Quan era petita m’agradava arribar a casa per la tarda i seure al menjador, berenava i llegia o dibuixava. Però no solia fer els deures de l’escola. Em semblava injust que, desprès d’anar a classe matí i tarda, a sobre, a les “hores lliures” haguéssim d’estar fent exercicis de matemàtiques, o estudiant diferents temes de geografia, història o el que fos. He de reconèixer doncs, que quasi mai els feia.
Foto Google
A casa no es posava gaire la tele. Vull dir que es posava quan es sabia que hi havia alguna cosa interessant “a tal hora fan...” però no era d’aquelles cases en les que, sistemàticament, la tele està engegada facin el que facin, com una banda sonora de fons.
La meva banda sonora eren els meus pares parlant, la mare escoltant la ràdio mentre cosia, els meus germans corrent i jugant (la veritat és que ells “es movien” molt més que jo. Jo, asseguda a taula, amb les meves coses... ).
Però una de les meves bandes sonores preferides, una de les coses que més m’agradava sentir mentre jo feia la meva, era els meus pares dient el Rosari a la galeria, a l’habitació, o a la cuina (mentre la mare feia el sopar).
Foto Google
I és que els meus pares passaven el Rosari cada dia. I les seves veus, dient un Parenostre, un munt d’Avemaries, ... eren un so que em relaxava. Estar a la taula dibuixant, ficada al meu món i sentir de fons “El tercer misteri de goig és el naixement de Jesús a Betlem...” i ara era la veu d’ell, i ara la d’ella... la d’ell, la d’ella, Avemaria darrera Avemaria...
Si nosaltres jugàvem, o era un moment dels que volíem veure la tele, no ens feien pas callar. Anaven a alguna altre habitació on no els distraguéssim i seguien. Llavors les paraules arribaven molt fluixetes, però hi eren igual, com un embolcall protector, creant un ambient on res dolent podia passar.
I la Lletania!! M’encantava... era en llatí!! I, de sentir-la centenars de vegades, quasi me la sabia de memòria. “Santa Maria, Ora pro nobis”... i jo menjava el meu pa amb xocolata, o llegia un llibre de Enid Blyton... però de fons m’arribava la seva pregària... Mater Creatoris... Virgo clemens... Rosa mystica... Refugium peccatorum.... Regina in cælum assumpta (aquesta m’agradava molt, em feia sentir que tenia un nom preciós, jeje) i finalment, la darrera, Regina pacis.
Tot el Rosari el deien en català i la lletania en llatí... Era curiós. Fins que un dia, quan jo ja era més gran, una tieta meva (una germana de la meva mare, que és religiosa i ara ja és molt gran però havia estat missionera a l’Àfrica i a Sudamèrica) els hi va regalar com un tríptic amb la lletania en català i llavors van passar-ho a dir sempre així. Però, en el meu record de petita, sempre és en llatí.
Avui, tan sols pensar-hi, sembla que m’arriba aquella pau... :-)
Traducción al castellano:
ResponElimina"EL ROSARIO"
Cuando era pequeña me gustaba llegar a casa por la tarde y sentarme en el comedor, merendaba y leía o dibujaba. Pero no solía hacer los deberes de la escuela. Me parecía injusto que, después de ir a clase mañana y tarde, además, en las "horas libres" tuviéramos que estar haciendo ejercicios de matemáticas, o estudiando diferentes temas de geografía, historia o lo que fuera. Tengo que reconocer pues, que casi nunca los hacía.
En casa no se ponía demasiado la tele. Quiero decir que se ponía cuando se sabía que había algo interesante, pero no era de aquellas casas en las que, sistemáticamente, la tele está encendida sea cual sea la programación, como si fuera una banda sonora de fondo.
Mi banda sonora eran mis padres hablando, mi madre escuchando la radio mientras cosía, mis hermanos corriendo y jugando (la verdad es que ellos "se movían" mucho más que yo. Yo, sentada a la mesa, con las mis cosas...)
Pero una de mis bandas sonoras preferidas, una de las cosas que más me gustaba oír, era a mis padres rezando el Rosario en la galería, en la habitación, o en la cocina (mientras mi madre hacía la cena ).
Y es que mis padres pasaban el Rosario cada día. Y sus voces, diciendo un Padrenuestro, un montón de Avemarias,.., eran un sonido que me relajaba. Estar en la mesa dibujando, metida en mi mundo e ir escuchando de fondo "El tercer misterio gozoso es el nacimiento de Jesús en Belé ..." y ahora era la voz de él, y ahora la de ella ... la de él, la de ella, Avemaría tras Avemaría ...
