Ruïnes (Relats Conjunts) (Capítol VI)

"RUÏNES", Relat Conjunt en fascicles, al més pur estil dickensià. Avui, Capítol VI.


Han passat set mesos des de l’accident i la Flora segueix exactament igual, totalment apàtica, sense cap ànim per tirar endavant i amb unes crisis periòdiques on es desespera, crida, plora... Està en tractament, això és el que encara l’aguanta. Va gastar les seves darreres forces per per prometre a la seva germana que tindria cura del seu fillet, però quan la va veure morir, va semblar com si se li oblidés aquesta tasca i es va tancar en el seu món hermèticament.

Certament, el petit Alfredo va anar a viure a la gran mansió, amb la seva tieta i, segons els encarregats de les qüestions legals tot sembla correcte i ben fet, però en la pràctica, qui s’encarrega del petit és la nanny que ja tenia, la Rosalia, i la Joana, ja jove donzella per qui el nen té molt d'afecte.

Tractament psiquiàtric amb medicació d'una banda i, a més, sessions de psicoteràpia... però, clar, si ella no col·labora... o, potser, no pot col·laborar.

La terapeuta ho ha anat provant de moltes formes i no es desanima, té paciència i coneix molt bé la seva feina. A vegades la Flora passa tota l’hora de la sessió sense obrir la boca. Llavors, la Doctora o bé li posa una suau música i la fa estirar i tancar els ulls, sense dir res o, li va repetint algunes preguntes que ja sap que no respondrà, però que sent i que potser la farà pensar.

Avui ho torna a provar...

- Flora, tens un dolor molt gran, un dolor que estàs vivint però que no és cap càstig... tu mai has volgut fer cap mal, per tant, no t’has de quedar amb aquest patiment dins, l’hem de fer fora... d'això ja te n'he parlat moltes vegades. Tanca els ulls... Pensa... si tot aquest dolor el poguessis visualitzar i imaginar que és un objecte, quin objecte seria?
- Un objecte? Quan penso en el que vaig fer no veig altre objecte que un cotxe destrossat... Sang! No puc! No veu que no puc seguir aquest joc que vostè vol? –Li comencen a caure dues llàgrimes, lentament, i sembla que, poc a poc, tornarà a caure en un dels seus llargs silencis.
- No és un joc, Flora. És un exercici que et pot anar molt bé, però tu has de posar-hi de la teva part –respon la Doctora Ibáñez parlant poc a poc, de forma suau, sempre, sempre tractant de transmetre confiança.

Passen deu minuts

La Doctora Ibáñez surt de darrera la taula, agafa una cadira i seu davant de la Flora. Li dóna una carpeta, li posa a la falda i li diu que posi les mans al damunt de la carpeta. Ella ho fa. Les dues mans, cap per avall, juntes, damunt de la carpeta i la carpeta a la falda.
- Tanca els ulls, Flora... així... et molesta si faig això? –i el que fa és anar donant uns petits tocs a les mans de la Flora, ara la dreta, ara l’esquerra, fluixets.
- No, no em molesta gens, si és molt fluixet –i sembla, potser només ho sembla, que fa com un mig somriure- és per relaxar?
- Bé, és per poder treballar millor. El més important és que no et molesti. I això? –ara els petits cops són als genolls, també alternativament, dret, esquerra, dret, esquerra... –Et molesta?
- Tampoc.
- D’acord doncs... Altres vegades t’he fet preguntes semblants, però et costa trobar una resposta –la Doctora va parlant sense deixar de fer aquests petits tocs alternatius bàsicament a les mans de la Flora, la seva veu és suau, lenta- respira, agafa aire pel nas, deixa’l anar poc a poc, amb calma... molt bé. No parlarem de res per fer mal, sinó per curar... a veure... segueix amb els ulls tancats... molt bé...si et dic que pensis en quelcom que et fa patir molt, ja sé en què pensaràs... sí... pensa això... però no deixis que et domini... atrapa-ho, converteix-ho en un objecte, un llibre, un quadre... un...

- Un quadre!!
- Molt bé –segueixen els copets rítmics i la veu lenta, intentant que la Flora no torni a perdre els nervis- un quadre. És just el que volíem. És algun quadre en concret?
- Sí!! sí!!... és el de les ruïnes!! Les ruïnes... quelcom que era maco i s’ha fet malbé.
- Molt bé, Flora, respira poc a poc, ho fas molt bé... Un quadre amb unes ruïnes... I on és aquest quadre? Existeix?
- Sí, és a casa, a una saleta que a mi m’agrada molt... i el quadre també m’agradava, però... és terrible! representa la meva vida, que era maca i s’ha destrossat i...
- Imagina el quadre, el veus bé?
- Sí...
- Doncs ara s’allunya... és va allunyant... Què fa el quadre?
- Se'n va sol, pel passadís, com si flotés, s’allunya...
- Com més lluny és, més petit el veus, oi?
- Sí, és petit, però encara es veu.
- Molt bé, molt bé, Flora –els copets a les mans, als genolls augmenten una mica la seva velocitat- deixa’l que s’allunyi, encara que sigui poc a poc... Hi ha alguna finestra per aquí a prop?
- Si, dues
- A veure si el quadre pot anar flotant i sortir per una d'elles
- Sí, ara ho ha fet... i sí, cada vegada és més petit, més petit...

No repetiré aquí una hora sencera de teràpia, el cert és que, un cop el quadre ha desaparegut, la Doctora ha seguit parlant de llum, de pau, de colors... ha posat música suau i, quan la Flora ja ha obert els ulls li ha dit que, tan bon punt arribés a casa seva, havia de demanar que traguessin aquell quadre de la sala i el substituïssin per un que li agradés molt. No estava curada, però havien trobat el camí. Aquest havia estat el primer pas.

(Continuarà...)