dimecres, 16 de juny de 2010

Darrera estació...


Li feia por caminar molt a la vora de l’andana perquè tenia vertigen. Cada vegada que havia d’agafar el tren i la gent obstaculitzava el seu pas per la banda de la paret sentia com tota ella es posava en tensió i caminava molt insegura.

Havia visualitzat moltes vegades com queia a la via i no podia tornar a pujar.

De totes formes, aquella no era l’única forma de mort que havia vist clarament dins el seu cap. Una altre era caure per les escales que unien el seu carrer amb el que anava paral•lel de sota... Quantes vegades s’havia trencat el coll ensopegant a mig baixar-les!

Però en aquella ocasió no va ser una imatge construïda per la seva ment, aquell diumenge al vespre va caure de veritat. Un noi amb una immensa motxilla a la esquena es va girar sobtadament, donant-li un cop tan fort que la va tirar a la via just quan el tren feia la seva arribada.

Dilluns no va poder escriure l’entrada que tenia prevista al seu blog... dimarts tampoc, ni dimecres... els seus comentaris ja no apareixien als altres blogs que solia visitar.

Tres persones li van enviar correus per saber si estava bé. Una es va enfadar per no rebre resposta, les altres dues no li van donar major importància i no hi van pensar més.

Al cap d’un mes ja ningú de la xarxa es recordava d’ella.

(Foto: Estació de Reus, 23 d'agost de 2009)

29 comentaris:

  1. Penso el mateix que l'altre vegada que el vaig llegir: Segurament la frase final és un reflex completament fidedigne del que passaria en un cas així però prefereixo pensar que no, que algú la trobaria a faltar i que més enllà del primer mes encara el seu blog rebria visites de gent (d'amics) esperant alguna actualització.

    ResponElimina
  2. És un bon relat, i ja que en Mac ja ho ha dit, tampoc resulta nou per mi. Potser un dels més impactants dels teus, tant pel que li passa a la protagonista com per l'oblid en el que cau de seguida...

    ResponElimina
  3. espero que no sigui veritat, però es veritat que pot arribar a passar.
    La vida blocaire sobretot si és anònima, pot ser anònima fins al final.

    ResponElimina
  4. culló (perdó) Assumpta, quin mal rotllo...

    ResponElimina
  5. Impactant i molt real , diria jo. La vida blogaire ja les té aquestes coses però quan algú deixa el blog, vols dir que no el trobem a faltar una mica?

    ResponElimina
  6. Bufa! espero que no no ....que sigui un mal son....ei que he vist el teu experiment! i el bloc ...té una nova cara!

    ResponElimina
  7. Ostres, aquest final és inoblidable :-) Ja me'n recordava!

    A mi també em passa, de vegades, que penso que podria caure per algun lloc en passar-hi, o en una barana d'un balcó o terrat.

    ResponElimina
  8. Em va fer por l'altra vegada que el vaig llegir i avui, també. Molt bo, Assumpta. Jo, per si de cas, sempre estic lluny de la via.

    ResponElimina
  9. Hosti Assumpta ... que jo no llegeixo llibres de l'Stephen King per poder dormir tranquil!

    Dit això (i si no dormo avui la culpa serà teva): un relatasso molt bo i sorprenent. De veritat!

    ResponElimina
  10. Un relat impactant, m'ha agradat molt!
    fa pena pensar que potser sí que és cert, perquè ens coneixem d'una manera especial a la xarxa, no hi posem el cos, no ens toquem ni ens olorem ni ens sentim la veu i potser aquestes sensacions són les que es graven més a la memòria.
    De tota manera jo enyoro gent que fa temps que no llegeixo i això que sóc una nova virtual.

    ResponElimina
  11. jo tb el recordo.... i buf, recordo que em va provocar un gran desassosec, tant que reconec que no l'he acabat de llegir. avui no puc.

    espero que no et sàpiga greu.

    un petó

    ResponElimina
  12. A vegades penso què passaria si deixés d'escriure al bloc durant molt de temps sense avisar. I gairebé sempre arribo a la conclusió que si em passés alguna cosa, algun famiiar ja deixaria un comentari al bloc explicant la situació... i que el mateix farien els familiars de la resta de blocaires.

    De fet, hi ha un grup del facebook molt bo que diu algo tipus: "asesinos que actualizan el facebook de sus víctimas para que nadie sospeche". Imagina't que passés el mateix amb un bloc.
    Adéu!

    ResponElimina
  13. Ui!! Què trist!! M'ha deixat xof aquest relat.

    Tenir amics virtuals té aquesta vessant. Tampoc no tenen cap altre manera de contactar amb tu. L'important és que la gent que tens al teu voltant, que pots tocar, sí que se'n recordi de tu.

    Bon relat!

    ResponElimina
  14. Dur. És la única cosa que em passa pel cap.