Si nosotros jugábamos, o era un momento de los que queríamos ver la tele, nunca nos hacían callar. Iban a alguna otra habitación donde no los distrajésemos y seguían. Entonces las palabras llegaban muy flojitas, pero estaban igual, creando un ambiente de protección donde nada malo podía pasar.
¡Y la Letanía! Me encantaba... ¡era en latín. Y yo, de oírla cientos de veces, casi me la sabía de memoria. "Santa Maria, Ora pro nobis" ... y yo comía mi pan con chocolate, o leía un libro de Enid Blyton... pero de fondo me llegaba su oración... Mater Creators... Virgo clemens... Rosa mystica... Refugium peccatorum.... Regina in caelum assumpta (esta me gustaba mucho, me hacía sentir que tenía un nombre precioso jeje) y, finalmente, la última, Regina pacis.
Todo el Rosario lo decían en catalán y la letanía en latín... Era curioso. Hasta que un día, cuando yo ya era mayor, una tía mía (una hermana de mi madre, que es religiosa y ahora ya es muy mayor pero había sido misionera en África y Sudamérica) les regaló como un tríptico con la letanía en catalán y entonces pasaron a decirla siempre así. Pero, en mi recuerdo de pequeña, siempre es en latín.
Hoy, tan sólo pensar en ello, parece que me llega esa paz... :-)
Els meus pares mai resaven, de fet el meu pare era agnòstic o ateu, la veritat és que no ho tinc gaire clar. Les meves tietes sí que són super religioses i les he sentit un munt de vegades resant el rosari.
ResponEliminaquin record mes bonic
ResponEliminaaquesta pau...
un peto Assumpta maca
Que bé que puguis gaudir d'aquest record i, a través d'ell, de tants d'altres...
ResponEliminaSalut!!!
A casa meva resaven el rosari qua jo era molt petita... que això era... abans de la tele, perquè vivíem amb unes ties que sempre el resaven. Quan vam canviar de casa i ja no vam viure amb les ties, es va acabar el rosari. Però recordo les tardes a casa, tranquil·les i m'agradaven molt. Jo sí que feia els deures, a vegades em feia mandra però no volia anar a escola sens e fer-los, però sovint m'agradava fer-los. També m'agradava jugar amb la meva germana petita , tot i que ens portem 6 anys. I llegir. Dibuixar no gaire.
ResponEliminaPerò tens raó les lletanies, eren en llatí i tenien un efecte sedant.
Un record bonic que està ple de sensacions...sembla mentida com les sensacions formen part de les vivències que recordem.
ResponElimina:) :) Una abraçada
ResponEliminaJa està bé que ens arribin aquests records de tant en tant, i més si tenen el poder d'oferir pau.
ResponEliminaSincerament, encara que potser no sigui una cosa massa relaxant, em quedo amb la tele com a soroll de fons... això sí, amb qualsevol partit de futbol, que ara en fan a totes hores!
ResponEliminaAmb això que dius dels deures hi estic totalment d'acord.
Adéu!
Querida amiga: para mi el mejor momento del día era volver a mi casa después de la escuela, tomar café con leche con alguna cosita dulce que mi mamá había hecho, y ve en la tele el teleatro "el amor tiene cara de mujer" y "el capitán piluso". hasta las 19 hs. momento en que se apaga la tele y había que hacer la tarea.
ResponEliminaMis padres no eran religiosos, mi padre era socialista pero a pesar de su falta de religiosidad tenían valores y constituyeron una familia sólida. Siempre me senti protegida sobre todo por la personalidad de mi papá, siempre seguro, siempre proveedor. No obstante en casa habìa una Biblia y yo la leía y sentía que era bueno que estuviera allí. Me gustaron tus recuerdos porque además me ayudaste a volver a los mios. Besos con un gran afecto tía Elsa.
Rosaris, la meva mare, vídua des de que jo tenia tres anys,... Quants en vaig tenir que resar? Incalculable.
ResponEliminaCrec que a aquella persona la religió la feu ser un ser tranquil davant tantes adversitats com va suportar...
Ara tinc la meva mestressa que no para... jo, que us diré em recorden tantes coses en llatí, que no sabíem que volia dir i ningú ens ho traduïa mai, i les lletanies...totes.
De tant repetir, recordo que alguna vella deia més disbarats que ... ella no ho sabia.
