Ruïnes (Relats Conjunts) (Capítol IV)

La invasió Kumihimo patrocina "RUÏNES", Relat Conjunt en fascicles, al més pur estil dickensià. Avui, Capítol IV


Té aquell perfil típic de bruixa, amb el nas i la barbeta apropant-se entre si una mica més del que els cànons de bellesa consideren recomanable.
Vesteix bé. El jersei de punt gris perla li escau com a una maniquí, el fulard al voltant del coll és d'aquells que combinen magníficament tant amb roba clàssica com més esportiva. Ulleres de disseny a la última moda. El cabell, ros, com la majoria de dones de quaranta-cinc a cinquanta-cinc anys, que comencen fent-se unes “metxetes” per dissimular les canes i que, a força d'anar-les fent, refent i sobreposant, acaben aconseguint un to bastant uniforme i estàndard; recollit de forma estudiadament “natural”, amb serrell i una gran pinça negra.

No és gens maca, però és fina, delicada, elegant i, sobre tot, és rica. Al menys de moment.

La seva amiga té uns quants tics nerviosos, no molt exagerats, però es noten: ara es toca el nas per un cantó, ara fa un lleu moviment amb la boca, com si fes una mastegada a quelcom invisible, ara tomba una mica el cap i tornem a començar. El millor d'aquesta amiga és que no parla gaire, així ella pot aprofitar i desfogar-se. Sí, desfogar-se, aquesta és la seva idea, parlar, buidar-ho tot i veure si la seva amiga és capaç de donar-li un bon consell...

Poc a poc, mentre comenta que allí fan un cafè molt bo, va baixant el volum de la veu. De cop, aixeca el petit gerro que hi ha damunt la taula, el tomba cap per avall per examinar-lo ben bé per tot arreu i l’aigua que mantenia les quatre flors fresques, cau damunt les estovalles. Les dues fan un crit al mateix moment i tiren les cadires enrere.

- Però, què fas, nena? Què t’has tornat boja? Has tirat tota l’aigua!!
- Ostres... no pensava que podia haver-hi aigua.
- Com que no pensaves... I què creies que hi hauria? Vi?... M’has mullat la bossa nova! I val un pastón...
- Ho sento... ei... ho sento molt... –diu ella- és que t’anava a explicar una cosa molt privada, molt, molt privada i...

Entra ràpidament un cambrer que retira el gerro, canvia les estovalles i serveix els cafès amb pastís de la casa. Quan el noi se’n va, la Iolanda diu a la seva amiga:

- Quin enrenou que he organitzat. Perdona, és que et volia explicar unes coses del meu ex i m’he posat nerviosa.
- Encara tens problemes amb l’Alfredo?

(Continuarà)