Ruïnes (Relats Conjunts) (Capítol XII)

"RUÏNES", Relat Conjunt en fascicles, al més pur estil dickensià. Avui, capítol XII i penúltim).



CAPÍTOL XII

En Rudy ja torna a estar enfilat a una escala, però aquesta vegada l’Elvira no és al seu costat patint perquè no caigui sinó que hi ha la Joana, donant-li instruccions sobre quines catifes ha de baixar d’entre un munt de rotlles embolicats amb papers i ben lligats amb cordills, que es guarden als prestatges alts de les golfes.

- Mira l’etiqueta, Rudy, fill... Posa “b-d menjador”?
- Sí, senyoreta Joana.
- Perfecte, doncs aquesta l’has de baixar... Vigila que és grossa i pesa molt no et facis mal.

Al fons, recolzats a la paret, quatre o cinc quadres, d’esquena.

- El vas deixar allí l’altre dia el quadre aquell, Rudy?
- Sí, senyoreta Joana, no pateixi, tal com estava.
- Suposo que et va estranyar tant d’enrenou... No és cap secret. Tot i que tampoc és res per fer-ne safareig... T’ho explico perquè sàpigues de que va i entendràs la situació. Resulta que a la Sra. Flora aquella pintura li porta records de l’accident de cotxe que va tenir quan era jove, en el que va perdre moltes persones estimades... Per això va reaccionar així, pobreta, en veure’l de cop, penjat a la seva sala, sense esperar-s’ho.
- Caram, no en tenia ni idea. Si hagués sabut que aquesta pintura li disgustava tant a la senyora, n’hauria agafat una altre... perquè...
- Com? Espera... espera... Ara em deixes ben parada! –La Joana s’ha posat molt seria, la seva mirada, profunda i intel·ligent, es fixa en un punt, respira fons i s'adona que necessita fer unes quantes preguntes- Què vol dir que n’hauries agafat una altre? No vas dir que havia estat el Sr. Alfredo qui et va dir que canviessis els quadres?
- Sí, sí, senyoreta Joana, li prometo, va ser el Sr. Alfredo!!
- I doncs?
- Però ell no em va dir quin havia d’agafar... Ell... Ufff... De fet, quan em va fer pujar aquí dalt i em va dir que canviés els quadres, a mi... o sigui... el que em va semblar és que tant li feia quin quadre aniria a baix, que el que volia era que li portés el que hi havia a la sala de la Sra. Flora cap aquí.
- El Van Gogh!
- Sí, aquell tan maco de les flors.
- Quan em vas dir que t’ho havia demanat el Sr. Alfredo, no em va estranyar que ell hi tingués alguna cosa a veure perquè darrerament el veig nerviós i preocupat. Fa cosa de tres setmanes em va dir que volia canviar unes figuretes de lloc... Li vaig dir que havia de demanar permís a la seva tia...

En Rudy escolta amb educació. No sap massa bé de què va el tema, però troba intressantíssim això de poder donar informacions i veure que la Srta. Joana s’ho pren tan seriosament. Així que decideix afegir algunes novetats:
- És que... no estava sol.
- Qui no estava sol?
- El senyor Alfredo. Un altre senyor havia entrat per la porta del jardí. L’Elvira estava entrant les cadires per si acabava plovent i el va veure... Ja sap que el timbre del jardí no sempre va bé... i aquell home va dir que era amic del Sr. Alfredo i que havien quedat per unes transaccions, que no volia molestar i que per això passava per darrera...
- Segueix, segueix.
- Ella el va acompanyar a la biblioteca, on era el Sr. Alfredo i va veure com tots dos pujaven a les golfes... i just quan m’ho estava explicant!... bé, és que l’Elvira... li agrada explicar-me les coses... som amics...
- Segueix, home, continua...
- Doncs quan m’ho estava explicant, va venir el Sr. Alfredo a demanar-me que l’ajudés. Vàrem pujar a les golfes i vaig veure aquell home... Em vaig dur en ensurt terrible perquè no pensava que allí dalt hi hagués ningú més. L’Elvira només m’havia explicat que algú havia entrat pel jardí... la resta m’ho va explicar més tard.
- Molt bé, i què et van dir?
- Doncs que agafés una escala, portés el quadre dels gira-sols que hi ha a la sala i en el seu lloc ni posés un altre. Així... “un altre”... no em va dir quin. Jo vaig agafar el que em semblava que pesava menys i que fos una mica més gran perquè no quedés marca a la paret.
- D’acord.
- Res més, al cap de dues hores, vostè em va dir que els tornés a canviar i jo ho vaig fer. L’Elvira em va ajudar les dues vegades... bé, ella diu que m’aguanta l’escala... si li pregunta veurà com li explica igual que jo. No l’enganyo senyoreta Joana, va ser tal i com li dic.
- Et crec Rudy... molt bé. Tot i que això no té ni cap ni peus... O sí... perquè si és el que penso...

(Demà: EL DESENLLAÇ!)