Un bon record per recordar, aleshores ens ho ... per forçaposaven amb calçador, i després del rosari, els parenostres a tal sant, i les ave... era com una carta amb records.
A la mili a l'escola d'analfabets em feia un tip de escriure cartes per uns companys de mili de Jaén, deu o dotze i els records als seus del poble era com una lletania.
Gràcies per fer-m'ho recordar, encara que sigui una mica carca.Bona tarda. Anton.
que curiós que depèn de com vius les coses es veuen diferents...
ResponEliminaNo tinc records d'aquest tipus; tot i que la meva família (avis i pares) ha sigut i és d'anar a missa, per alguna raó el rosari no ha format mai part activa del seu catolicisme. De fet, molt poques vegades he vist algú resant-lo, francament. Està bé que et donés pau viure-ho a casa teva, i està bé que te'n doni recordant-ho :)
ResponEliminao sigui que tu eres de les que no feies els deures? dolentona. Almenys llegies Enyd Blyton, jo també, però sempre feia els deures. Dibuixar poc ja que era desastrosa.
ResponEliminaSón bonics els records d'infantesa. Els meus avis resaven el rosari, però no vivien amb nosaltres.
AIGUA_CLARA Em fa gràcia que hi hagi més gent que ho hagi sentit... Tu a les tietes, per exemple :-)) A mi em feia sentir protegida quan els escoltava dient-lo :-))
ResponEliminaPetons!!!
SARGANTANA És quasi com si em pogués veure a mi mateixa, amb l'uniforme del cole, amb les meves trenes (jejeje moltes vegades duia trenes!!), amb el berenar, o dibuixant... amb aquella sensació de calma i pau :-))
Petons!!!
EVA És un dels meus records preferits... Ostres, jajaja quasi m'entren ganes de pa amb xocolata, tancar els ulls i "escoltar" :-))
Petons!!!
CARME Probablement les teves tietes serien de la generació del meu pare :-))
A mi em sembla que a casa les altres nenes els pares no el deien jeje... per a mi era com una "particularitat" de casa meva :-))
A mi m'agradava anar a cole, però a casa m'agradava fer altres coses jejeje
Eeeeiii!! Dibuixar t'agrada ara!! Amb el paint ;-))
I sí, la lletania en llatí té quelcom molt especial :-))
Petons!!!
KWEILAN Si!! :-)) Les sensacions són part important dels records... Un so, una olor concreta i el cervell es posa en marxa ;-))
Petons!!!
CESC Jejeje molt ben rebuda!! Gràcies!! :-))
Abraçades!!!
P-CFACSBC2V Molts records meus de petita són així... També la casa on viviem em feia sentir segura (ara m'adono que era un pis molt vell i amb bastantes deficiences... però llavors, en la meva forma de veure-ho, era un castell) :-))
Abraçades!!!
ALBERT Jajaja aquest jovent!! :-PP
I si per la tele fan un programa d'aquells de cotilleos on tothom crida i es critiquen entre els famosos? Eeeecsss a mi em posen dels nervis, si canviant de canal en surt un, el canvio més ràpid!!
És clar que tinc raó amb els deures, són cosa dolenta :-)) (eps... però vaig acabar una carrera jo, eh? ara no vull donar mal exemple jajaja tu estudia... sense passar-te, però estudia!!) :-))
Abraçades!!!
TÍA ELSA ¿Tenías que hacer la tarea? Ay, ay... eras más buena que yo :-)) Yo me "escabullía" siempre que podía :-)) No es que fuese traviesa, pero me fastidiaba tener que hacer cosas de la escuela en casa :-))
ResponEliminaHay muy buena gente que no es religiosa y gente que presume de religiosa y más valdría que no lo hicieran... así que estoy segura que tus papas eran buenísimas personas... leyéndote a ti, con el cariño que pones siempre en tus comentarios, como hablas de tu familia, ya se ve :-))
Besos!!!
REBAIXES Ostres, Anton... vas perdre el pare a la mateixa edat que la meva mare va perdre la seva mare. Suposo que ha de ser molt dur...
Així tu deies el Rosari amb la mare... nosaltres no el deiem, sentiem com ells el deien :-))
Però jo recordo haver preguntat el significat d'algunas frases... m'agrada el llatí, mare de tantes llengües, i de la nostra :-))
Caram, això d'escriure cartes pels companys de la mili sembla quasi de pel•lícula :-))
I no són records "carques", tan sols són coses de fa molts anys, però que està molt bé recordar-les :-)
Abraçades!!!
