dimarts, 28 d’agost del 2012

Blanc o negre... O al contrari.

Fa un parell de mesos vaig llegir un llibre amb dues narracions d’Edgar Allan Poe: L’escarabat d’or i Els crims del carrer Morgue. Tots dos molt interessants, com sempre, casos enigmàtics per a fer pensar amb pistes, deduccions i, fins i tot, jeroglífics.


El volum que vaig llegir pertany a una col·lecció que està destinada als joves, es diu “Aula literària” de la Editorial Vicens Vives, i a mi m’agrada molt perquè conté una mica de biografia de l’autor, textos auxiliars, etc. des d’un punt de vista molt interessant i pràctic.

A mi, en general, les introduccions em semblen coses molt perilloses. Algunes de les persones que es dediquen a fer-les tenen el mal vici d’omplir el seu escrit amb tantes dades que són capaços de desvetllar-te el final i quedar-se tan amples. Des de que un tal Joan Melcion, en un estudi introductori, em va aixafar “Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes”, d’en Pere Calders, ara tinc el costum de llegir totes aquestes coses "prèvies" al final. Tot i així algunes em semblen carregoses, pedants, i totalment prescindibles. En canvi, les d’aquesta col·lecció les trobo molt interessants (això sí, per si un cas, ho llegeixo després de l’obra en sí)


En fi, tot aquest rotllo ve per dir que, un dels textos auxiliars que aporta aquest petit volum és l’opinió de dues persones sobre E. Allan Poe... i no poden ser més diferents l’una de l’altre! Ho vaig trobar tant interessant que vaig pensar en fer-ne un post i, per fi, entre mandala i mandala, aquí estan aquestes dues visions sobre la personalitat de l’escriptor:

Segons R. W. Griswold:


“La passió li provocava les pitjors emocions que van contra la felicitat de l’home. No se’l podia contradir sense provocar-li un accés de còlera violent; només d’esmentar els diners les seves galtes empal·lidien a causa de l’enveja devoradora. Els dons naturals peculiars d’aquest pobre jove (la bellesa, la vivacitat i la gosadia n’emanaven com d’una atmosfera ardent) havien transformat la seva seguretat instintiva en una arrogància que convertia l’admiració del seu interlocutor en desconfiança. Era irascible i envejós, unes qualitats deplorables que s’agreujaven amb un vernís fred i un cinisme repugnant, mentre que els seus elogis s’expressaven per mitjà de riatlletes despectives. Semblava que no tenia cap escrúpol moral ni –cosa que resulta més singular en un caràcter altiu- gens o molt poc sentit de l’honor. Tenia, fins a un grau malaltís, el desig de sobresortir que vulgarment s’anomena ambició, però cap desig d’obtenir el respecte o l’afecte dels seus semblants”.


Segons Walter Lenning:


“Els descobridors de la psicopatologia moderna han demostrat que a Poe, com a ésser humà, no se li podia retreure res, moralment parlant: dit d’una manera una mica irònica, no sols havia sortit ben parat de la crítica [a que el van sotmetre els seus contemporanis als Estats Units] gràcies a les “circumstàncies” atenuants, sinó que simplement no era responsable dels seus factors hereditaris i de la psiconeurosi que en resultava. Justament, aquesta predisposició i les seves imbricacions, que en van fer un home anormalment desgraciat i sempre turmentat, li van permetre de trobar uns registres genials d’expressió per a les seves angoixes i el van forçar a seguir un camí que duia -lluny de l’ambient que regnava aleshores a la seva pàtria- cap a un paisatge anímic que avui resulta plenament modern i actual.”

Això sí, he de dir que, investigant una mica per la xarxa, es veu que Poe i Griswold no es podien veure...

(Post número 20 del mes d'agost... Me'n queden tres per batre el rècord... M'agrada fer-ho. El joc aquest m'ha animat les vacances)

15 comentaris:

  1. Mmm... qui devia tenir raó dels dos? Una mica en funció de com es portés Poe amb cadascun, cosa que fa pensar que el tan dolent potser no era ell, sinó el que en parla malament. Però és clar, que si ja se sabia que no es podien veure, no es pot esperar que li anés tirant floretes...

    ResponElimina
  2. Jo també deixo les introduccions pel final...si m'agrada el que he llegit. Si no m'ha interessat ja ni me les miro.
    Curiós el post. Ja ho diuen "Tot és segons el color...

    ResponElimina
  3. introduccions? ah! vols dir aquell escrit inútil que sempre em salto dels principis dels llibres!

    ResponElimina
  4. Si que sobta aquesta "disparitat d'opinions" parlant del mateix personatge, Segurament tots dos tenen part de raó però cadascú emfatitza la part de la personalitat de Poe que més li convé pel seu discurs. :-)

    I jo, de sempre, els resums introductoris els deixo pel final (o segons com ja ni els llegeixo) ;-D


    ResponElimina
  5. Com estic molt poc literari, aprotifo el comentari per donar-te ànims per batre el teu rècord de post. Vinga, Assumpta, som-hi, tú pots!

    ResponElimina
  6. Quina emoció!! Vaig aprovar les Opos amb aquest home! Fes el que fes, va ser un geni, turmentat i pobre, que no va ser entès fins al cap d'un temps... A mi m'agrada molt, com el Henry James de "Otra vuelta de tuerca".

