dimarts, 19 de març de 2013

Ruïnes (Relats Conjunts) (Capítols IX, X i XI)


"RUÏNES", Relat Conjunt en fascicles, al més pur estil dickensià. Avui, Capítols VII* i XVIII.


CAPÍTOL IX

El dia és lleig. Gris i lleig. No hi ha la menor escletxa per on pugui passar una mica més de llum, ni diferències de colors ni dibuixos de núvols. Tot és exactament del mateix to, dens, espès, pesat; tan pesat que un diria que, quan camina, és com si portés uns quants quilos més al damunt, quilos que serien els corresponents a aquest cel gris fosc.

De tant en tant cauen unes gotetes tan petites com puntes d’agulla que gairebé no arriben ni a mullar el terra; no es pot dir ni que plou ni que no plou, el que si es pot assegurar és que ningú està content amb aquest temps. Els amants de les grans tempestes estan nerviosos perquè això està com estancat i els que esperen que surti el sol sospiren neguitosos metre es freguen les mans i s’ajusten una mica més la bufanda.


El color tan igual tot ell del firmament fa una sensació estranya i sembla com si tots els edificis fossin siluetes de cartró retallades. Tot és com un decorat, com si no fos natural, com si dins d’aquelles cases no fos possible que hi visquessin persones amb les seves alegries, tristeses, problemes. Com una pintura que, malgrat estar ben feta, no aconsegueix plasmar la realitat i...

Quan la paraula “pintura” passa pel seu cap, la Joana recorda l’escena del canvi de quadres a la sala de la senyora Flora... des de llavors el Sr. Alfredo no s’ha presentat per la mansió. Han passat dos dies sencers.

(Em perdonareu, però aquest que acabeu de llegir és el típic capítol que, quan el lector té ganes que avancin les coses, a l’autor li dóna per posar-se a fer descripcions... Hi ha qui es salta aquest tipus de capítols, però jo tampoc ho he fet massa llarg, eh? )



CAPÍTOL X

- Senyoreta Joana! Senyoreta Joana!
- Què passa Rubí?

La jove i eficient Rubí, l’ajudant de la Sra. Ponts –la cuinera- és, també, la millor font d’informació del que passa per tota la casa. No hi ha fet que tingui a veure amb la família o el servei que ella no sàpiga abans que ningú altre, a excepció dels més directament interessats, clar... Tot i així, malgrat la fama que té de ser una joveneta un pèl xafardera, és tan simpàtica i alegre que tothom l'aprecia.

El temps ha anat passant la Joana ja n’ha fet cinquanta i, tot i haver tingut més d’un pretendent mai s’ha volgut casar. Està bé a la mansió. Ara ella és la majordoma i li agrada la situació en la que està. Com si no fes res –però fent molt- es preocupa de la Sra. Flora la qual porta una vida tranquil·amb a a tots els actes de caritat que pot i, de tant en tant, al teatre; llegeix, cus... i es desviu pel seu nebot. Massa. Està tan pendent d’ell que no s’adona que l’ha convertit en un home inútil, incapaç de fer res.

Gràcies als coneguts i influències familiars, la senyora va aconseguir que l’Alfredo no hagués de fer el Servei militar i la Joana, que és la dona més pacífica del món i no li agraden gens els exèrcits ni res que s’hi assembli, pensa que, potser, en aquest cas, no hauria estat tan malament que el noi passés uns mesos havent d’aguantar aquella disciplina.

Lliure d’obligacions amb la pàtria, va començar a estudiar Història i ho va deixar al primer any, després va passar a Dret i va aguantar dos cursos, en un rampell i volent un canvi radical, es va inscriure a Farmàcia però no va durar ni tres mesos. Llavors va decidir que la Universitat no era lloc per ell i que volia estudiar idiomes i aquí sí, com que hi tenia facilitat i no s’hi havia d’esforçar massa, va aconseguir un molt bon nivell d’anglès i francès, que li ha servit –ajudat per petites recomanacions- per trobar bones feines. La que més li ha durat ha estat vint mesos.

A tot això, el noiet ja ha celebrat el seu trenta-tresè aniversari i té un projecte de negoci, una zona de restaurants de països diferents, amb uns amics que l’assessoren...