JORDI CASANOVAS Saps? Sempre he pensat que la dolcesa d'aquest record bé de que mai van intentar "convèncer-nos" que el diguessim amb ells, mai ens ho van plantejar... ells el deien i nosaltres estavem per allí: berenant, jugant, mirant la tele...
Sentir-los a tots dos pregar era una sensació molt especial que només sé descriure parlant així: sensació de pau, de protecció, de que no ens podia passar res :-))
Abraçades!!!
FERRAN És que si et dic la veritat, jo tampoc sabia d'altres persones que el diguessin :-))
Suposo que es veu com quelcom d'una altre època...
Jo el sé dir i alguna vegada, en alguna situació especial, l'he dit, però sé que no és massa habitual jejeje
Abraçades!!!
KHALINA Ei, què xulos els d'Enid Blyton, eh? jajaja amb aquells internats anglesos i les festes per la nit!!
Sempre he volgut saber quin gust feia la famosa "cerveza de jengibre" :-))
No feia els deures, no... ben cert :-))
Després, de més gran, m'agradava passar els apunts a net, amb molt bona lletra, subratllat de colors, títols amb rotulador (m'ho passava bé jeje)
Hola Assumpta!
ResponEliminaConserva aquests moments de pau.
salutacions
Sílvia
I ja que va de rosaris,jo era vergonyoset, i sent escolà deixava que l'altre toques la campaneta en els moments adequats i així ell pujava a la trona i feia la feina del capella i meva quan em tocava, i es que una vegada que ho vaig fer portava unes sabates molt llisquentes i al pujar al presbiteri venint de la trona , vaig fer una relliscada que vaig anar a parar a dalt de tot i la vergonya va ser d'època... Ai, records. Gràcies per obrir-me la caixeta. Anton.
ResponEliminajo tampoc feia els deures....
ResponEliminaLa meva àvia encara resa el rosari, en resa varis al dia. però els records que puc relacionar amb els teus són els de la meva altra àvia, amb qui jo dormia les nits d'estiu. Ella resava, demanava per nosaltres en un murmuri mentre nosaltres ens adormíem en els seus braços.
ResponEliminaPobreta, sempre deia que li sabia greu morir-se perquè ningú més pregaria pels seus.
M'alegra saber que a tu et segueixen duent moments de pau!!!
ResponEliminaUn petó, Assumpta!
;)
SÍLVIA Crec que si penso en els moments més macos de quan era petita, sempre hi seràn presents aquests rosaris :-))
ResponEliminaPetons!!!
REBAIXES Pobret, si vas caure, clar que et feia vergonya!! :-))
Doncs m'alegra que, havent obert la caixa dels records, els hagis compartit aquí :-))
Abraçades!!!
INSTINTS Jajajaja a veure... és que jo no voldria donar mal exemple, però els deures eren un pal, una injustícia molt gran, els infants necessiten jugar també :-))
De més gran ja em vaig fer una mica més responsable, però admeto que de petita en aquest tema...ufff :-))
Petons!!!
MARIA ESCALAS Si, segur que sí ;-) Imagino que dormir-se als braços de l'avia mentre ella pregava fluixet era aquesta mateixa sensació protectora que sentia jo :-))
En tot cas, la teva avia pot estar contenta perquè tu pregues per tota la família :-))
Petons!!!
-ASSUMPTA- Molts records on hi surten el pare i la mare em porten a un món on no em pot passar res dolent... però aquests instants del Rosari són els que més :-))
Petons!!!
saps que mai he sentit el rosari? crec que l'àvia si que el resava, xò no la recordo gens.
ResponEliminaaquests records són molt emotius, xq relaciones objectes amb petits moments de la teva infància!
Saps que no he sentit mai dir el rosari? mai, mai...
ResponEliminaRITS i
ResponEliminaKUDIFAMILY.-
Jejeje com si us haguéssiu posat d'acord, les dos dieu quasi el mateix :-))
La veritat és que avui en dia molt poca gent el diu. Per sentir-lo hauríeu de coincidir en alguna església (no a totes) en que algun grup el digués, però és difícil :-))
Però sabeu què és oi?
És una pregària a la Mare de Déu a través de repassar moments de la vida del seu Fill.
