L’Assumpta (servidora) està enllestint el dinar i ja tan sols queda passar per la paella unes mongetes (fesols, que en diuen aquí a Reus) i uns cigronets que ha comprat en Josep Lluís a una parada del mercat on les couen molt bé. Ella obre la bossa dels cigrons i, abans d’abocar-los a la paella, n’agafa un i se’l menja... Immediatament, aquell sabor li porta un munt de records de quan era petita, a l’estiu, al poble de l’avi, els cigrons que la mare coïa , la sensació és tan forta que va cap en Josep Lluís, que és al menjador, i es produeix aquesta conversa:
- Ostres, carinyet, he volgut picar un cigronet i... quina sensació!!, he sentit totalment el mateix sabor que quan era petita, a l’estiu, ben bé m’ha semblat estar al menjador de la casa del poble, ha estat tan real que gairebé...
- Com la magdalena de Proust, no? –somriu ell.
- La què?
- La magdalena de Proust –repeteix en Josep Lluís.
- ... de Proust? L’escriptor?...
- Sí, el mateix... ell, en un dels seus llibres, relata com en menjar un trosset de magdalena sucat en una tassa de te, es va sentir absolutament transportat, a través d’aquell sabor, a un record d’infantesa...
L’Assumpta l’escolta. Li fa gràcia quan, després de tants anys junts, ell encara aconsegueix sorprendre-la... somriu, i torna a la cuina a passar els llegums per la paella, que ja és prou tard.
Per la tarda, després de dinar, connectada a Internet, busca a Google tot això de la magdalena de Proust i quan ell va al Mercadona a comprar quatre coses que fan falta li demana que porti magdalenes... que, a més, les del Mercadona són ben bones.
Al vespre, incapaç d’estar-se’n, quan prepara el te, ella hi suca un trosset de magdalena. Vol saber, de la forma més aproximada possible, quin va ser aquell sabor tan deliciós. Efectivament, la magdalena sucada en el te és boníssima.
I aquí la seqüència... Sabia que aquest llibre (En busca del tiempo perdido) corria per la biblioteca de casa, així que l'he buscat, he escanejat la part concreta i aquí deixo el fragment en tres pàgines (clicant al damunt es fan més grans i es llegeix millor)
D'aquí poca estona... menjaré una altre magdalena "de Proust" ;-)
Hola, Assumpta, el problema de les magdalenes del Mercadona (jo també les hi compro) és que no tenen forma de petxines de pelegrí, com les que descriu Proust. I ves, potser t'han transportat a un altre indret i ara t'has perdut...
ResponEliminaRecordo el text, perquè va ser el dictat que va sortir als exàmens de nivell D de català per a adults, fa poques setmanes.
Jo, de tu, no hauria fregit els cigronets. D'haver-te'ls menjat només bullits hauries pogut tornar a la infantesa a cada forquillada...
Un plaer saludar-te i una forta abraçada!
Ostres, això a mi em sona moltíssim! No sé on ho he sentit, potser a classe en algun moment, no en tinc ni idea, però això de la magdalena de Proust m'ho han explicat! Te n'adones, el teu post m'ha fet fer un salt en el passat, tal i com expliques. El que passa és que en ser un aprenentatge adquirit, segurament amb calçador, no recordo massa bé el quan, ni el com, però sí que recordo el què. I és veritat, la nostra ment és meravellosa i els records ens tornen d'una manera sorprenent, i amb una potència impensable.
ResponEliminaNoia, tens tota la raó del món! Estem tots nostàlgics, parlant dels records i del moment! Hehe!
ResponEliminaAixò que expliques del cigró... és molt maco! I que ho hàgiu relacionat amb la magdalena de Proust, molt encertat. A mi em sonava, d'haver-ne sentit a parlar, però no en sabia tanta cosa, ni havia llegit el fragment.
Au doncs, a viure el present... però amb els records a mà!
GALIONAR.- T’asseguro que jo els cigrons purament bullits (de la botiga, a granel) me’ls menjaria a grapats! Hehehe... no sé què tenen però m’encanten! I el puré de llenties ooooh! ha de ser com el que fa la meva mare, amb una mica de patata, no massa... el que menys m’agrada són les mongetes, però com al meu marit li agraden més, doncs també n’hi poso.
