diumenge, 6 de juny de 2010

Las tres velas (Relats Conjunts)


Las tres velas, Joaquín Sorolla, 1903
Escrit a partir d'una nova proposta de Relats Conjunts



Avui era un dia de molta feina per a la senyora Baronessa de Pratsmesalts del Capdemunt. Com ella mateixa deia, amb la humilitat que la caracteritzava, aconseguir que a la Mansió tot anés a l’hora i funcionés com un bon engranatge, requeria esforç i dedicació constants.

Després de l’excel•lent esmorzar -consistent en torrades amb mantega i melmelada de gerds, galetes casolanes, pastís de ronyó, llonzes de cansalada fregida, ous ferrats, dues llesques de pa amb tomàquet i pernil, suc de taronja i una tassa de te- havia parlat amb la cuinera per deixar llestos els menús de tots els àpats de la setmana. Una gran responsabilitat, sense cap dubte, doncs havien de pensar no tan sols en els plats principals sinó també en cada una de les salses i acompanyaments.

Un cop acabada aquesta tasca, havia tingut una entrevista amb el majordom perquè passés la llista al jardiner de totes les fruites i verdures que la cuinera havia dit que s’haurien de menester. I és que, com dic, portar una casa com aquella no era gens fàcil. Coordinació i disciplina: aquests eren els seus principis per fer que tot rutllés bé.

Ara que s’apropava l’estiu, s’havia de fer canvi d’armaris i la governanta va ser la següent a parlar amb ella i a rebre les ordres precises per transmetre a les serventes de com recollir les catifes, airejar mantes i rentar cortines.

Per avui ja tan sols faltava aquell detall “tan seu”... allò que no a totes les cases es feia però que per a ella era indispensable: El canvi de quadres. Per això parlava amb el secretari personal del seu marit.

I és que, sistemàticament, des de feia molts anys, en arribar el mes de juny, el quadre de Sorolla que presidia la gran Sala d’estar on la senyora brodava i llegia totes les tardes (bé s’ha de reposar, quan un treballa tant durant el dia), era canviat pel que hi havia al despatx principal del senyor Baró. La raó era que a la senyora baronessa aquella obra d’art “li feia calor”... “Només veure aquestes dones amb aquests mocadors al cap i aquests vestits tancats fins al coll, és que m’ofego" -deia- "No ho puc suportar. Quina època tan lletja l’estiu!”.

Al senyor Baró, un tros de pa, ben orgullós de com en duia de bé la casa la seva senyora, no li feia pas res que, fins l’octubre, el Monet que habitualment lluïa a l’única paret lliure de llibres del seu despatx, anés a portar una mica d’aire fresc a la sala de la seva estimada muller, la senyora Baronessa.


L'església de Vetheuil sota la neu, Claude Monet, 1878-79

19 comentaris:

  1. Un relat molt original! Caram amb aquesta baronessa, una mica maniàtica també és. Això de canviar els quadres deu ser una d'aquestes excentricitats que només fan la gent de pasta, oi?

    ResponElimina
  2. Je, je, je... aquesta baronessa té una idea de l'estiu que em sona d'alguna cosa!

    Molt bona història, m'ha agradat molt, és divertida i "fresqueta"

    Una abraçada!

    ResponElimina
  3. M'ha agradat molt i quan he llegit que no li agradava l'estiu, he somrigut...Genial, Assumpta! Una abraçada.

    ResponElimina
  4. Ha valgut la pena esperar el teu relat....carai amb la baronessa Pratsmesalts del Capdemunt ( per cert el nom del tot escaient...una troballa...) Un relat boníssim Assumpta! ( ara vols dir que no esmorzen massa?)

    ResponElimina
  5. molt bo!!!
    ben original!
    quina feina tan dura, eh! xò crec que m'avorriria tant fent de baronessa....

