L’Eric i el mandala tunejat

Estava jo aquesta tarda al Viena, aprofitant les tres horetes que em concedeixo per prendre un cafè amb llet amb gel quan m’ha passat una anècdota molt bonica. Estava sola perquè en Josep Lluís ha hagut de marxar una mica abans i...

Bé, començaré pel principi...

De tota la llista de mandales que vaig posar al post del passat dia 20 d’agost puc dir que he observat que:
- El número 8 no cal ni provar a pintar-lo, està mal fet. És bonic, però el deurien dibuixar a mà i les mides no són exactes, hi ha figures que haurien de ser simètriques i no ho són, altres que haurien de ser iguals i són de mida diferent, en fi, una llàstima.
- El número 7 és xulo, però dóna poc joc.
- El número 5 m’agradava bastant, però tenia espais molt grans als quals correspondria el mateix color i això no m’acabava de convèncer

Així que aquesta tarda he decidit tunejar el mandala 5. M’he endut un regle de fer rodones -i ratlles, clar- i hi he afegit alguns elements.

Era així:




Li he afegit alguns cercles, algunes ratlles...



I l'he deixat així:



Llavors l’he començat a pintar i, quan ja ho tenia bastant avançat, sento una veu al meu costat esquerra...
- ¡Oh! ¡Qué chulooooo! (en castellà)

Em giro i era un nen. Un nen d’uns nou o deu anys. He de dir que jo, quan pinto, em trec les ulleres. La meva vista és un desastre, de lluny no veig tres en un burro, però per pintar, amb ulleres, no trobo la distància correcta i, si me les trec, m’he d’apropar molt. Tot i així, em va millor treure-me-les... Clar, quan l’he mirat ha estat sense ulleres, així que no puc dir molt bé com era... Duia tres globus d’aquests que regalen al Viena i s’ha quedat plantat allí, mirant com jo pintava... Hem tingut, aproximadament, aquesta conversa:

- ¡Oh! ¡Qué chulooooo!
- T’agrada?
- Sí, molt!
- (Somrient) Es diu mandala.
- Sí, ja ho sé. Jo n’he pintat. Molts.
- Caram, què bé!... Com et dius?
- Eric
- Jo Assumpta
- Com “tinc un assumpte per...”?
- Hahaha, sí, però acabat en “a”. Què estàs sol?
- No, estic amb "mi iaia", abaix.
- Ah, molt bé.
- Els treus d’Internet?
- Sí, poso mandala, surten imatges i imprimeixo els que m’agraden i els pinto.

Llavors ell toca el paper i s’adona que és més gruixut que el normal. Estic segura que s’ha adonat que el retolador no fa malbé el full i per això l’ha tocat.

- Aquest paper és més...
- Sí, és més gruixut. Va més bé. Saps l’Abacus?
- Sí.
- Doncs el vaig comprar allí.

Es queda mirant el meu escampall de retoladors...

- Aquests són cars, eh?
- (Això m’arriba al cor, perquè jo sé què és que et faci il·lusió quelcom que, en un moment donat, veus que no està al teu abast) Sí, sí que són cars... però, saps què passa? Jo tinc molts anys, i quan arriba una festa, l'aniversari o el sant, altres senyores demanen altres regals, potser joies, colònies... jo demano coses per dibuixar i pintar perquè m’agrada molt. El meu marit, la meva germana, m’ho compren com a regals.
- (Somriu, ho ha entès i ho troba lògic) Ah...
- Aquí al Viena regalen llapis de colors...
- Sí, però són molt... (el seu to de veu és de "no tenen comparació amb els teus retoladors")
- Però per pintar van bé. Mira. Tinc un mandala repetit, te’l regalo. Demana els colors i el pots pintar, amb l’àvia. Vols?
- Sí!!!
- Té, t’agrada?
- Sí, moltes gràcies!!
I marxa, tot content, amb el seu mandala imprès en paper gruixut... (paper que és cartolina d’enquadernació de 160 gr/m2 de Gvarro)... I jo, també m’he quedat súper contenta de veure que a ell li feia il·lusió!

Finalment, el mandala ha quedat així:


Ahir vaig pintar el número 10:


I aquest és el 4, el que tenia repetit i que li he donat a l'Eric. Resulta que quan el pintava em vaig equivocar. Ho vaig arreglar com vaig poder però jo "sabia" que no el volia pintar així... L'anava a abandonar i a en Josep Lluís li va fer gràcia acabar-lo. Així que el vàrem fer entre els dos. El volia tornar a fer i per això el vaig imprimir de nou, però ara ja està. Ja el farà l'Eric ;-)