ResponEliminaI a l’estiu una amanida de llegum, fresqueta, amb el tomàquet, tonyina, una mica de bacallà esqueixat... mmmmm què bona! ;-)
Sí, ja tens raó amb això de la forma de les magdalenes, però bé, alguna cosa semblant sí que deuria sortir, no? ;-) Tampoc devem fer servir el mateix tipus de te... però bé, la qüestió és que jo mai havia sucat magdalena en el te i he descobert un sabor deliciós ;-)
Nivell D de català? Quan tingui algun dubte (que en tinc molt sovint) t’ho vindré a preguntar hehe
XEXU.- Doncs m’ha fet il•lusió que, ni que fos un coneixement adquirit per l’aprenentatge, el post t’hagi fet fer un salt en el passat ;-)
Sembla ser que el fragment, amb aquest exemple per parlar de les sensacions evocadores de moments viscuts fa molt de temps, és força conegut, però jo no l’havia sentit a dir fins la setmana passada, quan en Josep Lluís m’ho va dir –tot convençut que jo sabia de què em parlava. I em fa gràcia cada vegada que aprenc coses noves ;-)
Ai, si, xiquet, la ment humana és meravellosa, i tant que sí... i a mi em passa molt això de sensacions que em “transporten”, em passa també amb les olors, serà que som ultra sensibles ;-)
YÁIZA.- Serà el canvi d’estació? Serà aquest temps estrany que fa? Seran els tres dies seguits de festa? No ho sabem, però el cert és que les sensacions viscudes i els records estan envaint els blogs ;-)
Mira, en FERRAN també diu que porta uns dies mirant enrere i ens fa un post ple de records ;-)
Jo admeto que no ho havia sentit mai en la vida... i per aquest tipus de coses tinc bona memòria, si ho hagués sentit ho recordaria ;-)
La meva mare sempre comprava el llegum cuit, a granel, no en pot, només el coïa ella a l’estiu, perquè el poble de l’avi és molt petit i no hi havia cap botiga que en tinguessin... casualment, el sabor del que va portar en Josep Lluís era clavat a com li quedava a la mare :-)
HO CONFESSE: NO PUC SUPORTAR EL PROUST EIXE. MAI NO HE POGUT PASSAR DE LA PRIMERA PÀGINA DE "A LA SOMBRA DE LAS MUCHACHAS EN FLOR" (tinc el llibre des del 1979), encara que la traduccó al castellà és del gran poeta Pedro Salinas. I qui diu la primera pàgina diu la priera frase que s'allarga i s'allarga i s'allarga. Quin tio més pessat!
ResponEliminaOstres, tu! La paraula de comprovació és "ourinal"... Quins records!
:)
Visca les magdalenes i els cigrons i tot allò que porti bons records!!
ResponEliminaTot i que no sóc de magdalenes reconec la sensació de què parles, no només de sabors, també d'olors, de colors, de situacions...
ResponEliminaPer cert, nosaltres també diem fesols. Una joia gastronòmica molt nostra és l'arròs amb fesols i naps.
Quan vaig publicar la
ResponEliminaMegamagdalena, vaig estar a punt d'escriure alguna cosa de la magdalena de Proust, però al final em vaig decidir per parlar dels viatges de Gulliver.
A mi, quan menjo una magdalena (i perdona, però mai menjaria una magdalena del Mercadona ni de cap altra gran superfície), em porta a molts anys enrere, quan passava els estius a casa de la meva àvia en un poble de Castelló.
Ho explico justament en la que va ser la meva segona recepta del bloc:
Magdalenes
Per què no t'animes a fer-les?
Aquestes les podries sucar on vulguessis, que segur que et portarien molts records!!!!
Doncs que et facin profit les magdalenes! mmmmmmm que bones! sempre s'està a temps de retornar a reviure a la recerca del temps perdut!
ResponEliminaMai havia sentit parlar de les magdalenes del Proust, xò és ben cert que es poden produir aquests efectes!