    ResponElimina
  6. Estic molt contenta de que us agradi!! ;-))

    La veritat és la culpa d'aquest post és una mica d'en McABEU, doncs l'altre dia, en els comentaris al seu relat, al seu blog, em va preguntar quan escriuria el meu... La meva resposta va ser
    :

    "Ai, és que no m'inspira... Només les veig, amb aquests mocadors al cap i m'agafa una calor!! jajaja

    Mira, encara seria una idea a treballar aquesta de la calor ;-))

    3 de juny de 2010 18:10"

    ... i així mateix ho he fet!
    No sabia si us faria gràcia o pensaríeu que era una ximpleria -o les dues coses, que també pot ser jajaja- però al menys m'ha sortit una història...

    Voleu dir que esmorza molt la Baronessa? Estava a punt d'afegir-hi uns fesolets i unes prunes confitades... Com diu en XEXU, excentricitats de "gent de pasta"... Tot i que la senyora té "alguna cosa" que fa que em caigui bé
    :-DDD

    ResponElimina
  7. Un història ben fàcil de llegir i divertida, felicitats :) i un gran petó guapa!

    (per cert, la teva baronessa és millor que la Tyssen, jeje)

    ResponElimina
  8. A la senyora baronessa li passava amb el quadre d’en Sorolla el que em passa a mi amb la platja. Només veure la sorra m’imagino un desert...

    Molt on relat!

    Per cert, la melmelada era de “La Vieja Fábrica”?

    *Sànset*

    ResponElimina
  9. Amb tot el que he llegit de menjar, crec que hauré de tornar a esmorzar una altra vegada!!!

    Ei, m'ha agradat molt! He trobat a faltar que sortís un Vangogh!!! Home, és que venint de tu...

    ResponElimina
  10. Doncs jo també estic d'acord que, malgrat les excentricitats i els esmorzars massa suculents, aquesta baronessa té "alguna cosa" que fa que em caigui bé.
    Ah!, i me n'alegro molt de tenir la "culpa" d'aquest relat tan ben trobat. :-))

    P.S.: Ja has fet el 100% de la feina (i molt ben feta), jo també gairebé ja he acabat la meva i t'haig de dir que tenies tota la raó. ;-)

    ResponElimina
  11. Jo es que veig a la Emma Thompson com a baronessa, i l'Anthony Hopkins encara no ser si com majordom o baró. No definitivament pel baró millor Ian Mckellen. Un relat molt bo, jo el veig molt victorià i amb moltes possibilitats cinèfiles donada l'estructura de narració. Felicitats ^_^

    ResponElimina
  12. Fins ma tret la suor que em rajava pensant en l'entremaliat discurs que ens dictaves. Quins recursos... Preciós, preciós, preciós, Ella volia un MON NET, en vés d'un SOROLLa.de LLOROS... Anton.

    ResponElimina
  13. Bufff, amb aquests esmorzars tan complets no m'estranya que no li agradi l'estiu :-D Bon relat!

    ResponElimina
  14. Uff, quina feinada gestionar una mansió amb majordoms, cuineres i jardiners, jeje.

    Tot i que per menjar pastís de ronyó, ja em quedo a casa meva prenent llet amb kellogs.
    Adéu!

    ResponElimina
  15. La senyora baronessa mai hagués imaginat, que aquest quadre, després de la revolta camperola, penjaria al saló de l'ajuntament.

    Salut!

    ResponElimina
  16. Hermoso el relato!!!me encantan estos relatos conjuntos. Besos tia Elsa.

    ResponElimina
  17. Molt bona imaginació!!
    Quina complicació això de ser baronessa i haver de menjar tant per esmorzar i tenir tanta feina "a manar" i quadres d'estiu i d'hivern!!...
    Una abraçada.

    ResponElimina
  18. La Baronessa, és com si la conegués d'alguna cosa...jeje.

    Neni, que no havia vist les sabates!! Que xules!! Sabent que les has comprat a barcelona, hi passaré, aviam si n'hi ha per mi!! Un petonet!!

    ResponElimina
  19. El més divertit d'intentar fer un relat una mica ximplet és llegir després els vostres comentaris!! M'ho passo pipa!! :-))

    Amb el tema de l'esmorzar he rigut molt, però és que crec que, fins i tot, m'he quedat curta! A mi em sorprenen llibres d'autors britànics quan descriuen els esmorzars que aquella gent fa (clar que potser no s'ho mengen tot) :-))

    Mil gràcies per passar, llegir i comentar!! Petonassos!!

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!