Blanc o negre... O al contrari.

Fa un parell de mesos vaig llegir un llibre amb dues narracions d’Edgar Allan Poe: L’escarabat d’or i Els crims del carrer Morgue. Tots dos molt interessants, com sempre, casos enigmàtics per a fer pensar amb pistes, deduccions i, fins i tot, jeroglífics.


El volum que vaig llegir pertany a una col·lecció que està destinada als joves, es diu “Aula literària” de la Editorial Vicens Vives, i a mi m’agrada molt perquè conté una mica de biografia de l’autor, textos auxiliars, etc. des d’un punt de vista molt interessant i pràctic.

A mi, en general, les introduccions em semblen coses molt perilloses. Algunes de les persones que es dediquen a fer-les tenen el mal vici d’omplir el seu escrit amb tantes dades que són capaços de desvetllar-te el final i quedar-se tan amples. Des de que un tal Joan Melcion, en un estudi introductori, em va aixafar “Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes”, d’en Pere Calders, ara tinc el costum de llegir totes aquestes coses "prèvies" al final. Tot i així algunes em semblen carregoses, pedants, i totalment prescindibles. En canvi, les d’aquesta col·lecció les trobo molt interessants (això sí, per si un cas, ho llegeixo després de l’obra en sí)


En fi, tot aquest rotllo ve per dir que, un dels textos auxiliars que aporta aquest petit volum és l’opinió de dues persones sobre E. Allan Poe... i no poden ser més diferents l’una de l’altre! Ho vaig trobar tant interessant que vaig pensar en fer-ne un post i, per fi, entre mandala i mandala, aquí estan aquestes dues visions sobre la personalitat de l’escriptor:

Segons R. W. Griswold:

“La passió li provocava les pitjors emocions que van contra la felicitat de l’home. No se’l podia contradir sense provocar-li un accés de còlera violent; només d’esmentar els diners les seves galtes empal·lidien a causa de l’enveja devoradora. Els dons naturals peculiars d’aquest pobre jove (la bellesa, la vivacitat i la gosadia n’emanaven com d’una atmosfera ardent) havien transformat la seva seguretat instintiva en una arrogància que convertia l’admiració del seu interlocutor en desconfiança. Era irascible i envejós, unes qualitats deplorables que s’agreujaven amb un vernís fred i un cinisme repugnant, mentre que els seus elogis s’expressaven per mitjà de riatlletes despectives. Semblava que no tenia cap escrúpol moral ni –cosa que resulta més singular en un caràcter altiu- gens o molt poc sentit de l’honor. Tenia, fins a un grau malaltís, el desig de sobresortir que vulgarment s’anomena ambició, però cap desig d’obtenir el respecte o l’afecte dels seus semblants”.

Segons Walter Lenning:

“Els descobridors de la psicopatologia moderna han demostrat que a Poe, com a ésser humà, no se li podia retreure res, moralment parlant: dit d’una manera una mica irònica, no sols havia sortit ben parat de la crítica [a que el van sotmetre els seus contemporanis als Estats Units] gràcies a les “circumstàncies” atenuants, sinó que simplement no era responsable dels seus factors hereditaris i de la psiconeurosi que en resultava. Justament, aquesta predisposició i les seves imbricacions, que en van fer un home anormalment desgraciat i sempre turmentat, li van permetre de trobar uns registres genials d’expressió per a les seves angoixes i el van forçar a seguir un camí que duia -lluny de l’ambient que regnava aleshores a la seva pàtria- cap a un paisatge anímic que avui resulta plenament modern i actual.”

Això sí, he de dir que, investigant una mica per la xarxa, es veu que Poe i Griswold no es podien veure...

(Post número 20 del mes d'agost... Me'n queden tres per batre el rècord... M'agrada fer-ho. El joc aquest m'ha animat les vacances)