ResponEliminaPer cert, fa poc els pares varen anar a la casa on estiuejàvem de petites, i volíen comprar les magadlenes de sempre, quines magdalenes!!! xò la fàbrica ja no hi era, i les magdalenes ja mai tindran aquell gustet que les feia úniques. snif, snif!!
je, je, je... ja veus quanta falta et fa en Josep Lluís... és un crack dels cracks... ho sap gairebé tot, oi?
ResponEliminaJo sí he llegit Proust i sabia això de la magdalena, pe`ro no és que m'entusiasmi molt, m´çes aviat em va costar de llegir.
Però és totalment cert això que els sabors et transporten a temps llunyans. A mi em passa amb el pa torrat amb mantega i melmelada de préssec, em transporta de seguida a una casa i un lloc de quan tenia menys de 8 anys. :)
JESÚS PÁRRAGA.- Bé, el cert és que jo no he llegit res seu tret de les tres pàgines que vaig escanejar ahir ;-) però l'exemple de la magdalena i aquesta sensació de viatjar en el temps que ens produeixen sensacions com un sabor, un olor, un so... el trobo molt ben explicat ;-)
ResponEliminaTU, JO I L'OTIS.- Hehehe oi que sí? ;-))
És maco reviure aquests instants i adonar-nos dels moments feliços -tan normals i quotidians però feliços- que hem tingut!! ;-)
JPMERCH.- Exactament, JP ;-) i és fantàstic quan passa... aquella olor que et fa tancar els ulls i et transporta, el sabor... i la música!! la música és un altre mitjà fantàstic per a viatges d'aquest tipus... i és com un regal petit, de reviure quelcom agradable, que ens fem a nosaltres mateixos.
Clar que, també pot passar amb records trists... però en aquest punt jo tinc sort, sempre que revisc algun instant així, és quelcom bonic :-))
MARGARIDA.- Recordo la teva Megamagdalena!! hehehe
Necessitaríem una galleda de te per aquella magdalena immensa!
Dona, ja sé que les coses casolanes són molt millors que les de supermercat, però aquestes no estan malament, les fan allí mateix i surten bé de preu :-)
Aquest estiu, si anem uns dies a casa la meva germana miraré de convèncer-la de fer unes magdalenes, que a ella el forn li va millor que a mi :-)
ELFREELANG.- Tant ho vaig dir que al final en Josep Lluís, que al vespre no en vol mai, també en va menjar una amb el te!! hehehe
Saps allò que diuen que el temps perdut no es recupera mai? potser no és cert... potser el temps mai es perd :-))
RITS.- Jo tampoc, mai a la vida hehehe i, quan en Josep Lluís m'ho va dir, al principi pensava que em feia una broma... o que em parlava d'un altre Proust, o que jo no l'entenia :-DD
Quina llàstima això de les magdalenes del poble... a on anàvem nosaltres el que feien molt bo era una coca de forner! ;-) Fa tretze anys que no hi vaig... però imagino que ja tampoc deu ser igual... Menys mal que ens queden els bons records! :-)
CARME.- Hehehe en Josep Lluís té un "disc dur" molt ben classificat, indexat i endreçat :-DD
I tant que és un crack de cracks! Sap un munt de coses que et deixa anar com si res, com si fos el més normal saber-ho... i a mi em fa molta gràcia quan ho fa ;-) (pitet, si us plau... hehe)
En quant a Proust, jo, sincerament, amb les tres pàgines que vaig llegir, ja em va semblar "complicadet"... una mica com ha dit en JESÚS PÁRRAGA (unes frases llargues i complicades) però el concepte aquest, la idea del record trobat a partir d'una sensació em va agradar molt...
Uaaaau el pa torrat amb mantega i melmelada... és tan bo, que no m'estranya que et porti bons records :-))
... I les olors, també!, també tenen un poder evocador de records impressionant: La flaire, en un moment determinat, qüestió gairebé ni d'un segon, d'un sofregit en el buit d'una escala de veïns, o la d'un sabó tan bon punt comencem a rentar-nos les mans, o la del cafè que prenem cada dia al mateix lloc però que justament aquell dia, en aquell instant, ens transporta, a l'acte, al viatge que vam fer fa anys i que gairebé ni recordàvem...
