Ruïnes (Relats Conjunts) (CapítolS XIII)

"RUÏNES", Relat Conjunt en fascicles, al més pur estil dickensià. Avui, dos capítols XIII i... això s'ha acabat!!).




CAPÍTOL XIII.- FINAL "OFICIAL"

La senyora Flora pren el te a la seva sala. Ja fa dues setmanes que van posar les catifes d’hivern; a la xemeneia un foc preciós escalfa l’estança i ella està calentona i còmoda. Avui potser farà un petit extra i es menjarà un dels panets dolços, especialitat de la Sra. Ponts, que abans mai tastava... és que tenen un aspecte molt temptador.

Somriu, mentre a la paret del seu darrera, un quadre de Van Gogh, més fals que un polític qualsevol, presideix l’escena.

Ja ho sap. Però tant li fa. No haver-lo denunciat és la darrera prova d’amor que ha pogut donar al seu nebot. Aquell bon nen dolç i carinyós que ella, sense voler, i amb la millor de les intencions havia anat malcriant. Un inútil, però un inútil de bon cor.

De nou –com cada dia de la seva vida- es recorda del seu fill i del seu marit... L’Eduard no estava tan malcriat, no, gens malcriat. Si allò no hagués passat segur que l’Alfredo també hauria estat un bon noi... Li tremola la barbeta i dues llàgrimes amenacen amb caure, però fa una respiració molt profunda, tanca els ulls i pensa que ja no vol plorar més.

Damunt la taula, al costat del servei de te, un llibre, i dins del llibre una carta. Va arribar abans d’ahir. L’Alfredo, des de Rio de Janeiro li demana disculpes pel “canvi de quadres” i li dóna les gràcies per la “discreció”, li explica un projecte que té allí i li envia una abraçada fortíssima. Diu que li anirà escrivint.

La senyora Flora fa una petita mossegada al panet dolç i pensa “efectivament, està deliciós”.



CAPÍTOL XIII.- FINAL "NO - OFICIAL"

La Joana és a la seva habitació. Dreta. Les peces es van ordenant al seu cap i creu que té claríssim el que ha passat. L’Alfredo ha demostrat no ser tan inútil i gandul com semblava i ha inventat un sistema senzill i eficaç per endur-se’n un valuosíssim Van Gogh davant dels seus nassos. Bé, o això és el que ell es pensava!!

Seria interessant veure l’expressió dels seus còmplices en comprovar que havien canviat una falsificació per una altre falsificació... Quan tardaria a descobrir-se el pastel? L’únic cert és que aquella substitució ja l’havia fet ella molts anys enrere i que ara tenia un molt substanciós compte a un banc a Suïssa.

Oh, sí, sí, ella estima de veritat la senyora Flora. Quan la veia tan fràgil, tenia ganes de cuidar-la, d’ajudar-la. La comprenia. Entenia el seu dolor perquè era el mateix dolor que ella sentia... Però l’apreciava i la menyspreava al mateix temps! Sabia perfectament com era la seva desesperació per haver perdut tants éssers estimats, i si ho entenia tan bé és perquè, en aquell accident ella també havia perdut algú molt especial. El senyor Alberto, el marit de la senyora Laura... Sí, sabia que ell mai s’hauria fixat en ella i també estava convençuda que, amb el temps, aquella mena d’admiració s’hauria anat diluint i ella s’hauria enamorat d’un altre home, s’hauria casat, hauria tingut els seus fills... però, per culpa de la Sra. Flora i la seva distracció al volant, aquella mena d’amor platònic va quedar presoner dins del seu cor i el va convertir en un terreny mort.

Els pensaments de la Joana flueixen, es desborden: Qui ho hagués entès? A qui ho hagués pogut explicar? A la Sra. Flora el seu pare li va pagar un tractament caríssim d’especialistes que durant mesos, amb teràpies i medicació la van anar traient del pou. I a ella? Qui la va ajudar a ella? Ningú! Ningú! Ningú!...

Al principi, mentre la senyora estava malament, ella, amb la nanny, tenien cura del petit Alfredo. Però quan va estar bé, es va apoderar del nen i el va malcriar, el va convertir en un inútil!

I la majordoma que hi havia llavors a la mansió li van explicar que treien el “Ruïnes” com a tractament per la senyora Flora! Li va dir que la solució estava en un quadre! ha ha ha ha... Sí, una identificació del dolor i bla bla bla... El quadre de les ruïnes es canvia per un altre i la Sra. Flora, ja pot viure amb més o menys normalitat.

Doncs aquell quadre, el nou que van posar, el dels gira-sols... aquell, seria seu. Quan va descobrir el seu valor, va quedar impressionada, però no es va fer enrere. Amb l’ajut del fill de l’antic xofer de la família, que tenia amics no massa recomanables es va fer el canvi. Perquè perdessin la memòria els va donar un molt bon pessic del resultat de la venda als japonesos i van decidir que mai més parlarien entre ells. I així ho havien fet. Mai ningú sospitaria d’ella.

Sempre havia pensat que, quan la Sra. Flora morís, ella viuria els seus darrers anys com una reina a Suïssa. Ningú sospitaria res perquè, senzillament, desapareixeria del mapa i, fins llavors, hauria estat fidel al seu lloc. És cert que la Sra. Flora ja en té vuitanta-cinc. Ella no li vol cap mal però potser... Comparteixen dolor per la mort d’éssers estimats. Ella l’entén, sí, tan sols ella l’entén.

Han passat quatre anys, la Joana va morir d’una peritonitis aguda avui fa tres mesos. La Sra. Flora pren el te que li serveix l’Elvira amb delicadesa. Agafa un panet dolç. Ara s’hi ha acostumat i els troba boníssims.