i deixar-hi un petit comentari :-))
    Petons!!!


    TERESA CAMESELLE Yo también recuerdo tus bonitas palabras comentando el relato ya entonces :-))
    Sí, es el mismo, así de largo era ya. Sólo cambiamos dos palabras: El original decía que los pajaritos "trazaban" trenzas y, como quedaba cacofónico pusimos "dibujaban" y otra que ahora no me acuerdo (¡y fue ayer! ¡ay, ay!) pero fueron eso, dos palabras. Así pues tiene el mismo número de frases, párrafos... Clavadito :-))
    Si buceas en el Foro, buscando por el nick "Josef K." aún sale allí puesto.
    Muchas gracias, guapa!! :-))
    Besos!!!


    -ASSUMPTA- Moltes gràcies :-))
    A mà, a mà... té un munt de llibretetes repletes d'escrits de diferentes coses, anotacions, coses seves. A més, com a casa l'ordinador sempre està ocupat, doncs ell ja considera que és meu :-)
    El dia 23 en surt un de curtet seu al blog dels 365 contes de la Bajoqueta i ja li he demanat per traduir-ne un altre per posar-lo aquí. També és bastant llarg però no tant com aquest... però deixaré passar unes setmanetes :-))
    Petons!!!


    CARME Mil gràcies també a tu, de veritat. Estic molt contenta que us agradi!! I ell també jejeje que està tot il·lusionat amb una resposta tan bona :-))
    Petons!!!


    SÍLVIA Jajajaja m'ha fet gràcia això de la parella artística :-)) Gràcies!!
    Què bé!! Algú que li agrada El Procés!! Jo el vull llegir aviat. El tinc a la meva llista :-))
    Petons!!!


    TÍA ELSA Mil gracias, guapísima!! Sin duda se lo digo :-) Mejor aún, me voy encargando de que lea los comentarios y está bien contento con una respuesta tan buena :-)
    Besos!!!


    KHALINA La llargada era el que em feia més por, però veig que força gent s'ha animat a llegir-lo i estic molt contenta!! Moltes gràcies :-))
    Tu potser tens excusa per no haver llegit a Kafka, però jo tinc un marit que li encanta i tinc a casa un prestatge plè de llibres escrits per ell o que parlen d'ell i només he llegit La Metamorfosi jeje... això sí, dos o tres vegades (dos segur)
    Petons!!!


    ELS DEL PiT Holaaaaaaa!!! Com va el Mozilla? :-))
    Moltes gràcies per les teves paraules :-)
    Ah, i entenc perfectament que t'hagis passat a la versió original jajaja
    De fet, jo sóc de les que s'han llegit "La sombra del viento" y la "Catedral del mar" en castellà perquè els seus autors les van escriure en castellà i, dominant la llengua veïna com la domino, doncs sempre prefereixo la versió original. Altra cosa seria que els autors s'haguessin traduït a sí mateixos. Llavors, sense dubte, hagués triat la catalana :-)
    En aquest cas, t'has decantat per la versió original (tot i que la traducció és de categoria, eh? jajaja) i em sembla perfecte!!
    Per cert... per quant un conte vostre al 365-contes de la Bajoqueta? Ai, ai... vinga a fer deures!! :-))
    Abraçades x 2 !!!

    ResponElimina
  24. És veritat que és millor poder llegir les coses en la llengua que foren parides, i taaant!

    Ja vaig demanar reserva pel dia 6 de gener de 2010 (tirant llarg per no haver d'estressar-me...)

    PS: Si ja em costa trobar forats per escriure al PiT, imagina...
    ;-)

    I el firefox va de conya, eh?
    :-)

    ResponElimina
  25. Ja li pots dir al teu marit que pot seguir deixant que publiquis cosetes seves! Bon relat, he patit i tot!

    Assumpta, jo també vull el que tu dius al comentari, però els dirigents no són com cal, ja sé que cap ho és i que eñ joc de les cadires és arreu, però crec que amb el president Pujol això no haguera passat, m'entens?

    ResponElimina
  26. Molt ben escrit, i com s'ha dit per aquí, amb algun toc kafkià... :) Felicita el teu marit!!!

    ResponElimina
  27. ELS DEL PiT No m'ho puc creure!! Algú amb tanta creativitat com tu!! Jo ja n'he enviat CINC!! Publicats 3 i els altres dos en llista d'espera...
    Ueeeeee!! M'alegra molt, molt que et vagi bé el Firefox! ;-))
    Abraçades x 2 !!!


    ZEL Jejeje ja li he dit!! Moltes gràcies, de veritat, està molt content amb totes aquestes opinions positives :-))
    Ai en Pujol!! Aquell sí que va ser un gran President de la Generalitat!!
    Petons!!!


    MA-POC Moltes gràcies!! Ostres, estic molt contenta, de veritat... sé que és llarg i se li han de dedicar uns minutets, per això us ho agraeixo tant :-))
    Abraçades!!!

    ResponElimina
  28. Ostres, quina por que ha de fotre en Kafka allà posat... mira, no és que m'importi massa l'aspecte físic, però guapo, el que es diu guapo, no era el tio. I mirada tendra i afable tampoc no la tenia...

    M'agrada això de les aficions que teniu, idolatrar un personatge, això està molt bé. Jo crec que no sento devoció per ningú així. Però mira-ho per un altre cantó, per sentir admiració per algú ha de ser un geni, i els genis són bojos, o s'hi tornen, o es fan els bojos. Però si són genis és precisament perquè no són persones normals.

    ResponElimina
  29. XEXU Jajaja no fa cap por, de veritat! :-)
    És una foto en que està quasi amb un esboç de somriure. De fet, pobre home, era molt desgraciat, per això podia semblar que tenia aquesta mirada d'enfadat, però crec que era bona persona (no el conec tan bé com a en Vincent, eh? però si Josep Lluís ho diu, jo m'ho crec jejeje)
    Com que no sens devoció per ningú així? Que me'n dius dels d'Antònia Font? (val... era un intent... jeje)
    No ho podria qualificar com a idolatrar un personatge :-) Per a mí en Vincent és aquell amic a qui tot li surt malament i que ningú creu en ell, que va de patacada en patacada, però jo sempre li dic "va, no pateixis, jo sé que tu vals molt!!" i el defenso, i explico totes les coses bones que tenia i llavors imagino que ell ja no es sent tan desgraciat... (i crec que a Josep Lluís li passa quelcom semblant amb en Kafka) :-)
    Aquesta resposta la veuen en un manicomi i m'ingressen demà mateix :-) però suposo que ja només la veuràs tu o en Sergi del PiT que sempre apareix perquè té connexions a tot arreu ;-))
    Abraçades!!!

    ResponElimina
  30. FELICITATS a l'autor!!!!!! m'ha fet viure aquest relat i m'ha fet pensar en els mals sons que tenia quan era petita, quan alguna cosa m'angoixava :)

    ResponElimina
  31. AIGUA Mil gràcies!! :-)) Acabo de llegir en veu alta el teu comentari perquè ell el senti jajaja... Està content :-) Li ha fet molta gràcia veure que tanta gent l'havia llegit i que tenia uns comentaris tan bons :-)
    Petons!!!

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!