ResponEliminaUn gran encert, efectivament, el d'en Josep Lluís, esmentant-te la magdalena de Proust, que defineix aquesta sensació de forma magistral.
A rel, precisament,de la traducció de Pedro Salinas que esmenta Jesús Párraga, es va organitzar d'una forma totalment improvisada un, crec, interessant debat en els comentaris d'un post on es parlava d'aquest llibre al blog In fernem Land i on jo defensava a capa i espasa (amb arguments, naturalment) la traducció catalana d'aquesta colossal obra de Proust que ens va posar a l'abast Jaume Vidal Alcover, a la vegada que intentava demostrar, i crec que ho vaig aconseguir de ple, si n'era, de pèssima i de vergonyant, la traducció al castellà de Pedro Salinas.
No sé si a tu o a algun dels teus lectors us pot resultar interessant, i és per això que m'atreveixo a posar aquest enllaç. El citat debat comença en el primer dels comentaris que vaig enviar al post.
P.S. Em fa l'efecte que l'excusa del forn que dónes a la Margarida és, efectivament, una excusa com una casa de pagès... El que passa és que quan vas llegir la recepta i vas veure que s'havien de muntar les clares a punt de neu ja ho vas deixar córrer, oi?... Que et conec, herberta! :))
Una forta abraçada per a tu i per a en Josep Lluís!
La narració magdelenera d'en Proust és un d’aquells clàssics de la literatura que sempre m’ha fet una mandra tremenda llegir. De moment, segueixo resistint-m’hi.
ResponEliminaCom jo he sortit una mica més “industrial” i el meu sabor de la infantesa són els Bony’s, Bucaneros i Tigretones. I com encara els puc trobar al súper, vaig allargant la infantessa tot el que em deixen i més.
Mmmmmmm! Que bona! Una madalena sucada amb te!!! A mi això em passa moltíssim amb les olors, em transporten de seguida! És xula la sensació oi?
ResponEliminaASSUR.- Tan bon punt com ahir vaig veure el teu comentari vaig anar a l'enllaç que poses per poder llegir aquell debat i, a part de trobar-lo molt interessant, em va deixar parada veure que algú com Pedro Salinas escrivís així de malament! els la-le-lo...ismes em fan mal a la vista i a la oïda.
ResponEliminaJo, com a membre d'una època en que a l'escola es feia tot en castellà i únicament en castellà, tinc la tristesa de fer faltes quan escric en català... cada vegada menys, per què m'hi esforço tot el que puc, però en faig.
Ara bé, que un senyor nascut a Madrid, escriptor, membre de la Generació del 27, escrigui així... ho trobo una vergonya.
Sortosament l'edició que tenim a casa no és aquesta que tu dius. Ho vaig mirar i la traducció és de Carlos Manzano :-)
En quant al tema de les clares muntades... mare meva!! m'has deixat parada!! creia que aquesta memòria per recordar anècdotes dels blogs en escrits i comentaris era cosa meva, però veig que tu també la tens ;-))
És cert que muntar les clares no se'm dóna gens bé, com veig que recordes hehehe... però en aquest cas el tema del forn també és cert ;-))
ÒSCAR.- Tu sempre seràs un nen!! ;-)
Sempre i quan no et deixis bigoti, eh? ja saps... res de bigoti :-)
A mi m'agradaven molt més els Bucaneros que els Bonys... tot i així, no en menjava massa de cap perquè la meva mare tenia l'estranya mania de fer-nos menjar pernil, formatge i coses així :-DD
FINESTRETA.- N'acabo de menjar una! ;-))
Aquesta sensació de transportar-se a un record agradable a través d'una sensació a mi m'encanta! i sí, sí, tal com tu dius, també em passa molt amb les olors :-)
Ahir vaig menjar cigrons (cuits del mercat), i inevitablement vaig pensar en tu i en el teu post... hehehe.
ResponElimina