- Ai, senyoreta!... què ho sap?
- Dona, no sé si ho sé... si no m’ho dius no ho puc saber –riuen les dos del joc de paraules mentre la Rubí mira de recuperar la respiració perduda en arribar corrents.
- El senyor Alfredo es casa!!
- Que... què?
- Amb la filla de Construccions “Martínez Unifamiliares”!! Aquella noia tan... elegant.
- Sí... com es diu...? Fina!
- Li diuen la fina-Fina
- Rubí... tingues una mica de respecte... Però... i com és que ara li dóna per casar-se? Si no estaven pas sortint. Si ell anava amb aquella noia anglesa...
- Senyoreta Joana, haurà estat un fletxassu, què vol que li digui... Marxo, que la Sra. Ponts vol fer empanada de peix i l’he d'ajudar.

La Joana dóna mitja volta i va caminant fins una terrasseta lateral. Surt a fora... el sol és dolç i suau... i recorda allò que no havia explicat mai a ningú.



CAPÍTOL XI

- Han mort tots, Joana, només s’ha salvat la senyora Flora i, de moment, la senyora Laura, però està tan malament que diuen que tampoc se'n sortirà.
- Mare meva!! I el nen? L’Eduard...
- Sí, Joana, l’Eduard també. Diuen que deu haver estat immediat, el cotxe ha quedat destrossat. La Sra. Flora ha tingut sort que la seva porta s’ha obert i ha caigut fora, per això té poca cosa... els demés, tots atrapats dins.
- Oh, mare meva!... Mare meva, quina desgràcia!... Així... però... I el Sr. Alberto... què hi anava?
- Sí, és clar...
- Oh!! Oh... jo... pensava que potser s’havia quedat amb el nen petit... com està malaltó.
- No, Joana, amb el nen s’ha quedat la nanny.
- El senyor Alberto és mort?
- Sí, Joana.
- Però... és terrible!! Terrible!!...

Comença a plorar i puja escales amunt, a la seva habitació. Sí... Ja sap que el senyor Alberto està casat!! Ella mai, mai farà res ni dirà res, mai, mai... però el senyor Alberto... és tan amable amb ella! Quan li va explicar que li agradava llegir, ell li havia recomanat uns llibres, i fins i tot, n'hi va trobar un que estava exhaurit a les llibreries de la ciutat... El senyor Alberto està enamoradíssim de la senyora Laura, ja ho sap... si ella no vol res... i tenen un fillet, el petit Alfredo, tan bonic, tan dolç i simpàtic... i ella, la Joana, és tan sols la més joveneta de les minyones de la casa, la menys important però... Sí. Ja ho sap. Ella mateixa és conscient que amb el temps se li hauria passat, hauria conegut un bon noi, s’hauria enamorat més "de veritat"... però, en aquells moments, no ho podia negar, vivia una platònica il·lusió... il·lusió que s'acabava de trencar de cop.

(Continuarà)

10 comentaris:

  1. Jo no me'ls salto els capítols descriptius però reconec que fan una mica de ràbia quan no deixen avançar la trama. ;-))
    Però bé, com ja dius, el teu no és gaire llarg i de seguida podem llegir els següents que ens serveixen per aclarir algunes coses. Encara que s'ha de dir que tampoc avancen gaire, eh! :-)
    A veure com continua la història!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fet, avançar, el que es diu avançar. no sé... però... ;-)))

      Elimina
  2. Jo tampoc me'ls salto, però si són gaire llargs, els llegeixo ràpid i en diagonal... el teu, no, no era gaire llarg i l'he llegit com s'ha de llegir.

    Seguirem... :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram, quina il·lusió!! Fins i tot els descriptius sencers!! :-))

      Elimina
  3. Tot, tot, jo m'ho empasso TOT!! :)
    De moment, em té ben intrigada!!

    Senyora Assumpta, senyora Carme, senyor McAbeu, que passin un bon dia!!
    Aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'encanta que estiguis ben intrigada... hehehe... m'ho passo pipa!! ;-))

      Aferradetes també per a tots vosaltres!!

      Elimina
  4. MAC, CARME I LLUNETA.- Us mereixeríeu un premi a la fidelitat lectora, de veritat que em fa molta gràcia trobar cada dia els vostres comentaris!! ;-)))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aferradetes compartides... Lluneta, Assumpta, Mc i XeXu... també, també!

      Elimina
  5. Mare de Déu, quins embolics. Ara resulta que la Joana era una minyona... si jo em pensava que era de la família... em sembla que porto un embolic amb els noms. La Flora era la que conduïa el cotxe, l'única que va sobreviure, i la Laura era la seva germana, que li demana que cuidi de l'Alfredo. Però ara la Joana també pensa en el nen... ai ai...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja falta poc, XEXU... després te'l llegeixes senceret :-DDD

      Elimina

...i moltes gràcies per la visita!!