Un dia, utilitzant les seves estratagemes habituals, arriba a una vella granja on hi ha tres homes... Allí, entre coses senzilles, i sense que els seus amos coneguin l’immens valor de la peça, veu una calaixera Chippendale autèntica que, segons li expliquen, van comprar a la subhasta dels bens d’un granger que havia mort feia temps.
L’home, sense gairebé poder dissimular la seva emoció, els hi deixa anar una de les seves mentides, dient que aquell moble té unes potes que li serien molt útils per una tauleta que ell té... que els hi compra perquè li fan gràcia les potes i que de la resta en farà llenya. Després de negociar el preu, li venen per 20 lliures (ell ja pensa que el seu valor real pot ser de més de 20.000!!) i va a buscar la seva furgoneta, que ha deixat aparcada a l’entrada del poble, per endur-se el moble.
Quan torna a la granja s’adona que, per estalviar-li feina, els tres homes han serrat les potes i han destrossat a cops de destral la resta... perquè ho pugui fer servir de llenya, tal com ell els havia dit..."
Aquest és el petit resum d'un relat de Roald Dahl que he llegit avui. Esperava una mica més d'aquest recull de relats que, tot i estar bé, pensava que encara m'agradaria més. Malgrat tot, aquest m'ha fet tanta gràcia, que he decidit convertir-lo en post.
Thomas Chippendale (Otley, West Yorkshire, 5 de juny de 1718 - 13 de novembre de 1779) fou un dels "tres magnífics" creadors de mobiliari del segle XVIII anglès, al costat de Thomas Sheraton i George Hepplewhite. Es dedicà al disseny i a fabricació de mobles. En 1754 es va convertir en el primer del seu gremi en publicar un llibre amb els seus dissenys, anomenat Gentleman and Cabinet Maker's Director. Va tenir tres edicions el 1754, 1755 i 1762.
Al principi, Chippendale va treballar associat amb James Ranni i, més tard, amb Thomas Haig. Els seus dissenys es van fer molt populars entre mitjans i finals del segle XIX, arribant a donar nom a un estil. (Copiat de la Viquipèdia)
Estàtua de Thomas Chippendale
És que tal i com ho expliques, aquest relat és com un acudit, no? Ja li està bé al delinqüent aquest. Si no expliqués tantes mentides, li hauria sortit bé la jugada.
ResponEliminaSí, sí sembla com una mena d'acudit, però com a relat està molt ben trobat.
ResponEliminaLa mentida quan s'ajunta amb la ignorància les conseqüències són imprevisibles, encara que en aquest cas la cosa es veia venir.
ResponEliminaoh, em sap greu que en Dahl t'hagi decebut. Charlie és tan especial!!!
ResponEliminaAixò si, moltes gràcies pel relat que ens has fet, molt bo!!!! a tot porc li arriba el seu sant bernat, oi?
Que booo!!! Ja li està bé! No volia les potes? Doncs potes!
ResponEliminamolt bo......ja li està bé, a veure si apren
ResponEliminaDoncs ja li està bé per barrut! trobo que e´s un relat ben actual oi?
