Las tres velas (Relats Conjunts)

Las tres velas, Joaquín Sorolla, 1903
Escrit a partir d'una nova proposta de Relats Conjunts

Avui era un dia de molta feina per a la senyora Baronessa de Pratsmesalts del Capdemunt. Com ella mateixa deia, amb la humilitat que la caracteritzava, aconseguir que a la Mansió tot anés a l’hora i funcionés com un bon engranatge, requeria esforç i dedicació constants.

Després de l’excel•lent esmorzar -consistent en torrades amb mantega i melmelada de gerds, galetes casolanes, pastís de ronyó, llonzes de cansalada fregida, ous ferrats, dues llesques de pa amb tomàquet i pernil, suc de taronja i una tassa de te- havia parlat amb la cuinera per deixar llestos els menús de tots els àpats de la setmana. Una gran responsabilitat, sense cap dubte, doncs havien de pensar no tan sols en els plats principals sinó també en cada una de les salses i acompanyaments.

Un cop acabada aquesta tasca, havia tingut una entrevista amb el majordom perquè passés la llista al jardiner de totes les fruites i verdures que la cuinera havia dit que s’haurien de menester. I és que, com dic, portar una casa com aquella no era gens fàcil. Coordinació i disciplina: aquests eren els seus principis per fer que tot rutllés bé.

Ara que s’apropava l’estiu, s’havia de fer canvi d’armaris i la governanta va ser la següent a parlar amb ella i a rebre les ordres precises per transmetre a les serventes de com recollir les catifes, airejar mantes i rentar cortines.

Per avui ja tan sols faltava aquell detall “tan seu”... allò que no a totes les cases es feia però que per a ella era indispensable: El canvi de quadres. Per això parlava amb el secretari personal del seu marit.

I és que, sistemàticament, des de feia molts anys, en arribar el mes de juny, el quadre de Sorolla que presidia la gran Sala d’estar on la senyora brodava i llegia totes les tardes (bé s’ha de reposar, quan un treballa tant durant el dia), era canviat pel que hi havia al despatx principal del senyor Baró. La raó era que a la senyora baronessa aquella obra d’art “li feia calor”... “Només veure aquestes dones amb aquests mocadors al cap i aquests vestits tancats fins al coll, és que m’ofego" -deia- "No ho puc suportar. Quina època tan lletja l’estiu!”.

Al senyor Baró, un tros de pa, ben orgullós de com en duia de bé la casa la seva senyora, no li feia pas res que, fins l’octubre, el Monet que habitualment lluïa a l’única paret lliure de llibres del seu despatx, anés a portar una mica d’aire fresc a la sala de la seva estimada muller, la senyora Baronessa.

L'església de Vetheuil sota la neu, Claude Monet, 1878-79