    Ara, i sento contradir algun President i algun honorable. No sé si seria cert del tot. De fet, l'altra Assumpta, que ha "aparcat" el bloc -temporalment espero- encara roman en la nostra memòria i ens sap greu que no escrigui.

    *Sànset*

    ResponElimina
  15. Penso que quan perds un amic, et queda el record dels moments viscuts. I quan perds un amic blocaire et queda els moments escrits.

    Salut!

    ResponElimina
  16. Dona, jo encara recordo, i segur que molta altra gent també, molts blocs que han anat desapareixent. Desitjo que a ells, però, no els hagi passat res tan tràgic! :S Jo et recordaria... i espero que algú ens vingués a avisar de què t'ha passat!

    Saps una cosa? Jo també visualitzo moltes vegades coses lletges d'aquestes... M'ho hauré de treure del cap!

    ResponElimina
  17. Ja te vale, Assumpta! Estàs depressiva o què? Jo estic deixant-me el "Cipralex" (un ansiolític-antidepressiu prou eficaç) i em venen al cap coses com aquesta que descrius (per cert, una narracío molt bona). Encara tinc una caixeta de pastilles, si vols te les envie ;P

    Per cert: Algú sap que li passa a Joan Vecord (Ivan Roig) que fa molt de temps que no escriu en el seu bloc "Diari d'avort"? A vore si ha caigut al tren...

    Ostres, Assumpta....

    ResponElimina
  18. Quin relat més dur! Crec que sí, que ens sabria greu si algú deixés d'escriure (tan de bo no fos per aquestes circumstàncies). Espero que no fos real.

    ResponElimina
  19. Potser no hi hauran mes entrades però el que hi ha sempre quedarà. Coses que passaran sens dupte, però com més tard millor

    ResponElimina
  20. Moltes gràcies per tots els comentaris!!

    Aquest relat el vaig escriure fa uns deu mesos. Un dia em vaig adonar que tenia una tendència molt marcada a que tots els meus relats acabessin bé i vaig voler “obligar-me” a fer-ne un que acabés malament... Va ser com una mena d’exercici...

    Per fer-ho vaig haver d’utilitzar i posar totes juntes algunes de les meves pors o pensaments no massa bons (per exemple, que tinc vertigen quan passo molt a prop de la via del tren és totalment cert, o quan he de baixar algunes escales sense barana...)

    En quant al tema de l’amistat bloguera és quelcom que em pregunto moltes vegades... Hi ha moments en que crec que és una amistat real, tan certa com pot ser la de la gent que coneixes en persona... altres vegades penso que no és així i que en realitat no es pot dir amistat, encara que sí hi ha un feeling que es dóna amb determinades persones quan segueixes molt els seus blogs, hi ha gent que, no saps per què, “et cau molt bé”... i, altres vegades penso que aquest és una mica un món de mentida i que, en realitat, un cop es tanca l’ordinador, ningú es recorda de ningú...

    Evidentment, per un relat que acabés malament havia d’agafar la més pessimista de les tres visions que el meu cap va alternant ;-))

    ALBERT.- Aquest grup de Facebook m’ha deixat absolutament impressionada... No sé ni què dir... De veritat existeix un grup així? La realitat sempre supera la ficció... jajajaja

    I sí, alguna vegada he pensat que si em passés alguna cosa, m’agradaria que la meva germana posés algun comentari al meu propi blog dient el què fos... així, si algú s’interessava per mi, doncs ho podria llegir ;-)

    Abraçades generalitzades!!

    ResponElimina
  21. No el coneixiael relat, encara bo que sempre llegeixo els comentaris, per intentar no repetir-me amb el meu.... Avui m'ha anat millor que mai i no foto la pota, només felicitar-te per un relat de novela negre que ben bé ens podria passar a qualsevol de nosaltres :) Un petó gran!

    ResponElimina
  22. En un mes? No, no, no, que ja porto no sé quants dies sense internet (3) i a veure si us oblidareu de mi, eh?

    Una mica de paciència... que tornaré!

    És un bon relat, Assumpta!

    ResponElimina
  23. Hola Assumpta
    Pero que historia tan triste...
    Un beso

    ResponElimina
  24. Uf quin mal Karma :)
    jo encara passo pels blogs tancats....sempre espero que tornin.....

    ResponElimina
  25. Els blocs (potser també els blogs) ens sobreviuran. Ja podem acostumar-nos a aquesta idea...

    Tenir un fill, plantar un arbre i escriure un bloc. I a descansar eternament.

    ResponElimina
  26. Gràcies a tots pels vostres comentaris!!

    Espero no caure mai a la via del tren!! Però ja avisaré a la meva germana que si caigués faci un post especial al seu blog:

    http://perquevullunblog.blogspot.com/

    que ningú llegeix ;-)))

    Abraçades per a tots!!

    ResponElimina
  27. Que fàcil que es desaparèixer de la vida dels altres de forma sobtada.
    Quina cosa més inquietant, tenir premonicions sobre la pròpia mort. Bon relat! ^_^

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!