ResponEliminaSegurament si hagués ofert 2.000 lliures pel moble sencer els grangers li haurien venut encantats i ell encara n'hauria tret un benefici astronòmic però és el que té l'avarícia, mai n'hi ha prou i aquest afany de guany fa que ho perdi tot. M'agrada que el relat acabi bé! :-))
ResponEliminaXEXU.- El relat té trenta-una pàgines i explica altres coses. Altres "operacions" que li han sortit bé i tal... Però aquesta és la gran oportunitat de la seva vida, aquest moble és un tresor i, per haver-lo trobat probablement passi a la història... Hi ha més salsa :-)
ResponEliminaPerò el final és aquest... i, quan anava llegint, m'he imaginat que podia acabar així hehehe... quan veig que marxa i els homes es posen a parlar, a discutir sobre la calaixera pot cabre a un "cotxe" (ell no els ha dit que és una furgoneta) penso "a que li tallen les potes" juassss... però que la resta del moble el trenquin a cops de destral m'ha semblat genial :-))
CARME.- La gràcia d'aquests relats està en el final, en la forma en com s'hi arriba... es tracta de sorprendre al lector. Tot i així, no tots els he trobat d'un gran nivell. Fa anys vaig llegir un altre recull i en tenia un record tan bo, que ara m’ha semblat que era més fluixet. Però aquest està molt ben explicat i el final, encara que una mica previsible, és molt bo :-))
JPMERCH.- Jo em veia a venir que li tallarien les potes, això ho veia bastant clar... i pensava que encara ho podria restaurar, però que perdria valor i tal... però quan diuen que "fins i tot sense potes" és molt gran per ficar-la al "cotxe" (l'home no els diu que té una furgoneta) llavors m'he dit "mare meva que la destrossen"... M'ha fet riure (ostres, a en Chippendale no sé si li agradaria massa la meva reacció hehe) :-))
RITS.- No, dona, no és pot dir que m'hagi decebut :-)
Però fa anys vaig llegir un altre recull de relats seus i en tenia un record millor del que m'ha semblat ara... N'hi ha algun de més fluixet, però la veritat és que és un llibre ben entretingut :-)
Aquest m'ha fet riure i per això l'he resumit ;-))
P-CFACSBC2V.- Si!! hehehe si, de fet, jo quan veia com els anava enganyant, com els anava explicant les característiques que "demostraven" que era una peça sense valor, pensava que alguna cosa havia de passar perquè es fes "justícia" hehehe... quan he vist que marxava a buscar "el cotxe" (ell els diu això als grangers) i que ells es posen a discutir sobre si hi cabrà o no... jo he pensat "a que li tallen les potes"... i, ho admeto, ho estava desitjant :-))
GARBI 24.- Jo també ho esperava!! He tingut una alegria amb el final hehehe... no sé si això és massa bo ;-))
La llàstima és que el relat acaba justament quan explica que ja l’han destrossat i l’home torna... i no ens diu la seva reacció. Ara que aguanti amb les conseqüències de les seves mentides!
ELFREELANG.- Això de voler-se aprofitar dels demés sembla que no té una època concreta...
M'encantaria que tots els poca-vergonyes actuals trobessin alguna sorpresa d'aquest tipus! :-))
McABEU.- Sí!! hehehe Això és el mateix que jo vaig pensar, que es tractava d'un final feliç ;-)
L'home presumia per a sí mateix de ser capaç de comprar a preus extraordinàriament baixos, aquesta capacitat d'engany l'enorgullia, la disfressa d'un mossèn admirador de l'art, els seus coneixements que utilitza justament per enganyar... Hehehe imagino la cara que li deuria quedar! ;-))
Ja li està bé per avariciós!!!!!!
ResponEliminaA casa ens hem llegit 7 o 8 llibre del Roald Dahl, però potser el que va tenir més èxit va ser Matilda.
Recordo que una filla meva quan es llegia Bruixes va passar una mica de por, i és que era molt petita, però era una devoradora de llibres d'aquest autor!!!!
De la història del relat només em sap greu que es perdés un moble tan bonic de Chippendale!!! T'imagines tenir una calaixera així en una paret del menjador?
Me’n refio de la teva opinió del llibre. La sinopsi que fas del relat en concret, però, deixa un regust de bon relat.
ResponEliminaMARGARIDA.- Roald Dahl sap escriure per a diferents públics i això és molt interessant :-)
ResponEliminaUaaaaaau tenir un mobla Chippendale de veritat seria genial!! Tot i que crec que potser mel vendria (no per les potes i per llenya, eh? hehehe) sinó per un preu més "real" i em dedicaria uns quants anyets a la bona vida ;-))
ÒSCAR.- Sí, té relats molt imaginatius, amb finals inesperats... altres els veus a venir però són interessants igualment :-)
El problema és que, entre dos reculls, vaig tenir la "mala sort" que el primer em va agradar més ;-)
això és un comentari de prova, per veure si te'n puc deixar i tot torna a estar una mica normal....
ResponEliminaem sap greu que s'hagi perdut el post del Barça!!! no el vaig poder arribar a comentar!!!! xò tot i així, som campions igual!!!!