    ResponElimina
  7. suposo que aixo passa una mica amb tothom, segons qui parla de tu et veu d'una manera o d'una altra.

    ResponElimina
  8. M'has fet gràcia...però tens raó les introduccions són perilloses....el que passa és que moltes vegades si estan molt ben fetes ens ajuden ....és clar que jo me les acostumo a llegir al final, després d'haver llegit el llibre....
    espero que avui a la nit al Bernabeu sigui de color blaugrana!

    ResponElimina
  9. Jo he estat pensant en comprar-me algun llibre d'ell, des de que vaig veure la pel·lícula de "The Raven" en que John Cusack fa de l'escriptor i ha de resoldre una serie d'assassinats que estan basats en els seus llibres.

    ResponElimina
  10. Per temes de contemporaneïtat no vaig poder conèixer Poe però em fio més de l'opinió de Griswold. A mi és un autor que m'agrada moltíssim, "L'escarabat d'or" és dels meus contes preferits, i, clar, jo també m'he empassat uns quants estudis introductoris sobre el senyor Poe i tots coincidien amb el que diu Griswold.

    ResponElimina
  11. Eso demuestra que todo es relativo y conforme el color con que se mira. En fin no deja de ser interesante opiniones tan diversas sobre una misma persona. Besos tía Elsa.

    ResponElimina
  12. XEXU.- Si et sóc sincera, imagino que tots dos tenen raó... en realitat el més probable la segona opinió podria explicar la primera :-)


    GLO.BOS.BLOG.- Veig que no sóc l'única que considera les introduccions uns "elements perillosos" hehehe
    Sí, tot és molt relatiu!!


    PONS007.- Justa la fusta! ;-))


    McABEU.- Jo d'això n'hi diria transmissió de pensaments, eh? :-P
    Tu posant un enigma sobre el llibre del que jo parlava hehehe... I mira que vaig estar a punt de posar aquell fragment!! Vaig buscar la foto i tot!! :-))
    Sí, jo també crec que tots dos deuen tenir part de raó...


    FERRAN.- Gràcies pels ànims!! Ho intento!! ;-)))


    CANTIRETA.- Eeeeei, doncs tu sí que deus ser una experta en ell!! :-)) Sembla ser que era extraordinàriament intel·ligent, un cervell privilegiat, tot i que, suposo que havia de ser una persona molt complicada...


    JOMATEIXA.- Sí, estic totalment d'acord amb això. Sobre una mateixa persona, sempre trobarem qui li veurà la part positiva i qui li veurà només allò que tingui de negatiu... Cert :-)


    ELFRI.- No ha pogut ser!! I la veritat que ens ho hem merescut... però hem pagat totes les errades en defensa, quina llàstima.
    En quant a les introduccions, doncs això, millor al final, que són perilloses :-))


    KAYRA BLACKWOLF.- Segons quins fan una mica de por, la veritat... Ara bé, aquest volum que vaig llegir jo, amb aquests dos relats, està molt bé :-))


    MBOSCH.- Sincerament, jo estic segura que el que diu Griswold és cert, el que passa que ell ho explica de forma molt dura, mentre que podríem pensar que aquesta forma de ser ve justificada precisament pel que explica Lenning :-))


    TÍA ELSA.- Exactamente... Una misma persona puede caer bien a algunos y mal a otros... En este caso, estoy segura que E. A. Poe era alguien muy complicado, pero probablemente esto era el resultado de toda una serie de problemas.
    Besos, guapa :-))

    ResponElimina
  13. Hehehe. Potser si que és un cas de transmissió de pensament perquè mira que havies tingut dies per parlar d'aquest llibre, no? :-)))

    Quan ahir al matí vaig venir aquí; primer vaig veure la foto d'E. A. Poe, després vaig llegir les tres primeres línies del teu post i a continuació... em va agafar un cobriment de cor. :-DDD
    Però clar no et podia dir res al comentari que amb els cracks que corren per la Catosfera només cal que els vagi donant pistes per resoldre els meus enigmes. Clar que, com s'ha demostrat, sense pistes també us en sortiu igual... :-DD

    ResponElimina
  14. McABEU.- He consultat la meva "base de dades" feta a mà en una llibreta, i aquest llibre el vaig llegir la primera setmana de juliol... I, ves, no sé per què em va donar per parlar-ne just quan tu vas fer l'enigma! Però el que hagués estat genial hagués estat posar el mateix text!! I pensar que el tenia a punt per posar-lo i que al final, per no embolicar-ho massa, no ho vaig posar!! :-DDDD
    Ens passen coses divertides, eh, per la catos? :-DDD

    ResponElimina
  15. De fet, ara que ja m'he recuperat de l'ensurt :-DD, et dono tota la raó. Si haguessis arribat a posar el text hauria estat una coincidència genial. :-))

    I mira quina altra casualitat, a mi em van enviar una foto de la pàgina del llibre de Poe que conté aquest text concret també a primers de juliol. Aleshores ja vaig pensar que l'utilitzaria en un enigma especial però no li vaig dir res a la persona que me'l va enviar perquè tinc sospites (bé, de fet, quasi n'estic segur) que és de les que passen sovint pel meu blog. ;-DD

    I és clar que si, a la catosfera passen coses molt divertides i, fins i tot, en passen que fan riure. ;-)

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!