Tota la vida de Jesús està dividida en diversos moments:
- Els moments que fan referència al Naixement i infantesa ("Misteris de Goig") (es diuen dilluns i dissabtes)
- Els moments que fan referència a la Passio i Mort ("Misteris de Dolor") (es diuen dimarts i divendres)
- Els que fan referència a la Ressurrecció ("Misteris de Glòria") (es diuen dimecres i diumenge)
- Els moments importants de la Vida i Predicació de Jesús ("Misteris de Llum") (es diuen dijous)
Així, si es diu cada dia, amb una setmana, s'ha reflexionat sobre la Vida completa de Jesús :-)
Cada grup de "Misteris" té cinc moments, per exemple, els Misteris de Goig són:
1 . L’Anunciació de l’àngel a Maria.
2. La Visitació de Maria a la seva cosina santa Isabel.
3. El Naixement de Jesús a Betlem.
4. La Presentació de Jesús Infant.
5. Jesús és trobat al temple.
Es diu un misteri i després un Parenostre i deu Avemaries.
Quan s'acaba tot (cinc Parenostres i cinquanta Avemaries) doncs es pot afegir alguna pregària més o passar directament a la Lletania, que, en llenguatge "normal" diria que són com uns "piropos" a la Mare de Déu, i després de cada un, li demanes "Pregueu per nosaltres"
Reina del Cel, Pregueu per nosaltres (per exemple) :-))
I ja està!! :-)
Ah! No és tan llarg com sembla, eh? Penseu que en tres Avemaries és un minut, no pas més :-))
Més enllà de "dir", "resar" o "rumiar" el rosari, hi hauria una llarga llista de consideracions al tema. Però seguint el fil del teu post, una de les funcions primigènies del rosari era precisament aquesta de crear un clima concret de pregària i d'uniformitat al voltant de la fiugura de la Mare de Déu en la seva relació amb la vida de Jesús. Si tu senties pau tot escoltant-lo s'acomplia una d'aquestes funcions. L'altra, més sublim, era la de transmetre la seva pràctica, tot i que aquesta hagi quedar molt dreduïda a kla mateixa gent que ho feia i que ara té més de 60 anys
ResponEliminaEm van catejar el llatí Assumpta, malament vaig, però, m'ha vingut al cap, que en Cristiano Ronaldo i en David Beeckam els han posat de moda, i no per resar-los, si no, per dur-los penjats al coll.... NYAM... :) Un petó serè....
ResponEliminaun bon record ben cert!
ResponEliminauna abraçada!
Si aquell record et dóna pau intenta tenir-lo sempre present...
ResponEliminaSalut!
Yujuuu te envio un beso grandeeee....
ResponEliminaque lindo es recordar los tiempos pasados ;)
Jo no ho he resat mai el Rosari, però ara m'has fet recordar que quan era petita amb la meva avia feiem "el mes de Maria" ho escric així perquè és com li deia :)posavem una capelleta amb una verge de fusta molt bonica i enceniem una espema i resavem juntes, era una estona molt especial :)
ResponEliminaque bonics son els record tendres d'infants....
MIQUEL MARIMON I tant que hi hauria molt a parlar sobre el tema :-)) i crec que és una llàstima que ja no es digui, que es vegi com quelcom antiquat...
ResponEliminaPerò en aquest cas jo ho relacionava amb com el fet de sentir la pregària dels pares a prop, de viure aquest costum de manera tan normal, era quelcom que formava part de la meva seguretat infantil :-))
Abraçades!!!
CRIS Jajaja doncs si tu el vas suspendre, jo no en vaig estudiar mai, però mai, perquè d'EGB vaig passar a FP (i allí no es feia llatí) després COU i a la Facultat.
Quan a alguna assignatura de la carrera sortien "latinajos" (no sé pas com es deu dir en català) jo m'esforçava per aprendre-ho i deduir el significat. M'agradava moltíssim!! :-))
Siiiii molts cantants llatins (jiji, quina casualitat, "llatins") també anaven amb un rosari com a collar :-))
Petons!!!
ESTRIP Uns moments que em feien sentir segura i que m'agrada molt recordar :-))
Abraçades!!!
CONSUELO Moltes vegades ve al meu cap, i em fa pensar en aquell petit món tan meu, i estic contenta d'haver-ho viscut :-))
Petons!!!
FLORCHI Besazos también para vos!! ¿Dónde te metiste? jajaja
Besos!!!
AIGUA M'encanta quan sento la gent que explica records dels avis :-)) Jo no els vaig poder conèixer, però segur, segur que les meves àvies també devien resar el mes de Maria!! :-))
Jo tenia una fulleta amb les pregàries que es deien, però ja no ho recordo...
I imagino com seria de maca aquesta capelleta que posaveu, amb l'espelmeta :-))
Moltes gràcies per compartir el record :-))
Petons!!!