Ruïnes (Relats Conjunts)

-Noo! Noooooooo!! -Són quarts de cinc de la tarda. Normalment, a aquestes hores la mansió està tranquil·la. L’anciana senyora sol descansar una estona a la seva cambra i després va a la sala on llegeix o broda, tot esperant que li serveixin el te. Però avui, en entrar a la sala ha deixat anar un crit esgarrifós- Què hi fa aquí? Com és que és aquí? Traieu-me aquest quadre del davant! Fora! No el vull veure més!... No... no el puc suportar... no el vull veure mai més. No puc... jo, no... mai.

Lluís Rigalt i Farriols, Ruïnes, 1865

Malgrat haver començat la queixa en un xiscle, la intensitat de la seva veu ha anat baixant fins a convertir-se en gairebé una súplica inaudible i, després, com prenent consciència que el quadre no marxarà sol, és ella mateixa qui, recolzant la mà tremolosa al puny del bastó, dóna poc a poc la volta i surt de l’habitació.

Al passadís es creua amb la Joana, la majordoma que, havent-la sentit cridar, arriba corrent tan ràpid com pot. S’atura al seu davant i li pregunta sol·lícita, amb una sincera dolcesa:

- Senyora, què té? Què ha passat?
- Joana... el quadre. Aquell quadre. Està penjat a la sala. A la meva sala, Joana...

I sense poder afegir res més la senyora Flora comença a plorar, silenciosa, amb una barreja de tristor i cansament. Se la veu tan fràgil. La Joana li diu que s’agafi del seu braç, que aquella tarda fa molt bo i li servirà el te a la galeria, davant la terrasseta i que podrà estar una estona allí, cosint tranquil·la... Mentre les dues caminen, la Joana sent encara el tremolor de l’anciana que la segueix obedient cap on ella li diu.

La deixa asseguda en la còmoda butaqueta, li torna a preguntar si està bé i es retira.

Els crits de la senyora no han passat desapercebuts per a la resta del servei i, tan bon punt la Joana surt de la galeria es troba l'Elvira, la jove donzella, que l'espera amb cara d'espantada, mentre pregunta què ha passat

(continuarà)

Escrit seguint la proposta de RELATS CONJUNTS